4/3/11

MOSSÈN QUER


Tot el que segueix és fruit d'una curiositat.




He preguntat a companys de la meva promoció del seminari, primaris del 1961:
-Quí era Mossèn Quer?
- Mossèn Quer ?Mossèn Quer........?

- Em sona. Em sembla que va passar alguna cosa....

I em tornen la pregunta, quí era?
A mi, el Benseny, si em sonava  era perquè un fill del poble, amb sotana i a quatre dies de cantar missa, havia plegat. S'havia dit que marxà per lo de mossèn Quer.
Això era tot el que jo sabia i ja veieu el que sabien els companys.

HI VA HAVER AL NOSTRE SEMINARI UNA PRIMAVERA, UNA REVOLUCIÓ ESPIRITUAL, UN TRAUMA !!!!!

I a nosaltres se'ns havia esborrat la MEMÒRIA.



ÍNDEX

              -RELACION DE LA SITUACION ACTUAL DEL SEMINARIO
              -CARTA AL SEÑOR OBISPO
              -CARTA AL NUNCIO APOSTOLICO
              -DOCUMENTO AL CARDENAL PREFECTO DE LA SGDA. CONG. DE SEMINARIOS
















oOo
LA SEVA FAMÍLIA

DES DE VALÈNCIA, LA GERMANA DE MOSSÈN QUER
 ENS ADREÇA AQUEST COMENTARI: 


Conxita Quer RogésJan 21, 2012 10:39 AM
En primer lloc vull felicitar a tots aquells que han fet possible aquest portal a internet i en segon lloc agraïr l'apartat dedicat a Mossén Quer, el meu germà.
Em dic Conxita Quer Rogés, tinc noranta anys i visc a València.
De forma casual la meua filla va trobar aquest blog a internet, i em de dir, que varem quedar gratament sorpreses tant pel format i construcció del portal com pel desenvolupament dels continguts.
Tot retrobament és en definitiva positiu, com positiu també fer memòria de fets i persones que han deixat la seua empremta en la nostra formació.
Heu rescatat de l'oblit col.lectiu, que no individual i personal dels qui el vàrem tractar i conéixer, la figura del meu germà,un home diferent. Salutacions cordials.

                                                                              OoO


RETALLS DELS RECORDS DE LA SEVA GERMANA

La Conxa PORTA, neboda de mossèn Quer, i la seva mare amb el record clar i reivindicatiu del seu germà, el nostre protagonista, ens faran arribar la seva visió i els seus comentaris.
De moment, adjunto el Recordatori d'admiració de la seva neboda,  en el moment del Traspàs.

DEDICAT A JOAN QUER i ROGÉS
(22 de juny de 1992)
T’he vist prendre notes i m’ha cridat l’atenció el que ho fessis en qualsevol lloc, en un paper insignificant i amb lletra molt menuda. No hi ha res comparable a la humilitat dels teus ulls i a la delicadesa de les teves mans en aquells moments d’expressió de profunds pensaments i reflexions.
Hem tingut llargues converses sobre l’ humanisme i la felicitat; converses on ens has transmès un nou missatge de vida i de fe.
L’esperit lluitador i rebel que sempre et caracteritza, t’ha reportat molts entrebancs, però ets un home de gran cor, optimista i positiu.
Ens has encisat per sempre més amb les teues paraules d’esperança i d’amor, i ara que marxes sabem que la teua llum resta amb nosaltres.
Conxa Porta i Quer

oOo



ENTREGUES



14.02.2012
12.04.2012



oOo



TAULA RODONA : 
Una Primavera Malmesa. 

En Josep Solanes Puig,- promoció del 49- fou el  promotor-coordinador de l’ opuscle  “Una primavera malmesa”, juntament amb els tres autors principals.

 Ens diu :
 “ Amb en Jesús Babià varem tenir l’acudit d’organitzar l’any 2007, 11 de novembre, una trobada, que volia ésser   -i fou-   un comentari o opinió  sobre Mn. Joan Quer. Al llibre sols hi ha els tres ponents, però els comentaris varen ésser més extensos, encara que  molt particulars   -massa particulars-   Ho tinc gravat i dura 2,30 hores. 
Vaig organitzar la trobada, puix era una intenció que portava al cap feia molts anys. En el seu dia varen ésser tantes les opinions adverses i els  judicis sense massa informació que calia fer alguna cosa que fos un judici neutre. Ni a favor ni en contra. Ésser neutres per a nosaltres era difícil,. Però el temps (50 anys)  ens ha donat una neutralitat acceptable. Les tres opinions crec que foren el màxim de neutres que es pot demanar a tres beneficiats
 He organitzat varies reunions de queristes, (una manera de dir-ho). L’any 1980, amb assistència de Mn. Joan QUER. Després la darrera al 2007, que va ésser l’objecte de l’opuscle. També vaig organitzar l’homenatge pòstum  al poeta i amic Josep Grau Colell a Fígols, que s’havia ordenat sacerdot a Suïssa. També sembla que va rebre la carta de recomanació del Bisbe de la Seu, però l’acció de la jerarquia suïssa va ésser molt diferent i el van ordenar. Sembla com si a Suïssa l’ombra del Cardenal Vidal i Barraquer va deixar sense efecte la recomanació del franquista Iglesias Navarri, i del  Nacional Catolicisme Espanyol. . En Grau va ésser l’únic dels 22 , que varem marxar entre l’11 i 12 d’octubre del 56, que va arribar a capellà a l’estranger, com tots teníem  en projecte. Dos més varen entrar al seminari de Carcassone primer i després al de Tolosa de Llenguedoc, però a l’ arribar les dues cartes de recomanació del Bisbe de La Seu, ipso facto a la “puta calle”.

   SI EL VOLS LLEGIR .-   Clica aquí 



oOo

ÀUDIOS

  • HIMNE DE LA CAUSA
  • GRAVACIÓ DE TOTES LES INTERVENCIONS FETES EN LA TAULA RODONA ORGANITZADA PER "AMICS DE SEMPRE", L'ANY 2007









OoO
REFLEXIONS
 d'un PRIMARI DE 1949. 


Ens diu en Josep  Solanes:
"La nostra promoció -jo prefereixo dir-ne Primaris del 49, tal com ho dèiem llavors-va tenir la gran sort que va entrar un director espiritual que ens parlava d’un Déu de misericòrdia, menys justicier. I sobretot no estava tan enquadrat en la tendència política oficial d’Espanya.


                                                     


OoO

BOLETIN OFICIAL 
DEL OBISPADO DE URGEL


En aquest Butlletí es recull la resposta de Roma i del Bisbat a la situació creada per l'actuació de mossèn Quer i els seus seguidors.  Hi té cabuda l'extensa Carta Pastoral sobre la desorientació creada al nostre Seminari i en algunes parròquies per l'equivocada actuació d'alguns sacerdots. Hi ha també la descripció de l'emocionant Acte a l'església del Seminari i una relació molt interessant  de les Adhesions.
I es fa menció expressa de "  serán íntegra y publicamente leidas en nuestra Dióceis, en todas las Misas, con asistencia de fieles, el domingo siguiente al recibo de este Boletín...."


SI EL VOLS LLEGUIR : Clica aquí




OoO


MEMÒRIES 
DEL DOCTOR CREUS.
 Rector del Seminari de l'època.

A Mossèn Creus li tocà viure, com a Rector del Seminari, l'experiència dolorosa de la tasca del Director Espiritual, Mossèn Quer.
En les seves MEMÒRIES, publicades per l'Abadia de Montserrat, ens recorda:  " Com que el director espiritual de tot el Seminari es feia ja gran i estava delicat, el senyor bisbe va designar com a director espiritual del Seminari Menor Mn. Joan Quer, que també fins aleshores havia exercit la servitud parroquial.
Era reposat, bon sacerdot, i els dos primers anys d'aquest període fou director espiritual només del Seminari Menor, amb el cinc cursos d'Humanitats, ja que, com anotaré desprès, els filòsofs van passar al Seminari Major.
Ex novici del pares jesuïtes, tenia qualitats especials per a atreure's els nois, fins a arribar a obsessionar-los, per mitjà d'una psique no del tot normal, i que va ésser causa de fet s no gens clars, que descriuré en el seu lloc. Els primers temps semblava remarcable la seva obra, fins i tot al meu judici, però aviat es va notar senyals rars i especials. No en va havia estat amb els jesuïtes  con a novici i el van despatxar.
En arribar un servidor al Seminari, el tercer curs de Filosofia ja era al Seminari Major. El segon hi va passar un d'aquells anys. I el primer hi anà en començar aquest segon període.
Entretant, particularment durant les vacances, s'havien realitzat les corresponents obres importants al Seminari, fent un gran nombre d'habitacions al tercer i quart pis del Seminari Major. Així s'hi pogueren allotjar més d'un centenar de seminaristes majors.
Hi havia, entre altres, dues raons poderoses per a traslladar els filòsofs  al Seminari Major.L'un, humanosocial, perquè adquirien millor el sentit de la responsabilitat i de l'autogovern................................


SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí



oOo


CONFIDÈNCIA
Sor Concepció Perisé, va servir al Palau Episcopal  l'any 1956 i altres. Feia poc havien despatxat a mossèn Quer. D'una xerrada d'aquests dies n'he tret aquesta confidència:


-L’arribada de mossèn Quer va representar una glopada d’aire fresc al Seminari. Els primers anys fou molt ben rebut. Desprès, sembla que va escombrar cap a casa seva…
Mira jo li he de dir una cosa…al bisbat jo servia la taula quan venien personatges, i en venia molts eh! : Cardenals, militars, bisbes…
Sor Concepció Perisé
Vaig arribar al bisbat l’any 1956, i als pocs dies el Bisbe va haver d’anar a Roma a  buscar un document per anular tot això, que van llegir a les parròquies.
-Jo ara aniré a la parròquia a  veure si trobo aquest document..
..i va marxar trist, i quan va tornar no estava massa content.
No recordo quin personatge va vindre,……sap qui podria ser?  aquell que va ser auxiliar de Toledo, el doctor Granados.
-No el conec.
Síiiiiiiiii, va ser bisbe de Palència.
- Ah, sí!   (Torno a mentir .)
...li vull dir, aquell dia d’aquell document que li semblava no se pas que, a aquell bisbe al cap d’uns anys li va dir:  tot lo que li vam prohibir a mossèn Quer…...
-Això va dir el bisbe?
El Bisbe a l’altre i això ho vaig sentir jo, eh!:  tot el que li vam prohibir, vaige,  moltes coses que li van prohibir a mossèn Quer, ara ho fem.





oOo


ELS SIS 
D'ALEMANYA


Escolà-Montconill-Pinós
Fuertes-Tremosa-Sorribes



oOo

HIMNE 
DE LA CAUSA

Escolta'l





oOo

POESIA


EL SILENCI COMENÇÀ FA 40 ANYS

Rampells de joventut,
esclats incontrolats,
vitalitat de cadells,
és tot el que varen condemnar.
El soroll s’apaivagà poc a poc,
després de l’èxode dels vint-i-dos,
un altre i uns altres,
la calma envaïa els claustres,
fins a quedar muts del tot.
Ja ningú crida a l’ordre,
ni punyetera falta que fa,
ja no hi ha ningú
ni per desbarrar
ni per cridar.
Tot està silenciat
i ja fa anys
el silenci s’ha petrificat.
Ningú podrà condemnar
ni els rampells, ni els esclats,
ni la vitalitat dels cadells.
He sacsejat les parets,
he rastrejat el sostre,
per si en alguna esquerda
hi niava algun ressò.
ha sonat l’harmonia quieta
de la soledat i la fredor.
En aquelles mateixes contrades
que havien bullit de soroll,
on havia esclatat
la nostra joventut,
sols hi queda un gruix de pols
deslluint tots els records.
La solució la sabem tots,
en el desert la pregonen uns pocs,
la resta, calla i emmudeix,
tot és clar i indiscutible,
aquí i allà, no passa res
i més enllà tot és pau de xiprer.
L’èxode, fou i és, irreversible.

                                                                                                                  jsp-12.10.96




                                                             oOo



RESUM-EXPOSICIÓ 
DE LA MEVA ESTADA
AL SEMINARI (1944-55)



En Josep SEBASTIÀ PUY  en l'exposició sobre la seva estada al Seminari,  anys 1944 -1955, ens parla, entre altres coses, de la figura i obra de Mn. QUER.

“In honore tanti festi et previa licencia dignisimi profesoris omniumque vestra benevolencia sodales carisimi surgo ad defendendum meam tesis quae sic se habet:”
Qui no recorda aquell setembre del 1944......
Tots els components de la “lleva dels maquis”, per diferents motius, havíem decidit anar al Seminari. No crec que fóssim prou conscients del camí que començàvem ni de la meta que volíem assolir.
Els motius de la nostra decisió no els puc considerar ni forts ni vàlids. Quina ideologia, quina convicció i quin coneixement de causa es podia demanar i esperar de criatures de 10 ó 11 anys...?.Portats per la novetat, el desconegut, el marxar fora del poble, l’ambient religiós d’aquells temps...etc.. Vàrem prendre aquesta decisió que, en molts casos, podia haver estat una altra...................



                                   SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí


                                                             oOo
RESSONS
FORA DEL SEMINARI

per Josep Solanes

Els esdeveniments del Seminari, del 1949 al 1956, varen tenir ressò fora del seu recinte . Alguns dels protagonistes van ser ordenats sacerdots i enviats a les parròquies. Aquella religió vital que havien aprés al Seminari no la podien amagar i per tant era predicada dins i fora de les esglésies. Molts feligresos i feligreses ho varen entendre i es van sentir atrets per aquella manera d’explicar l’Evangeli i de seguir la petjada d’aquell Crist que predicaven i vivien.
En algunes parròquies es varen començar a crear uns nuclis de nois i noies, joves i no tan joves, al voltant d’aquell capellà, que no inventava cap doctrina nova, si no que la mateixa de sempre la feia sentir viva i més adaptada a la gent i més comprensible. Es reunien molt sovint. Entre ells mateixos creixia l’entusiasme per un cristianisme viu, valorant aquell manament nou “d’estimeu-vos els uns al altres”. D’un poble anaven a l’altre. Les motos no paraven. Es trobaven, parlaven d’un Crist viu. Era com una flama que es propagava d’un poble a l’altre, però sempre en aquells que hi havia un capellà que en el Seminari havia estat marcat amb l’estigma de Mn. Quer. Aquesta  cremada no va ésser tan ofegada per la jerarquia dominant. Aquí no hi tenien cap domini. No va haver-hi cap Pastoral, ni cap manifestació de Roma que s’atrevissin ni a criticar ni a condemnar la postura i actuació d’aquells seglars. A part d’algunes dificultats trobades quan els capellans eren vicaris i el seu rector no entenia, gaire o gens, tot aquell moviment renovador. Fou el cas de Ponts, Artesa, Balaguer, Pobla, etc..
Els qui érem llavors ja exseminaristes i que havíem abandonat el Seminari per aquest moviment, érem molt ben rebuts dins d’aquests ambients. Ens reuníem amb ells i els hi parlàvem d’aquest cristianisme viu i ens escoltaven entusiasmats. Fent un diàleg sincer i fluït. Ens acollien a casa seva. Suposo que amb el beneplàcit dels seus pares, que no ho entenien, però eren benèvols i comprensius.
Personalment recordo moments molt bons passats en companyia d’aquesta gent que s’havia adherit al nostre moviment. Encara hi tinc moltes amistats que han perdurat en el temps i que quan ens trobem, no fem els esclats d’alegria de llavors, però sentim quelcom que perdura i sura per damunt de l’amistat.
L’any 1957 i 1958 vaig viure a Mollerussa i per aquells entorns, fent el triangle Mollerussa, Balaguer i Tornabous, ens hi perdíem els fins de setmana. Al  1959-60 vaig fer el servei militar i en els permisos continuàvem les reunions en altres llocs on també  havia arribat el foc. A partir del 1960 ja em vaig retirar i sortia menys.
En alguns pobles hi van destinar algun capellà amb la  missió de fer de bomber. I ho varen fer. Conec un cas en què el nou capellà va aconsellar portar la filla a estudiar en un convent de monges, interna, per a “treure-li les cabòries i aquell no sé què del cap”. A fe que ho varen aconseguir, perquè va sortir del convent completament canviada i desconeguda. No era ella.
El moviment sortit de Mallorca i anomenat “de colores”, va congenià amb aquest moviment sortit del Seminari de La Seu. Jo recordo la visita que van fer al nostre Seminari, els Srs. Bonin i Mas i no sé si hi havia també el sacerdot Joan Capó, fundadors del moviment “de colores”. Els tres eren mallorquins.
El capellà més oposat al moviment del Seminari de La Seu, va acostar-se i simpatitzava amb els “de colores”. Pregunto si ho va fer per intentar corregir el moviment “de colores” o per rentar la imatge i fer veure que ell també era progressista.
I tornant al nostre. Què ha passat amb tota aquella gent que s’havia mobilitzat i que simpatitzava amb aquells capellans fidels a Mn. Quer ?. Com és natural es van acabar les reunions , les enceses de foc i aquest es va anar apagant. Què en queda? Lo mateix que queda del moviment del Seminari. El que cada qual individualment en va treure. I en molts casos l’amistat que tampoc s’ha cultivat massa. Si actualment parles amb algun d’ells, ho recorden, la majoria, amb sincera simpatia. Van anar canviant els capellans i aquest moviment es va anar ofegant tot sol, sense que ningú alimentés o anés atiant el foc. Amb aquesta lògica es van anar esborrant les petjades que alguns capellans havien deixat en algunes parròquies. En molts pobles queda, però, el bon record   -i per part d’alguns l’agraïment-   d’aquell capellà que va estar-hi i va demostrar que l’entrega a la gent era sincera i generosa. Alguna gent d’aquests pobles també recorda que aquell moviment no era ben vist per la jerarquia eclesiàstica de l’època. 
                                                              
     
                                                        OoO


LES NOTES
 DE MOSSÈM LLUÍS BARBAL


Mn. Lluís BARBAL, que en pau descansi,  deixeble fidel del pare QUER, ens ha deixat unes interessants i preuades notes sobre el personatge. Me les fa arribar el nostre company Solanes des de la Vall d'Andorra.  
           



Mossèn BARBAL
Mn. Lluís BARBAL I ESPOT      Era fill d’Enviny,(Pallars Sobirà)  Els qui el vam conèixer i tractar com amic durant molts anys podem valorar bé aquestes notes. Més aviat “desordenades” com reconeixia ell mateix en esmentar-les. Però  ell era un home honest, recte, pietós i senzill cent per cent. Per això tenen una espontaneïtat que ens atreu. El seu testimoniatge pot ser ben interessant i suggestiu per a molts, complementari, com ell mateix diu que vol ser.


SOBRE JOAN QUER
Es tracta d’escriure algunes pàgines sobre el Pare Quer. Són  temps viscuts al Seminari de La Seu d’Urgell, cap als anys 50. Jo he pensat moltes vegades d’escriure’n una relació, però no ho faig mai. Ara és Mn. Fermí Casal qui m’ho demana, i n’estic molt content, perquè crec que és cosa interessant d’escriure els records que en tenim.

No puc fer un tractat cronològic, sinó més aviat desordenat, i en diverses represes, i comptant molt amb el que diguin altres companys, corregint-nos i completant-nos mútuament. No deixa de ser una cosa bastant difícil, perquè per alguns va ser molt interessant aquella experiència, i per altres molt funesta. Aquí va ja la primera contradicció.

Devia ser l’any 1950, quan varen entrar al Seminari simultàniament Mn. Josep Reig i Mn. Joan Quer, que des del principi vàrem anomenar “el Pare Quer”. Aquest crec que va ser nomenat com a Director Espiritual de Sant Lluís, es a dir, dels petits o gramàtics. Amb poc temps va ser sol·licitat per molts teòlegs i filòsofs, per dirigir-se amb ell. Aquí seria la segona contradicció, no menys difícil que la primera.

El Director Espiritual que va anar quedant apartat era el  Pare Jaume Tubau, molt bona persona, però diguem que xapat a l’ antiga. Una direcció rutinària, pessimista, malaltissa..ell era el primer a estar sempre malalt, de la vista, ulleres negres, el cap embolicat... Costava de dir-li que el deixàvem, però molts vam anar canviant de Director.

Aquí s’hauria d’explicar ja molts detalls o símptomes de la nova direcció. Cito títols, per anar-los desenvolupant després poc a poc. Obediència cega, sentimentalisme, campanya cultural, desterrar l’estudi memorístic, l’amor com a tema fonamental, anar per camins de fe... Ja aniré citant així com me’n  vagi recordant, o que altres companys m’hi ajudin o complementin. Tinc la seguretat que ha de ser un treball en equip, perquè n’hi ha que ho diran molt millor.

De cara als professors i superiors, la major part ho anava seguint amb molt interès. Recordo que el Sr. Bisbe Iglesias venia el dia de St. Tomàs a escoltar la prèdica que ens feia  el P. Quer abans de la Missa. Jo mateix li vaig dir més tard que ell va ser un dels primers que escoltava amb gust les seves prèdiques i orientacions. La història és llarga i complicada, perquè alguns que al principi estaven a favor, després es varen girar en  contra. El Dr. Creus, rector, va ser un d’ells. També posteriorment, Mn. Reig. Caldria veure el recorregut dels Mns. Fontdevila, Rourera,  etc..etc..

Quant a mi, he de dir lloances molt serioses i bones, respecte a la nova direcció espiritual. Estava en un moment crític, devia ser a primer de teologia, no sé se hagués seguit estudiant, o bé si ho hagués deixat. Veia l’espiritualitat molt negra i absurda. Era un temps en què no se solucionava res.

Puis XII va publicar un document per als preveres i seminaristes  (no recordo ara el títol ), i el P. Quer el va explicar amb entusiasme, i ja començava a omplir. Varen passar un dia per La Seu dos membres de l’Opus Dei, i ja hi vàrem veure uns camins nous i diferents als que portàvem. El moviment “De Colores”, o sigui els Cursets de Cristiandat, també ens varen entusiasmar.

Jo vaig anar sortint de la foscor en què em trobava, i encara que “el Pare” em va “fumbre” algunes gemegades fortes, ho vaig anar revencent sempre. Com va evolucionar ell amb el temps ?. No aclareixo les confusions , però ja ara puc dir que a mi em va saber greu que el P. Quer s’apartés de l’Església (diocesana, oficial).

He de citar un llibret de Quadrupani, sobre com solucionar una ànima els seus dubtes. Un altre llibre que va fer furor va ésser el de Urteaga, de títol “El Valor divino de lo humano”. Hi va haver una quantitat de llibres que es varen llegir aleshores. Diguem que el factor humà embranca molt bé amb el factor diví o espiritual, la gràcia no destrueix la natura, etc...

Ara em ve a la memòria la “penya del Tanto Quanto”. Sant Ignasi, als Exercicis (a veure si ho dic bé), diu que hem d’usar les coses en tant en quant ens encaminin al fi que busquem. Ja vàrem tenir la salsa per sucar-hi pa. Els iniciadors de la penya crec que varen ser uns quants més decidits. Però aviat ens hi vàrem agafar tots. La importància que es dona a les coses és relativa.
El P. Quer, en acabar l’etapa del seminari, va estar a Roma, i després molt temps a Suïssa, on el vaig passar jo a veure, no sé si una o dues vegades, amb algun grup que anàvem d’excursió. Però la seva estada més llarga va ser a València, a Palma de Gandia, on va tenir molts seguidors. No sé si a Palma hi va anar destinat com a rector i hi va portar família (una germana), o bé a l’inrevés. Em  consta que va tenir tracte molt directe amb l’arquebisbe valencià Mgr. Olaechea (crec que arquebisbe de Pamplona), al qual va afavorir amb alguna vocació femenina (de Balaguer), de la família Farré.
Parlant de vocacions de Balaguer, va ser una etapa de valor formatiu per a moltes persones, que el Sr. Rector Dr. Viladàs cotitzava molt. Quan aquest va passar a Vicari General , va tenir molt clar que l’havia de nomenar Director espiritual del Seminari. També va estar de rector a Gerri de la Sal, on va deixar no pocs seguidors.
Voldria seguir i allargar i aprofundir aquesta relació, però ha de ser amb la col·laboració de persones molt qualificades, només en cito ara dues, Fermí Casal i Manel Pal. El P. Joan Quer Rogés va morí cristianament a Barcelona, el dia 22 de juny de 1992 a l’edat de 78 anys. Molts sacerdots i laics vàrem assistir al seu enterrament, i després a una trobada o xerrada en què es van dir coses ben interessants. Llàstima que no es va prosseguir amb aportacions molt valuoses, que serien un testimoni, encara ara.
No hi ha dubte que la gran confirmació del nostre moviment va ser el Concili Vaticà II, del què hauríem de parlar amb deteniment.

Lluís Barbal i Espot,  a dos d’agost del 2004




En Lluís Barbal i Espot continua dient:
Començo a escriure un tercer foli, el 15 d’agost del 2005, un any després dels dos primers. Amb aquest pas no sé si arribarem gaire lluny. Van sortint alguns indicis, alguns escrits que col·laboren la importància del tema. Per exemple una biografia sobre el Dr. Creus, un article de Mn. Benigne Marqués en una obra sobre moviments cristians a les diòcesis de Catalunya, també he vist altres al·lusions com la de Mn. Pal Manuel en l’últim número de  Catalunya Cristiana (11ag.o5). També diuen que Mn. Lluís Rourera té escrit un treball extens no publicat. També sospito que a les memòries del Dr. Canut, que estan en poder de Mn. Pau Vidal, hi deu haver aportacions importants. Sé que Mn. Pal va presentar al seu temps un informe complet sobre aquesta qüestió, demanat per algun superior, Bisbe, o un altre...
Per fer aquest treball necessito la col·laboració indispensable de bastantes persones i en cito algunes: Casal, el nostre professor de teologia. Ningú dubta de la seva preparació teològica...Pal, que hi té moltes coses a dir. Pere Lluís Font, professor de filosofia a la Universitat. Joan Mas, el de Cursets de cristiandat. Seglars com Montserrat Farré, i molts altres, etc. etc...
He de dir que no busco dissensions ni disputes. Les he evitat sempre, i puc dir que tinc per grans amics meus sacerdots que es varen quedar al front oposat. Respecto completament la seva manera de pensar. També vull dir ara que lamento molt que, quan va entrar el nou Bisbe Joan Martí Alanís, algun grup (de Llavorsí..) el va rebre d’una manera adversa, coses que varen dificultar una posterior informació , dialogant amb sinceritat.
Segueixo amb un judici sobre vàries persones. Puc començar pel Dr. Llobera. Com a rector de La Seu i professor del  Seminari, ja va pronunciar algun judici sobre el Moviment (M). Era una gran persona, ens l’apreciàvem molt.  Al Seminari s’encarregava de les assignatures de ciències. Jo el seguia molt a gust, penso que ho va dir al Bisbe, i aquest devia ésser el  motiu pel qual em varen nombrar professor de matemàtiques, desseguida després de cantar missa. Mn. Manel Farré va fer el treball referent a ciències naturals. Ni de l’un ni de l’altre no recordo la seva posició sobre el Moviment. Però el cert és que no el varen recolzar. Mn. Reig, al principi, ho seguia molt. Ens parlava molt de la devoció al Sgt. Cor de Jesús, cosa que lligava bé amb el pensament querista.
Mn. Fontdevila, una cosa semblant. L’obertura que  s’iniciava li va semblar bé. El Magistral no ho entenia gens. A mi em va dir que, si seguia així, em jugava el càrrec de professor del Seminari, tal com va ser. Mn. Vives no recordo que es pronunciés. Ni Mn. Francesc Mas tampoc.


1 de novembre del 2005:
Alguns dels temes a tractar són: sobre les vocacions, sobre “l’ obediència cega”. Creure en les persones. Campanya de l’estudi. No a la memorització, etc. etc. ..
És lícit emetre judicis sobre les persones, fins i tot els  superiors. Recordo el Dr. Llobera, molt estimat per mi, però que no ens entenia. O el Dr. Creus, que no sabia com actuar. Es discutia amb el Dr. Canut si el que estava en joc era una qüestió de moral o de teologia. El Dr. Creus un dia , atordit, (els seminaristes que ell comptava millors no el seguien), va marxar del seminari i se’n va anar dos o tres  dies a Núria on hi havia Mn. Capdevila. El Dr. Creus era rector del seminari, tenia un historial molt actiu en vàries parròquies. Parlava molt de Mgr. Cardjin, fundador de la JOC a Bèlgica, i que ell cotitzava molt. Ens dirigia la meditació al matí, i ens cansàvem d’escoltar-lo. Era sentimental, “el cel, el cel”. Que diferent del P. Quer que tocava sempre temes vitals. S’ha  de dir que el Dr. Creus reconeixia la validesa del P. Quer, al principi.
No ens feia por de ser revolucionaris, de criticar-ho tot, però no buscant el desordre, o fent sofrir les persones, sinó buscant la sinceritat i la veritat. “Amicus Plato sed magis amica veritas”.
Ens sentíem joves i lliures. Entre els seminaristes hi van haver vàries etapes. I se seguien diverses consignes. Una de les primeres va ser la campanya contra el sentimentalisme. A molta gent, com a mi mateix, ens va costar molt d’empassar-ho. Ho van pescar més aviat alguns més decidits. Com he dit més amunt. Varen formar la penya del Tanto Quanto, al·ludint a un principi dels Exercicis de S. Ignasi. Les coses són bones en tant quant ens porten al fi últim que busquem. És a dir que es  relativitzen totes les coses, se’ls  dóna decididament el valor que realment aporten.
Això va crear divisions i controvèrsies que encara duren. Algú de fora que ens escoltava, quedava admirat del nivell teològic o filosòfic i com anàvem aprofundint. Per exemple, l’ Essència i l’ Existència, no com a qüestions teòriques, sinó com a guia cap al sentit real de les coses.



4 de novembre del 2005:
Anàvem a CONFESSAR tot sovint, o a parlar al seu despatx del 3r pis de S, Lluís (que donava al pati), i mai no resultava pesat. Una campanya que es va llençar durant un temps, va ser sobre el “problema de l’amor”. Ell era conscient que s’ha de parlar de l’amor. Ho enllaçava sempre amb la fe. “La fe i l’amor són la norma d’aquest gloriós alçament” cantàvem amb una tonada coneguda. No sé com va anar, però algú va començar a dir que  “al Director espiritual se li ha d’explicar tot el referent a aquest tema”. Això va ser posar un “misto” a la llenya.  Anaven passant molts, i contents, com si  s’haguèssin tret un pes de sobre. Cal dir que el tema de l’amor va ser com una constant que sortia sempre, i se li donava la importància que té en tota espiritualitat, que li correspon com a virtut teologal.
Li agradava parlar de l’Esperit Sant i de la Verge Maria. Puc dir, com anècdota, que en la seva última malaltia, algú li va portar una botelleta d’aigua de Lourdes, que va agrair molt i que va beure tot seguit. Sobre la devoció a la Mare de Déu, encara hi ha al claustre de S. Tomàs una imatge de la Verge entronitzada, de quan es va consagrar el seminari al seu Immaculat Cor, l’any 1952. No faltava l’entusiasme marià, i en una ocasió va arribar a dir que “la Verge s’havia aparegut al Pirineu”. Parlava de la Verge com d’una persona humana, una Mare, ideal de santedat i que està molt a prop nostre.
Una altra qüestió. En les “prèdiques” que ens  feia, seguia un temari que anava executant. Una vegada va agafar el tema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi. Ho anava desgranant dia a dia, en els diversos temes que surten als E.E.: el rei temporal, les dues senyeres, diverses classes de humilitat ... i per suposat la vida de Crist. Seguíem el llibre del P. Solanes que havia estat professor seu  També va fer classe d’Ascètica i Mística als teòlegs.
No sé d’ on va treure l’interés pels místics espanyols. Recordem moltes estrofes de S. Joan de la Creu, que ell citava freqüentment. Sembla que va ser una persona que, des de jove, buscava camins autèntics d’espiritualitat. Va estar un temps a la  Companyia de Jesús, i tots els moviments d’espiritualitat antics o moderns, l’ interessaven. Per exemple els cursets de cristiandat del Dr. Hervàs, bisbe durant 20 anys de Ciutat Real, i que es varen expandir per tot arreu, i encara duren. Molts varen lligar els Cursets amb el moviment de La Seu, i del conjunt li deien “cursets de colores”. El Dr. Creus els va rebre molt bé, i va col·laborar en l’organització amb Mn. Joan Mas.




OoO

NOSALTRES TAMBÉ HI ÉREM.
Primaris 1951. Joan PERERA

  En Joan PERERA, promoció 1951, ens fa memòria de la seva estada al Seminari, on coincideix  amb  Mossèn  QUER. Serà convidat a marxar.

 El Xafarranxo 

Ja havien passat 5 anys i d’aquells 38 quedaven menys de la meitat.  Recordo que el curs 56-57 va ser el més sonat de tots. Afora sorgia aquell moviment anomenat “ de colores “ i nosaltres començarem 1er de filosofia i potser érem els més joves que varem viure aquells fets que es produïen dia a dia, però érem allí i alguna cosa havíem après. Poc podia fer la nova direcció davant els esdeveniments. Aquell xafarranxo que s’anava  alimentant poc a poc va arribar al seu punt màxim el dia del Pilar 12 de  Octubre de 1956 quan deixaren de cop el seminari bastants estudiants.  Va esser l`any del èxode.  A mi em van convidar a marxar del seminari  poc temps abans de Nadal, cosa que vaig fer de seguida. Amb quasi 17 anys no tenia  tant clar continuar desprès de l’experiència viscuda  durant 5 anys  i sobre tot els 2 últims. Igual que jo, durant els propers  anys continua el èxode, ja que d’aquells 38 només arribaren 6 a capellans. 
Es cert que aquella forma de  veure les coses de uns i altres de cara a la formació, va afectar a molts estudiants que igual que jo deixaren el seminari, però jo em quedo amb els records i vivències i sobre tot amb els valors humans que aquells anys varem aprendre. 









OoO


CARTA DEL SR. BISBE DE LA SEU,
 ADREÇADA A DOS DELS SEUS  EX-SEMINARISTES, EXPULSATS TAMBÉ DEL SEMINARI DE CARCASONNE
  







OoO

DOCUMENT AL NUNCI ANTONIUTTI.
SITUACIÓ ACTUAL DEL SEMINARI 
TESIS QUERISTA
10-03-1955




RELACION DE LA SITUACION ACTUAL DEL SEMINARIO DE URGEL,
enviada a S.Excia.Rvdma.Sr.Hildebrando Antoniutti, Nuncio Apostólico de S.S. en España, por manos del Visitador apostòlico: Dr. Juan Pdro Zarranz y Pueyo, Obispo de Plasencia.

PRENOTANDOS:  Mirando únicamente el sentido sobrenatural de nuestra vida, e impelidos por un deber de conciencia, como futuros embajadores de Cristo, responsables como nos quire el Papa ( Menti Nostrae, 85), nos vemos obligados los seminaristas, "propio motu" y con el "placet" de nuestro Director Espiritual, a acudir a S.Excelencia, exponiéndole la actual situación de nuestro Seminario, que cuenta ya con seis años de gestación .Es todo un proceso evolutivo de la formación que hemos ido recibiendo desde la llegada del actual Director Espiritual, Rdo. P. Juan  Quer Rogés.
   Cuanto digamos es el sentir común del Seminrio Mayor ( filósofos y teólogos) a excepción de un reducido número de teología, y del dominio públido del Seminario (nada hay de secreto). No nos mueve otro ideal que el de servir eficazmente .....................................................................................................................


SI VOLS LLEGIR TOT AQUEST EXTENS DOCUMENT DE 43 QUARTILLES,PAPER CEBA, PENJAT EN DUES PARTS, 

                 
         Clica aquí   2ona Part          

                 

oOo


PROBLEMES ESPIRITUALS SEMINARI
 CURSOS 1949-53,
per Mossèn QUER



PROBLEMAS ESPIRITUALES EN LOS CURSOS 1949-1953

Preámbulo.- Voy a empezar la relación del pasado con respeto a la formación espiritual del Seminario, guiado solo por estos dos fines: para cumplir un deber de obediencia al Exmo.Sr. Obispo, por una parpte, y por otra para contribuir al esclarecimiento de la verdad, en punto tan capital de la formación espiritual de los que han de ser un día ministros de Dios.
Y ya desde el principio, juzgo oportunas las siguientes observaciones: 
1ª las opiniones sostenidas a lo largo de la relación son puntos de vista pedagógicos, y de ninguna manera quieren ser alusiones ofensivas a ninguna persona dentro o fuera del Seminario.
 2ª. que  en la constancia de los hechos y de sus explicaciones  no nos mueve otro afán que el de poner en claro la verdad, excluyendo otros deseos menos nobles
.3ª todo cuanto expresaremos.....................

SI VOLS LLEGIR TOT AQUEST EXTENS DOCUMENT DE 21 QUARTILLES,PAPER CEBA, PENJAT EN DUES PARTS, 

                 



oOo



Publicacions Queristes, no gratuïtes 








oOo

LA CRISIS DEL SEMINARI



Mn. Benigne MARQUÈS
L'Arxiver del Bisbat, mossèn Benigne MARQUÈS, en la seva aportació al llibre " L'Església Catalana durant el franquisme, 1939-1975" explica, en poques pàgines però molt entenedores, la crisis del Seminari, viscuda en l'època de mossèn QUER.




 " El bisbe, que tenia les seves preferències pel Seminari, hagué de veure-hi i de sofrir-hi una de les crisis més fortes de tot el seu pontificat. És el cas conegut del pare Quer, director espiritual de Seminari. 
Joan Quer i Rogès nasqué a les Avellanes l'any 1913. Estudià humanitats a partir del 1925 al Seminari de la Seu, on cursà també filosofia i els primers anys de teologia. Passà després a un noviciat de jesuites d'Itàlia, Castello di Bollengo (Piemont), on estigué el curs 1934-1935. Reconeix que aquí renovà la seva espiritualitat i madurà la seva personalitat. Però, a causa de problemes de salud,................."





oOo

CARTA

CONFIDENCIAL 

DE MN.QUER 

AL SR. BISBE. 1955 ?



Bisbe Iglesias
Excmo. y Rdmo. Sr. Dr D Ramón IGLESIAS NAVARRI.  Ciudad   


Excmo. Sr en Cristo: Por pensar que V.E. estará sumamente ocupado en vísperas de viaje, me dirijo a V.E. en carta exponéndole asuntos de conciencia y que son confirmación  de categóricas afirmaciones que en varias ocasions se han hecho a VE: El caso del Seminario es de verdadera agresión contra las cosas del espíritu. 
Se sabe ciertamente que ...........continua escribiendose con una muchacha de la conca de Tremp..........







oOo




CARTA
 CONFIDENCIAL
DE MN.QUER
AL SR. NUNCI ANTONIUTTI.



Seo de Urgel 29 de Abril de 1.955
Excmo.y Rdmo Dr. D., Ildefonso ANTONIUTTI
Madrid


Nunci Antoniutti
         Excelentísimo Señor en Cristo Jesús:
         Con confianza de hijo amante de la Santa Iglesia Católica Apostólica Romana acude a V E, digno representante de la misma en España, el Director Espiritual  del Seminario de Urgel. Lo hago así impulsado solamente por el deber ineludible de conciencia y aconsejado además por personas autorizadas en materia de formación.
         Es cierto que pasó por aquí el  Sr. Visitador Apostólico, quien se daría perfecta cuenta del estado de tirantez......






oOo


DOCUMENTS 
REDACTATS PELS SEMINARISTES,
 1955-1956




Els SEMINARISTES, la gran majoria  filòsofs i teòlegs, integrants del moviment Queriste, davant les noticies no fidedignes , que sobre la situació del Seminari, circulen per l’exterior, no poden guardar silenci i reafirmant la seva obediència a la Jerarquia “ hasta la muerte”, fan sentir la seva veu, mitjançant la tramesa de diferents comunicats a les altes Jerarquies de l’Esglèsia :

  - A primers de març de 1955, coincidint amb la Visita Apostólica al seminari del Bisbe de Plasència D. Juan P. Zarranz, li fan a mà un extens document- RELACION DE LA SITUACION ACTUAL DE SEMINARIO- per que el faci arribar al Nunci.

- Al desembre del mateix any ,1955, entreguen una CARTA AL SR. OBISPO DE LA SEO.

- Al març de l’any següent, 1956, envien una CARTA AL NUNCIO APOSTOLICO.

- I, en aquestes mateixes dates, 1956, redactaran  un document que faran arribar a les més altes instàncies : ESCRITO AL CARDENAL PREFECTO DE LA SAGRADA CONGREGACION DE SEMINARIOS, on exposen:
-la verdadera dimensió dels fets ocorreguts al seminari: situació conflictiva creada durant els Exercicis Espirituals impartits pel P. Canadell SJ i els impartits P. Maduell SJ i també el temor generat per l’expulsió intempestiva del seminarista J. Gené, – “ a las 11 de la noche se le comunicó que debía salir sin más a las 4 de la mañana siguiente, y esto sin que nunca se le hubiera avisado anteriormente de nada de importancia…” –

La reacció de la comunitat davant d'aquests fets, era interpretada com a " reveldia i desobediencia antijeraquica" , i fins hi tot el dimoni hi podria tindre alguna cosa a veure....

-i el seu ideal cristiá i catòlic com a seminaristes: “ Y en esta tarea de descubrir la infinita Verdad y de encarnarla con nuestras vidas estamos empeñados. Creemos que esto es lo que Dios y la Iglesia esperan de nosotros, que pronto tendremos que ser caudillos responsables de los fieles militantes cristianos."



 SI VOLS LLEGIR EL CONTINGUT DELS ESCRITS: clica damunt el seu títol.




oOo


UN PROFESSOR DEL SEMINARI
" QUE NO EN VA ENTENDRE RES"
COMENTARI AL LLIBRET
"Una Primavera Malmesa", i altres aportacions
Mossèn ROURERA

Mossèn Lluís ROURERA  fou testimoni presencial dels "fets" del pare QUER al Seminari d'Urgell, encara que,  en els últims anys  els més conflictius , es mantingué al marge per prescripció del prelat, tal com ell ens diu.
En aquell temps , mossèn Lluís exercia la docència al Seminari Major, com a professor de Filosofia.





Mossèn ROURERA
  Fa uns dies mossèn Fermí Casal em va lliurar el fotlletó Una primavera malmesa. El Seminari de la Seu 1949-1956 que conté una Presentació de dos antics alumnes i tres Comunicacions ( de mossèn Pal, mossèn Fermí Casal, i el professor emèrit Pere Lluís) que havien llegit o pronunciat el 2007 en una "trobada d'amics" a la Seu d'Urgell. La tercera, però, és una "redacció feta el 2008 de la seva comunicació oral".  He d'agrair a mossèn Fermí aquesta gentilesa.

El 14.06.2005, al meu diari, vaig escriure "d'una bursada", com diria en Pere Lluís, dues pàgines de comentari a unes paraules que dedicava al "cas del Seminari d'Urgell" mossèn Benigne Marquès en L'església catalana durant el franquisme  1939 -1975 que vaig llegir i contestar immediatament , quasi sense reflexió. En vaig donar una còpia a mossèn Benigne que em confessà que ......................




                                       SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí



oOo



LLIBRE

Marc-2013

"JOAN QUER: UNA REVOLUCIÓ CONTRADICTÒRIA"
Sopesdesapos Edicions

  

Francesc  RIBES 

En Francesc RIBES de Taüll, amb aquest treball , s’ha atrevit a fer una aproximació al trauma o revolució, que va representar el pas de mossèn QUER pel seminari d'Urgell,  com a Director Espiritual.
 És plenament conscient que altres persones, més  properes i més implicades en els fets, haurien pogut rescatar, molt millor,  de l’oblit,  aquella experiència tant alliberadora per a uns, com amarga per a  uns altres.
Agraïm-li a en Ribes el seu coratge en aquesta tasca, doncs tal com diu  en Pere Lluís “ és una historia complexa i difícil de reconstruir”.
                                                       
            

                                           SI EL VOLS LLEGUIR CLICA AQUÍ                                


oOo



OBSERVACIONS AL LLIBRE
"Una Revolució Contradictòria" i altres aportacions
Mossèn ROURERA


 " 21.2.2013. Ayer recibí el libro  borrador, pero que ha remitido tal cual, por lo que me dicen luego, a otros varios) de Francisco RIBES sobre mosén Quer. Le llamé dos veces, y recriminé hubiese dado a la publicidad la respuesta que li di en confianza a Una primavera malmesa, contra mi deseo , y los inconvenientes que me ha causado su publicación en Internet, sobre todo con mosén Pal. Me dice que ya lo borrarán si me parece o que colgarán también mi respuesta posterior  ( lo que confirma que estaba bien enterado y no sería sólo iniciativa de su amigo Solanes), pero le digo que no: el mal ya está hecho. Vendrá a verme dentro de un mes y me traerá el libro de Tahull que imprimirá para la fiesta de sant Jordi.

SUS FUENTES

Yo esperaba una discripción de la vida de Ribes en el seminario, cuyo extracto en Internet no me quiso entregar mosén Cagigós por largo y ofensivo, y él me prometió; pero queria completar con mis informes.  No me esperaba una monografia dedicada a mosén Quer, del cual le habia indicado ya en Barcelona que preferia no hablar ni dar a leer "Marcan".  Leí por encima casi todo su nuevo libro, y veo que va dando diversas opininiones............................................




                                           SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí


oOo




       SEGONA RÈPLICA 
al llibret "Una primavera malmesa" i altres aportacions
                                                               Mossèn ROURERA
 Octubre de 2012-10-22

Veritas in caritate?

El bisbe Martí Alanís hauria volgut que no es parlés del cas de mossèn Quer al seminari de la Seu, i fins i tot, potser, que s'enviessin " a la trituradora" molts papers d'aleshores. Per la bona memòria del bisbat i del doctor Iglesias  "que no hi veu de cap ull", em deia desanimat finalment mossèn Reig, i altres que havien intervingut, com ell mateix, a desorientar-lo. Tanmateix, fa uns anys, el vicari general mossèn Joan Pujol va autoritzar la reunió de record i homenatge que van tributar a aquell director espiritual els seus agraïts seguidors, homenatge que fins aleshores no havien autoritzat. Desprès varen publicar les tres ponències que havien pronunciat en aquella reunió.
Per tal que no quedés pels futurs historiadors com a definitiva aquella versió, que suposava equivocada  la sentència que el Vaticà va donar finalment a aquell afer, em van demanar que en fes una critica breu i sense gaires noms, que vaig fer tot seguit, sense consultar gaires fonts, només refiant-me de la meva memòria  d'aquells temps, i en vaig facilitar una còpia al secretari del bisbat per tal que la guardés, sense fer-la  pública per no crear tensions amb els companys amb qui convivia al seminari. Com menys es parlés d'allò, millor. Molts van lamentar la publicació d'aquelles tres ponències, sense les quals no hauria fet falta  cap resposta ni aclariment.
N'hi ha hagut d'altres, per contra, que sempre han desitjat....................................................................



oOo


         "LA REVOLUCIÓ DEL SEMINARI"
                                             Lluís OBIOLS PERARNAU

En el número 13 de la revista "cadipedraforca", l'historiador de la Seu, Lluís Obiols, en un article dins el dossier FRANQUISME I REPRESSIÓ, hi dedica tres pàgines a parlar dels fets de mossèn QUER.

En el subtítol ens diu: l'església del franquisme es tendeix a veure-la com una institució immòbil i tancada, però als anys 50 al Seminari de la Seu es va viure una veritable revolució.




oOo


OBSERVACIONS A L'ESCRIT
"La revolució del Seminari" i altres aportacions
Mossèn ROURERA


 Encara no sé en quina revista va aparèixer. El títol és La revolució del Seminari, i l'autor el bon amic Lluís Obiols Perarnau, que em penso que  és cronista de l'Ajuntament i fa poc em citava, segons em van dir, en una conferència sobre els bandolers de fa uns segles a la comarca, que també li tinc demanada.

Fonts interessades

Vaig llegir desseguida aquell article, que inclou dintre de la història del seminari d'ençà de la seva fundació pel bisbe Caixal, fins a la seva extinció pràctica actual per la manca de candidats, tot ben arrodonit. El tema central, però, no m'ha convençut gens ni mica. Tothom veu la cosa segons les ulleres que es posa, i l'autor s'ha inspirat, a part d'alguna conversa i rumors d'aquells temps amb alguns ressentits, en el fotllet Una primavera malmesa, on des de bon principi es dóna com invàlida qualsevulla documentació que no sigui la seva, i vaig demostrar en la meva resposta que no és pas així. Conseqüentment......................



                                            SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí


oOo


CONVERSA AMB MOSSÈN QUER,
RECTOR DE GERRI DE LA SAL

Llorenç SÀNCHEZ VILANOVA


 Se m'ha indicat per si volia aportar algun comentari a les diverses col.laboracions de les que s'han nodrit les pàgines de "Sopa de Sapos" incorporades a l'Internet sobre experiències del meu pas pel Seminari d'Urgell.
En aquest respecte confessaré que sempre he mantingut la memòria viva dels anys  1941-1945,  que romangué com alumne d'aquella institució eclesiàstica, fins al punt d'incorporar-ne llur relat  a la meva obra memorialista  " A la recerca de tot allò que fou".






                                oOo



SOBRE EL CONFLICTE CONVIVENCIAL I RELIGIÓS AL SEMINARI D'URGELL
1949-1955



     Llorenç SÀNCHEZ VILANOVA




oOo


                          

            

















1 comentari:

  1. Agradi o no agradi, tot això forma part de la història del Seminari d'Urgell. Com deia el nostre amic i poeta , q.p.d., Josep Grau "varem ensumar el Vaticà II ". El Vaticà II va contestar totes les aspiracions que varem manifestar en aquells temps ? . Penso que fora objecte d'una altra taula rodona, aquest tema. El que sí podem afirmar és que va donar una visió de la religió, que no era massa ajustada a la que predicaven i ensenyaven, aquells que varen condemnar solemnement el nostre moviment.

    ResponElimina