30/3/11

EL SALÓ D'ACTES- " el meu cau"





L' amic Lluís FORNONS, al veure les orelles al llop, no ha tingut cap més remei que cantar tot el que sabia del SALÓ D'ACTES DEL SEMINARI. I el que es callava era molt. En alguns moments visqué de tan a prop la història d'quest Saló que el convertí en el seu "cau".

Gràcies company, perquè ens fas reviure moments entranyables i no els deixes caure en l'oblit.




L' amic J.M. Benseny em demana amb insistència (una "demanda" oral seguida de dos "requeriments" formals per escrit) que li expliqui -història, descripció, records, vivències, anècdotes...-referents al Saló d'Actes d`aquella casa on várem cohabitar ara ja fa més de 50 anys. Finalment hi accedeixo amb el convenciment, però, de què els meus records sobre aquest punt, a més de limitats i, potser, ja no del tot fiables, poc interès poden tenir per a ningú.
Pastorets 1968. 
El Saló d'Actes es va inaugurar, crec, el 8 de desembre de l'any 1954 amb la representació de Auto Sacramental de Calderón de la Barca "La Hidalga del Valle". Recordo aquest fet per l'anècdota de què es necessitava una noia per la representació del quadre de l'apoteosi final. Al seminari no hi havia noies i era impensable fer-n'hi venir de fora, En Josep Vilà (mossèn Vilà), professor de llatí de segon, un bon dia, en acabar la classe, se'n portà cap al seu despatx, amb un cert aire de misteri, a l'Emili Vergés. Després tots volíem saber el per què de tot plegat.
-Sortiré a una obra de teatre.
-I quin paper hi faràs?.
I ell, silenci. I nosaltres insistint.
-Va home, quin paper faràs?.
-Bé encara no ho se ben bé. Ja ho veureu.

El dia de la Immaculada vàrem veure a l'Emili al quadre final de l'obra vestit de nena, vull dir disfressat de Verge Immaculada. No cal pas dir que en els dies següents el perseguien, amb malicia infantil, unes malèvoles i punyents mitges-rialletes.
Obres escenari

L'escenari de la nova sala estava ben dotat per a fer-hi teatre i des de l'estrena no va passar cap any que no s'hi fessin vàries representacions. Recordo alguns actors dignes de passar a la història del teatre. Penso, per exemple, amb en Nemesi Marquès i amb en Pere Segarra en papers dramàtics, i amb en Josep Miró i amb en Lorrens Utges en papers còmics. Recordo aquests com a representatius, però foren molts més i molt bons.
 El dia de la inauguració el Sr. Bisbe va escriure un parell de petits poemes en honor de 
Santa Maria i dels urgellencs devots de Maria i del Seminari. Un noi d'Organyà, en Joan Simón (anys més tard va ésser expulsat "per haver confós el Seminari amb un hotel") i jo mateix vàrem ser designats per recitar aquells poemes. Ho vaig passar malament. Em vaig sufocar. No em vaig lluir gaire. Va ésser el meu primer contacte amb aquell escenari.

Ja feia el cinquè curs quan en donaren un petit paper als Pastorets. Feia de dimoni menor, un pecat capital, la ira. "revelat d'una vegada, que els que criden sempre guanyen, i cridant la gent s'enten".

Anècdota. L'Arderiu interpretava "la luxúria" i deia:"Jo entenc en la carn mortal i desitjos a trompons i sóc el que faig més mal i desvetllo les passions". Els desitjos a trompons va tenir molt ressò en els espectadors seminaristes de tal manera que, des d'aleshores, a l'Arderiu se'l coneixia pel Trompons. Al bo d'en Ramon no li feia cap gràcia.

A la Junta d'Activitats, que s'elegia cada any el diumenge anterior a la Immaculada hi havia una Vocalia anomenada de Teatre. El vocal de Teatre era el responsable de totes les activitats lúdic-festives que es realitzessin al Saló d'Actes. El cinema, però, estava reservat en exclusiva a Mossèn Saboya. Els concerts de la "Schola Cantorum" eren patrimoni exclusiu de mossèn Cagigós. El concert més important era el que s'anomenava "Velada en honor del Dr. Angélico, el Glorioso Santo Tomás de Aquino", el 7 de març. Era el més important perquè presidia el senyor Bisbe i estaven presents les autoritats civils i militars de la Seu d'Urgell a més d'altres sempre il·lustres invitats.





La Sala està situada al tercer pis de l'ala de Sant Lluís, per sobre els dormitoris dels petits. Una sala rectangular bastant gran, amb parets ornades amb un gust entre barroc i neoclàssic, i del sostre hi pengen unes làmpades globulars que imprimeixen una certa prestància luxosa al local. A la platea, amb passadissos laterals i central s' hi arrengleren, calculo, unes 400, diguem-ne butaques gens modernes i gens còmodes. Al darrera de tot, a mitja altura entre el terra de la platea i el sostre hi ha un amfiteatre, "el galliner", escalonat amb bancs fixos on, quan era necessari, ens hi incavíem més de mig seminari. Al darrera del pati de butaques hi ha una petita llotja, amb cortinatges i "sillons" envellutats, que solament s'ocupava els dies més solemnes, per "l'Excmo. y Rvdmo. Sr., el muy Iltre. Sr, y las Excmas. Autoridades Civiles y Militares".

La llotja, per un passadís, mig fosc, mig dissimulat, gairebé secret, es comunicava amb una sala posterior-sala de música (hi assajava la Schola Cantorum)- on les autoritats anaven a estirar les cames als entreactes de la funció.

L'escenari era prou gran com per acollir tota la Schola Cantorum pels concerts, i amb prous espais laterals i verticals dotats de bambolines i decorats mòbils per possibilitar les representacions teatrals amb la suficient dignitat. Fins hi tot hi havia "camerinos" per tal de què els actors poguessin canviar-se amb la deguda privacitat.


El local estava també pensat per a projeccions cinematogràfiques. Al darrera del "galliner" hi varen construir l'espai-saleta- que hi havia d'acollir la màquina de cine. No crec que s'estrenés mai. Era tant lluny de la pantalla que, segons es deia, les màquines no eren prou adequades i potents per a fer les projeccions. Les primeres pel.lícules que vaig veure en aquella sala es projectaven des del passadís central del pati de butaques amb una màquina d'anar per casa col·locada damunt d'una tauleta

Un bon dia vàrem fer una gran festassa, amb presència episcopal, concert de la Schola, discursos d'agraïment i molts aplaudiments... Ens visitava el senyor I. Puigdollers, "director general de Asuntos Eclesiásticos" i... o meravella! ens regalava una flamant Bell and Howell.



US EN RECORDEU DELS CURTS DE  " EL GORDO Y EL FLACO" ?


A la màquina nova però, tampoc li agradà l'espai del "galliner". i aleshores se li preparà una habitació privada darrera la llotja presidencial, on, a hores d'ara, potser, encara hi dorm mig rovellada. Es deia també llavors que aquella màquina s'havia convertit en la joguina més preuada i exclusiva de mossèn Antoni Saboya.

Resumint; El Saló d'Actes del Seminari d'Urgell era, en conjunt, més bonic i encisador que la majoria dels locals                      comercials del moment i, renovades les butaques més alguna millora acústica, podria competir amb molts dels actuals.

Un greu inconvenient. Suposo que tot estava ben calculat, però molts pensàvem que aquell local era molt perillós en un tercer pis, sobretot els dies que estava ple de gom a gom (recordo els Pastorets de l'any 1961 en què vàrem afegir als passadissos laterals i a l'espai entre les butaques i l'escenari, cadires i bancs del menjador per tal d'encabir-hi més espectadors). Si més no, era molt incomode arribar-hi pels forans. No hi havia ascensor i la gent que venia de la Seu hi accedia per una escala estreta i amb moltíssims graons. Déu nos en guard si algun dia haguéssim tingut que evacuar per alguna emergència!. Fa esgarrifança només de pensar-hi !!!.

Les principals activitats de la Vocalia de Teatre durant l'any eren les següents.



Pastorets 1968.  A.Pejuan
Els Pastorets. El text venia a ser un aiguabarreig de l'Estel de Natzaret (diverses versions) i de l'Adveniment de l'Infant Jesús d'en Folch i Torres. Tot arranjat de forma que desapareixen els personatges femenins i s'hi afegia algunes cançonetes pastorils, les lletres de les quals, o afalagaven els espectadores de la Seu presents a la Sala (-al bon públic de la Sala- li estem molt agraïts- la gent de la Seu té fama- d'estimar-nos amb delit-) o bé treien punta delicadament satírica a alguns fets interns de la vida del Seminari.

Els Pastorets es representaven el dia de la Immaculada i el diumenge següent. Se'n feia propaganda a les botigues de la Seu i l'èxit de públic (entrada gratuïta) estava assegurat.

Durant el segon trimestre es representava alguna obra dramàtica de certa importància acompanyada d'algun sainet més o menys divertit. Sempre, això sí, ben esporgat de personatges femenins.

Amb ocasió de diades assenyalades, s'organitzaven vetllades que ajudaven a enaltir la diada i a passar més lúdicament les tardes o matins d'aquells dies festius. Podíem incloure en quest apartat les vetllades del Dia del Domund, el Dia del Curs, el Mig Camí... Es tractava d'unes Miscel.lànies que incloïen discursos seriosos, actuacions musicals, repartiment de premis, poesies, ballets, esquetxos humorístics i, de vegades, alguna representació teatral de no massa importància.

El que puc afirmar és que preparant aquests actes ens ho passàvem molt bé. Amb els assaigs i representacions trencàvem l'esquema rutinari de l'activitat diària, ens escapolíem del passeig obligatori dels dijous i diumenges, ens sentíem menys controlats i ens semblava gaudir d'uns moments de més llibertat.

Recordo, entre altres, els Pastorets de l'any 1961. Vaig disfrutar-hi molt. La Sala absolutament plena en les dues funcions i els espectadores desmeligant-se de riure a cada mot o gest de l'Esquellot i del Picarol. Encara avui, de vegades, en venen a la memòria frases i expressions d'aquells Pastorets.

He dit abans que l'entrada era gratuïta i així era, però, per la Immaculada es rifava una cistella nadalenca. Els minsos beneficis anaven al fons amb què la Junta sufragava les despeses de tot l'any.

Una de les despeses, que no constava en acta era la del berenar clandestí que ens cruspíem els que havíem participat en els Pastorets. No era gran cosa, però, a nosaltres ens semblava "quisapquè", una "comilona". D'amagatotis, compràvem una garrafeta de vi, dos o tres metres de llonganissa fresca i una capsa de galetes o bé uns pots de préssec. Amb aquests ingredients i unes quantes llesques de pa, que havíem sostret del menjador, organitzàvem el berenar al "camerino" gran que hi ha al darrera de l'escenari.

Era com la paga merescuda pels treballs realitzats. Suposo que els superiors ho sabien però mai ens vàrem destorbar. I nosaltres, amb la consciència de què fèiem quelcom sense permís i per tant prohibit, experimentàvem una especial i sibil·lina satisfacció, i aquell dia acudíem a sopar intercanviant mirades i mitges rialles insinuades per aquella secreta actuació que no podíem compartir.

El curs 1962-63 i part del curs 1963-64 vaig ésser Auxiliar, però de la Immaculada del 63 a la del 64 vaig ésser el Vocal de Teatre. Durant aquest període el Saló d'Actes va ésser realment. una mica, el meu "cau". Hi vaig passar moltes hores. Vàrem preparar moltes funcions, algunes ben diferents de les acostumades. Recordo que vàrem lecto-representar "Escuadra hacía la muerte" d'Alfonso Sastre. L'autor, després reconegut militant comunista, presenta la vida, la història i tota l'existència humana des d'una òptica i ètica marcadament marxistes. Nosaltres, potser, no n'erem massa conscients. Algun professor, que filava més prim, ens va fer saber el seu pedagògic malestar. De totes maneres, d'aquest fet se'n pot deduir clarament que, malgrat tot, sortosament no patíem censura prèvia.

Personalment, la màxima satisfacció en va arribar amb els Pastorets de l'any 1964, Em van portar molta feina. Arranjar el text, buscar col.laboradors musicals per trobar o bé crear les músiques adequades, repartiment de papers i convèncer els possibles actors, moltes hores d'assaig, dissenyar algun decorat nou i trobar l'artista que se'n volgués fer càrrec, afinar la lluminotècnia (el reòstat del quadre de llums era un desastre), assegurar-se que tot anés ajustat i cronometrat...Vaja, que, tot hi haver format un bon equip, em sentia tant responsable de tot que en vaig arribar a creure que era realment el director "fac totum" de l'obra i així ho proclamava sense embuts a l'inici de la representació. Després de citar els actors principals, músics, tramoistes, apuntadors... la veu deia: "...i més de 40 actors més, tots sota la direcció de...". Què n'érem de beneits!!!

Sortosament tot va acabar molt bé.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada