Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RETROBAMENTS. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RETROBAMENTS. Mostrar tots els missatges

13/11/19

TROBADA 2019 A BARCELONA .- PRIMARIS DE 1960


CRÒNICA DE LA JORNADA.

En la trobada  organitzada pels companys  andorrans en la població d’Ordino l’any 2018,  es  va concretar fer  un nou retrobament a la capital catalana. Ningú s’havia decidit des de que vàrem començar a fer trobades de companys  l’any 1981, a viatjar a Barcelona. L’any passat el company Santi Pijuan va prendre la iniciativa i es va comprometre a fer-ho.
Encara que jo havia fet un recordatori als companys perquè reservessin el dia 5 d’octubre, alguns incrèduls  ja pensaven que aquest any no es  faria res  perquè havia passat l’estiu i ningú cantava.
Bé, realment el Santi va estar treballant el tema durant uns mesos, intentant trobar, entre  diverses propostes, la que puguès donar millor resultat. A Barcelona s’hi poden fer moltes  coses, però s’ha de tenir temps, bones cames  i també calerons….Amb tot això, el Santi va trobar una proposta  de jornada cultural i gastronómica, tenint en compte tots  aquests factors.
Amb temps  ja havíem consultat la meteo i estàvem segurs que el temps estaria de la nostra part. Només vàrem tenir un petit ensurt, quatre gotes mal contades i per les quals  alguns ni tant sols van fer servir el paraigua. Per endavant, el Santi ens havia explicat diverses fòrmules per deixar els vehicles els que vinguessin de fora.
El Santi va preparar una visita cultural tenint en compte la situació especial del nostre país i així el guia contractat ens va fer veure diversos llocs relacionats amb la història de Catalunya, tot al voltant del 1714.




A l’hora prevista del començament de  la visita, les onze del matí del dia 5 d’octubre, tot el grup estava ja a punt, menys  els que baixaven del barri de Gràcia. En canvi, els de Terrassa ja portaven una hora sota l’Arc del Triomf.  El grup d’aquest any el formàvem els que cada any ens  trobem, amb algunes baixes excusades, i amb la participació en aquesta ocasió de la nombrosa presència de la família Martin, amb sis participants. Per descomptat, en aquesta ocasió ens va acompanyar el nostre professor en llengues antigues a qui no havíem vist des de la trobada de Terrassa l’any 2009. Així, vàrem tenir participació de totes les províncies catalanes i d’Andorra. I he de senyalar i  de forma destacada la presència de la família López, residents  a Tarragona, perquè el Joan es trobava en procès de tractament mèdic. Sortosament, l’optimisme i positivitat personals del Joan,  l’ajuden a superar qualsevol situació,  i  hem d’agrair que ens  volguès acompanyar. Actualment s’ha recuperat i els resultats són ben favorables.
També he de destacar la presència de l’Ignasi –tampoc falla mai-, el qual també es trobava en procès de recuperació d’una  operació de cataractes  de feia només quatre dies. I com no, fer un esment especial per a totes les nostres parelles, les quals ens acompanyen sempre amb molt entusiasme,  bé, amb alguna excepció que confiem  pel  60 aniversari  ja ens vulgui venir a acompanyar i conéixer.
Del personal convocat, s’havien excusat en Fonollet, Riart, Bertran, Batalla, Amorós, i el Garrofé, el qual es troba en procès de recuperació d’una greu malaltia, però força millor. Dels Auxiliars convocats, només es va excusar el Lluís Fornons. Com l’any anterior a Ordino, també ens  va acompanyar el nostre antic prefecte Maties Riquer amb el seu nebot Valerià. També esmentar la salutació que em va fer arribar per a tot el grup, la companya Encarna del Xaneta (Josep M Cortada). I com en altres  ocasions, una bona colla no van respondre de cap forma a la nostra convocatòria, feta en document postal i  informàtic.
A l’Arc del Triomf  vàrem iniciar el camí  històric per anar al Parc de  la Ciutadella, i el guia  Jordi Peñarroja ens anava explicant  alguns llocs relacionats amb l’antiga ciutat de Barcelona i les guerres que els catalans van tenir amb Castella. En la Ciutadella ja només resten tres edificis antics: el Parlament català, l’IES Verdaguer (abans el Palau del Governador) i l’església castrense. Aquest és l’únic dels tres al qual hi vàrem fer una curta visita. Prop d’allà,  el guia ens  va mostrar un dels  baluarts de l’antiga muralla de Barcelona i que encara resta en peu. Un lloc desconegut per la majoria de nosaltres, però interessant per la seva història.
Desprès  vàrem travessar diversos  carrers i l’antiga muralla de Barcelona, ja inexistent, per anar a fer una visita única, les restes del Born. Un lloc impressionant que ja molts  coneixien, i on el guia ens  va explicar únicament alguns espais concrets de l’antiga ciutat de Barcelona. Un lloc que  agrada de visitar perquè sempre es  troba  algun racó nou desconegut.

Des d’aquí   ens  vàrem dirigir a visitar el Memorial de 1714, un espai dedicat expressament a aquest moment històric de Catalunya, ubicat a tocar del  Fossar de les Moreres. En el Memorial  el guía Peñarroja ens  va oferir unes explicacions  sobre l’antiga formació de la ciutat i algunes  dades  històriques d’aquella época i ja es va acomiadar.
En un no-res  havien transcorret dues  hores i encara  vàrem tenir temps  per fer una curta visita a la “Catedral del Mar”, l’església de Santa Maria del Mar, on casualment estaven celebrant un casament i només  vàrem fer una volta silenciosa, gaudint de la bellesa d’aquest monument religiós amb tanta història.
Però encara ens trobàvem lluny de la Fonda, i alguns ja notàven cert cansament, perquè el carrer Escudellers  no apareixia…El Joan  López va aguantar bé perquè està acostumat a recórrer totes  les  vies  romanes  de Tarragona, i quan tocàven les 14 h ja ens trobàvem tots  a taula.
Quan vàrem entrar al restaurant La Fonda, vam acabar de constatar l’atractiu que té Barcelona, perquè el local  estava ple a  vessar. Sortosament teníem el lloc  reservat en la planta baixa, on ens  vàrem cruspir un correcte menú de tardor ja contractat.
Com cada any, el dinar va comptar amb els  obligats  parlaments d’escriptors i advocats, i en aquesta ocasió amb les inesperades i sempre novedoses  paraules  del llatinòfil don Antonio, com també ho seria el primer parlament en català del seu germà Pepe.
Per sort, sempre comptem amb la versatilitat del nostre insigne escriptor ponentí Pep, qui cada any  ens porta alguna novetat de la seva obra, en aquest cas  un llibre que sortirà l’any vinent. Va finalitzar els parlaments el company de Preixens, Santi Pijuan, organitzador de la Trobada, amb unes paraules d’agraïment  als  assistens i amb el desig de tornar-nos a trobar l’any  vinent de nou, ara  a La Seu, a proposta del Joan Solsona, per poder celebrar els 60 anys del nostre ingrès conventual.
Les darreres  converses, xerrades i salutacions d’acomiadament,  ens van fer arribar a les  cinc de la tarda i ens  vàrem anar comprometent  a  retrobar-nos  la primavera de  l’any 2020, com a mínim.

Miquel, de Gerb.

Novembre de 2019.

20/10/19

21 TROBADA COMPANYS SEMINARI- PRIMARIS DE 1951





El passat dia 5 d’Octubre, els primaris del 51 celebràrem la Trobada Anual, que aquest any era la numero 21. El lloc escollit va ser la Seu d’ Urgell, a l'hotel Nice. Aprofitant  la proximitat d’ Andorra ,alguns ens hi desplaçàrem un dia abans i anàrem a passar-hi el dia .

El dia 5 a les 11 hores tots ens trobàrem reunits a l' hotel. El nostre company Clausó veí de la Seu ens acompanyà a fer una visita al Parc del Segre i per la ciutat, tot recordant temps passats . Tampoc hi podia faltar la visita al Seminari que durant uns any va ser la nostra casa. D'això se’n encarregà Mn. Ignasi rector de la Seu. Desprès d'una visita a algunes aules i llocs reformats per a noves activitats a sant Tomàs , ens  sentàrem a l’ església on ens va explicar els projectes que té el bisbe sobre el seminari, sobre to,t sobre San Lluís molt abandonat. Tot fa pensar que estudia fer-hi un centre per gent amb dificultats, disminuïts. Desprès d' un dinar de germanor  ens emplaçàrem per l’any vinent,  esperant que puguem assistir-hi tots, ja que aquest any ens ha deixat, definitivament,  Mn Esplandiu i Simon Rosell


 Joan Perera





17/10/17

TROBADES: PRIMARIS 1951 A PONTS I ALTRES AL SANT CRIST DE BALAGUER


PRIMARIS 1951.-  19e. TROBADA



Es fa de dia i es dissabte 23 de setembre, i mirant cap al cel per veure quin dia fa, després d'un divendres plujós, ens trobem amb un dia esplèndid. Agafem el coxes, i cadascú des del lloc habitual de la geografia catalana, ens dirigim cap a Ponts a l'hotel Pedra Negra, lloc escollit aquest any .



Son les 10 hores i tots junts anem a fer la primera visita del dia a l' església de Sta. Maria, on Mn. Jaume Mayoral va obrir perquè poguéssim contemplar la peça més important de l'església:  “El retaule del Roser”, amagat pels pagesos durant la guerra civil. Seguint amb les visites, anàrem a les afores del poble per veure la col·legiata de San Pere, on la Sra. Paquita del “Amics de San Pere”, així es denomina els que la cuiden, en explicà com havia segut la seva restauració, destacant que cada any, el dia primer de Maig, es fa en aquest lloc una gran festa. Per acabar i canviant lo religiós per la natura, ens desplaçarem al poble nou de Tiurana per gaudir de la magnífica vista del pantà de Rialp i, com no, veure el bonic poble, on qui mes que menys va omplir el mòbil de fotos, i tornàrem a Ponts per dinar l' hotel.     Amb un dinar de germanor i amb el sorteig de les figures (made in Pepita) acabàrem la Trobada desitjant que l`any vinent ens puguem tornar a trobar. 

                                           
Joan PERERA






oOo




TROBADA PRIMARIS AL SANT CRIST DE BALAGUER.




El dia 7 d’octubre ens vam trobar una bona colla de companys al Sant Crist de Balaguer. 

Cap al migdia l’explanada del temple s’omplí de salutacions efusives, alegries i comentaris. 
El motiu, celebrar nostra amistat i recordar, en homenatge,  els companys que ens han precedit. 
A les 12 missa al temple davant del Sant Crist presidida pels preveres Pau Vidal,  Utgés i Joan Escales, qui ens va fer el comentari de l’evangeli amb paraula justa i molt sentida. 

El conjunt “Les veus del Pirineu” van donar esplendor i qualitat als cants de la celebració amb un excel·lent gregorià i també polifonia. “Absolve Domine” “In paradisum”... En el moment de la memòria dels difunts el company Jordi Badia llegí la llista de tots els companys morts. 
Tot seguit el dinar a l’Hotel. Ens van servir un menú d’excel·lent qualitat i servit amb molta eficiència.  

Luís GARRIGA













25/11/16

ELS PENÚLTIMS .- Novembre de 2016


Com ja és tradició,  tant si plou com si fa sol,  uns companys ex-seminaristes de la Seu, continuem retrobant-nos cada penúltim dijous de mes, en el  dinar de germanor, al restaurant Oliva de Barcelona, a tocar del Centre Comarcal Lleidatà. Pura coincidència.

Els assistents en aquest àpats , minven o augmenten en funció de les seves obligacions familiars o prescripcions mèdiques, però l'alegria, la xerrameca i la gresca no decauen.
Crec que aquesta última vegada hem passat de trenta tres comensals. Algun dia, farem una relació nominal de tots els que han compartit, des dels seus inicis, aquesta llarga taula. També , a veure si podem  enregistrar un petit vídeo, on els companys ens adrecessin unes poques paraules tot identificant-se. A l'altra banda ens volen sentir i  reconèixer.

Aquest cop, el nostre director de coral, en Sotelo, ens ha lliurat gratuïtament, com sempre, la partitura de  "Va, pensiero", obra coral del tercer acte de Nabucco de G. Verdi, que fou cantada a l'hora dels postres, sense assajos prèvis: res de res i a viva veu.

Escolteu-nos i gaudireu d'aquesta peça. Es nota la formació musical dels intèrprets, formació anhelada i esperonada,  en els seus seminaristes, pel  bisbe Iglesias. Escolteu, escolteu ...No és cap broma. Com  de bé ressonaria si hi haguéssim pogut dedicar uns minuts a assajar-la!


        

Aquest petit vídeo ja fou compartit, al mateix dia, en el grup, molt actiu,  de Wassap  " Companys de la Seu". Si encara no en formeu part i hi esteu interessats, podeu contactar amb el seu gestor l'Antonijoan, al telef.  607.73.03.11.

Tenim noticies, que el diumenge 18 de desembre a la tarda, a l'esglèsia de S. Sebastià de Nou Barris, tindrà lloc el tradicional Concert de Nadal.  Reserveu-vos aquesta data. Confirmarem més endavant tot el programa, quan el Tito ens el trameti.



TROBALLES

En Lluís GARRIGA, primari de 1945, ens ha fet arribar aquestes fotografies que penjarem a l'àlbum Altres Cursos.

 En unes, podeu contemplar  el silenci  de l'oratori vuit i  sentir la frescor del claustre acabat de regar.
En una altra hi veiem al famós auxiliar Coyo vigilant, des de l'entarimat ,a l'arrenglerada mainada de lluent clatell. Observant amb atenció, s'ha pogut identificar la closca del nostre company i amic, en Josep Anton Serrano: el penúltim de la segona filera de l'esquerra. Es confirmarà?
Ah! i la fama de l'auxiliar ?  Haurem d'esperar que sigui la una de la matinada per a poder desvelar-la, quan els nens se suposa que estaran al llit... i tindran la sort de no dormir al seminari.
I de la fotografia de  l'excursió no en sabem gran cosa. A veure si algú ens pot ajudar.





26/9/16

18ª TROBADA, PRIMARIS DEL 1951



      SALÀS de PALLARS







Ja ha passat un any de la última trobada d'Agramunt. Aquest any el lloc escollit és el poble de Salàs de Pallars, el dia 17 de Setembre, a l`Hotel Bertran.

Deixeu-me dir que aquest poble, anys enrere, va ser molt important, perquè allí es feia, cada any, la fira d'animals més gran de Catalunya.

L'assistència va ser de 33 companys, i tots contents per poder tornar-nos a trobar una vegada més. Això si, una mica més atrofiats pels anys que anem sumant i per aquest motiu alguns no pogueren venir, com també alguns mossèns amb els compromisos del seu ministeri.

Quinze de nosaltres vàrem quedar un dia abans i així poder veure alguns paisatges i racons amagats dels Pirineus. Cotxe en marxa i carretera amunt fins al punt de trobada a la Pobla de Segur.    

Agafàrem la carretera de Pont de Suert i per Senterada entrarem a la Vall Fosca fins a la Pobleta de Bellveí, on després de donar un vol pel poble anàrem a dinar a Cal Arturo, del que teníem bones referències.

 Desprès d'un mol bon dinar tocava tornar, i ho férem per diferent camí, entranyables racons i bonics pobles, Montcortès i llac, Bretuy, Peramea i Gerri de la Sal.

Aposentats a l'hotel i després de sopar férem una caminada pel poble, desconegut per tots nosaltres.
Es veu la influència que va tenir anys enrere. Molts edificis amb patis interior on es feien les fires d`animals.


Dissabte dia 17 fins a l’ hora convinguda anaven arribant el resto de companys, entre ells mossèn Esplandiu, que va estar 7 anys de capellà a aquest poble.
 
A les 11 hores començàrem la visita a les botigues museu: la Farmàcia, l’ Estanc, la Barberia, la Merceria i Queviures, anunciat amb un rètol (Ultramarinos i Coloniales) i finalment el Bar. Tot això és un referent de com es vivia al poble fins als anys 70.

Després d'una visita a l'església, on l’Esplandiu, acompanyat pel mossèn del poble Paco LLoret, ens explicà una mica sobre els seus any de capellà aquí, tocava anar a dinar.

Dinar de germanor que la mestressa de l'hotel ens preparà i que mols no ens podíem acabar.
Amb el sorteig de la figura que cada any fa la Pepita, dona del Malgrat, es posava punt final a la trobada, amb el compromís i desig que tots ens puguem tornar a trobar el proper any.


 Joan 
 




18/6/16

TROBADA 2016 GUISSONA, Primaris de 1960


Perquè quedi constància de les trobades de companys, el nostre amic en Miquel ZAMBUDIO, ens adjunta la fotografia del grup dels primaris de 1960, en la Trobada d'enguany, celebrada a la ciutat de Guissona, el dia 28 de maig últim i la crònica de la mateixa:

    A mig matí del dia 28 de maig teníem programat l'acte de benvinguda que va tenir lloc en l'Ajuntament de Guissona. El regidor municipal i company nostre Miquel Julià va rebre el grup amb una explicació històrica de la ciutat i desprès vàrem fer una visita guiada a l'església, als carrers històrics de Guissona, i al Parc Arqueològic de l'antiga vila romana Ieso, acabant la visita en el museu arqueològic local. Una visita cultural molt interessant i recomanada als estudiosos dels antecedents romans lleidatans. Per últim vam acabar el dia amb un dinar tot el grup en un restaurant de Sanahuja.


17/6/16

TROBADA 2016 LLEIDA- Primaris de 1961





Des de la trobada al juny de l’any passat ha anat madurant la idea de trobar-nos enguany a Lleida. Els nostres “homes in situ” avui afincats en aquesta ciutat, el Calvo, el Parramon i el Rocamora, han respost a l’encàrrec dels nostres poders fàctics (pregunteu-li qui són al Benseny) I és evident que hi han respost de molt bona gana i molta eficiència, inclosa la sorpresa d’un caixonet de cireres grosses, guapes i boníssimes, que ens han fet recordar les del Parramon d’anys passats, de feliç (i dolça) memòria.
Aquest retrobament a Lleida, programat cap allà a migdia del dissabte, va tenir lloc a l’hotel Sansi que aquests companys lleidatans ens havien reservat per a la trobada. Després de prendre possessió de les habitacions els que veníem de fora, tocava anar al primer dinar de la trobada, al restaurant Flash enfront de l’hotel. Va ser un bon dinar on vam gaudir d’estar novament junts, contant-nos novetats de l’any, records del passat comú i algun que altre pla de futur, com de costum. No menciono el menú perquè no estic encara jubilat. Quan ho estigui, a la millor agafo l’afició dels jubilats de descriure amb pèls i senyals el menú a les seves excursions.
Passem llista: Josep Ma. Benseny + Ma. Àngels, Antoni Calvo + Gemma, Antoni Cierco + Carme, Nicolàs Ortiz + Tere, Josep Parramon + Cristina, Arcadi Pejuan + Dolors, José Pérez, Francesc Regué + Lurdes, Mateu Rocamora + Carme, Leopoldo Santiago, Josep Vidal + Esteve Vidal. Pel que fa al darrer de la llista, els que encara no ho havíem fet abans, vam poder conèixer aquest germà petit del Josep Vidal, el “Benjamín” del que el Vidal recordo que ens n’havia parlat algun cop com el seu “germà xic” quan encara érem al Seminari. Fins ara no ens havíem assabentat (al menys jo) de que el seu veritable nom era Esteve! 
Acabat el dinar, el nostre company “Poldito” Santiago ens va tenir de deixar, però és molt d’agrair que, com a mínim, podéssim veure’ns novament les cares i passar aquell bon rato junts.
Un cop restablert el contacte entorn de la llarga taula, tocava conèixer algun petit (o gran) tresor del poble que enguany ens acollia. El primer, previst a partir de les 5 de la tarda, era la visita guiada al Museu de Lleida. Amb un llarg passeig a peu des del restaurant, hi vam arribat uns minuts massa aviat en que vam haver d’esperar que obrissin. A la visita vam tenir una guia que no sé si havia viscut abans l’experiència del professor que ha de fer classe a l’hora de la migdiada ja en un mes de juny després d’un bon dinar.  
 O potser és que al Seminari vam aprendre a dissimular la son que ens hauria fet adormir allí mateix amb molt de gust, estirats als pocs bancs (sense respaldo) disponibles. El cert és que ens vam portar com a molt bons alumnes dissimulant les ganes de fer migdiada. Aquestes ganes eren reforçades per la poca llum ambiental, gairebé restringida a les vitrines d’exposició del museu i encara més atenuada per unes parets fosques, juntament amb el murmuri de les explicacions de la guia sobre australopitecus, metal·lúrgia del bronze o ceràmica ibèrica, per exemple. Al final, potser la digestió poc a poc va anar completant-se, deixant ja fluir lliurement tota la sang al cervell, o potser la temàtica de les sales del museu va començar a resultar més atractiva i digerible per a l’hora de la migdiada: art visigòtic, àrab, romànic i gòtic, especialment. La càmara de fotos es va anar també despertant a poc a poc amb aquest material visualment més atraient, a fi de donar fe dels petits tresors d’art amagats dins d’aquell edifici de grises i sòbries línies rectes. A la sortida, a l’altre costat de la plaça, un altre tresor a prop del Segre: l’església de Sant Llorenç, amb la seva rica combinació d’elements sobre tot romànics i gòtics. Estava també prevista una visita guiada d’ella a continuació, però només en el cas de que l’edifici no hagués d’exercir de temple. Desgraciadament, aquest va ser el cas a causa d’un casament, dels que amenacen de durar fins a l’hora de sopar. De totes maneres, això no ens va impedir d’entrar i poder gaudir de l’elegància enjoiada també de l’arquitectura interior, drets o asseguts als darrers bancs o als laterals, com si fóssim els convidats més pobres del casament.

De l’església de Sant Llorenç volíem tornar a l’hotel, algú potser amb la bona intenció de recuperar la migdiada. Però les ganes de fer una becaina havien anat minvant de forma natural, mentre que el bon dinar de migdia deixava sentir en alguns una altra conseqüència: la set. I així vam acabar asseguts còmodament a la terrassa d’un bar. Al cap d’una bona estona van començar a caure quatre gotes sense passar a més, però van arribar acompanyades d’un airet un mica frescot, que a més d’un ens va fer pensar en les jaquetes que s’havien quedat a l’hotel o al cotxe. Així que vam reprendre el camí fins a l’hotel. Al seu vestíbul no hi quedaven prous seients disponibles pels que érem i ens van permetre ocupar el menjador contigu, on esmorzaríem l’endemà. Allí hi havia un vell piano, obert, i també desafinadíssim. Gràcies a que els nostres cervells eufòrics filtraven la forta desafinació que intentava castigar l’oïda, ens vam muntar un bon sarau de “cant comunitari” amb un teòric acompanyament de piano, amb les cançons que acostumàvem a cantar els últims anys de seminari (inclòs Sant Cugat): El meu avi, Ai adéu cara bonica, La Gavina, Quan jo tenia pocs anys, etc.
 El problema de la lletra que no recordàvem gaire bé, el van ajudar a solucionar els mòbils d’última o penúltima generació, amb el seu buscador de Google. Amb aquest sarau se’ns va fer les deu de la nit, i les restes de civisme que encara conservem ens van aconsellar deixar dormir altres possibles clientes de l’hotel i anar a fer un mos, no gran cosa després del bon dinar de migdia. Ho vam intentar al mateix local del dinar, que també oferia plats senzills, però el vam trobar ple a vessar, a pesar de la seva grandària. Està clar que a Lleida, als dissabtes, la gent també surt gairebé massivament a sopar. No lluny d’allí, però, vam trobar un altre local similar, on quedava lloc a la planta soterrada en un racó acollidor, amb un servei també força eficient.
Després tocava anar-se’n a dormir, perquè a les 10 del matí del dia següent, diumenge, havíem de ser ja a l’entrada de la Seu Vella. Era l’única visita guiada del dia, degut a la celebració d’una multitudinària primera comunió. Abans calia esmorzar de bufet al mateix hotel, i pujar a peu la llarga pujada fins al turó del Castell per la part de l’avinguda Prat de la Riba, més propera a l’hotel. El darrer tram uns el van fer en l’ascensor que hi ha allí, i altres per un anomenat “túnel”, de fet un passadís amb escales dins la muralla i la roca, que puja amb un llarg i decidit pendent.
A les 10 fèiem cap puntuals a l’entrada per a la visita guiada de la Seu Vella, a la porta de l’antiga Canonja. A diferència de la visita guiada del dia anterior, aquest cop es notava que no era l’hora de la migdiada després d’un bon dinar i que l’entorn era molt més lluminós, ampli i obert, amb parets de pedra picada antiga i noble, que et transportava més fàcilment a segles passats. La guia ens hi va ajudar força fent molt bé la seva feina, explicant-nos els detalls d’història i d’art mentre ens acompanyava a l’antiga Canonja, el claustre i la catedral, així com després, sortint a fora, a la Suda o Castell del Rei al cim del turó que domina visualment Lleida. Allí hi vam visitar el que queda de la Suda, principalment l’antic saló de corts i assemblees, a la planta baixa, i la terrassa a damunt seu, un excel·lent mirador de la ciutat i el seu entorn. Aquí tots vam poder gaudir de la vista que oferia, sense l’esforç que hauria de venir després pels que vam pujar al campanar. A continuació, acomiadats ja de la guia, vam retornar a la Seu Vella per a completar, ja al nostre aire, la visita de la catedral i del claustre, inclosa la pujada a peu al campanar per a qui volgués. La catedral estava en plena celebració de la primera comunió multitudinària esmentada abans, de nens i nenes d’una escola privada (no sabem quina, però semblava ser religiosa o similar). Efectivament, en aquesta celebració un tenia la sensació d’haver estat transportat per la màquina del temps no a l’edat mitjana (com abans amb l’acompanyament de la guia), sinó als anys 50 del segle passat: missa en rigorós castellà (perdó, en espanyol), amb un presbiteri ple amb una trentena de vestits blancs, de princeseta o de mariner, asseguts pacientment sobre seients folrats també de blanc, i amb la resta del temple ple de gent, no sé si vestits de boda, d’un altre segle, o de les dos coses a la vegada. A fora del temple, la vida (turística) continuava, i així alguns de nosaltres vam aprofitar per fer la pujada al campanar, inclosa en l’entrada de la visita guiada. Van ser uns 60 m de desnivell o dos centenars llargs de graons, cada cop més estrets en una llarga escala de caragol cada cop més recargolada. La pujada, per tant, va ser una mica feixuga i marejadora, a pesar de que algun replà, amb campana o sense, permetia deixar per un moment l’escala. Al final, des de la terrassa del cap d’amunt del campanar, curiosament amb un senyal de vèrtex geodèsic i tot, vam poder contemplar per entre els pinacles gòtics tota la ciutat i la seva plana, encara que no massa les muntanyes de més enllà, degut a la calitja que les difuminava. La baixada del campanar va ser menys cansada, però igual de marejant. Algú es va queixar de que hi faltava il·luminació, fins que va donar-se compte de que portava posades les ulleres de sol que s’havia posat a la terrassa.
Un cop acabada la visita completa a la Seu Vella, vam baixar cap a la plaça de Sant Joan, ara tots en ascensor, per iniciar el recorregut programat pel carrer Major. Primer vam trobar les paradetes del mercadillu de productes alimentaris artesans al mig del carrer, amb els seus flaires de formatges i embotits, potser per a paladars molt exigents, però segur que per a olfactes molt i molt tolerants. Venia després la Paeria i tot el carrer Major amb algun que altre edifici modernista notable i especialment amb la curiosa capella de Sant Jaume, fins arribar a l’antic Hospital de Santa Maria, actualment seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, enfront de la Seu (o Catedral) Nova. Vam poder visitar lliurement els patis d’aquest antic i noble edifici, que mostra tota l’elegància dels seus elements del gòtic civil català.
Amb tant de caminar i a pesar de tant abundant aliment artístic per a l’ànima, tocava finalmente l’aliment de l’altra mena. Així és que vam sortir de la part més antiga de la ciutat, per acabar asseguts còmodament i amb bons vasos d’aigua fresca al davant al restaurant Click, tal com estava programat. Allí vam conèixer al fill del Calvo, un xicot molt ben plantat que recordava força al pare quan deuria tenir més o menys la seva edat, i que, com a “gran jefe” del local, va procurar que estiguéssim molt ben servits. Va ser un molt bon dinar. L’entorn acollidor de la gran taula parada, la bona teca, el bon beure i el bon servei van acompanyar el bon humor habitual a prova de cansament. Com a exemple, una de les transcendentals qüestions vivament discutides va ser qui de nosaltres (els homes) era el més vell (aquí, poques sorpreses, amb la nostra “vocació tardana” entre nosaltres), i sobre tot qui era el més jove. Aquí sí que hi va haver sorpreses. Al final potser var guanyar el Parramon, però dubto que tan important tema es podés donar per tancat de forma definitiva.

Un cop ben dinats, cap allà a les 5 o quarts de 6 de la tarda, va ser l’hora de desaparcar els cotxes (molts al pàrquing del mateix hotel, amb un molt bon tracte gràcies als companys de Lleida que van gestionar l’hotel). A continuació tocava acomiadar-se fins l’any que ve com a molt tard, per retornar uns més a prop, altres més lluny, com per exemple a l’illa de Mallorca o a l’encara més llunyana Roma.
Un tema que no havia pogut faltar a les converses del dinar, amb la seva llarga sobretaula, era la qüestió del lloc de trobada de l’any que ve. La idea que de moment sembla tenir més èxit és la d’Esterri, amb visita al llac de Sant Maurici sota l’esguard petrificat dels Encantats. Això sí, fent el darrer tram tancat al transport particular no a peu, sinó en els taxis tot-terreny del parc, perquè alguns ja comencen a tenir una edat, com va quedar clar a la darrera sobretaula...

Arcadi, el nostre cronista.







13/3/16

TROBADA PRIMARIS DE 1959.



TROBADA SEMESTRAL DELS EX ALUMNES DEL CURS 59 , DEL SEMINARI DE LA  SEU.

Com cada semestre ens hem trobat uns quants dels que quedem del nostre curs, per reveuren’s, parlar de les nostres coses i recordar altres temps i altres vivències.
Aquesta vegada la nostra trobada ha estat molt emotiva, perquè ens ha acompanyat la Carme, esposa del nostre molt bon amic i company Jesús Fité, que ens va deixar fa uns mesos.
Realment no crec que ens hagi deixat del tot perquè el seu record i la seva forma de ser ens han acompanyat  les intenses hores del dia en que hem estat junts, i molt més quan parlàvem d’ell, com si hi  fos entre nosaltres.
La Carme és una dona molt forta , i ancara que no pot dissimular que li falta el Jesús, sap que lo que conta és lo que van fer junts , i que ara l’acompanya d’una altra manera, però no deixa d’estar al seu costat.
Nosaltres procurem distraure-la i ho aconseguim força vegades, i esperem que el temps ajusti les coses lo millor per tots.


En la foto veureu el  Ferràn Barnaus, el Josep Poch,l’Angel Joanmarti, El Mingo Garsaball, L’Antoni Tomàs, El Cinto Valls.
També hi érem el Silvestre Palá que ha vingut més tard, i el Ramon Cuadros, que estaba darrera la càmera per fer la foto.

Tots acompanyats per les nostres esposes.  La que hi ha a la dreta de tot es la guia que ens va ensenyar les termes de Caldes de Montbui.

Ramon CUADROS

19/9/15

ELS PENÚLTIMS DIJOUS DE CADA MES, TORNEM-HI !!! DINAR DEL SETEMBRE



Fa quatre dies, la canalla va començar l'escola desprès del llarg període d'estiu. Avui, nosaltres, canalla gran, uns, amb els autocars de l'Alsina o el Bullich i altres, amb cotxe particular o taxi atrotinat,  hem enfilat l'estreta i tortuosa  carretera de la Seu. Destinació: el Seminari. En què estaria pensant ?

No, nosaltres avui, atenent la convocatòria d'en Jordi Badia, coordinador general per delegació del de Dalt, hem fet acte de presència al Restaurant l'Oliva, situat al costat del Centre Comarcal Lleidatà, a la Plaça de la Universitat.  L'objectiu era complimentar al Penúltim Dijous de Cada Mes amb un bon dinar.

L' aclapadora assistència de més de vint-i-cinc comensals, en aquest cas 26, comença  a generar alguna dificultat.  No voldríem pas  morir d'èxit. Arribarà un dijous, en que bastir la infraestructura, muntar les taules amb tota la seva extensió, requerirà enderrocar una paret veïna mitgera, per encabir-nos dins  l'altre immoble. Avui, el que es comentava en una punta de la llarga taula era "top secret" per a l'altra punta, i també diria, que degut a l'amplada de la mateixa, es feia molt dificultós escoltar el comensal d'enfront, per més que despleguessis les orelles amb els dos palmells de les mans. Així, que no tenies cap més remei que mantindre la mateixa conversa amb el veí de la  dreta i, desprès, amb el de l' esquerra. Altres, que volien parlar amb els companys que avistaven allà al  fons, s'hi desplaçaven i en lloc de sentar-se-li a la falda, se'n portaven la cadira.




El menú és molt llarg, no la cartolina, sinó la relació de plats i  per si no n'hi havia prou, el cambrer amb la seva canterina, t'incrementava la llista. Menja bona i variada i, probablement, de digestió molt, però que molt lenta. Això, el pròxim dijous ho indagarem, de moment ho dedueixo.... per la llarga durada que els cambres ens imposaven entre plat i plat.

I a l'hora de pagar, sort en temin d'un jubilat de banca que en un santiamén, sense ajuda de cap calculadora, tot a mà,  et divideix l'import de la factura i t'adjudica la quantitat a liquidar. Ell mateix, amb aquella desimboltura que  caracteritza als caixers s'ocuparà de fer els cobraments als comensals i el pagament al cambrer incrementat amb una suculenta propina.

Per no cansar-vos, no m'esplaio més. Sols advertir als companys, que abans del dinar no es concentrin davant la porta del restaurant, ja que col.lapsem tot l'ample de la vorera i dificultem  el pas als vianants. Una velleta, al creuar, m'ha fotut un cop de colze. Perdoni.

A destacar, les rialles i les cares de satisfacció en aquest nou retrobament d'amics,  desprès del període estiuenc. En teníem ganes. Les converses giraven en torn de diferents temes,  essent un de recorrent el de les properes eleccions del 27S, que ens han de portar la tant anel.lada i necessària Independència. Que així sigui. Amén.





FINS EL PROPER DIJOUS,  EL 22 D'OCTUBRE  !!

No us deixeu pas enganyar per les imatges  de la taula, orfa de plats, d'aquest vídeo. És el moment d'assaborir  i de digerir el primer plat tot esperant el segon.  Les coses bones a poc a poc.

25/4/14

CRIDA A LA CELEBRACIÓ DEL CINQUANTENARI DELS PRIMARIS DE 1964



                                       Sóc el Lluís Martínez Richarte, primari del 64.

 Us presento un petit álbum de records, a la vegada que vull fer una crida als meus companys de promoció, per tal d’ajuntar-nos i fer una trobada conjunta recodant els 50 anys de la nostra entrada al seminari. Si esteu interessats, poseu-vos en contacte amb mi a lluis.martinezr@gencat.cat o bé amb el Josep Maria Benseny a  jmbenseny@gmail.com







24/5/13

ELS NOSTRES RETROBAMENTS: José PÉREZ



L'ÙLTIM DE LA COLLA HA ESTAT "RESCATAT".JA HI SOM TOTS els PRIMARIS DE 1961.



José PÉREZ
   Amb motiu del nostre  CINQUANTENARI, any 2011, un pinyolet de companys ens conjuràrem per a celebrar-lo al mateix lloc on vàrem conviure, Seminari de la Seu d'Urgell,  i a convocar a tots els ex-seminaristes del curs  i altres, a la seva assistència. El ressò de la crida fou un èxit i una càrrega emotiva molt important.
  Les peripècies de la cerca dels companys ja s'han explicat en altres entrades, i ens ha donat molta experiència que podríem  compartir amb altres interessats. Sempre en aquestes tasques hi han "casos difícils", companys que creus que no localitzaràs mai, però palpes la seva presència i voldries retrobar i compartir aquell i aquells antics moments.  Una de les gestions, feliçment resolta per les dues parts, fou el Retrobament amb el Canto, però el José PÉREZ, un  personatge significat del curs, de procedència andalusa, resident a Andorra, alt, molt ben plantat, amb una germana que era el seu mirall, mogut, molt mogut, amb unes ulleres gruixudes de pasta negra, aventurer, futur missioner..,  es resistia.

Pérez el Romano

 Durant uns sis mesos foren varies les gestions fetes, i evidentment, sense cap resultat positiu : internet, llistes telefòniques, govern andorrà, provincials de Combonians i Pares Blancs......, esgotats els esforços, deixarem el cas en "descans atent", per si en algun moment es podés activar.  I, vet aquí, que demanat al Poldito la possible adreça electrònica del personatge, facilitada per no sé qui, li he fet arribar un correu, sense massa convenciment de ser la persona que interessava, però quina sorpresa!,  ràpidament ha rebotat al meu ordinador la seva resposta : era ell i estava feliç i content del retrobament.

Benvingut Pérez.





1/6/11

ELS NOSTRES RETROBAMENTS

RETROBAMENT AMB EL "CANTO"

Vull que compartiu amb mi la gran satisfacció que comporta els nostres retrobaments.

Han passat molts anys d'aquella infància i joventut al Seminari de la Seu. Aquelles vivències encara romanen gravades profundament en el nostre record.

Amb quasi tots els companys que he contactat, els hi he notat, en aquell primer moment, una sentida emoció i tot seguit ens hem capbussat en el temps passat.

Hi ha companys que el retrobament els hi serveix per alliberar fets que volien esmenar. Aquest és el cas del nostre protagonista, el CANTO, que en el seu correu demana perdó a en Fenosa per uns fets infantils d'aquell temps.

Ens ha costat la seva localització, però ha valgut la pena. Aquí va tota l'història

OoO

( Correu de data. 5 de Març de 2011)
Bona nit Sopesapistes,
Avui no us puc anunciar ,malauradament, la captura d'algun dels fugats de la colla dels 41. Ens hagués fet il.lusió donar amb el "CANTO", un home musculós i traficant de ganivets d'Albacete.
No descarto cobrar la recompensa.
He deixat alguns paranys i encara no he fet servir totes les armes. Hi porto una temporada treballant i no ho dono tot per perdut.
Un cop confirmat el seu nom de pila, José Antonio ( error, és Juan Antonio) GREGORIO GONZALEZ, he fet treure fum a les Pàgines Blanques de telefònica. Ni rastre.
Emails a l'Ajuntament. No contesten.
Trucada telefònica al Sr. Rector del poble, em diu: que mirarà la partida de baptisme, li comento que seria millor que contactes amb gent del poble de 60 o 61 anys, probables companys seus, que podrien conèixer alguna cosa. No ha contestat.
Desprès d'aquestes infructuoses gestions inicials s'ha de passar a l'acció i parlar amb la Benemèrita.
Havent conegut que el seu pare, fou número de la Guardia Civil amb destí a la Comandancia de Camarasa, me’n bosco per aquest camí. Aquí la Generalitat m'ha jugat una mala passada amb el desplegament dels mossos i la reculada de la G.Civil. A Camarasa ja no hi ha ni mossos ni Guardia Civil. Menys mal que encara queden els llistins telefònics.
Trucada a un productor de mel de Camarasa , que la seva senyora, molt amablement, s'interessa pel meu cas i em confirma lo de la Caserna i el número Gregorio, i m'adreça, torno a repetir molt amablement, al telèfon d'una veina filla de GC i resident en altre temps a la Caserna. Aquesta, la Sra. Sabina, em dona raó de tot, que si eren dos germans, el gran Dominic i el petit, el nostre, seminariste, pero desconeix on paren, tanmateix em vol ajudar i em recomana que truqui a la Comandancia de Balaguer, i si no s'en surten que pregunti pel Caporal de part de la Sabina.
Ring, Ring....
Con quien hablo !, Vaig quedar desconcertat. Esperava que dirien - La Guardia Civil dígame Ràpidament em vaig refer i renunciant momentàniament als meus principis per un fi superior, amb el millor castellà que pogué li vaig fer la petició d'informació.
Aviat vaig veure que s'em volia treure de sobre amb romanços, llavors vaig requerir parlar amb el Caporal, tal com m'havia dit la Sabina.
Aquest, un cop feta la presentació , d'explicar-li el motiu de la meva trucada i remarcar-li que em recomanava la Sabina, aquest dic, tot un Caporal es posà a la meva disposició.
- Deme Padre su teléfono que se lo miro y le llamo. Li tinc que aclarir que encara que en el seu moment vaig ser un projecte de Padre, avui soc pare.
Poc temps desprès em trucà per dir-me que havia localitzat el mateix nom però la data de naixement era molt posterior. i que no hi podia fer res.
I així estem amb el Canto, On s'amagarà? Tampoc voldria fer conya... Ah! MOLT IMPORTANT. La senyora de Camarasa m'ha donat una pista. " Recordo que el Gregorio del seminari per les vacances, solia venir amb un company de Menarguens de la mateixa edat, i aquest tenia una gran cicatriu a la cara" Algú podria identificar aquesta persona?
Encara tinc dos cartes., continuarà
I res més que tinc son.
Una abraçada


(Correu de data 21 de Març de 2011)
Bona nit Sopesapistes:
Avui és un gran dia. Ho hem aconseguit !!!. El CANTO, amb la inestimable col.laboració de la seva mare ha estat atrapat. El pobre no estava amagat, jo crec que com molts de nosaltres estava oblidat. BENVINGUT !!!.
El goig pel seu retrobament, és la nostra recompensa.
Com ja sabeu han estat mesos d´intenses gestions. Bé, potser em passo una mica....
He tornat a trucar al cuartelillo de la GC de Balaguer al caporal Sr. Alfonso:
Feta la presentació, en castellà, m`ha reconegut inmediatament.
- Podria facilitarme el número de telèfono de JAGG, que jo desestimé, en su momento, por discrepancias con la fecha de nacimiento ?
- Lo siento, he seguido buscando y no sale. Aquel era otro.
Insisteixo en que la data de naixement podria ser un error i aquell Juan A. Gregorio Gonzalez potser és la persona que estic buscant.
- No puede ser. Son ficheros oficiales y no cabe el error. ...si yo le contara..., això és el que jo vaig pensar. No volent contradir un interlocutor tan amable i servicial, l'hi agraí cordialment el seu interès, i vaig penjar el telèfon.
I ara que faràs.. Tenia un cartutxo segur a la recàmara, però podia causar danys col.laterals.
-Si t'ho gestiono em podrien fotre fora de la feina.
- Ho sento no tenia que haver-te-ho demanat. Disculpa'm.
Em va passar pel cap encarregar-ho a una agència de localització de persones, però com que el nom és bastant comú i no disposava de més detalls... , dic : deixem-ho.
I torna a començar. " Páginas Blancas de telefónica" .Quantes provincies té Espanya ? Doncs començarè per la A i no ho deixaré fins la V !! . I vet aquí quina sort! A la primera, Albacete : hi han dos GREGORIO GONZALEZ.
- Llamo desde Barcelona, tot en castellà.... sols faltaria!
A l´altra banda un senyor. La gent és molt amable i disposada a col.laborar. Quan semblava que podria ser el pare del meu home, comenta " que tiene un hermana...". Malament, el Canto no tenia cap germana, així que un cop agraït el seu temps passo a l'altra trucada.
Una senyora gran a l'altra punta del fil telefònic. Un cop feta la presentació, veig que desconfia una mica, és normal, avui en dia quan no t'ofereixen un mòbil o una assegurança et gasten una broma... Toco la fibra sensible, onze anys, seminari, Camarasa,...., llavors a l'alta banda sento un silenci, quasi que palpo l'emoció d'una mare, ara ja gran, que ha retrocedit en el temps....
- dic: no puede ser, es usted la madre de gregorio?
- Gregorio el que busca es mi hijo.
Jo estava exultant, però ella encara més. Li he parlat de la Sabina de Camarasa, del cuatelillo de Balaguer, dels records del seu marit GC fent la ronda pel meu poble Santalinya, amb fusell, tricorni, capa i bicicleta,... i ella encara volia saber més...
- A Gregorio le prohibieron en el Seminario vender más cuchillos de Albacete. Vendia muchos, es que tenian una cruz roja.....
Aquesta era la prova irrefutable. Els ganivets.!!, i segueix:
Ahora está prejubilado de la Policia Nacional.
Desprès d'haver rememorat moltes coses, em facilita el número del telèfon del Canto, no sense fer-me un comentari:
- Dìgale que llamas de parte de su madre, porque hoy en dia no te puedes fiar... .
Tot seguit el telèfon sona a Albacete. A l'alta banda una senyora.
- Buenos dias llamo desde Barcelona, podria hablar con Gregorio.
-De parte de quien ?
-De José Maria
- Un momento.
Evidentment se m'ha oblidat el comentari de sa mare, però quan es posarà línteressat ja ho aclariré.
- Digame ?
- Hola buenos dias, le dice algo el nombre de Canto?
- Pues no.
Ràpidament sense donar-li opció a que em pengi el telèfon, pregunto.
-Recuerda usted donde estaba el año 1961?
El Canto deu ser un sant, perquè jo ja l'hauria engegat..., ara recordo que el Coyo va estar apunt d'enviarme a vendre llibres a una altra casa, però insisteixo.
- Le dice algo la Seo de Urgel, el Seminario,...-
- Pues si, jo estuve en el seminario...
- Pues yo también. Soy el Benseny.
Endevinant que el meu nom no li sona i aprofitant que tinc al davant la famosa relació del Pejuan, començo a passar llista: Arnalot, Baró, Riart, Vidal, Pejuan, Parramon...., . A l’altra banda es fa un silenci.
- Estoy emocionado.
És la mateixa emoció que jo, i tots sentim en el nostre retrobament.
BENVINGUT A LA COLLA GREGORIO !!!!
Una abraçada i bona nit.

(Correu 22 de Març de 2011)
Juan Gregorio Gonzalez
per a mi


He recibido una muy grata noticia con tu llamada y no sabes la emoción que me ha embargado al recordar aquellos maravillosos años, por lo menos por la edad, yo ya tengo complidos los 62 y espero poder mandarte, tan pronto la tenga preparada, una foto actualizada. Tengo tantas y tantas cosas para poder contarte de anecdotas y momentos pasados con alguno de vosotros de los que recuerdo algunos nombres, no todos, pero si muchos porque hasta hace poco tiempo, en mis momentos nostalgicos, aún recuerdo muchos pasages de los que vivimos juntos desde el primer curso, hasta el momento que os tuvr que dejar, ya que por si no lo recuerdas, mi padre era, por aquel entonces, guardia civil, luego, estando en Camarasa (Lerida) se hizo cabo de la guardia civil, osea, ascendió un grado y se tenia que marcharse de ese pueblo y pidió Lietor (Albacete) y claro, me tuve que desplazar con él y perdí contacto con vosotros, pero en mi corazón siempre os he tenido presente.
Espero que ahora podamos estar un poco mas cerca unos de otros, aunque sea por correo y me tendreis que perdonar TODOS porque yo, el catalan, aunque en otro tiempo lo hablara correctamente, llevo muchos mas años sin practicarlo por lo que ahora me cuesta mucho el pronunciarlo, aunque entenderlo lo entiendo (no todo como entonces, es natural) pero se hara un esfuerzo para que podamos entendernos, seguro que si.
Si es cierto que de todos los que entramos en el seminario, sólo un tal Fenosa se ordenó, al final, creo recordar que cuando estuvimos "colaborando" en el comedor, no se si era en 1º o en 2º, yo estaba en el torno sacando la comida que gentilmente nos preparaban las monjitas, unos repartian la comida por las mesas y otros en pan, pues bueno, como te decia, habia un tal Fenosa que solia decirme muy a menudo " tu padre será cabo pero tu eres un golfo" y él pensaría que daba igual decirlo de esa manera que al reves, y un buen dia, no se si fue durante la comida o la cena, el caso es que me dijo " si tu eres un golfo, que será tu padre" y mi plato de comida voló por los aires hacia su cabeza manchandose todas las ropas, por lo que siempre que recuerdo ese episodio, me arrepiento de aquello y quisiera pedirle perdón por mi acción, cosa que si no pudiera hacerlo yo en persona, me gustaria lo hicieras tú por mí. Gracias.
Acabo de leer tu mensaje, he estado esperandolo mientras te escribia mi contestación y como decimos en castellano, "jodido cabron, me has hecho llorar un montonazo" me has tocado una fibra que estaba mas que dormida, pero no olvidada y al verme en las fotografías, me has abierto el corazon en dos, por eso no podia ni hablar por teléfono, la emoción me ahogaba, pero bendito seas por lo que has hecho, te lo agradezco de verdad.
Si no es mucho pedirte, un favor, para no perderme detalle alguno, escribeme en castellano, porque aunque te equivoques, es mas facil para mi descifrar algunas de tus palabras que en catalan. Son muchos años sin oirlo ni hablarlo y quieras o nó se pierde oido y facilidad de expresión.
Mira si me has removido mi ánimo, que son las 4,39 horas del dia 22-03-2.011, me has quitado hasta el sueño y no me puedo aguantar mas por lo que estoy escribiendote y contandote cosas y pensando ya en las que me tienes que mandar, despues de tanto tiempo.
No me gusta la despedida y menos ésta, despues de tanto tiempo, estaria muchisimo mas tiempo contandote cosas, pero las cosas son así, transmite a todos un cordial saludo, un fuerte abrazo y un afectivo y sincero agradecimiento por lo que habeis pasado para poder localizarme, buen trabajo, ¡¡¡¡¡¡¡ H A S T A P R O N T O ¡¡¡¡¡¡¡¡ ¡¡¡ SI DEU VOL ¡¡¡¡