 |
| Mossèn BARBAL |
Mn. Lluís BARBAL I ESPOT Era fill d’Enviny,(Pallars Sobirà) Els qui el vam conèixer i tractar com amic durant molts anys podem valorar bé aquestes notes. Més aviat “desordenades” com reconeixia ell mateix en esmentar-les. Però ell era un home honest, recte, pietós i senzill cent per cent. Per això tenen una espontaneïtat que ens atreu. El seu testimoniatge pot ser ben interessant i suggestiu per a molts, complementari, com ell mateix diu que vol ser.
SOBRE JOAN QUER
Es tracta d’escriure algunes pàgines sobre el Pare Quer. Són temps viscuts al Seminari de La Seu d’Urgell, cap als anys 50. Jo he pensat moltes vegades d’escriure’n una relació, però no ho faig mai. Ara és Mn. Fermí Casal qui m’ho demana, i n’estic molt content, perquè crec que és cosa interessant d’escriure els records que en tenim.
No puc fer un tractat cronològic, sinó més aviat desordenat, i en diverses represes, i comptant molt amb el que diguin altres companys, corregint-nos i completant-nos mútuament. No deixa de ser una cosa bastant difícil, perquè per alguns va ser molt interessant aquella experiència, i per altres molt funesta. Aquí va ja la primera contradicció.
Devia ser l’any 1950, quan varen entrar al Seminari simultàniament Mn. Josep Reig i Mn. Joan Quer, que des del principi vàrem anomenar “el Pare Quer”. Aquest crec que va ser nomenat com a Director Espiritual de Sant Lluís, es a dir, dels petits o gramàtics. Amb poc temps va ser sol·licitat per molts teòlegs i filòsofs, per dirigir-se amb ell. Aquí seria la segona contradicció, no menys difícil que la primera.
El Director Espiritual que va anar quedant apartat era el Pare Jaume Tubau, molt bona persona, però diguem que xapat a l’ antiga. Una direcció rutinària, pessimista, malaltissa..ell era el primer a estar sempre malalt, de la vista, ulleres negres, el cap embolicat... Costava de dir-li que el deixàvem, però molts vam anar canviant de Director.
Aquí s’hauria d’explicar ja molts detalls o símptomes de la nova direcció. Cito títols, per anar-los desenvolupant després poc a poc. Obediència cega, sentimentalisme, campanya cultural, desterrar l’estudi memorístic, l’amor com a tema fonamental, anar per camins de fe... Ja aniré citant així com me’n vagi recordant, o que altres companys m’hi ajudin o complementin. Tinc la seguretat que ha de ser un treball en equip, perquè n’hi ha que ho diran molt millor.
De cara als professors i superiors, la major part ho anava seguint amb molt interès. Recordo que el Sr. Bisbe Iglesias venia el dia de St. Tomàs a escoltar la prèdica que ens feia el P. Quer abans de la Missa. Jo mateix li vaig dir més tard que ell va ser un dels primers que escoltava amb gust les seves prèdiques i orientacions. La història és llarga i complicada, perquè alguns que al principi estaven a favor, després es varen girar en contra. El Dr. Creus, rector, va ser un d’ells. També posteriorment, Mn. Reig. Caldria veure el recorregut dels Mns. Fontdevila, Rourera, etc..etc..
Quant a mi, he de dir lloances molt serioses i bones, respecte a la nova direcció espiritual. Estava en un moment crític, devia ser a primer de teologia, no sé se hagués seguit estudiant, o bé si ho hagués deixat. Veia l’espiritualitat molt negra i absurda. Era un temps en què no se solucionava res.
Puis XII va publicar un document per als preveres i seminaristes (no recordo ara el títol ), i el P. Quer el va explicar amb entusiasme, i ja començava a omplir. Varen passar un dia per La Seu dos membres de l’Opus Dei, i ja hi vàrem veure uns camins nous i diferents als que portàvem. El moviment “De Colores”, o sigui els Cursets de Cristiandat, també ens varen entusiasmar.
Jo vaig anar sortint de la foscor en què em trobava, i encara que “el Pare” em va “fumbre” algunes gemegades fortes, ho vaig anar revencent sempre. Com va evolucionar ell amb el temps ?. No aclareixo les confusions , però ja ara puc dir que a mi em va saber greu que el P. Quer s’apartés de l’Església (diocesana, oficial).
He de citar un llibret de Quadrupani, sobre com solucionar una ànima els seus dubtes. Un altre llibre que va fer furor va ésser el de Urteaga, de títol “El Valor divino de lo humano”. Hi va haver una quantitat de llibres que es varen llegir aleshores. Diguem que el factor humà embranca molt bé amb el factor diví o espiritual, la gràcia no destrueix la natura, etc...
Ara em ve a la memòria la “penya del Tanto Quanto”. Sant Ignasi, als Exercicis (a veure si ho dic bé), diu que hem d’usar les coses en tant en quant ens encaminin al fi que busquem. Ja vàrem tenir la salsa per sucar-hi pa. Els iniciadors de la penya crec que varen ser uns quants més decidits. Però aviat ens hi vàrem agafar tots. La importància que es dona a les coses és relativa.
El P. Quer, en acabar l’etapa del seminari, va estar a Roma, i després molt temps a Suïssa, on el vaig passar jo a veure, no sé si una o dues vegades, amb algun grup que anàvem d’excursió. Però la seva estada més llarga va ser a València, a Palma de Gandia, on va tenir molts seguidors. No sé si a Palma hi va anar destinat com a rector i hi va portar família (una germana), o bé a l’inrevés. Em consta que va tenir tracte molt directe amb l’arquebisbe valencià Mgr. Olaechea (crec que arquebisbe de Pamplona), al qual va afavorir amb alguna vocació femenina (de Balaguer), de la família Farré.
Parlant de vocacions de Balaguer, va ser una etapa de valor formatiu per a moltes persones, que el Sr. Rector Dr. Viladàs cotitzava molt. Quan aquest va passar a Vicari General , va tenir molt clar que l’havia de nomenar Director espiritual del Seminari. També va estar de rector a Gerri de la Sal, on va deixar no pocs seguidors.
Voldria seguir i allargar i aprofundir aquesta relació, però ha de ser amb la col·laboració de persones molt qualificades, només en cito ara dues, Fermí Casal i Manel Pal. El P. Joan Quer Rogés va morí cristianament a Barcelona, el dia 22 de juny de 1992 a l’edat de 78 anys. Molts sacerdots i laics vàrem assistir al seu enterrament, i després a una trobada o xerrada en què es van dir coses ben interessants. Llàstima que no es va prosseguir amb aportacions molt valuoses, que serien un testimoni, encara ara.
No hi ha dubte que la gran confirmació del nostre moviment va ser el Concili Vaticà II, del què hauríem de parlar amb deteniment.
Lluís Barbal i Espot, a dos d’agost del 2004
En Lluís Barbal i Espot continua dient:
Començo a escriure un tercer foli, el 15 d’agost del 2005, un any després dels dos primers. Amb aquest pas no sé si arribarem gaire lluny. Van sortint alguns indicis, alguns escrits que col·laboren la importància del tema. Per exemple una biografia sobre el Dr. Creus, un article de Mn. Benigne Marqués en una obra sobre moviments cristians a les diòcesis de Catalunya, també he vist altres al·lusions com la de Mn. Pal Manuel en l’últim número de Catalunya Cristiana (11ag.o5). També diuen que Mn. Lluís Rourera té escrit un treball extens no publicat. També sospito que a les memòries del Dr. Canut, que estan en poder de Mn. Pau Vidal, hi deu haver aportacions importants. Sé que Mn. Pal va presentar al seu temps un informe complet sobre aquesta qüestió, demanat per algun superior, Bisbe, o un altre...
Per fer aquest treball necessito la col·laboració indispensable de bastantes persones i en cito algunes: Casal, el nostre professor de teologia. Ningú dubta de la seva preparació teològica...Pal, que hi té moltes coses a dir. Pere Lluís Font, professor de filosofia a la Universitat. Joan Mas, el de Cursets de cristiandat. Seglars com Montserrat Farré, i molts altres, etc. etc...
He de dir que no busco dissensions ni disputes. Les he evitat sempre, i puc dir que tinc per grans amics meus sacerdots que es varen quedar al front oposat. Respecto completament la seva manera de pensar. També vull dir ara que lamento molt que, quan va entrar el nou Bisbe Joan Martí Alanís, algun grup (de Llavorsí..) el va rebre d’una manera adversa, coses que varen dificultar una posterior informació , dialogant amb sinceritat.
Segueixo amb un judici sobre vàries persones. Puc començar pel Dr. Llobera. Com a rector de La Seu i professor del Seminari, ja va pronunciar algun judici sobre el Moviment (M). Era una gran persona, ens l’apreciàvem molt. Al Seminari s’encarregava de les assignatures de ciències. Jo el seguia molt a gust, penso que ho va dir al Bisbe, i aquest devia ésser el motiu pel qual em varen nombrar professor de matemàtiques, desseguida després de cantar missa. Mn. Manel Farré va fer el treball referent a ciències naturals. Ni de l’un ni de l’altre no recordo la seva posició sobre el Moviment. Però el cert és que no el varen recolzar. Mn. Reig, al principi, ho seguia molt. Ens parlava molt de la devoció al Sgt. Cor de Jesús, cosa que lligava bé amb el pensament querista.
Mn. Fontdevila, una cosa semblant. L’obertura que s’iniciava li va semblar bé. El Magistral no ho entenia gens. A mi em va dir que, si seguia així, em jugava el càrrec de professor del Seminari, tal com va ser. Mn. Vives no recordo que es pronunciés. Ni Mn. Francesc Mas tampoc.
1 de novembre del 2005:
Alguns dels temes a tractar són: sobre les vocacions, sobre “l’ obediència cega”. Creure en les persones. Campanya de l’estudi. No a la memorització, etc. etc. ..
És lícit emetre judicis sobre les persones, fins i tot els superiors. Recordo el Dr. Llobera, molt estimat per mi, però que no ens entenia. O el Dr. Creus, que no sabia com actuar. Es discutia amb el Dr. Canut si el que estava en joc era una qüestió de moral o de teologia. El Dr. Creus un dia , atordit, (els seminaristes que ell comptava millors no el seguien), va marxar del seminari i se’n va anar dos o tres dies a Núria on hi havia Mn. Capdevila. El Dr. Creus era rector del seminari, tenia un historial molt actiu en vàries parròquies. Parlava molt de Mgr. Cardjin, fundador de la JOC a Bèlgica, i que ell cotitzava molt. Ens dirigia la meditació al matí, i ens cansàvem d’escoltar-lo. Era sentimental, “el cel, el cel”. Que diferent del P. Quer que tocava sempre temes vitals. S’ha de dir que el Dr. Creus reconeixia la validesa del P. Quer, al principi.
No ens feia por de ser revolucionaris, de criticar-ho tot, però no buscant el desordre, o fent sofrir les persones, sinó buscant la sinceritat i la veritat. “Amicus Plato sed magis amica veritas”.
Ens sentíem joves i lliures. Entre els seminaristes hi van haver vàries etapes. I se seguien diverses consignes. Una de les primeres va ser la campanya contra el sentimentalisme. A molta gent, com a mi mateix, ens va costar molt d’empassar-ho. Ho van pescar més aviat alguns més decidits. Com he dit més amunt. Varen formar la penya del Tanto Quanto, al·ludint a un principi dels Exercicis de S. Ignasi. Les coses són bones en tant quant ens porten al fi últim que busquem. És a dir que es relativitzen totes les coses, se’ls dóna decididament el valor que realment aporten.
Això va crear divisions i controvèrsies que encara duren. Algú de fora que ens escoltava, quedava admirat del nivell teològic o filosòfic i com anàvem aprofundint. Per exemple, l’ Essència i l’ Existència, no com a qüestions teòriques, sinó com a guia cap al sentit real de les coses.
4 de novembre del 2005:
Anàvem a CONFESSAR tot sovint, o a parlar al seu despatx del 3r pis de S, Lluís (que donava al pati), i mai no resultava pesat. Una campanya que es va llençar durant un temps, va ser sobre el “problema de l’amor”. Ell era conscient que s’ha de parlar de l’amor. Ho enllaçava sempre amb la fe. “La fe i l’amor són la norma d’aquest gloriós alçament” cantàvem amb una tonada coneguda. No sé com va anar, però algú va començar a dir que “al Director espiritual se li ha d’explicar tot el referent a aquest tema”. Això va ser posar un “misto” a la llenya. Anaven passant molts, i contents, com si s’haguèssin tret un pes de sobre. Cal dir que el tema de l’amor va ser com una constant que sortia sempre, i se li donava la importància que té en tota espiritualitat, que li correspon com a virtut teologal.
Li agradava parlar de l’Esperit Sant i de la Verge Maria. Puc dir, com anècdota, que en la seva última malaltia, algú li va portar una botelleta d’aigua de Lourdes, que va agrair molt i que va beure tot seguit. Sobre la devoció a la Mare de Déu, encara hi ha al claustre de S. Tomàs una imatge de la Verge entronitzada, de quan es va consagrar el seminari al seu Immaculat Cor, l’any 1952. No faltava l’entusiasme marià, i en una ocasió va arribar a dir que “la Verge s’havia aparegut al Pirineu”. Parlava de la Verge com d’una persona humana, una Mare, ideal de santedat i que està molt a prop nostre.
Una altra qüestió. En les “prèdiques” que ens feia, seguia un temari que anava executant. Una vegada va agafar el tema dels Exercicis Espirituals de Sant Ignasi. Ho anava desgranant dia a dia, en els diversos temes que surten als E.E.: el rei temporal, les dues senyeres, diverses classes de humilitat ... i per suposat la vida de Crist. Seguíem el llibre del P. Solanes que havia estat professor seu També va fer classe d’Ascètica i Mística als teòlegs.
No sé d’ on va treure l’interés pels místics espanyols. Recordem moltes estrofes de S. Joan de la Creu, que ell citava freqüentment. Sembla que va ser una persona que, des de jove, buscava camins autèntics d’espiritualitat. Va estar un temps a la Companyia de Jesús, i tots els moviments d’espiritualitat antics o moderns, l’ interessaven. Per exemple els cursets de cristiandat del Dr. Hervàs, bisbe durant 20 anys de Ciutat Real, i que es varen expandir per tot arreu, i encara duren. Molts varen lligar els Cursets amb el moviment de La Seu, i del conjunt li deien “cursets de colores”. El Dr. Creus els va rebre molt bé, i va col·laborar en l’organització amb Mn. Joan Mas.
NOSALTRES TAMBÉ HI ÉREM.
Primaris 1951. Joan PERERA
En Joan PERERA, promoció 1951, ens fa memòria de la seva estada al Seminari, on coincideix amb Mossèn QUER. Serà convidat a marxar.
El Xafarranxo
Ja havien passat 5 anys i d’aquells 38 quedaven menys de la meitat. Recordo que el curs 56-57 va ser el més sonat de tots. Afora sorgia aquell moviment anomenat “ de colores “ i nosaltres començarem 1er de filosofia i potser érem els més joves que varem viure aquells fets que es produïen dia a dia, però érem allí i alguna cosa havíem après. Poc podia fer la nova direcció davant els esdeveniments. Aquell xafarranxo que s’anava alimentant poc a poc va arribar al seu punt màxim el dia del Pilar 12 de Octubre de 1956 quan deixaren de cop el seminari bastants estudiants. Va esser l`any del èxode. A mi em van convidar a marxar del seminari poc temps abans de Nadal, cosa que vaig fer de seguida. Amb quasi 17 anys no tenia tant clar continuar desprès de l’experiència viscuda durant 5 anys i sobre tot els 2 últims. Igual que jo, durant els propers anys continua el èxode, ja que d’aquells 38 només arribaren 6 a capellans.
Es cert que aquella forma de veure les coses de uns i altres de cara a la formació, va afectar a molts estudiants que igual que jo deixaren el seminari, però jo em quedo amb els records i vivències i sobre tot amb els valors humans que aquells anys varem aprendre.
OoO
CARTA DEL SR. BISBE DE LA SEU,
ADREÇADA A DOS DELS SEUS EX-SEMINARISTES, EXPULSATS TAMBÉ DEL SEMINARI DE CARCASONNE
OoO
DOCUMENT AL NUNCI ANTONIUTTI.
SITUACIÓ ACTUAL DEL SEMINARI
TESIS QUERISTA
10-03-1955
RELACION DE LA SITUACION ACTUAL DEL SEMINARIO DE URGEL,
enviada a S.Excia.Rvdma.Sr.Hildebrando Antoniutti, Nuncio Apostólico de S.S. en España, por manos del Visitador apostòlico: Dr. Juan Pdro Zarranz y Pueyo, Obispo de Plasencia.
PRENOTANDOS: Mirando únicamente el sentido sobrenatural de nuestra vida, e impelidos por un deber de conciencia, como futuros embajadores de Cristo, responsables como nos quire el Papa ( Menti Nostrae, 85), nos vemos obligados los seminaristas, "propio motu" y con el "placet" de nuestro Director Espiritual, a acudir a S.Excelencia, exponiéndole la actual situación de nuestro Seminario, que cuenta ya con seis años de gestación .Es todo un proceso evolutivo de la formación que hemos ido recibiendo desde la llegada del actual Director Espiritual, Rdo. P. Juan Quer Rogés.
Cuanto digamos es el sentir común del Seminrio Mayor ( filósofos y teólogos) a excepción de un reducido número de teología, y del dominio públido del Seminario (nada hay de secreto). No nos mueve otro ideal que el de servir eficazmente .....................................................................................................................
SI VOLS LLEGIR TOT AQUEST EXTENS DOCUMENT DE 43 QUARTILLES,PAPER CEBA, PENJAT EN DUES PARTS,
PROBLEMES ESPIRITUALS SEMINARI
CURSOS 1949-53,
per Mossèn QUER
PROBLEMAS ESPIRITUALES EN LOS CURSOS 1949-1953
Preámbulo.- Voy a empezar la relación del pasado con respeto a la formación espiritual del Seminario, guiado solo por estos dos fines: para cumplir un deber de obediencia al Exmo.Sr. Obispo, por una parpte, y por otra para contribuir al esclarecimiento de la verdad, en punto tan capital de la formación espiritual de los que han de ser un día ministros de Dios.
Y ya desde el principio, juzgo oportunas las siguientes observaciones:
1ª las opiniones sostenidas a lo largo de la relación son puntos de vista pedagógicos, y de ninguna manera quieren ser alusiones ofensivas a ninguna persona dentro o fuera del Seminario.
2ª. que en la constancia de los hechos y de sus explicaciones no nos mueve otro afán que el de poner en claro la verdad, excluyendo otros deseos menos nobles
.3ª todo cuanto expresaremos.....................
SI VOLS LLEGIR TOT AQUEST EXTENS DOCUMENT DE 21 QUARTILLES,PAPER CEBA, PENJAT EN DUES PARTS,
Publicacions Queristes, no gratuïtes
LA CRISIS DEL SEMINARI
 |
| Mn. Benigne MARQUÈS |
L'Arxiver del Bisbat, mossèn Benigne MARQUÈS, en la seva aportació al llibre " L'Església Catalana durant el franquisme, 1939-1975" explica, en poques pàgines però molt entenedores, la crisis del Seminari, viscuda en l'època de mossèn QUER.
" El bisbe, que tenia les seves preferències pel Seminari, hagué de veure-hi i de sofrir-hi una de les crisis més fortes de tot el seu pontificat. És el cas conegut del pare Quer, director espiritual de Seminari.
Joan Quer i Rogès nasqué a les Avellanes l'any 1913. Estudià humanitats a partir del 1925 al Seminari de la Seu, on cursà també filosofia i els primers anys de teologia. Passà després a un noviciat de jesuites d'Itàlia, Castello di Bollengo (Piemont), on estigué el curs 1934-1935. Reconeix que aquí renovà la seva espiritualitat i madurà la seva personalitat. Però, a causa de problemes de salud,................."
CARTA
CONFIDENCIAL
DE MN.QUER
AL SR. BISBE. 1955 ?
 |
| Bisbe Iglesias |
Excmo. y Rdmo. Sr. Dr D Ramón IGLESIAS NAVARRI. Ciudad
Excmo. Sr en Cristo: Por pensar que V.E. estará sumamente ocupado en vísperas de viaje, me dirijo a V.E. en carta exponéndole asuntos de conciencia y que son confirmación de categóricas afirmaciones que en varias ocasions se han hecho a VE: El caso del Seminario es de verdadera agresión contra las cosas del espíritu.
Se sabe ciertamente que ...........continua escribiendose con una muchacha de la conca de Tremp..........
CARTA
CONFIDENCIAL
DE MN.QUER
AL SR. NUNCI ANTONIUTTI.
Seo de Urgel 29 de Abril de 1.955
Excmo.y Rdmo Dr. D., Ildefonso ANTONIUTTI
Madrid
 |
| Nunci Antoniutti |
Excelentísimo Señor en Cristo Jesús:
Con confianza de hijo amante de la Santa Iglesia Católica Apostólica Romana acude a V E, digno representante de la misma en España, el Director Espiritual del Seminario de Urgel. Lo hago así impulsado solamente por el deber ineludible de conciencia y aconsejado además por personas autorizadas en materia de formación.
Es cierto que pasó por aquí el Sr. Visitador Apostólico, quien se daría perfecta cuenta del estado de tirantez......
DOCUMENTS
REDACTATS PELS SEMINARISTES,
1955-1956
Els SEMINARISTES, la gran majoria filòsofs i teòlegs, integrants del moviment Queriste, davant les noticies no fidedignes , que sobre la situació del Seminari, circulen per l’exterior, no poden guardar silenci i reafirmant la seva obediència a la Jerarquia “ hasta la muerte”, fan sentir la seva veu, mitjançant la tramesa de diferents comunicats a les altes Jerarquies de l’Esglèsia :
-
A primers de març de 1955, coincidint amb la Visita Apostólica al seminari del Bisbe de Plasència D. Juan P. Zarranz, li fan a mà un extens document-
RELACION DE LA SITUACION ACTUAL DE SEMINARIO- per que el faci arribar al
Nunci.
-
Al desembre del mateix any ,1955, entreguen una
CARTA AL SR. OBISPO DE LA SEO.
-
Al març de l’any següent, 1956, envien una
CARTA AL NUNCIO APOSTOLICO.
-
I, en aquestes mateixes dates, 1956, redactaran un document que faran arribar a les més altes instàncies :
ESCRITO AL CARDENAL PREFECTO DE LA SAGRADA CONGREGACION DE SEMINARIOS, on exposen:
-la verdadera dimensió dels fets ocorreguts al seminari: situació conflictiva creada durant els Exercicis Espirituals impartits pel P. Canadell SJ i els impartits P. Maduell SJ i també el temor generat per l’expulsió intempestiva del seminarista J. Gené, – “ a las 11 de la noche se le comunicó que debía salir sin más a las 4 de la mañana siguiente, y esto sin que nunca se le hubiera avisado anteriormente de nada de importancia…” –
La reacció de la comunitat davant d'aquests fets, era interpretada com a " reveldia i desobediencia antijeraquica" , i fins hi tot el dimoni hi podria tindre alguna cosa a veure....
-
i el seu ideal cristiá i catòlic com a seminaristes: “ Y en esta tarea de descubrir la infinita Verdad y de encarnarla con nuestras vidas estamos empeñados. Creemos que esto es lo que Dios y la Iglesia esperan de nosotros, que pronto tendremos que ser caudillos responsables de los fieles militantes cristianos."
SI VOLS LLEGIR EL CONTINGUT DELS ESCRITS: clica damunt el seu títol.
UN PROFESSOR DEL SEMINARI
" QUE NO EN VA ENTENDRE RES"
COMENTARI AL LLIBRET
"Una Primavera Malmesa", i altres aportacions
Mossèn ROURERA
Mossèn Lluís ROURERA fou testimoni presencial dels "fets" del pare QUER al Seminari d'Urgell, encara que, en els últims anys els més conflictius , es mantingué al marge per prescripció del prelat, tal com ell ens diu.
En aquell temps , mossèn Lluís exercia la docència al Seminari Major, com a professor de Filosofia.
 |
| Mossèn ROURERA |
Fa uns dies mossèn Fermí Casal em va lliurar el fotlletó
Una primavera malmesa. El Seminari de la Seu 1949-1956 que conté una
Presentació de dos antics alumnes i tres Comunicacions ( de mossèn Pal, mossèn Fermí Casal, i el professor emèrit Pere Lluís) que havien llegit o pronunciat el 2007 en una "trobada d'amics" a la Seu d'Urgell. La tercera, però, és una "redacció feta el 2008 de la seva comunicació oral". He d'agrair a mossèn Fermí aquesta gentilesa.
El 14.06.2005, al meu diari, vaig escriure "d'una bursada", com diria en Pere Lluís, dues pàgines de comentari a unes paraules que dedicava al "cas del Seminari d'Urgell" mossèn Benigne Marquès en
L'església catalana durant el franquisme 1939 -1975 que vaig llegir i contestar immediatament , quasi sense reflexió. En vaig donar una còpia a mossèn Benigne que em confessà que ......................
SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí
oOo
LLIBRE
Marc-2013
"JOAN QUER: UNA REVOLUCIÓ CONTRADICTÒRIA"
Sopesdesapos Edicions
 |
| Francesc RIBES |
En Francesc RIBES de Taüll, amb aquest treball , s’ha atrevit a fer una aproximació al trauma o revolució, que va representar el pas de mossèn QUER pel seminari d'Urgell, com a Director Espiritual.
És plenament conscient que altres persones, més properes i més implicades en els fets, haurien pogut rescatar, molt millor, de l’oblit, aquella experiència tant alliberadora per a uns, com amarga per a uns altres.
Agraïm-li a en Ribes el seu coratge en aquesta tasca, doncs tal com diu en Pere Lluís “ és una historia complexa i difícil de reconstruir”.
SI EL VOLS LLEGUIR CLICA AQUÍ
oOo
OBSERVACIONS AL LLIBRE
"Una Revolució Contradictòria" i altres aportacions
Mossèn ROURERA
" 21.2.2013. Ayer recibí el libro borrador, pero que ha remitido tal cual, por lo que me dicen luego, a otros varios) de Francisco RIBES sobre mosén Quer. Le llamé dos veces, y recriminé hubiese dado a la publicidad la respuesta que li di en confianza a
Una primavera malmesa, contra mi deseo , y los inconvenientes que me ha causado su publicación en Internet, sobre todo con mosén Pal. Me dice que ya lo borrarán si me parece o que colgarán también mi respuesta posterior ( lo que confirma que estaba bien enterado y no sería sólo iniciativa de su amigo Solanes), pero le digo que no: el mal ya está hecho. Vendrá a verme dentro de un mes y me traerá el libro de Tahull que imprimirá para la fiesta de sant Jordi.
SUS FUENTES
Yo esperaba una discripción de la vida de Ribes en el seminario, cuyo extracto en Internet no me quiso entregar mosén Cagigós por largo y ofensivo, y él me prometió; pero queria completar con mis informes. No me esperaba una monografia dedicada a mosén Quer, del cual le habia indicado ya en Barcelona que preferia no hablar ni dar a leer
"Marcan". Leí por encima casi todo su nuevo libro, y veo que va dando diversas opininiones............................................
SI VOLS CONTINUAR LLEGINT: Clica aquí
oOo
SEGONA RÈPLICA
al llibret "Una primavera malmesa" i altres aportacions
Mossèn ROURERA
Octubre de 2012-10-22
Veritas in caritate?
El bisbe Martí Alanís hauria volgut que no es parlés del cas de mossèn Quer al seminari de la Seu, i fins i tot, potser, que s'enviessin " a la trituradora" molts papers d'aleshores. Per la bona memòria del bisbat i del doctor Iglesias "que no hi veu de cap ull", em deia desanimat finalment mossèn Reig, i altres que havien intervingut, com ell mateix, a desorientar-lo. Tanmateix, fa uns anys, el vicari general mossèn Joan Pujol va autoritzar la reunió de record i homenatge que van tributar a aquell director espiritual els seus agraïts seguidors, homenatge que fins aleshores no havien autoritzat. Desprès varen publicar les tres ponències que havien pronunciat en aquella reunió.
Per tal que no quedés pels futurs historiadors com a definitiva aquella versió, que suposava equivocada la sentència que el Vaticà va donar finalment a aquell afer, em van demanar que en fes una critica breu i sense gaires noms, que vaig fer tot seguit, sense consultar gaires fonts, només refiant-me de la meva memòria d'aquells temps, i en vaig facilitar una còpia al secretari del bisbat per tal que la guardés, sense fer-la pública per no crear tensions amb els companys amb qui convivia al seminari. Com menys es parlés d'allò, millor. Molts van lamentar la publicació d'aquelles tres ponències, sense les quals no hauria fet falta cap resposta ni aclariment.
N'hi ha hagut d'altres, per contra, que sempre han desitjat....................................................................
"LA REVOLUCIÓ DEL SEMINARI"
Lluís OBIOLS PERARNAU
En el número 13 de la revista
"cadipedraforca", l'historiador de la Seu, Lluís Obiols, en un article dins el dossier FRANQUISME I REPRESSIÓ, hi dedica tres pàgines a parlar dels fets de mossèn QUER.
En el subtítol ens diu: l'església del franquisme es tendeix a veure-la com una institució immòbil i tancada, però als anys 50 al Seminari de la Seu es va viure una veritable revolució.
OBSERVACIONS A L'ESCRIT
"La revolució del Seminari" i altres aportacions
Mossèn ROURERA
Encara no sé en quina revista va aparèixer. El títol és La revolució del Seminari, i l'autor el bon amic Lluís Obiols Perarnau, que em penso que és cronista de l'Ajuntament i fa poc em citava, segons em van dir, en una conferència sobre els bandolers de fa uns segles a la comarca, que també li tinc demanada.
Fonts interessades
Vaig llegir desseguida aquell article, que inclou dintre de la història del seminari d'ençà de la seva fundació pel bisbe Caixal, fins a la seva extinció pràctica actual per la manca de candidats, tot ben arrodonit. El tema central, però, no m'ha convençut gens ni mica. Tothom veu la cosa segons les ulleres que es posa, i l'autor s'ha inspirat, a part d'alguna conversa i rumors d'aquells temps amb alguns ressentits, en el fotllet Una primavera malmesa, on des de bon principi es dóna com invàlida qualsevulla documentació que no sigui la seva, i vaig demostrar en la meva resposta que no és pas així. Conseqüentment......................
CONVERSA AMB MOSSÈN QUER,
RECTOR DE GERRI DE LA SAL
Llorenç SÀNCHEZ VILANOVA
Se m'ha indicat per si volia aportar algun comentari a les diverses col.laboracions de les que s'han nodrit les pàgines de "Sopa de Sapos" incorporades a l'Internet sobre experiències del meu pas pel Seminari d'Urgell.
En aquest respecte confessaré que sempre he mantingut la memòria viva dels anys 1941-1945, que romangué com alumne d'aquella institució eclesiàstica, fins al punt d'incorporar-ne llur relat a la meva obra memorialista " A la recerca de tot allò que fou".
oOo
SOBRE EL CONFLICTE CONVIVENCIAL I RELIGIÓS AL SEMINARI D'URGELL
1949-1955
Llorenç SÀNCHEZ VILANOVA
oOo
