ASSALT- ATRACAMENT A LA DISPENSA

Els components de l'escamot. Foto de MigCamí

No tinguem por! -Déu, en la foscor del confessionari, ens va perdonar.

No tinguem por! -La nostra acció rampinyaria ha prescrit.

No tinguem por Parramon, Ortiz, Regué, Vidal, Soldevila, Benseny,  Pejuan, Bregolat, Coyo i Fenosa.

        No tenim por i confessem públicament el nostre ”delicte”:

     L’any 1967, un dia de matinada, 

ASSALTÀREM la DISPENSA.

No feia molt,  havíem fet  una  visita a la dispensa i fins i tot ens va obsequiar amb una caixa de galetes. Ho trobarem d’allò més fàcil: el vespre anterior , a l’hora de sopar , havíem aprofitat per treure la balda d’una de les finestres del refectori que miren a la part del darrera del seminari. Al cap d’unes hores, protegits en la foscor de la nit, amb una petita empenta a la finestra, passarem al menjador i d’aquí a la cuina i de la cuina a la dispensa.   Contemplar, amb una caixa de galetes a les mans, aquelles afilerades de xolissos i pernils penjats del sostre ens va deixar tan bon record que vam  dir : a reveure!

En aquesta primera acció férem  una badada de principiants,  vam deixar  un rastre que ens podia delatar. Érem una colla d’aprenents. Ens ho explica el Vidal..”  l’endemà, a l’hora d’esmorzar,  quan tots fèiem filera davant la porta del refectori, alguns no deixaren de sorprendres al veure unes  petjades blanquinoses  que s’acaben tot just davant la finestra del menjador.(Aquesta era la finestra de sortida ) L’explicació ve donada pel fet de que els paletes, que treballaven arrebossant la paret, havien deixat un munt de cascots de guix i aquella tarda havia plogut.”

Segons ens conta  en  Parramon aquesta no era la primera visita : “ ja ho vàrem intentar un altre cop, però ens vam topar amb uns altres que en sortien i ens vam espantar “ .

Assaltar la dispensa i emportar-se un pernil era casi como una pràctica d’iniciació al Seminari Major. Tothom te’n explicava, i alguns amb detalls i tot : " el pernil ja  penja al Saló d’Actes de les sogues de moure els decorats....."

A vegades per algun imponderable, l’acció es tenia que demorar:  “ és que en Fenosa se’n va confessar i per una sèrie de fets la cosa és va anar complicant i ho vam ajornar, almenys l’any que hi vaig ser”, ens ha explicat en Soldevila.

La dispensa era una estància espaiosa i allargada, amb uns finestrals semienterrats,  situada sota el Refectori del seminari major, i  s'hi accedia tot baixant unes escales des de la cuina. Com que la nostra relació pecaminosa sempre es va produir en la foscor de la nit, no recordo haver contemplat l’esplendor de totes les seves voluptuositats.  Tanco el ulls i sols  veig els raig de llum de les llanternes escodrinyant, ara un gran cistell atapeït d’ous, ara una pilera de  caixes de galetes , de pastilles de tulipan, de rajoles de xocolata,  de rebotits  pots de préssecs en conserva… , veig també, a un costat,  una petita cambra frigorífica d’on pengen  les deixalles de la vaca de trista figura i alguns pots de iogurts, i quan les llanternes enfoquen el sostre, endevinem la seva intimitat; déu meu quina afilerada de xolissos i pernils!!

No recordo ni el dia ni l’hora.  No és que no vulgui posar en evidència el Prefecte de guàrdia, si no que m’he fet gran i em falla la memòria. He recorregut a tots els integrants de l’escamot perquè em refresquessin els records.  El bo d’en Parramon, que no li estalvià un  disgust  al seu oncle mossèn Pere Parramon, administrador del seminari i responsable de la dispensa,  ens diu   “ l`hora era la una de la matinada” , però en Soldevila no tant categòric creu que fou  “entre la una i  les tres”.  L’important, tal com proclama l’Ortiz era que  “ho teníem tot mol ben estudiat!”

Aquella nit , a  l’hora de sopar,  havíem deixat una de les  finestres del menjador, que dóna a la part de darrera del seminari,  sense passar-li la balda.

 Desprès de l’ultima oració al Oratori ens retirarem a descansar a les nostres habitacions. A fora,   unes llumetes  esmorteïdes  intentaven il·luminar els llargs passadissos  sense èxit. A l’hora convinguda ens reunírem tots  a l’habitació d’en Pejuan, degudament camuflats: seria difícil endevinar qui s’amagava darrere  aquelles ombres de  cabells regirats  i vestimenta estrafolària.

 Amb el més absolut silenci i sense tocar de peus a terra avançàvem pel  pasillo en direcció a l’escalinata principal que baixava fins el claustre. Al passar pel davant del despatx-dormitori  del senyor rector del seminari, mossèn  Saboya, no podérem deixar de pensar en les vegades que li tocarem el timbre i fugíem corrent a amagar-nos darrera una porta, mentre el cartellet de “PASEN” il·luminat de color verd s’eternitzava, fins que el sr. rector acudia a la porta i  desprès de girar i regirar  el cap a dreta i esquerra reculava tot murmurant.

Amb una petita empenta a  la finestra desfermada passàrem fàcilment al menjador. Fins aquí tot perfecte, però la “porta torn”que teníem que creuar per accedir a la cuina, aquella nit, estava  tancada amb pany i forrellat.

 Era el nostre primer entrebanc i  hauria posat  fi a l’operació, si hagués prevalgut la raó a la rauxa,  però no ens havíem disfressat, despertat i  il·lusionat per engegar-ho tot a fer punyetes a la primera de canvi. Érem joves, comprimits durant molt de temps per aquelles parets, i necessitàvem explotar! 

Així que,  a buscar una altra entrada.

Hi havia una escala, mai profanada per un home, que del segon pis baixava cap on s’ajocaven les monges, i d’allí  continuava fins a la cuina on hi feien vida. Val a dir que mai veguèrem  aquestes germanes, però si que les sentíem a l’altre costat del torn mentre hi carregaven el menjar. De la cuina a la dispensa un pas! Era una opció  sacrílega i arriscada. Ens podíem topar amb les monges, elles en camisó  i nosaltres amb aquells cabells. No teníem altra opció.

Conta en  Parramon,  “  i aleshores vàrem intentar baixar per on dormien les monges, però no era el dia, el Nicolàs va trepusar amb una paperera de ferro que va rodolar per tot el passadís. Alguna monja va obrir la llum i tots a córrer i a dormir amb la panxa buida”,  aquí crec que al Parramon li falla la memòria, tenim una certa edat, no marxarem cap al llit, sinó que, com corroboren alguns companys, buscarem altres accessos.

La dispensa tenia una altra porta, era petiteta i estava  situada al fons,  que comunicava   amb la sala del costat, on hi guardàvem esteses les famoses pomes, que juntament amb una llesca de pa ens cruspíem per  berenar, i diu el Nicolas “..al Pirro (Parramon) que era un tio molt fort lo vam utilitzar per rebentar una porta per anar a dintre de la dispensa.” Era aquesta , petita però  retja i va resultar infranquejable..

Acumulàvem ja tres fracassos consecutius i qualsevol amb dos dits de front  se n’hauria anat al llit, però a nosaltres, jovenalla de disset anys, aquestes accions transgressores i prohibides, igual que droga, ens estimulaven i acceleraven.

 I ara què?

 Quedaven les finestres semienterrades que donaven claror a la dispensa. Aquí, el manetes del Parramon va demostrar  les seves habilitats, tal com diu en Soldevila: “.vam desmuntar els llistons d’un dels vidres de la finestra  per obrir el baldó que la tancava i després la vam deixar intacta, per això no entenien per on hi havíem accedit. “   

Ja som a dins!

I així ho recorda en Parramon “ el Fenosa ja es comença a posar nerviós, al Nicolàs li cau un pot de cinc kilos de préssec sobre una panera plena d’ous, quin xafarranxo! . El Fenosa no parava de punxar:  La avaricia rompe el saco.  La avaricia rompe el saco. La avaricia rompe el saco…Vàrem agafar quatre coses, xoriços, préssecs, tomates i poca cosa mes , i tots a corre…”

La veritat, ui! Parramon com et falla la memòria! La veritat deia,  és que també arramblarem amb pastilles de margarina i no ens vàrem atrevir a endur-nos un pernil, no sé si per la dificultat que representava amagar-lo o perquè  consideràvem la malifeta massa grossa,  però sí que ens en emportarem un bon taco.

En Pejuan aquell any s’havia fet càrrec de l’infermeria situada a l’últim pis del seminari. Com infermer, disposava d’una confortable habitació amb un balcó escanyolit que donava al pati del seminari major, i aquí l’Ortiz  ens descobreix l’amagatall :  “el boti el van guardar a l´infermeria (l´Aracadi era l’amo)"

Ho havíem aconseguit!

Aquella nit segurament ens costaria agafar el son.

L’endemà, si a l’Ortiz no li hagués lliscat de les mans el pot de préssec i aquest no hagués anat a parar al cistell d’ous, segurament la nostra gesta no s’hauria conegut mai, però aquella regalimada llepissosa lliscant pel vímets del cistell no passà inadvertida, i aviat les monges informaren a l’administrador mossèn Pere Parramon.

El seu nebot  ens explica.

“- el meu oncle em diu: mira quin cas!!! Ens han entrat a la dispensa

- i jo:   no pot ser… si està tot tancat. Com ho han notat?

- Varen fer una xafadissa d’ous, està  tot remenat i varen deixar la finestra oberta.

Ja m’explicareu el meu paper, anar fent el paperot de sorpresa i de carallot”

El Nicolàs també fou testimoni d’un comentari de Mn. Parramon:

“- mireu que son de pillos aquestos seminaristes. Ahir ens van entrar a la despensa…”

Pobre mossèn Meno! Quina bona persona!

Tota aquella mercaderia ens devia durar una temporadeta, no massa, hem de tindre en compte que érem uns quants i amb la cantinela d’en Fenosa “ la avaricia rompe el saco” férem curt.

 Arribada  l’hora de berenar, en lloc d’anar al refectori, nosaltres enfilàvem les escales  fins a l’ultima planta, a l’infermeria. Preses les precaucions i tancats a l’habitació del Pejuan, amb una sensació de que l’estàvem fent grossa, engolíem unes llesques de pa sucades de mantequilla i amb un bon tros de pernil gruixut al damunt,  que ho cobria tot. Desprès vendrien les galetes, la xocolata,…n’hi havia, com el Feno,  que no paraven d’endrapar , segons recorda l’Ortiz.

 Però la nostra absència no degué passar inadvertida al  pertinaç prefecte Mn. Casal i com ens explica altra vegada l’Ortiz “recordo que mentres al dia següent estàvem berenant  a l´infermeria i fotem-nos les botes va aparèixer  mossèn Casal i jo em vaig cagar i  algú li va dir que estàvem celebrant que a algú havia rebut un paquet de casa. Recordo que no va passar res.”

Ja ens havíem INICIAT !!
El més important no fou lo sostret, sinó la vivència d’aquesta acció col·lectiva, acció transgressora que ens feia sortir d’aquella rutina i refermava els nostres vincles afectius. Avui encara perdura en el nostre record.


Bon profit!

JM BENSENY