AQUÍ HI TROBAREU:
- -XERRADA amb dues monges d'aquella cuina
- -MONGES, HORTOLANS I ALTRES
oOo
XERRADA
En aquell casalot tant mascle del Seminari, s’hi amagava una presència femenina. Al ben mig, acaronada pel refectori de Sant Lluís i pel refectori de Sant Tomàs, hi havia la cuina, i allí dintre hi bategaven uns cors entregats, abnegats, il.lusionats,... eren els cors de
LES FILLES DE LA CARITAT DEL COR DE MARIA.
 |
| A la filera del davant hi han les superiores de la Seu i Mn. Portús. Al darrera les monges de la cuina del Seminari |
La meva curiositat per saber d’aquelles dones, qui eren i què hi feien al Seminari, m’ha portat a fer-los-hi una vista a la seva Residència de gent gran de Balaguer. He tingut la sort, i com sempre, la satisfacció de poder compartir, una estona, els records amb dues de les “supervivents”
Sor Concepció Perisé arriba al seminari l’any 1954 amb 20 anys d’edat, i al setembre del 56 marxarà al bisbat, al Palau Episcopal i sor Margarita Solé Girbert , amb 23 anys d’edat, aterra en aquella cuina del Seminari, al setembre de 1956.
En aquesta conversa, porta la veu cantant sor Concepció, que com si se li acabés el temps, explica i explica a correcuita. Sóc ben conscient de les seves sorpreses i mostres d’incredulitat davant la meva ignorància i els meus dubtes, en el transcurs de la conversa. Què hi farem!. Sor Margarita ens observa atentament i de tant en tant assenteix o em fa algun comentari.
Deixem que ens expliquin: “ el nostre origen són les Filles de la Caritat de Cervera, però com que hi va haver lios (a la congregació) cada una (superiora d’alfún lloc) es feia independent. La mare Ganer, que tenia de confessor a en Benlloch, va seguir, com infermera, les tropes carlistes fins que van perdre i va acabar a Toulouse i d’allí tornà a Cervera a la Casa de la Caritat , on serà reclamada pel bisbe Benlloch de la Seu , i aquí fundarà les monges de la Sagrada Família. A l’Hospital de Cervera hi havia de superiora la mare Güell a qui la superiora general, madre Masanés, li van fer les mil i unes. Es va independitzar i va donar llum a les Filles del Cor de Maria. Aquest nom ve de que el seus directors espirituals eren el pares del Cor de Maria de l’universitat de Cervera. Perquè en totes les coses els que dominen són els pares espirituals. Et fan anar cap on volen…””
Això de ser amos de les consciències dels altres...
..”La Congregació ja té monges al Seminari de Solsona l’any 1922. N’estaven molt contents. L’any 1934 entren al Seminari de la Seu d’on marxaran a l’inici de la Guerra Civil i no tornaran fins l’any 1940. Érem deu germanes i les superiores foren la mare Montserrat Gou i últimament la mare Càndida. "
A la Seu d’Urgell, la seva casa, la Casa de la Vetlla, estava situada on avui hi ha el Museu Episcopal. La comunitat de la Seu estava formada per : deu monges al Seminari, dos al Bisbat, cinc o sis a la clínica de La Aliança i set a la Casa de la Vetlla.
La seva missió: Treballar i resar.
Estic assegut al sofà de la saleta rebedor, desprès d’haver franquejat la porta de ferro del jardí i traspassat la de la caseta residència.
Entren a la sala dues monges, d’una certa edat, vestides amb uns hàbits impecables de color blanc.
-Aquest és?. No el conec pas….
- Hola que tal! Com m’ha de conèixer si quan vostè era a la Seu jo tenia 11 anys i ara en tinc 61.
Uuu! Jo en tinc vuitanta….
Tinc la sensació de que han deixat una feina a mitges i hi han de tornar-hi tot seguit. Ens saludem i mentres ens acomodem pregunto:
- quan temps tenim?
-Jo tinc setanta set anys…
- Setanta set…no! Vull dir de quan temps disposem.
-D’un ratet.
-Jo tinc molta feina……..
- Com a mínim vint minuts…. vostè, sor Margarita, va conviure amb mi a Sant Lluís l’any 1961…
-...A Sant Lluís, aquells dimonis que hi havia.
- Quins dimonis?
-El ....
- El ......?.
Llavors intervé la germana Concepció, que portarà el pes de tota la xarrada.
-Aquest B. era filosof, jo el vaig conèixer i era el que ens robava les taronges. Ell anava al segon pis i quan pujava el torn cap a la infermeria ell ho agafava. Era tremendoooooooooo.
Jo vaig viure al seminari tota aquella revolta, (Mn. Quer) i quan varen arribar els superiors nous la Margarita també va arribar…Vostè- dirigint-se a la Margarita- no va veure mossèn Quer, perquè ell va marxar al juny del 55. Relaciona tots els superiors: Saboya, Gay, Armengol….
- Com érem els estudiants ?
-Els estudiants ens prenien el pel, es creien que érem unes desgraciades però érem unes dones de Fe, que treballàvem per Déu. Ho fèiem amb una il.lusió com si estiguéssim a les missions.
Fèiem vida allà al darrera. Semmmpre ! Anàvem al safareig, a l’hort, a estendre la roba….
L’any 1956 a l’estiu van acabar una tanda d’Exercicis Espirituals i vam tindre que rentar tots aquells llençols dels capellans en un dia perquè feien una altra tanda. I també els hi fèiem el llit.
- Jo vaig assaltar la dispensa.
-Sí que ho sé, jo era dispensera, el primer any junt amb una altra monja que me’n ensenyà, i desprès sola. ( Els falla la memòria, nosaltres encara no hi érem al seminari, però això, asaltar la dispensa, sembla que era bastant habitual)
Ara sí que intervé la germana Margarita
-Aquella cantitatpernilsssssssss
- Sí molts pernils però nosaltres no els provàvem.
I tant!!
La Concepció m’ensenya una cicatriu que te a la ma d’un tall de quan tallava pernil
- I no vàrem dir res a ningú, encara no sé com no se li va infectar.
- I les famoses sopes?
- Ui !
- Sopes de sapos en dèiem nosaltres.
- Les fèiem tant bones com sabíem amb el pa sobrer del dia anterior, com es feia a tot arreu.
Ara sí, sor Margarita s’envala i intervé.
- I la mermelada de carbassa de cabell d’angel, que va portar mossèn. Pere, de no se on?
Van se molt dolents els de Sant Lluís..., escolta, escolta: Aquella mermelada servida en plates i ningú en va tocar...., deien que eren cabells de les monges... llavor hi havia aquest B... que deia jo.
-Si que era tremendo aquest B....
- Ningú en va tocar deien que eren cabells de les monges… escolta, escolta la madre va dir, no pot ser, amb la feinada que hem tingut! L’endema les vam trinxar amb el minipimer i les vam servir per berenar com a mermelada.
La germana Concepció agafa ràpidament la paraula.
 |
| El Benseny, sor Margarita i sor Concepció. |
-Què us portava algun control mossèn Capdevila?
- Tooooooooooooooooooot.Toooooooot. S’estava d’un torn a l’altre, amb aquelles claus, d’un costat a l’altre…
-A quina hora us alçàveu pel matí?
- A les cinc i mitja a resar, resàvem laudes, desprès fèiem meditació i desprès la missa i desprès a la cuina a servir l’esmorçar als Monsiers..
- qui..
- Els Moinsiersssssssssssss
- I qui són?
- Els senyors, els teòlegs i filòsofs.
I desprès a fregar i desprès a pelar patates.
- Un parell de sacs?
- Mésssssssss. Cada una es tenia que fer una galleda de patates i si en donaven per la nit, dos.
- Jo les vaig trobar molt bones aquelles patates.
- I els cigronssss! Mai més he menjat cigrons tant bons…..és que teníem un liquid que ens portava la mare de Mn. Ingla que no sé d’on ho treia, i hi posaves un vaset d’aquell líquid i quedaven uns cigrons tant grocs i bons.
- I la sopa del migdia com la fèieu? Aigua calenta i pasta?
- Un sofrigitttt
-Doncs jo no ho sé…
- I tant! Amb una especie de remo ho remenàvem.
- D’on trèieu el pa?
- El pa el portava el pastisser, el Fornesa venia amb el camió i cada hermana del torn es tallava el seu.
-Sí que teníeu feina..
- I tant no paràvam. Els dijous i els diumenges donàvem vi.
-Voleu dir?
Sí, sí, siiiiiiiii
-Jo no ho recordo però si ho diu vostè, segur.
- A Sant Tomàs, els servidors sempre s’amagaven un parell de botelles, i sap on les amagaven?
- On?
- Sota la tarima de la taula del superior.
-I com ho sabíeu això?
- Què com ho sabíem?
Aquí sor Concepció m’escenifica tota l’historia: els servidors, les monges i el torn al mig.
- Servidors: Escolteu que eren trenta botelles i sols ens n’heu donat vint i vuit?
Les monges: Ah! Nosaltres les hem donat totes.
Servidors: No senyor no, ens falten dos botelles.
Les monges: Ens heu de tornar les botelles, mireu que no us en darem el diumenge!!!
On les deuen amagat?
Les monges al seminari major, es veu que, paraven les taules del refectori, i aprofitaren aquest moment per buscar-les per la sala.
- On seran les botelles? -Les hi vam trobar i els hi vam prendre.
A la nit, els servidors no pararen de reclamar des de l’altra banda del torn.
Porti la botella!!, Tornin’s la botella!!Escolti, que ens heu pres la botella! Torni la botella!!
Hi havia sor Murcia que era com jo, de 20 anys i feia jaja!! Jajaja! Jajaja! i riure i riure.
Li dic: - mira que si la veu la Mare se la carregarà, no vull que ens diguin res els superiors.
- Què n’eren d'entremaliats..
- A vegades anàvem a la Seu , i els filòsofs de l’últim pis, van organitzar, els malvats, per quan passéssim de ficar-nos ben molles. Sortíem per la cuina i a vegades donàvem la volta a l’hort perquè no ens veguesin. Quan sabíem que no eren al patit hi passàvem.
Com et deia, quan passàvem pel costat, al primer patapam!, al segon patapam! al tercer patapam!... ben molles!!
Sor Margarita que no es perd res de la conversa, ho vol suavitzar, però no convenç a la Concepció
Però ens apreciaven per això…
-No ho sé……, llavors van anar als superiors i tots els estudiants d’aquell costat els van ficar a l’altre, de cara al pati. Llavors els estudiants: vosaltres sou les culpables ens han tret de part del sol i ens han ficat a l’altre costat! Nosaltres érem els culpables?- els culpables eren ells.
Ara sembla que ja no s’en recorden que tenen feines pendents, si és que mai n’han tingut, els temps ja no conta.
- Quina altra li puc explicar…
Calli, calli ¡!
Recollien les patates amb el camió, i ens donaven les més dolentes que hi podia haver que ni el dimoni les feia coure,i els de Sant Lluís ens van tornar totes les forquilles doblegades de tant apretar, pùm, pum, pum,
Doncs, quan portaven les patates venien quatre o cinc estudiants, i sap que feien?. A la dispensa teníem, estava molt ben fet eh!, hi havia uns calaixos grossos i a sota hi havia una porteta que al obrir sortien les patates. Els estudiants baixaven una capsa de sabates.....
-Per les patates?
- Nooooo !!, la posaven sota la del sucre i obrien una miqueta, i quan pujaven de les patates ja tenien la capsa plena. Ens prenien els pernils, els xoriços… de tot.
- A quina hora començàveu a preparar el sopar?
- Cap allà a les sis desprès de resar vespres.
Sap? sor Marta que era la més gran de totes es cuidava de la màquina de les patates, dels conills, de les gallines i de les flors i les tallava perquè no els hi prenguessin els estudiants.
-Conills i gallines? Jo no ho vaig veure mai, on els teníeu?
- Oi, al costat de la porta aquella que baixa a l’Asilo
- I de porcs, en devíeu tindre quinze o vint...
- Més, més mes!! .Només sé que cada quinze dies matàvem dos porcs. Les potes no les volien, tan bones que son!, i les fèiem servir per fer sabó.
- Això dels conills si que em deixa parat, però si no en menjàvem mai…
- Sí senyora, i tant que en menjàveu, i arròs amb conill.
- Vosaltres sempre treballar, nosaltres, els dijous a la tarda i els diumenges tot el dia, descansàvem.
- Sí, nosaltres treballar i resar.
Aquell teatre que feien, nosaltres també hi anaven eh!.. Cap al galliner al fondo, perquè no ens veiessin els estudiants.
-Si que us portaven amagades.
- Ja ja ja
També ens venien a cantar les caramelles amb el Segarra. I que bé que cantava el Segarra!
-No el conec
Què dius, no el coneixes?
-No.
- El tenor, el Pere Segarra!..
Davant la pressió … tinc que respondre afirmativament, sinó es pensarà que no sé res.
-Ah sí, sí.
-Hi ha un grupet de cantaires, Veus dels Pirineus….
- Ja el tenim!
-El director és mossèn Cagigòs, que va anar a estudiar a Roma i va tornar fet un figurí, diuen..
- Era molt bona persona i no sé si era de mossèn Quer., però era un progressista, que era normal!!
-Us arribava a la cuina el jaleo que hi havia de mossèn Quer?
- Ens van dir que no sortiguéssim …, la mitat de les monges es confessaven amb mossèn Quer.
Aquí reflexiona amb nostàlgia.
Aquí reflexiona amb nostàlgia.
En van marxar molts d’estudiants. Quan van arribar al setembre, fulano falte, fulano falte…, falte, falte....
- Vau entrar molt jovenetes al Seminari, vint anys!!
- Estàvem molt ben cuidades eh!
- Havíeu de tindre vocació.
- Allò era una prova per professar, escolti, escolti : si vostè és capaç de superar aquesta prova, a professar a Cervera.! Si vostè és capaç d’aguantar una prova dins un seminari, ho te tot guanyat! Era molt trist i mol dur per part dels superiors, que t’ho diguessin així. Aquella il.lusió !! era una il.luisió poder treballar per aquella colla de futurs sacerdots…
- Sí, clar…
- Allò era ni les missions!! Ni les missions!!. Si t’ho diuen així és una altra cosa, però que t’ho diguin al raves: si vostè és capaç de superar…vostè té la vocació certa. Caray! Allavors com tot ho fèiem per amor a Déu…, i estàvem tant ben cuidades espiritualment.
Ens feien moltes conferències, i mossèn Quer ens en havia donat alguna, poques…, qui en va donar moltes, al segon any, era mossèn Ferrer, un que va vindre de Lleida, cada diumenge, cada diumenge, era un Teòleg.
- Teniu alguna paga?
- Mil pessetes al mes. Treballar per vocació. Això és molt maco eh! El pagador mossèn Capdevila.
-Que en fèieu d’aquets mil euros?
- Mil euros? Mil pessetes!!. Eren per la comunitat, s’havien de calçar, si teníem que anar al dentiste, si necessitàvem una aspirina.....
Al setembre de 1956, sor Concepció marxa a Palau, a cal senyor Bisbe.
-Quantes monges éreu?
- Dos, dossssssssss
- Quins comensals teníeu ?
- El Bisbe, Mn. Josep, Mn.Joaquim i de visitesss.., i els diumenges vinia un seminarista familiar seu.
-Qui era Mn. Josep?
Jordana!, que us feia grec.
-El vaig tindre de professor i estava una mica b…
- Sí b…, diuen que era el millor professor del seminari.
-A mi em fotia clatellots, tancava el puny i patapam, a qui toco toco!!
- Res, el millor professor eh!. Això ho deia mossèn Armengol.
Quan jo estava al bisbat venia el Diego a vestir el Bisbe.
-Qui era aquest Diego?
- Era el teòleg que portava sempre la cua del Bisbe.
-La cua del Bisbe?
- Síiiiiiiii
-El Venia a ajudar a vestir?
-El Venia a ajudar a vestir?
- El vestia per anar a la catedral.
-Ah!
- Sí, i marxaven amb la cua.
 |
| Cardenal Arriba y Castro amb la cua. |
-L’arribada de mossèn Quer va representar una glopada d’aire fresc al Seminari. Els primers anys fou molt ben rebut. Desprès, sembla que va escombrar cap a casa seva…
- Mira jo li he de dir una cosa…al bisbat jo servia la taula quan venien personatges, i en venia molts eh! : Cardenals, militars, bisbes…
Vaig arribar al bisbat l’any 1956, i als pocs dies el Bisbe va haver d’anar a Roma a buscar un document per anular tot això, que van llegir a les parròquies.
-Jo ara aniré a la parròquia a veure si trobo aquest document..
..i va marxar trist, i quan va tornar no estava massa content.
No recordo quin personatge va vindre,……sap qui podria ser? aquell que va ser auxiliar de Toledo, el doctor Granados.
-No el conec.
- Síiiiiiiiii, va ser bisbe de Palència.
- Ah, sí! (Torno a mentir .)
...li vull dir, aquell dia d’aquell document que li semblava no se pas que, a aquell bisbe al cap d’uns anys li va dir:
tot lo que li vam prohibir a mossèn Quer…
-Això va dir el bisbe?
- El Bisbe a l’altre i això ho vaig sentir jo, eh!: tot el que li vam prohibir, vaige, moltes coses que li van prohibir a mossèn Quer, ara ho fem.
Sembla que sor Concepció ja m'ha dit tot el que m'havia de dir i vol acabar.
- Bueno, me’n vaig. Ja he xerrat prou i això que estic operada del coll.
Sor Margarita que no es vol quedar sola, fa el gest d’anarse'n, però intento aturar-la.
-Vostè quedis cinc minuts, que m’ha d’explicar coses…
- No, jo m’envaig amb ella!
-Expliquin això del Rodriguez?
- Pobret amb el carretó em pujava la roba. Cada dia rentava i tenia que posar la màquina dins aquell safareig tan gran..
-On era el safareig?
- Enfrente dels tocinos. Tenia que trencar el gel amb una pedra. El Rodriguez pobret m’apreciava molt i diu : “ esto no pue ser, no pue ser, i va portar un mall per trencar el gel del safareig per poder posar la màquina. M’ho feia tota sola. Eren vint-i-vuit superiors amb la seva roba…, Mn. Gay. Mn, Rourera, Mn. Cagigos..
-Però que rentàveu la roba dels superiors?, jo l’enviava a casa.
....I les capelles i la roba de les capelles. Ah!, hi havia una encarregada de planxar.
No vull deixar-les marxar sense preguntar per l’única monja de la cuina que en tinc algun record, i bon record.
-Com es deia aquella monja gallega, molt maca de caràcter, ja grandeta, rodoneta, que tenia bigoti i tot?
- Era Navarra.
- Era una marassa.
- Sor Àngels. Ja es morta, sí una marassa.
- No us molesto més. Moltes gràcies.
oOo
Mossèn Agustí Romero, m'ha facilitat el correu d'una altra monja de la cuina : Gmna. Filomena VENDRELL. Ignorava la seva existència, com ignoro, probablement, la d'altres. Jo creia que les dos de Balaguer eren les úniques supervivents d'aquell racó.
Li he adreçat unes ratlles - correu electrònic- i no ha tardat molt a contestar-me:
"Agradecida que se haya acordado de mí. Yo la verdad de foto no guardo ninguna .De su nombre no me acuerdo .
No tenia mucho contacto con los seminaristas. Yo fui a la Seu al 1964 y me marche cuando sacaron las Hnas. 1969. Por la mañana hacia la cocina servidora y por la tarde Hnas, Angeles Mateu que en paz descanse. De superiora habia la Hnas, Concocepcion Fon Que en paz descanse.
Le saludo atentamente Hna. Filomena Vendrell "
MONGES, HORTOLANS I ALTRES
Aquell estiu del 56
que vaig passar al Seminari durant les vacances i degut a la llibertat que disposava,
em va permetre relacionar-me i conèixer una mica mes l’entorn que m’envoltava. Ja hi
ha un escrit que fa referència a les monges, però la meva proximitat a sor
Marta com a nebot seu i la bona relació que teníem amb va permetre conèixer molt
el que allí es feia i sobre tot, qui eren i com vivien aquelles monges plenes
de bondat i humilitat. La poca vida que hi havia al Seminari girava al voltant
d’elles. Elles eren les que portaven la
veu cantant ja que es cuidaven de tot el que allí es feia. La seva fundadora va
esser la “Madre Güell” i es deien Filles
del Cor de Maria però nosaltres les coneixem vulgarment com a “monges de la
vetlla” ja que la seva activitat
principal apart d’altres (com el cas del seminari) era vetllar y cuidar malalts,
sobre tot de nit i moltes vegades a canvi de res. Recordo que quan feia de
escolà a Balaguer i anàvem amb el mossèn a portar la comunió a algun malalt
sempre eren allí. Sí la situació econòmica de la família que cuidaven ho
permetia es pagava el servei amb donatius que moltes vegades eren coses
relacionades amb la capella. Un parell de vegades vaig acompanyar a la meva
tieta a casa de una família de la Seu.
El nostre company Joan PERERA TREPAT, ens explica la seva relació propera amb les monges de la cuina, per la vinculació familiar amb Sor Marta, la seva tia.
MONGES, HORTOLANS I ALTRES
Les monges
Aquell estiu del 56
que vaig passar al Seminari durant les vacances i degut a la llibertat que disposava,
em va permetre relacionar-me i conèixer una mica mes l’entorn que m’envoltava. Ja hi
ha un escrit que fa referència a les monges, però la meva proximitat a sor
Marta com a nebot seu i la bona relació que teníem amb va permetre conèixer molt
el que allí es feia i sobre tot, qui eren i com vivien aquelles monges plenes
de bondat i humilitat. La poca vida que hi havia al Seminari girava al voltant
d’elles. Elles eren les que portaven la
veu cantant ja que es cuidaven de tot el que allí es feia. La seva fundadora va
esser la “Madre Güell” i es deien Filles
del Cor de Maria però nosaltres les coneixem vulgarment com a “monges de la
vetlla” ja que la seva activitat
principal apart d’altres (com el cas del seminari) era vetllar y cuidar malalts,
sobre tot de nit i moltes vegades a canvi de res. Recordo que quan feia de
escolà a Balaguer i anàvem amb el mossèn a portar la comunió a algun malalt
sempre eren allí. Sí la situació econòmica de la família que cuidaven ho
permetia es pagava el servei amb donatius que moltes vegades eren coses
relacionades amb la capella. Un parell de vegades vaig acompanyar a la meva
tieta a casa de una família de la Seu.
La seu central la
tenien a Cervera on feien el noviciat les postulants a monges. Allí passaven
els primers anys, i desprès com a novícies s’incorporaven als diferents convents
fins que professaven. La congregació la dirigia una “Madre General” i desprès
cada convent tenia la seva pròpia. Crec que era cada quatre anys que tenien
eleccions per elegir o continuar en el càrrec.
Al seminari la
superiora era la “Madre Candida”, una persona amb molta personalitat i molt
autoritària que sempre feia bandera de la obediència, però era molt dialogant.
Estava acompanyada d’un grup de monges que tot era bondat.
La feina del dia a
dia se la repartien entre totes i cada una en tenia una de assignada. Les que
més recordo són: sor Carmen, la cuinera que era de Terrassa, sor Magdalena i
sor Lucia, cuidadores dels torns on ens servien el menjar, la primera era de
Piera i la segona de Vitòria, i així mateix moltes més amb les seves funcions.
Les més joves feien els treballs que necessitaven més esforç. La meva tieta sor
Marta juntament amb la “Madre Candida”
eren les de més edat. Recordo que la meva tieta feia de comodí, encara que
sempre estava allà fora al pati, on tenien la bugaderia i les corralines dels porcs.
No sé si li agradava o es que al provenir d’una família de camperols era la més
indicada, ja que també feia el sabó. Fos el que fos, tal com deia tot era
obediència i bondat. Així, les monges davant dels fets que es produïen
procuraven mantenir-se al marge, encara
que alguna vegada que havíem parlat del tema, la majoria simpatitzaven mes
amb mossèn Quer que amb els altres.
Al costat de la
cuina envoltat de peroles tenien un petit menjador on dinaven elles. El
menjador i el dormitori eren els dos elements anomenats de clausura on el pas
era prohibit a les persones que no fossin monges, excepte casos concrets com
malalties o altres.
Jo dormia al segon
pis i cada matí al llevar-me creuava la porta que comunicava amb les monges per
compartir la missa que quasi sempre la celebrava Mossèn Fontdevila. Una de les
vegades vaig assistir a la cerimònia de professament d’una de les novícies com
a monja. Va ésser un acte molt bonic i emocionant, i per a elles un dia molt
important. Una vegada acabat l’acte religiós, es reuniren amb els familiars al
voltant de la taula fent un gran dinar.
Uns anys desprès, la
“Madre Candida” la traslladaren a Balaguer i jo vaig anar a visitar-la
compartint una gran alegria després de tants anys. Per cert, seguia tenint
aquella personalitat que us comentava al principi, i a més, corria el rumor pel
poble de que una família havia fet un donatiu de mobiliari al convent i ella el
donà a una altre que ho necessitava (motiu suficient per a que ella posés de
manifest el seu caràcter i poc temps després, marxés a monja de clausura a les
Clarisses del Sant Crist de Balaguer). Aquí també vaig tenir l’ocasió de parlar
amb ella. Quan el govern i l’església
pactaren la jubilació del seus membres, el convent de Balaguer va passar a ser
residencia per a les monges que es jubilaven, i visitant a la meva tieta
jubilada em vaig retrobar amb algunes del seminari que també ho estaven.
Els hortolans
No serien més de
dos quarts de tres que tot just acabaven de dinar els pocs mossens, quan s’obre
la porta del menjador de Sant Tomàs i apareixen els hortolans presidits pel seu
encarregat el Jaumet (nom que li deien
les monges ) i a continuació en Pantaleon
Rodríguez i dos més, amb noms que
no recordo.
Era l’hora del dinar,
i jo tenia la costum de dinar amb ells i així em posava al corrent de lo que
passava al món, ja que un d’ells sempre portava el diari i un transistor. Després
de dinar a la sobretaula, donava un cop d’ull al diari i també amb el
transistor escoltàvem durant el mes de Juliol el final d’etapa del tour de França,
en el que a aquell temps corria el català Miquel Poblet. En Jaumet després de dinar repartia
la feina que tenien que fer el dia següent als altres hortolans: un al hort amb
els tomàquets, cols, patates, etc. En P. Rodríguez sempre anava a ajudar a les monges amb les
feines més pesades i de propina li tocaven les corralines dels porcs i aquesta
era la feina del dia a dia dels hortolans.
Els exercicis
espirituals
Durant l’estiu
teníem dos setmanes d’exercicis espirituals, un de capellans i l’altre de
seglars, a la que jo vull referir-me. Alguns venien dels pobles dels voltants
però majoritàriament eren de la Seu.
Recordo que els dirigien dos capellans, però no puc precisa de quina
ordre eren.
Dos persones de les
que feien els exercicis em van cridar l’atenció. Un per la seva joventut, i
l’altre pel seu posat de senyoret. El dia de la cloenda els demanaven que
fessin un comentari sobre els exercicis,i recordo com si fos ahir que el més
jove va dir “espero tornar l’any que ve”. Aquest era d’una barberia que hi ha
al carrer Major sota els porxos i crec que avui la regenta un fill seu. L’altre
no sé el que va dir a la cloenda, però jo vaig patir les conseqüències. Em van fer anar a portar-li la maleta que
pesava més que jo a casa seva, un xalet a la carretera al costat del riu Valira.
Aquesta fou la excepció ja que tots portaven la seva, i no per que fossin grans,
ja que la majoria eren de mitjana edat.
La sorpresa
Un dia al matí em
cridà mossèn Joan Capdevila, que era l’administrador. Ell va dir-me: Aquesta
tarda estigues preparat que vindràs amb mi. En acabar de dinar i seguint la
rutina de cada dia, vaig anar a la caseta del costat de la porta de entrada on hi
passava moltes estones. Al cap d’uns minuts,
apareix un camió de caixa (com la majoria d’aquells temps), però amb la
particularitat de que estava pintat d’un color verd sospitós, com també
sospitós era el conductor, un xofer de parla castellà amb un gran bigoti, que a
mi em donà la impressió de que tant el camió com el xofer eren de la guàrdia
civil. Al camió li faltava l’escut i al xofer l’uniforme però amb el que vaig
veure més endavant, no vaig tenir cap dubte de que ho eren. Pujarem tots tres a
la cabina i cap Andorra. Salutacions a la frontera i cap dins. Parada aquí i allà
carregant patates o el que fos. No sé sí tot aquest menjar eren donatius de la
gent, recol·lecta del dia del seminari
que cada estiu es celebrava a tots els pobles del bisbat, o tenia alguna
relació amb el bisbe com a copríncep d’Andorra. Camió ple i cap a casa, passant
la frontera sense fer cap aturada i sense deixar de saludar al passar. Bé amics,
aquí podeu veure el poder de la sotana.
Salutacions de Joan Perera Trepat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada