22/6/19





Apunta-t'hi! 


DEFUNCIÓ Mn. ROURERA





Dissabte dia 2 de març a la S.E. Catedral de Sta. Maria d’Urgell va tenir lloc la missa exequial de Mn. Lluís Rourera i Farré, mort el dia anterior, que en els darrers anys residia a la Residència St. Josep de les Gntes. dels Ancians Desemparats de La Seu. Tenia 97 anys, i 73 de ministeri presbiteral exercit a les Diòcesis d’Urgell i Barcelona.

Va presidir els exèquies l’Arquebisbe d’Urgell que va fer present el condol del Cardenal Arquebisbe de Barcelona on estava incardinat des de 1978. L’Arquebisbe Joan Enric destacà la saviesa de Mn. Lluís i la seva fe tan gran, que havia enfortit amb estudis de filosofia i de teologia. Destacà l’amor infinit de Déu que no ens deixa mai, i que “tant si vivim com si morim som del Senyor”. Igualment el relat de la mort i de la resurrecció de Jesucrist segons St. Lluc que fou proclamat ens dóna llum i consol, perquè el Senyor que mor confiat en el Pare ens ensenya a morir i la seva resurrecció obre la perspectiva de la gran esperança cristiana més enllà de la mort. Parlà de la jovialitat i senzillesa de Mn. Lluís, i de com a la Residència donava un gran exemple sacerdotal.

A l’inici de la celebració Mn. Xavier Parés, Arxiprest de l’Alt Urgell, va llegir la Nota biogràfica de Mn. Lluís Rourera:

Mn. Lluís Rourera i Farré va néixer a Arén el dia 19 de febrer de 1922, i cursà els estudis de Filosofia i de Teologia al Seminari d’Urgell. Fou ordenat de prevere el 22 de juliol de 1945. Posteriorment, el 1946, es va llicenciar en Filosofia a la Pontifícia Universitat de Comillas.
Fou nomenat Professor de Filosofia al Seminari Diocesà d’Urgell i el 1947 Ecònom de la Parròquia de La Bastida i dels nuclis de La Coma i Nabiners.
Del 1948 al 1954 va ser Encarregat durant els mesos d’estiu de les Parròquies de Taüll i Erill-La Vall (a Boí). Del 1951 al 1953 fou Ecònom d’Alàs, i, posteriorment, l’any 1953 Ecònom d’Arfa.
L’any 1953 fou nomenat Bibliotecari del Seminari, i el 1957 fou nomenat Encarregat de Filosofia del Seminari Diocesà d’Urgell i un any més tard, obtingué la Llicenciatura en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona.
Del 1961 al 1964 se li confià ser Ecònom de Castellciutat, continuant sempre com a Professor del Seminari diocesà.
L’any 1968 fou nomenat Catedràtic de Filosofia superant les oposicions prèvies, i el 1970 va ser nomenat Director de l’Institut Joan Brudieu de La Seu d’Urgell.
Es traslladà després a l’Arxidiòcesi de Barcelona on el 1973 exercia com a Catedràtic als Instituts de Montcada i Reixac, i de Joan d’Àustria i Infanta Isabel d’Aragó, de Barcelona ciutat.
L’any 1978 presentà la seva Tesi Doctoral, obtenint el grau de Doctor per la Universitat de Barcelona.
I el 17 de novembre de 1978 s’incardinà a l’Arquebisbat de Barcelona i s’hi quedà durant trenta anys.
Fou el 2008 quan retornà a la Diòcesi d’Urgell, i passà a viure primer al Seminari diocesà i posteriorment a la Llar de St. Josep de La Seu d’Urgell, on ha viscut el darrer tram del seu ministeri sacerdotal.
El dia 1 de març de 2019, havent rebut els sagraments i la benedicció apostòlica, als 97 anys d’edat, ha descansat en la Pau del Senyor aquest sacerdot savi i entregat. Que reposi en Pau.

TROBADA 2019. SOLSONA I CARDONA. PRIMARIS 1961







Solsona i Cardona: heus aquí una destinació un pèl estranya per a la trobada d’enguany. Efectivament, que jo sàpiga, ningú del nostre curs tenia una relació personal directa amb aquestes ciutats. Però també és veritat que no n’hi havia cap amb Tarragona, la destinació de fa uns anys. I al igual que Tarragona, aquestes dos ciutats, tot i no ser tan famoses, tenien molt per oferir, com va resultar ser el cas.

El punt de trobada, cap allà a les 11 del matí del dissabte 8 de juny, va ser l’antic monestir benedictí del Miracle, a pocs quilòmetres de Solsona. Una visita guiada en va donar a conèixer la curiosa església “inacabada” (com la famosa simfonia de Schubert) del Miracle: tan per fora com per dins semblava com si se li hagués acabat el pressupost a mitja nau.


Una mitja nau, però, que lluïa tot el que es podia esperar d’una església de noble i rica construcció. El que captava més l’atenció era el retaule, barroc-barroc, però amb un simpàtic contrast entre la marededéu titular, amb la seva dolça senzillesa pagesa i escassa lluentor, i la resta de retaule, amb la seva exuberància d’escultures i relleus plens de color i d’or autèntic, encara que sense resultar embafadors ni horteres, com altres retaules barrocs massa ensucrats. El guia es va acabar fent bastant pesat (al menys als qui no som tan devots), amb les seves explicacions de les escenes de mitologia cristiana mostrades en el retaule. També molt bonic (o fins i tot més elegant que l’anterior retaule major) va resultar ser el retaule de la capella del Santíssim. Només hi va tornar a sobrar la verborrea mitològica del guia. De fet, aquest guia, un noi ben jove, ens va donar algunes altres informacions sobre l’actual santuari en general, que semblaven fetes per un monjo de la casa.


Ens va fer una miqueta de propaganda de la Casa d’Espiritualitat, successora del casal on vivien els monjos quan n’hi havia, per si algú o alguna dels presents tenia ganes de fer uns dies de “retiro espiritual” com el que fèiem nosaltres cada principi de curs al seminari. Però em temo que en nosaltres, aquesta propaganda no va trobar massa ressò. Per sort, el guia també donà alguna informació històrica interessant sobre l’església amb els seus retaules i sobre l’antic monestir en general, inclòs el seu petit però acollidor claustre.
Acabada la visita al Miracle, vam anar a l’hotel (Gran Sol) de Solsona, a prendre possessió de les nostres habitacions i a gaudir del “dinar de celebració”, on realment els cuiners es van lluir amb el seu pica-pica de capricis, uns bons plats principals i uns bons postres, acabats amb un pastís d’aniversari (quin??) amb castellet de focs inclòs. Com sovint ha estat el cas, no va agradar a totes les senyores (¿i potser tampoc a alguns senyors? – no ho sabrem mai!) la “separació de sexes” a la taula, que, en canvi, semblava parada com per a un dinar de casament on aquesta separació no es dona mai. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients: elles no s’assabenten (o no han d’aguantar) les batalletes d’ells (de la mili o del seminari, que ve a ser el mateix), i ells no s’assabenten de les seves opinions i comentaris (potser és millor així per al seu ego, el d’ells).

Acabat el dinar, tocava acabar de refer forces amb poc o molt de migdiada o de descans en la tranquil·litat de l’habitació. I a les 5 de la tarda ja teníem els cotxes aparcats a una curiosa zona blava gratuïta darrere la catedral de Solsona. Prop d’allí, a l’oficina de turisme, sortíem de visita guiada per la Solsona antiga. El primer lloc visitat, a tocar d’on teníem aparcats els cotxes, era el pou de gel, ben conservat gràcies a haver estat utilitzat com abocador d’escombraries en el seu moment, i també molt ben arranjat per a mostrar museísticament la història i el funcionament dels pous de gel que formaven tota una xarxa estesa a tot el país, abans d’imposar-se les fàbriques de gel primer i els congeladors domèstics després.


Les explicacions ens les va donar primer un audiovisual, i després (amb repeticions de l’audiovisual sovint) un xicot que ens feia de guia. Poc després, davant la catedral, aquest xicot ens va mostrar molt bé el desenvolupament arquitectònic de la catedral que resultava força clar si et feien fixar en els detalls a la pedra del complex edifici. La visita continuava a l’interior de la catedral, amb referències a la història del nostre país, reflectida especialment en els retaules supervivents de les guerres, i també en la falta del retaule principal. També era visible el desenvolupament arquitectònic de la catedral, ara vist des de l’interior. També el petit claustre de la catedral tenia alguns elements bonics de veure. Si bé el guia havia dit coses interessants fins entrar a la catedral, a partir de llavors es fa fer cada cop (cada retaule) més i més pesat, amb una verborrea cada vegada més divagant, superficial i soporífera. Al menys alguns havíem fet migdiada abans. Els que no, haguessin pogut aprofitar per fer-la ara, gronxats per aquell murmuri de fons combinat amb la poca llum (en general) a l’interior de la catedral.

La visita de la ciutat antiga va continuar pels seus carrers i places (dos d’elles, les més significatives del nucli antic, no eren gens aptes per a ballar, amb la seva pronunciada inclinació). Una parada especial va ser a la Torre de les Hores. De l’explicació del guia ens vam assabentar de la veritat sobre el ruc presumptament mort ofegat cruelment per la inesgotable estultícia humana, en intentar fer-lo pujar a aquest campanar civil per fora, lligant-li una corda al coll i estirant-lo cap amunt. Jo, ho confesso, també em pensava que aquesta història que havia sentit tenia un fonament real...




De fet, el “ruc” real de la història, un ninot de ruc força ben imitat i de grandària real, que realment cada carnaval el “maten” d’aquesta manera, ens mirava des d’un aparador davant de la torre, amb cara riallera, com fotent-se’n!  La visita guiada acabava en l’anomenat Quarto dels Gegants, una espècie de museu-magatzem de gegants, capgrossos, mulasses i demés bestiari festiu. Descobrir alguns detalls d’aquesta gent de cartró (avui de fibra de vidre més aviat) va ser gratificant, a pesar de la inacabable explicació del guia, que aquí es va acomiadar.

Ens havíem guanyat un bon descans, asseguts a la terrassa d’un bar al passeig arbrat que surt del Portal del Castell cap al primer eixample del nucli antic. Allí, tot calmant la set acumulada, ens va tocar parlar novament a nosaltres entre nosaltres. En particular, algú va començar a treure alguna foto dels temps del seminari, sobre tot una (en paper) del grup que a 4t. o 5è. de Sant Lluís fèiem de servidors al refetó, vestint els davantals blanc i exhibint les eines pròpies de les nostres funcions servidorials (culleres de servir, panera de pa, etc.). També van començar a passar de mà en mà fotos d’aquells temps, visualitzades ara en pantalles de mòbil. Tot plegat, un bon impuls per reviure detalls de llavors, oblidats a mitges o del tot.



Així anava arribant l’hora de sopar. Tornant a l’aparcament, cap a l’hotel un altre cop, una pujada a l’habitació per a posar-se guapos i guapes (qui en tenia necessitat, és clar), i cap a sopar al mateix hotel. Amb tants clients de l’hotel amb qui compartíem menjador i, després de sopar, també altres espais d’oci de l’hotel, no es podia pensar en fer la nostra cantada desitjada per alguns i algunes de nosaltres, com ja ens va passar l’any passat a Gandesa i, al menys en part, també fa dos anys a Esterri. Per tant, després d’una bona sobretaula vespral i alguna breu volta per fora del hotel, tothom a dormir.
El diumenge va començar, naturalment, amb l’esmorzar conjunt a les 9. Després d’esmorzar se’ns ajuntava el nostre vell company Poldito (“vell” en sentit de coetani a nosaltres, igual de vells, però jove com sempre). Amb aquest bon reforç de l’equip, agafàvem els cotxes i fèiem cap a Cardona, no gaire lluny de Solsona. Exactament, aparcàvem tots a l’ampli aparcament del Castell de Cardona. Aquí, per cert, se’ns ajuntava també el germà petit del Josep Vidal, una cara ja coneguda d’alguna altra ocasió com a mínim; el nostre Vidal ja ens havia parlat d’ell quan érem al seminari sota el nom familiar de Benjamí, a pesar de que ell es diu oficialment Esteve. L’antic castell alberga un parador de turisme. D’ell vam visitar el que et deixen visitar si ni ets client del parador, ni, com en el nostre cas per falta de temps, no t’apuntes a una visita guiada de gairebé només l’interior de l’església  del castell, la posteriorment Canònica de Sant Vicens. Una excepció ens la vam fer nosaltres mateixos de la mà del nostre Mateu Rocamora: vam entrar en una part del parador reservada només als seus clients, on vam poder veure algunes sales nobles del castell, ni que fos de vegades des de la porta. Està clar que al nostre curs continuem sent especialistes en travessar portes “prohibides”, com vam fer fa pocs anys en les nostres trobades al seminari de la Seu, visitant aules, lavabos, dormitoris, dutxes, etc. sense el permís dels nostres “pares” del seminari de quan teníem uns tendres 11 o pocs més anys.

El que ara sí que vam poder visitar obertament va ser, concretament, el pati del castell, les restes del petit claustre de la canònica de Sant Vicens, l’exterior d’aquesta elegant i gran església romànica, amb les seves bones vistes a la ciutat i tot el seu entorn, així com l’atri-porxo d’aquesta església, amb les seves bones reproduccions de la decoració pictòrica original, avui conservada al MNAC de Barcelona. Aquest atri, tot ell de pedra noble i uns graons enfonsats respecte del terra del claustre contigu, prometia ser un bon espai a la nostra mida per a una bona cantada. A més a més, tenia tots els seients que volíem (els que volíem) per a cantar còmodament. Van començar a córrer papers amb les lletres de velles cançons de la nostra joventut i d’altres de no tan velles, i l’art musical va triomfar de la mà de les nostres veus, a pesar d’alguns entrebancs deguts a la falta d’escoltar als altres quan també canten, per culpa de cantar massa fort al més pur estil de les tasques de borratxos, en perjudici també del ritme i de l’afinació. Deixant el recinte principal del castell, vam acabar de pujar a dalt de tot visitant la Torre de la Minyona, com a punt accessible més alt del castell, un nou mirador com ho havia estat des de sempre quan el castell funcionava com a castell. Acabada aquesta visita, agafàvem els cotxes per anar a veure les mines de sal museitzades sota el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal, a l’altre extrem de la ciutat.
Un cop aparcats els cotxes allí, constatem que ja no queden entrades per a la visita d’aproximadament una hora, fins després de dinar. Per tant, ens conformem amb donar un tomb per fora per aquell parc amb els seus grans plafons d’informació sobre les mines i la vida dels miners, i amb restes de les seves instal·lacions exteriors, fins anar a parar al bar i la tenda, una tenda, per cert, amb curioses escultures i altres objectes de sal de diferents coloracions. De tornada a l’aparcament, passem a tocar de la gran estructura metàl·lica de l’antic muntacàrregues per a treure la sal a la llum del dia, una estructura que ha havíem vist de lluny des del castell.



Un cop als cotxes, tocava per fi anar a dinar, al restaurant anomenat El Parador, al barri de la Coromina, prop de la carretera de Cardona a Manresa. Va estar novament un bon dinar, amb els amos del restaurant donant un servei molt atent. Allí vam acabar d’explicar-nos experiències dels darrers mesos, situacions personals del present i plans o previsions per als mesos vinents. La sobretaula, de totes maneres, no es va poder allargar massa, perquè hi havia qui tenia de retornar a Roma o, una mica més a prop, a les terres lleidatanes, per exemple. Tocava, doncs, acomiadar-se, fins a un altre any com a molt tard: ¿potser a Taüll?, ¿o potser fins i tot a la Seu, allotjats a les nostres antigues habitacions de Sant Tomàs rehabilitades (diuen) com habitacions “d’hotel”, amb cuarto de bany per a cada habitació? De moment és un somni, però en aquests cinquanta anys i escaig algun que altre somni s’ha fet realitat ¿o no?


                El Peju (alias Arcadi)







26/12/18

BONES FESTES .- Poema de Nadal de R. Torrent. Maria i Josep no troben pis a Andorra de Mossèn Ramon i Mussolada de M. Zambudio.



En l'escalf entranyable d'aquestes Festes Nadalenques, Sopesdesapos que últimament s' ha tornat una mica mandrosa, vol també atiar el foc, compartint amb tots vosaltres  aquest curt vídeo del petit pessebre del menjador de casa i desitjar-vos  FELICITAT I PROSPERITAT.

BONES FESTES




Com ja és tradicional en aquestes dates,  la CORAL CANTICORUM,  que dirigeix el nostre company Tito SOTELO,  ens ha tornat a delectar amb un recital de cançons clàssiques i de nadales compartides amb el públic.  Aquest any, la cantada no ha pogut ser a l'església parroquial, que tant s'hi prestava, degut a unes obres i ha tingut lloc al centre "Els Propis" de Nou Barris. Com de costum,  i s'agraeix, desprès de l'actuació s'ha servit un petit refrigeri.




"ELS PENÚLTIMS" continuem forts en les trobades mensuals  compartint taula al restaurant TROBADOR, a tocar de Plaça Catalunya,  rambla Catalunya 2. En Jordi Badia es el company  que amb il.lusio i constància no deixa que cap PENÚLTIM DIJOUS DE CADA MES passi  sense convocatòria. L'assitència és prou nombrosa i encara es produeixen algunes noves incorporacións, però desgraciadament,  alguns companys ja no ens hi podem acompanyar.  Hi sou tots convidats. Retrobareu  amistats i en fareu  i, tambè, compartireu actualitat, i evidentment records.

"COMPANYS DE LA SEU " el nom del nostre grup de Whatsapp que gestiona  l'Antoni Antonijoan, reuneix un gran nombre de companys.  Allí compartim d'una manera grupal,  fàcil i immediata  convocatòries i noticies de tots colors, que poden ser d'interés o no. Ja sabeu com funciona això. Apunteu-vos-hi contactant al telèfon de l'administrador nº 607730311.




P O E M A   D E   N A D A L

El company Raül Torrent, com un petit regal, ens ha fet arribar aquest poema de Nadal.  És una Nadala trista, però amb un final d'arc de Sant Martí.  Aquestes odissees acaben essent, massa vegades,   tragèdies representades en teatres marítims de cadires buides d'espectadors.  Sols els actors, definitivament  absents, haurien pogut donar notícia de la seva dissortada sort. Això és inhumà.  Inhumà pels que moren. Inhumà pels qui segurament oblidem:  la seva família. Aquesta persones, com tots nosaltres tenen uns pares, germans, i fills que els estimava i estimen, i ara ploren amb dolor la seva pèrdua.


On el mar no és de ningú
[Nadala trista]

Improvisada i fràgil, la barca trontollava
plena a vessar d’esperits enlluernats
per quimeres vestides d’esperança.
Venien del sud, de més enllà del mar nostrat,
d’on no somriu la primavera.
Un nou Enees, ara bru, amb Creüsa prenys,
cercaven l’edèn garantit pels oracles.
Necessitaven confiar en déus i paradisos
malgrat la manca d’evidències.

A mitjanit i on el mar no és de ningú
la jove mare infantà entre les dones,
sota la llum minúscula i titil·lant
d’un cel egòlatra i gasiu de claror.

Pell a pell, mare i nadó, ploraren d’alegria.

Casualment, després del natalici
un feix d’estels fugaços solcà la volta celeste.
Els més joves, llavors, començaren a cantar
com tocats per una alenada encoratjadora.
Els uns creien haver vist lluminàries a l’horitzó,
d’altres, haver sentit fressa de motors,
d’altres, haver notat...

De cop i volta, rere un banc de calitja
l’ull escrutador d’un llagut de pesca
dibuixà sobre el llenç humit de la boira
el somrís d’un arc de sant Martí.

Nadal de 2018


                        Raül Torrent i Torrent



                                                          ooOoo




Mossèn Ramon de Canillo:

 Estimats amics, Déu vos guard!
Bon Nadal i bon camí pel 2019 amb abraçades i ganes de retrobar els vells amics. Teniu casa vostra a Canillo... si és que hi ha casa d'algú.





MARIA I JOSEP NO TROBEN PIS A ANDORRA

-         Josep, tot preocupat, diu a Maria, a qui se li acosta el temps d’infantar: “La cosa no pinta bonic a Andorra!
 Josep segueix, per la premsa, que en el Congrés d’OMBUDSMAN que se celebra a Andorra aquests dies, el Raonador del Poble, aixecant el to de veu vol fer constar que la denúncia  ha d’anar més enllà dels 21 països representats, i diu:
 - La problemàtica de l’habitatge és un tema que està esdevenint universal. El Raonador del Poble, proclama amb èmfasi: A Andorra comença a ser greu quan arriben els temporers de la neu!
-         Maria confia amb tendresa al seu estimat: - Josep, hem fet un llarg camí que ha estat inimaginable de tan meravellós. No et preocupis, cel meu. Ara només ens queda pintar-lo amb els nostres colors, el verd de l’esperança i el groc de l’amor, que tot ho il·lumina; que tot ho escalfa.
La vox populi escampa: - Josep és un home just. Només li faltava enamorar-se bojament de la Maria per ser encara més bona persona.  No sols no l’ha denunciada als tribunals, sinó que demana a Joaquim i Anna  la mà de la seva filla per casar-s’hi. Ni li ha passat pel cap el xantatge de demanar-li que avortés a canvi del casament. I això que les circumstàncies de l’embaràs de Maria, encara no les ha enteses avui. Ha assumit el rol de pare. Cada nit somia en el nen. El Josep bo diu: -Són els àngels que me’l posen al davant perquè l’embolcalli amb la meva fe en la vida. I és aquesta mateixa felicitat és la que em fa somiar.
 No obstant això, Josep
 continua tocant de peus a terra: - Maria, ho tenim mal parat. Comença a nevar. Quan la gent veu la primera neu, Andorra canvia de cara: cues, temporers de la neu, ocupació de pisos i d’hotels al cent per cent. No sé pas on ens podrem aixoplugar... i amb el nen que ja vol sortir, ho tenim molt magre. En un hotel? Ni pensar-hi! Anem molt justos per arribar a final de mes. He demanat a uns temporers argentins a qui he vist molt atents i dolços si al seu apartament hi cabem dues persones més. Però els veïns m’han fet desistir. Aquests temporers viuen atapeïts i són molt sorollosos. Comprenc el voler de l’arcàngel Gabriel. Si posa el nom de Jesús que vol dir “Salvador”, és normal que ens demani de néixer a Andorra, país  que ja no és el que era. Avui, especulacions, contraban, materialisme, trencadissa de la Virtus Unita Fortior...bancs que han de posar en ordre el diner estranger. Amb tot, continuo creient que el Gabriel s’ha passat amb nosaltres, al fer-nos venir fins a Andorra.
Maria fa emmudir Josep: - No! no! no ha estat l’àngel Gabriel. Soc jo, Josep, que he triat Andorra com a bressol per al nostre fill que tindrà  com a sobrenom “Príncep de la Pau”. Andorra és un país que no ha conegut mai cap guerra. Anhelo – les paraules de Maria tremolen d’emoció- que els àngels quan cantin al nen “Pau a la terra”, sigui en una terra que no hagi patit mai cap guerra. A més, amor meu, em fa il·lusió que entre altres noms em diguin “el dolç nom de Meritxell”, Llum de Migdia, perquè HE DONAT  A LLUM LA LLUM!
Josep, tocat per la sensibilitat de la jove mare, l’abraça i li parla des del silenci del cor. Dos agents de circulació contemplen l’escena. Comprenen que el matrimoni passa dificultats. S’hi acosten amb timidesa. No volen trencar aquella intimitat. Un dels dos agents té l’esposa embarassada. Pregunten a Josep: -Us podem servir en alguna cosa?
-         Gràcies, bones persones, els diu Josep sense deixar d’abraçar la Maria. Cerquem allotjament per a una temporada, a tot estirar, de tres mesos.
L’agent confia a Maria: - La meva dona ja està al setè mes d’embaràs. Els encoratja: -No us preocupeu. Solucionem l’allotjament d’ aquesta nit. Demà a claror de dia, ja trobarem la solució més adient. Camineu uns cinc-cents metres cap a la sortida del poble. Trobareu la caserna dels bombers. Truqueu-hi i demaneu per la casa que té a la porta el rètol que resa “Mateu  25, 34”.
Josep i Maria s’encaminen cap  a la caserna. Truquen a la porta. EL Josep Maria, bomber, treu el cap per la finestra: - Què desitgeu, bona gent?
-         Bona gent, també vosaltres. Cerquem la casa “Mateu 25, 34”
EL Josep Maria amb un altre company baixen, encaixen les mans de Maria i de Josep i els acompanyen fins a la casa “Mateu 25, 34”. Surt l’Esther a qui Josep saluda: “ Mateu 25,34”. No cal dir res més. L’Anna, la Ceo, la Carmo i l’Esther acompanyen el matrimoni a la borda que es troba al cor d’Andorra amb el Casamanya de protecció. El rètol “Mateu 25,34” llueix a la porta del carrer.
- Aquí teniu casa vostra, si es que hi ha casa d’algú. Gaudiu-la vosaltres i el nen quan arribi, diu el personal d’AINA. Després de fer una petita carícia a la panxa de la mare, s’acomiaden. Josep pren el rètol salvador “Mateu 25,34” i el posa amb tendresa damunt el cor de la mare.
Al bell mig de la nit el cel andorrà s’il·lumina. Des del cim emblemàtic del Casamanya, assegut sobre la formosa catifa de neu,  arriba un tsunami de melodies que fan sortir  tota la gent d’Andorra al carrer:  GLÒRIA A DÉU A DALT DEL CEL I A LA TERRA PAU A ANDORRA I A TOT EL MÓN. El Nadal ha començat / i el celebra Andorra / a la neu ha aparegut / un estel que ens ha vingut / d’una terra estranya /sobre Casamanya.

Josep i Maria pugen a AINA a presentar el nou nat. Josep pregunta el perquè de “Mateu 25,34”. Les bones mestresses es fan l’ullet i posem a les mans de Josep una Bíblia oberta a la pàgina “Mateu 25,34”. Li diuen: - Llegeix en veu alta per a la Maria.  Josep encuriosit i amb un respecte sagrat com si fos a la Sinagoga de Natzaret, llegeix: ALESHORES EL REI DIRÀ: “VENIU, BENEÏTS DEL MEU PARE PERQUÈ ERA FORASTER I EM VÀREU ACOLLIR”. 
Josep i Maria i el Nen , abans d’acomiadar-se d’Andorra, plantaren una gavernera “ per escondir tan bell tresor” i perfumar el camí dels pelegrins de tots els temps. Josep hi diposità la felicitació de Nadal de tots els temps: “No hi ha cap necessitat de fer de la  terra un Paradís: la terra és un Paradís. Toca a cada u de nosaltres d’adaptar-s’hi per habitar-la.  Seguidament, la Sagrada Família pujà a AINA per acomiadar-se de les bones persones que els acolliren. Maria diu: En nom del nostre Fill i en agraïment us deixem aquest rètol que ens regalaren a Sabart de l’Ariège per penjar-lo a l’Àgora d’AINA: “ Il faut faire pour les générations futures des hommes puissants, c’est-à-dire independents et libres. ( Eduquem de generació en generació per formar persones amb forta personalitat, és a dir, independents i lliures).
Els veïns d’aquesta terra batejaren el lloc amb “el dolç nom de Meritxell”, on una jove dolça Mare de tots, confident del capellà, donà a llum la Llum.


Mossèn Ramon de Canillo


OoO





Com ja ens té acostumats, en Miquel ZAMBUDIO  ens deixa, altre any,  una nova Mussolada. Un bonic regal de Nadal. 


MUSSOLADES
NADAL 2018

Nadal dels Forasters

Quan començo a escriure aquesta curta narració, més real que fictícia, un grup de nou dirigents polítics catalans es troben presos, de forma preventiva, esperant judici. Dos d’ells porten més d’un any a la presó, i per tant ja passaran un segon Nadal fora de casa seva i lluny dels seus familiars. Pels altres será el primer Nadal que passaran tancats i amb la incertesa de com seran els propers. La imposició de la presó preventiva és una injustícia més del règim espanyol, intransigent i radicalment contrari a qualsevol actuació política que pugui posar en perill la unitat de la denominada  pàtria espanyola. Altres dirigents polítics  catalans es troben també exiliats en diversos  paisos europeus, per evitar les presons espanyoles.
A tots ells els dedico aquesta senzilla història de Nadal, desitjant arribi el més aviat possible la seva plena llibertat i puguin tornar a les seves llars.


El Nadal dels forasters
Una boira ploranera omplia tots els racons del poble, fins el punt que era difícil poder adivinar els límits d’aquella petita població. Era ja el segon hivern que passarien al poble el matrimoni format per la Paca i el Miguel. Sortosament, el primer l’havien pogut passar  en el graner de la casa Gasparó, on els seus propietaris els havien llogat una de les dependències del pertxe, on s’acostumava a guardar el gra recollit a l’estiu i on també es podia cuinar en un senzill foc a terra amb xemeneia, dedicat pels  propietaris de la casa  a preparar les conserves d’estiu.
A Cal Jordi no parava d’entrar i sortir gent, especialment de la botiga. També el cafè es trobava en plena activitat i el fum del tabac dels homes que garlaven fent la partida de cartes, s’unia al fum d’una vella estufa que donava calor al vell local de dretes del poble. Es notava que s’apropaven dos  dies festius, tant pels joves treballadors que omplien el café, com també pels cistells de les clientes de la botiga, plens de diversa  classe de queviures. Tampoc hi havia molt per triar, però els que tenien més diners sempre podien accedir a productes més cars. I per a alguns, les cartilles de racionament seguien encara vigents, com sempre pels més pobres.
La casa  dels Fosas, coneguda per Cal Jordi, es trobava emplaçada a l’entrada del poble, passada la casa de Cal Cinto i traspassat el camí de les afores, el qual es dirigía a la casa del Cal Mosso, una gran propietat que llindava amb l’horta de baix. La casa de Cal Jordi donava al carrer Mendizábal i en front mateix hi tenia una de les cases més conegudes, Cal  Modesto.
El Modesto Camarasa tenia la seva casa per davant de Cal Jordi, i regentava la fusteria del poble. A més de tenir coneixements de números per saber treballar la fusta, també sabia de lletres i durant molts anys va ser el Secretari de l’Ajuntament, abans i desprès de la guerra. Aquestes activitats el farien  idoni per obtenir la instal·lació a casa seva del primer telèfon local, el qual  seria inicialment de carácter públic i que seria de gran utilitat, sobre tot per a tants veins foranis, per comunicar-se amb les seves famílies llunyanes. Precisament, uns anys més tard, seria el propi Modesto qui s’hauria de desplaçar fins les coves de la serra, per avisar a la Paca de la mort del seu marit en un hospital lleidatà, també una nit de dur hivern.
El carrer Mendizábal es  va convertir, desprès de la guerra, en el carrer més important del poble, perquè també hi tenia la seva  casa la familia Antillach, una de les més riques  pel seu patrimoni, així com els Curià, que serien donants dels terrenys on es va construir l’església nova de Sant Salvador i la seva rectoria.
A l’altra part del poble, més  enllà de l’església, la botiga del Joaquin Muñoz també  mantenia aquell dia una animada activitat, omplint els cistells de les seves clientes. Eren les dues botigues amb més activitat aquella tarda propera  a Nadal. Per descomptat, també en el forn de Cal Antillach, la Maria seguía despatxant pa i la carniceria de la Rosa de Cal Bartomeu també acabava de vendre la vedella i el corder que havien preparat per les festes de Nadal.
A la plaça de l’església i prop de l’escola nacional, el café de Cal Madaleno donava cabuda a un bon grup de veins, molts d’ells foranis,  que parlaven del temps fred d’aquells dies i de les properes festes. També en aquest local, una vella  estufa donava calor al grup d’homes que omplien el vell café d’esquerres  del poble, on el jove Enric Serra feia alçar la veu entre la majoria de clients que de tant en tant li reclamaven un got de vi. Es notava que havien cobrat, sobre tot els més joves, perquè tampoc tenien tantes responsabilitats familiars.
Alguns d’aquells veins foranis s’havien proveit també d’alguns articles de menjar i el vi corresponent, per anar preparar el sopar del dia 24, en els barracons  existents prop de les obres de la presa del Partidor. Davant la manca de lloc en les cases del poble, la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro, SA, havia fet construir alguns barracons  de fusta, per poder allotjar a un bon grup de treballadors d’aquella gran obra. Un lloc prou difícil per viure  l’estiu lleidatà, però encara  més complicat en els temps d’hivern, perquè els mitjans de calefacció eren inexistents. Els focs al carrer eren sempre imprescindibles per fer-se el menjar i servien també per calentar-se. Tenien molta sort els que havien aconseguit casa on allotjar-se, tant al mateix poble, com  en pobles  propers, especialment a Balaguer, on alguns hi tenien familiars o amics del poble d’orígen.
El jove matrimoni format per la Paca i el Miguel havien arribat al poble durant els primers  dies del mes de febrer de l’any 1949 i la jove Paca portava ja  un nadó de quasi quatre mesos, però que no vindria al món fins el proper estiu. Els anys quaranta del segle vint, desprès d’acabada una guerra fratricida  que va durar quasi tres anys, van ser uns  anys  ben difícils. La majoria dels pobles espanyols de qualsevol regió havien quedat en la misèria i la majoria de la població rural sense possibilitat de trobar treball per donar menjar a les  famílies. Així va nèixer un fort moviment migratori a les capitals espanyoles més importants i, sobre tot, a les zones on la industria estava més consolidada des de èpoques anteriors a la guerra. Catalunya  va ser un lloc de destí per a molts treballadors  que arribarien de diverses regions espanyoles. Noves industries i nous projectes hidràulics van crear una necessitat urgent de mà d’obra.
Al voltant del  riu Ebre i els seus  afluents  més importants,  es  va crear una sèrie de projectes d’obres de canalització i de construcció de centrals hidroelèctriques, que necessitarien ingents grups de treballadors de diversos oficis. Per descomptat que la majoria dels treballadors s’haurien de formar en poc temps en els nous oficis creats, ja que la majoria dels immigrants  provenien del sector agrari . I poc a poc també anirien arribant les dones dels treballadors, creant noves llars en llocs moltes vegades inhòspits i sense cap condició d’habitabilitat.
Durant aquells anys,  la població gerbolina havia augmentat de forma sorprenent. Les obres del que seria conegut com el Partidor de Balaguer, iniciades l’any 1949,  van fer arribar al poble de Gerb una gran quantitat de treballadors foranis, molts d’ells provinents de la població tarragonina de Flix, on la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro SA havia fet construir una presa al riu Ebre i altres  instal·lacions hidroelèctriques. La majoria arribarien sols, però molts d’ells portarien també les seves esposes. De fet, es  va crear un gran problema en la petita vila per poder facilitar habitatge a tanta  gent i a l’ajuntament, regit durant molts anys per l’alcalde franquista Rufach, se li amuntegaven els problemes.
No n’hi va haver prou amb les cases del poble per poder allotjar als nous vinguts, i els gerbolins van llogar tota classe d’espais, on es poguès  donar habitatge als treballadors  arribats. Així, habitacions dels graners, velles cavanes de l’horta, i qualsevol cova existent en l’antic poble, abandonat des de feia molts anys,  i en altres  llocs  certaments  inhòspits, tot es va fer servir per deixar viure als  nous pobladors.
Amb tot això, es van haver de fer habitables vells cellers i espais de les cases destruides en l’antic i centenari poble, poblat pel Comte Ermengol IV quan encara els sarrains regien la ciutat de Balaguer. Una vila,  Gerb,  que, potser per alguna maledicció sarraïna, no podría celebrar el seu mil.lenari i deixaria d’existir durant els primers  anys del segle XX, quan ja s’havia començat a formar en la part més plana del terme un nou poble.
La manca de recursos dels habitants gerbolins, van obligar a aquests a destruir l’antiga església centenària per construir el nou temple que s’edificaria en unes terres donades pel veí Curià, on molts anys desprès es convertiria en el centre de la nova vila. També els propietaris de les noves cases farien servir els materials de les velles cases de l’antic poble. Així, amb el pas del temps l’antic poble de Gerb va quedar totalment destruit. Amb el transcurs dels anys, fins i tot va desaparèixer el cementeri de l’antiga vila i qualsevol vestigi de l’antic Castell de Gerb, on van viure durant uns anys  alguns Comtes d’Urgell.
Però tornem a la nova vila que encara no havia arribat als cinquanta anys de vida. Gerb era un petit poble dedicat al camp, especialmente al conreu de les terres de regadiu properes al riu Segre. Al terme hi havia també moltes terres de secà que eren treballades pels seus propietaris, conreant oliveres, ametllers i terres dedicades a la vinya.
En les èpoques de més treball, especialment durant l’estiu, els propietaris més rics acostumaven a contractar treballadors que venien de fora. El treball de la sega i recol·lecció de llegums de diversa classe necessiten moltes mans i durant els estius sempre augmenta la població i molts d’aquests treballadors foranis també ja es quedaran a viure en el poble. Resulta curiós que fins i tot l’Església els doni el nom de “forasters” als habitants  que venen d’altres  llocs d’Espanya i així es fa constar en el llibres sagramentals de la nova parròquia de Sant Salvador, la qual té adscrit un rector que viu en la vivenda habilitada al costat de l’església com a rectoria.
La construcció del Partidor de Gerb (també conegut per Partidor de Balaguer)ha fet arribar al poble una poblacio de treballadors impressionant. També alguns veins  gerbolins, alguns castellans arribats a Gerb durant els anys  20 i 30, i alguns  petits propietaris amb pocs  recursos, es  contractaran en les obres del Partidor. Però aquests  gerbolins no tindran problemes  de vivenda. Cosa diferent será per la resta de treballadors, quan molts d’ells hauran de viure en els barracons  construits al costat de la gran obra destinada a formar una gran presa en el riu Segre.

Les coves de Gerb
Els treballs del Partidor havien quedat aturats durant dos dies per poder celebrar les festes de Nadal. Els treballadors “forasters” ja sabien –pels Nadals anteriors  a Flix- que el Nadal català tenia dos dies de durada i acabava amb la festa de Sant Esteve. Això els deixava un temps per descansar, però també els complicava la vida perquè s’havien d’espabilar per buscar-se el menjar i també per guardar-se del fred. Molts d’ells eren invitats a casa de parents o amics i així el Nadal era més amable. Tampoc tenien temps per fer viatge als seus llocs d’orígen, perquè un viatge a Andalusia, per exemple, es feia  aleshores amb dos dies.
De bon matí el Miguel havia sortit acompanyat del gos Reberte per buscar la llenya necessària  per fer el dinar i per poder donar certa calentor a la cova on ara vivien. Mentrestant, el petit dormia i la Paca va començar a endreçar el poc espai habitable que s’havien construit. Més tard, sortiria a donar menjar a mitja dotzena de gallines i uns conills que es protegien del fred en un petit corral annexe a la cova, abans de marxar a fer un treball especial en una casa del poble. Era ja el dia de Nadal, però no es veia cap estrella enlloc, tampoc el sol. En aquell matí silenciós i blanc, la boira no deixava moure ni els ocells que deurien estar amagats a causa del fred.
Durant la primavera i l’estiu últims, el Miguel s’havia dedicat, durant els dies de festa del treball, a fer una dependència més o menys habitable, en un dels vells cellers que havien quedat totalment destruits, en ser abandonades  i també destruides les darreres cases de l’antic poble centenari de Gerb. El que restava del vell celler es trobava en la part baixa de l’antic poble, i amb vistes a ponent, al costat d’un vell rierol de serra que només portava aigua en temps de pluja. A  uns dos-cents metres de la cova, es  trobava la casa de Cal Mes, regentada per la família Pedrol. Més enllà de la casa i en direcció a Vilanova de la Sal, encara s’adaptarien dues coves més, i en una d’elles hi aniria a viure la familia Martínez-Cáceres, molt a prop de la casa dels Planero.
El Miguel era un home ben traçut i en pocs  mesos  va reconstruir la sala gran del celler que encara mantenia una part del sostre ovalat d’altres temps, hi va fer una xemeneia i va posar-hi una porta feta amb retalls de fusta. A l’interior de l’habitacle, el Miguel hi va fer una senzilla paret, feta amb  canyís enguixat i deixant un espai per entrar, on s’hi posaria una cortina de tela. En la part de dins, hi van instal·lar un llit donat per la Marieta de Gasparó i també hi quedava lloc pel bressol i un petit llit, destinat a l’àvia Encarnación, quan venia a passar-hi uns dies des de Flix. En front del foc, una vella taula de fusta, recuperada del pertxe dels Gasparons, servia per menjar-hi.
La terra d’aquella serra era arcillosa i prou apta per poder-hi treballar i excavar-se sense por a caure. De fet, ja algunes cases del nou poble, construides prop de la serra, també s’havien construit els seus cellers o coves per tenir-hi animals, aprofitant la bona temperatura interior, com era el cas de la Cova Gasparó.
Quan s’acabava la primavera  de 1950, el matrimoni va pintar les  parets  i el sostre de la cova de terra de l’interior de l’habitacle, amb un color blavenc i la van deixar  neta per anar-hi a viure durant aquell estiu.  La Marieta de Cal Gasparó, on estaven allotjats, va donar a la Paca unes gallines i una parella de conills perquè poguessin criar. La Marieta era una dona de caràcter i molt treballadora i havia fet pujar la casa del no res, fent mantenir el patrimoni familiar que s’aniria ampliant amb el temps. En aquells anys el paper de la dona encara no s’havia començat a reivindicar, però si la Marieta haguès viscut en el segle XXI, hauria pogut ser una bona alcaldessa. Aquesta dona seria ja sempre un ajut especial per la Paca, quan uns anys més tard es trobaria de nou amb moltes dificultats.
Però els  hiverns gerbolins eren –i són encara- freds i durs  a causa de la boira que tot ho omplia, deixant caure una forta humitat que calava en els ossos. Fins i tot el gos, que sempre estava al carrer, de tant en tant demanava entrar a l’interior de la cova buscant l’escalf del foc que restava encès durant tot el dia.
Com és de suposar, aquelles coves  estaven desprovistes de llum eléctrica i d’aigua corrent, un luxe que només tenien la majoria de les cases del poble. El matrimoni feia servir llums d’oli o de carbur, per il·luminar-se durant les hores de foscor. I l’aigua era portada per la Paca des de la Riereta, una riera que travessava el poble, provinent de terres amunt i on neixia la Font del Macir. L’aigua era necessària per la vida normal de la familia, com el menjar i la neteja personal, i també pels animals que tenien en el corral i el gos Reberte que guardava aquella singular propietat que no va constar mai en cap registre.
Per arribar al grup de coves existents en la serra, on només cinquanta anys abans havia estat enclavat l’antic poble de Gerb, s’havia de prendre el camí de Vilanova de La Sal, una vella i desastrosa carretera de terra i pedres que costaria molt poder urbanitzar. S’havia de fer la pujada coneguda com la Costa de la Creu, a partir de la casa de Cal Portalo,  i passada l’era de Cal Gasparó, a mà dreta sortia un camí que pujava al vell poble.
Un enllaç del camí, cap a la dreta i tocant l’era de cal Gasparó, es dirigía a un grup de coves que es van convertir en vivendes  per diverses famílies i on viurien alguns anys. Un altre camí girava a l’esquerra i s’enfialava amunt, passant davant algunes petites i velles cases, encara sense destruir, i que estaven plenes de gent emigrada. Seguint aquell camí, el qual enfilava costa amunt, a uns dos-cents metres es trobava la cova del Miguel i la Paca.
Era el dia de Nadal i el Miguel estava feliç de poder passar dos dies amb la Paca i el petit Miquel que ja buscaba els dos anys, però que encara popejava.  Amb unes fustes, el pare havia construit un bressol on el petit hi passava moltes hores  prop del foc.
Com era costum en els pobles  andalussos de tots dos joves, havien celebrat la nit del dia 24 amb un sopar especial: unes sopes de pa i per postres, uns roscos d’anis fets per la Paca i acompanyats d’unes copes d’aiguadent. Al jove marit li agradaven els dolços i només durant la Festa Major de Balaguer, podía tastar uns torrons rodonets i ben exquisits procedents del poble d’Agramunt i  que compraven amb gran entusiasme. Aquella nit, el Miguel es  va animar a prendre la guitarra i tots dos  van cantar unes cançons al seu petit. Al Miguel ja li començaven a fallar les forces –només podría disfrutar de dos  nadals  més en la cova, tot i la seva joventut- i ben aviat anirien a dormir.
Potser cap d’ells van recordar en aquells moments que quasi dos mil anys abans, també un senzill matrimoni com ells, dormien en un vell estable amb el seu nen i acompanyats d’alguns animals. També aquí els acompanyava el gos Reberte, sempre atent a l’arribada de coneguts i més si eren estranys, i els animals de corral que els ajudaven a sobreviure.
I és que eren anys  plens de dificultats per moltes persones, com serien altres hiverns per a molts d’altres. I com havien estat també en altres èpoques. I com seran aquest hivern de 2018 per a tantes persones desplaçades dels seus pobles, per guerres o per la pobresa existent en moltes parts del món.

El dia de Nadal
El dia de Nadal de 1950 va començar emboirat i amb un fred quasi escandalós i el Miguel hauria de sortir, abans d’esmorzar, però desprès de prendre una copeta de barreja de brandy amb aiguardent, a buscar més llenya en la serra propera. La llenya s’acabava en les cases i en les coves, i també en la serra, perquè era l´únic mitjà utilitzat per calentar les vivendes.També el Reberte s’havia animat a seguir el seu amo, amb la intenció de buscar algun conill despistat a causa del fred.
En poca estona ja estaven tots dos   de retorn a la cova, i el foc va començar a donar alegria a  aquella estança, mentre el Miguel es feia un ou ferrat i esperava l’arribada del petit, el qual també es va aixecar amb gana i la Paca li faria marxar amb un llarg popeig.
Era ja mig matí i la boira seguía omplint-ho tot. Una blancor espessa i trista envoltava la serra i no es veía res  a més de cent metres. Tampoc des d’aquell indret se sentien les campanes de l’església de Sant Salvador, anunciant la Missa solemne de Nadal. El seu rector, un home de montanya que passaria molts anys en el poble, no es desplaçava mai a veure la gent que vivia en aquelles senzilles coves. Tampoc els habitants de les coves no li tornaven la visita i només trepitjaven el temple en alguna ocasió obligada pels sagraments de matrimoni o bateig d’algun fill. En aquests casos, el rector recollia els fets en els corresponents llibres sagramentals, amb la indicació de “forasters”.
El Miguel tampoc era gaire partidari de visitar l’església del poble. Les seves idees republicanes l’havien portat a lluitar des del seu poble natal de La Rambla de Oria, en el sud almeriense,  fins el final de la guerra i desprès  va passar alguns anys en diferents camps de concentració, fins que seria desterrat a terres catalanes, sense poder tornar a veure ja mai més els seus pares.
El Miguel no entraría en una església fins el dia del seu casament amb la Paca, al poble de Flix. En aquells anys era obligat casar-se a l’església. Casualment, tampoc podría assistir al bateig del seu fill, perquè el nen va ser batejat en el propi hospital, mentre el seu pare es trobava treballant. Tampoc estarien presents els padrins de bateig i que serien un tiet del nen i germà petit del pare, en Primitivo, i la Magdalena, cosina del pare, la qual vivia a Balaguer i s’havia ofert per ser madrina del nen.  De fet, aquells padrins mai actuarien com a tals, en cap sentit. En aquells anys no hi havia drets especials per deixar la feina amb l’ocasió del naixement d’un fill. Només pels casos d’enterrament d’un familiar ben directe.
Ningú sap què hauria pensat el Miguel, si haguès vist uns anys més tard entrar al seminari al seu propi fill. Però això són altres històries. I de fet, quan el petit Miquel rebria, amb pocs anys, el segon sagrament (ara de la Confirmació, amb només cinc anys), el seu pare ja havia deixat aquest món. Curiosament, tampoc el Miguel passaria per cap església, abans de ser enterrat en el cementiri de Lleida el febrer de 1953.  Però tornem al Nadal d’aquell hivern boirós de 1950.
La Paca era una dona extremadament treballadora i es  llogava en qualsevol casa i per qualsevol feina. Els salaris eren baixos i qualsevol ingrès era ben rebut. La salut del marit havia començat a ressentir-se i fins i tot va haver de deixar el treball durant un temps. Encara vivien a la cova quan es  va mig recuperar –les  ganes eren més fortes que les forces físiques-, retornant a la feina del Partidor, però els  primers  mesos  de l’hivern de 1953 no el van deixar continuar.
 A part de les seves habilitats personals- el Miguel va fer de forma manual, amb una moneda de dues  pessetes de plata, l’anell de casament de la Paca-, també tenia certes habilitats gastronòmiques.  Només li calia tenir a mà una bestiola  (de les que volen o corren) i de seguida la tenia a dins d’una cassola sense contemplacions. Amb tot això, el  Miguel ajudava a la Paca  sempre que podía en el tema del menjar. I això és el que passaria aquell dia de Nadal.
En un tres  i no res, el Miguel va entrar al corral, va agafar un conill i en pocs minuts ja el tenia mort, despullat i a punt per tallar i posar-lo en una cassola que ja tenia a punt, amb uns alls, unes patates i un troç de tomata i ceba. Seria un excelent dinar de Nadal. Fins i tot el gos Reberte celebraria el Nadal amb les restes d’aquell conill.
A aquelles hores del migdia, els assistents a la missa de Nadal ja deurien esperar a casa la celebració del Nadal, amb un bon dinar, desprès de passar a fer el vermut en un dels dos cafès locals. I en la missa es  farien precs per la gent pobra de tot el món, vestits amb els millors vestits d’hivern. Però ni el mossèn ni molts d’aquells missaires de diumenge, no recordarien que a pocs metres de les seves cases, hi havia un munt de “forasters” que malvivien amb els mínims recursos .
De fet, la Paca no podria fer el dinar a la cova aquell Nadal, perquè havia estat llogada en una de les cases  benestants de Gerb, per preparar el dinar familiar. En aquells temps, era prou difícil trobar una minyona –a part del salari- que sabès fer dinars  de festa i per a molt gent. Però la Paca en sabia prou, perquè havia après  la feina de cuinar en la casa dels Oriol de Flix, una gran família benestant d’aquella població. En aquella casa, la Paca  va estar fent feines domèstiques durant uns anys, fins el seu casament. A Gerb seria cridada en moltes ocasions per fer dinars en diverses cases, a més d’altres  tipus de feines domèstiques, com les rentades de roba fetes en el xafareix públic. Ni aquells  gerbolins  benestants ni la pròpia Paca sabien aleshores que molts anys desprès  ella seria cuinera de bisbes i cardenals.
Tampoc ningú recordava  aleshores que al món hi havia gent que les passava encara més magres, i que no podrien celebrar el Nadal, o perquè no tenien recursos o perquè es trobaven privats de llibertat per alguna raó.
I la Paca arribaria una mica tard a dinar aquell Nadal boirós. A la cova l’esperaven  els seus èssers  més  estimats, i la van esperar per dinar. El conill cuinat pel seu marit duraria pels dos dies de festa i seria com un regal del cel.
També el Miguel volia oblidar els Nadals passats en la guerra o en les presons franquistes, i per això era feliç ara en aquella senzilla cova de la serra de Gerb, al costat de la seva esposa, a la qual adorava, i prop del seu petit fill. I és que ara eren dies de Nadal amb llibertat.
Uns dies més tard es celebraria la festa del Reis, però com en molts altres llocs, tampoc els Reis Mags passarien per aquelles sencilles  coves de la serra de Gerb.


Miquel Zambudio
Nadal de 2018.






  
              

19/10/18

20ª TROBADA ANUAL PRIMARIS DE 1951. PENELLES I RODALIES






 Un any més, els primaris del 51 hem celebrat la Trobada anual els dies 21 i 22 de Setembre. Aquest any ha sigut la vintena. Estem una mica cascadets per l’edat, però com que l’esperit és jove ens en anem surtin, encara que tenim que lamentar la mort durant aquest any del company Isidre Esteve de Vilanova de l’Aguda i resident a Peramola.

Hem tingut una Trobada mol atractiva, on hem visitat els murals de Penelles, el centre d’interpretació Lluís Companys al Tarròs, l' Estany d’Ivars i el Castell del Remei.

A Penelles, el nostre company Josep Mª Bochaca, fill de aquesta població, juntament amb el Batlle ens parlaren de com s'havia fet el projecte del Festival dels Murals, els quals ja tenen 3 anys. A continuació els vàrem visitar, destacant el mural que hi ha al cobert de l'Ajuntament, i sobre tot el de l'avi Tato, veí del poble : Joan Mata de cal Tato, que si no estic mal informat mori dos dies desprès (el dia 24 als 88 anys ) i el dia 30 a la TV4 emetran un reportatge d’ell en “volando voy".

                                                                             
                                                      
Varem fer, tambè,  una visita visual a l'Estany d’Ivars i tant al Centre d’ Interpretació Lluis Company com al Castell del Remei vàrem seguir les explicacions donades, amb la particularitat que a Castell del Remei, amb Mossèn Josep Mª Ricart gran music, jubilat, resident a la Fuliola, fill també de Penelles i company nostre , cantàrem a l’ església les plegàries de la Verge del Remei.

Acabàrem la Trobada amb un dinar de germanor al Hotel Restaurant del Santuari del Sant Crist de Balaguer, acordant fer la del' any vinent a la Seu d’ Urgell                                                                   

    Joan Perera

26/6/18

TROBADA 2018 Primaris 1961 TERRES DE L 'EBRE




Un bon salt: del Pallars Sobirà l’any passat... a les terres de l’Ebre enguany! Hem aprofitat l’oferiment del Nico i la seva dona, la Tere, i ha valgut la pena, gràcies a la seva feina d’organització tant de l’allotjament i intendència, com de l’oferta d’activitats per a no deixar-nos avorrir ni un minut. Està vist que entre els primaris del 61 hi ha molt bons organitzadors. Només cal recordar l’any passat a Esterri, o fa dos anys a Lleida, per a no anar més enrere.

Pont sobre l 'Ebre a Mora
Efectivament, enguany, el dissabte 9 de juny, el punt de trobada era a l’actual poble del Nico, a Mora d’Ebre, per a anar primer de tot a visitar el poble vell de Corbera d’Ebre. (Alguns de nosaltres ens vam unir a la colla directament aquí, procedents de l’aeroport de Barcelona, després de patir el retard del vol del nostre cònsol honorari a Roma, el Pérez). Un cop aparcats al poble nou de Corbera i arribats al poble vell, vam visitar primer la vella església transformada en “ruïna en conserva” sota un sostre transparent protector modern, i acondicionada com a una espècie de museu sobre la vida en aquest poble vell i sobre la batalla de l’Ebre que el va deixar en aquest estat de ruïna, ara congelada en el temps. Els que potser havíem esmorzat millor, vam pujar al vell campanar per una escala recaragolada que semblava no voler acabar mai. La vista a dalt de tot, però, s’ho valia. Un cop retornats a baix i a fora de l’església, vam completar tot el tomb per entre les cases enrunades pels bombardeigs de la mateixa batalla de l’Ebre, deixades així com a testimoni de la il·limitada cruel estupidesa humana. També això forma part de la realitat d’aquest món.



         De Corbera, la carretera ens portava en pocs quilòmetres a Gandesa, la capital de la Terra Alta. Allí hi teníem reservat l’hotel (Piqué, de nom) a mitja pensió, més el dinar de cap de setmana d’aquest dissabte. Acomodar-se a les habitacions, descansar un moment, i cap a dinar!

            Un cop dinats, cap a les 4 de la tarda fèiem cap al proper poble del Pinell de Brai, per visitar l’anomenada Catedral del Vi d’aquell poble, que precisament aquell dia era de portes obertes. Vam recórrer tot aquest antic celler cooperatiu, on l’arquitectura modernista de l’escola de Gaudí acull antics cups de formigó. complementats amb alguns d’actuals d’acer inoxidable en una sala més reduïda, més moderna, del mateix celler. Una part d’aquesta visita recorria la plataforma superior sobre els antics grans cups de formigó. És una part especialment bonica de la visita, per la proximitat del sostre gairebé a tocar, amb els seus elegants arcs parabòlics gaudinians tan a prop damunt dels nostres caps. 




Potser per aquest contacte visual amb l’harmonia d’aquesta joia d’art arquitectònic, a algú se li va ocórrer de cantar una mica aprofitant el recull de lletres de cançons de l’any passat. Era el recull reenviat pel Josep Mª Benseny en algun dels seus mails de convocatòria, que alguns portaven emmagatzemats al mòbil o a la memòria no massa afectada encara pel pas dels anys. Com a primer assaig, no va estar malament, tot i que l’acústica del recinte no ajudava massa (lògicament, per a fer bon vi i bon oli, l’acústica del celler no és massa important). Al final, qui va voler, va aprofitar per comprar vermut, vi, oli, pastissets i altres productes oferts per aquell celler cooperatiu.

            Però no vam poder adormir-nos-hi massa, perquè per a quarts de set de la tarda el Nico i la Tere ens havien reservat una visita a una meravella natural a uns quilòmetres d’allí, les Coves de Benifallet: dos coves visitables (de les diverses que hi ha a l’entorn). Arribats i aparcats, comprades les entrades i després d’una breu espera aprofitant el petit bar disponible, la mateixa senyora que ens havia servit les begudes va resultar ser la guia per aquestes coves. Abans d’entrar en elles, ens va fer una introducció per exemple sobre com havien estat descobertes. Ens parlava de conills que havien fugit dels caçadors del poble per un forat a la roca i que, després de que els caçadors hi fessin entrar els seus furons (avui prohibits) per fer-ne sortir els conills, havien desaparegut conills i furons, cosa enormement misteriosa si aquells forats eren caus de conills normals i corrents. Aquest misteri havia portat al descobriment de les coves que anàvem a visitar. En elles, vam veure com el treball pacient de la Mare Natura durant milers i milers d’anys ha anat construint sota terra un laberint de


passadissos i sales amb una decoració fantasiosa de filigranes de calç dipositada capriciosament per les aigües subterrànies, no solament en forma de les habituals estalactites i estalagmites, sinó també, i especialment, en forma de bròquils de pedra, terrasses en miniatura i altres formes encara més capricioses i inusuals, com les excèntriques (i ben excèntriques que eren!).
            Després de redescobrir ara nosaltres aquestes meravelles sota terra, vam tornar al Pinell de Brai a contemplar l’Ebre gairebé a tocar, amb un llagut ancorat ben a prop, i ben a prop també dels antics safarejos del poble. Un Ebre, per cert, que aquests dies baixava més ple del de costum. A continuació tocava descansar ben asseguts a la terrassa d’un bar d’allí a prop. Però el rellotge no s’aturava del tot, i al final tocava tornar a Gandesa a sopar, complint amb la mitja pensió del nostre hotel Piqué. Per cert, segons afirmació (no contrastada científicament) d’algun expert (o experta) de la nostra colla, el segon plat del sopar contenia restes dels conills que havien portat al descobriment de les coves de Benifallet, esmentat més amunt. Un cop sopats, el Poldito ens va tenir de deixar, però tots vam quedar-li agraïts per haver vingut de l’altra punta de país per a compartir amb nosaltres tota la jornada del dissabte.
            Un intent de repetir la cantada de la sobretaula del sopar a Esterri l’any passat no va poder reeixir pel caràcter tan diferent de l’hotel i per la perspectiva de fer la cantada el dia següent en millors condicions, tant d’acústica com de menys cansament.
            Arribat el nou dia del diumenge, ja a les 8 de matí estàvem esperant que obrissin el menjador per a esmorzar, tal com havíem quedat amb l’hotel. Quan finalment el van obrir amb cert retard, l’esmorzar que ens van servir a taula va resultar ser del tipus anomenat “continental”, que recordava els esmorzars més aviat espartans del seminari.
            Deixant definitivament l’hotel, el programa ens portava al poble de Miravet, aprofitant la circumstància de que aquell diumenge s’hi celebrava la seva Festa de la Cirera i dels Canterers. Però primer tocava visitar l’imponent castell templari a dalt de tot del poble. Aparcats a l’explanada darrera el castell, érem d’els primers en treure les entrades i en començar a recórrer l’itinerari de visita aconsellat. Passant per davant del que queda dels antics estables del castell, ens passejàvem per l’ampli recinte obert a l’aire lliure, abocat a la muralla frontal de castell, un bon mirador sobre el poble i el generós Ebre que, sota el castell, descriu una ampla corba regant totes les terres a la vista.



La visita passava als espais tancats al voltant d’un pati superior: concretament a l’espai que havia estat el refetor i, d’allà, als recintes que havien estat magatzems o fins i tot presó. Damunt d’aquests darrers espais tancats, hi havia l’església del castell, a la que accedíem per una escala exterior de pedra. Aprofitant la seva excel·lent acústica, d’una reverberació molt equilibrada, vam cantar un cop més algunes cançons de la nostra vida d’estudiants (i també d’adults ja madurets). De l’església, unes escales estretes ens portaven a la terrassa superior del castell, amb l’extensa panoràmica solcada per l’Ebre de camí cap al mar, penetrant al final per la cortina de muntanyes al fons, també part de l’escenari de la batalla de l’Ebre. Aquí giràvem cua de retorn cap a l’entrada del castell i al seu aparcament.
Un cop arribats amb els cotxes al costat de la plaça on es feia la Fira de la Cirera i dels Canterers, a la vora de l’Ebre, els conductors deixàvem baixar als nostres passatgers i anàvem a aparcar a la sortida del poble. Ens retrobàrem novament a la plaça de la fira, per fer una mica de ganso mirant parades i paradetes de cireres i altres productes de la terra, així com de càntirs, ceràmica i altres productes de la inventiva humana.
Després d’aquest vol badoc per la fira, vam visitar el nucli antic de Miravet, amb els seus carrers una mica costeruts sobre l’Ebre, més ple de l’habitual com s’ha dit abans. Naturalment, vam passar per davant l’antic molí convertit en residència particular, a tocar de l’Ebre, on es va signar l’esborrany de l’Estatut de Catalunya del 2006, que tantes vicissituds havia de patir, amb les conseqüències que ja sabem.


Retornats a la fira, va ser un plaer seure (per fi!) entorn d’una bona filera de taules de bar amb les corresponents begudes, a l’ombra més o menys intensa dels arbres de la plaça. Aquí va ser quan una banda de músics, que ja havíem sentit de lluny fent més festiu l’ambient de la fira, es va fer sentir amb més proximitat. El nostre auxiliar d’altres temps, el Ribes, va exercir un cop més com a tal, després de tants anys (més de 50), donant-nos les bones directrius que s’esperen d’un bon auxiliar: agafant la seva dona, la Ma. Teresa (o bé agafat per ella, no ho sabrem mai!), van començar a ballar tots dos en l’ample espai central de la plaça, a tocar d’on estàvem asseguts. La directriu donada va fructificar, de forma que altres parelles ens vam unir a ells, convertint la plaça en una pista de ball, fins i tot amb alguna altra parella que no era del nostre grup.



També amb els músics hi devia d’haver empatia, perquè, després de començar a ballar nosaltres, es van establir a prop, sota l’ombra dels mateixos arbres, fins que se’n devien de cansar i van marxar de la plaça, a pesar de que més tard tornarien breument per una altra banda. Abans de deixar també nosaltres la fira, vam anar a recollir les caixes de cireres que el Parramon ens havia fet reservar a una coneguda seva que era al capdavant d’una de les parades de la fira.
            Carregats amb les cireres, vam anar a agafar els cotxes, i cap a dinar. El restaurant previst pel Nico i la Tere, el Mas Trucafort, es troba a les afores de Falset. Allí ens tenien preparada una taula sota una galeria exterior, molt agradable. La cuina, molt capriciosa i elaborada, presentada per una mestressa molt atenta en tot moment, va continuar alegrant-nos la trobada. Tot plegat, un darrer dinar esplèndid i esplendorós. A la sobretaula, afinats pel bon menjar, van tornar els cants de la nostra joventut, que ara sortien millor gràcies als “assajos” anteriors i una mica (bastant) més de concentració i disciplina, que, amb alguna petita excepció disculpable, el vi no va aconseguir anul·lar del tot.

           
Durant aquest llarg i plaent dinar de comiat, no hi podia deixar de sortir la qüestió de la trobada de l’any que ve. ¿Solsona, amb el seu entorn rural ornat d’ermites bufones? ¿La bonica Girona, potser una capital catalana desconeguda per a molts de nosaltres? ¿Altres possibilitats? Anem-hi pensant, que els mesos ara ja sabem que passen ràpid.

L'Arcadi. El cronista







El Nico ens ha fet aquesta pel.lìcula: