17/10/17




Apunta-t'hi! 

TROBADES: PRIMARIS 1951 A PONTS I ALTRES AL SANT CRIST DE BALAGUER


PRIMARIS 1951.-  19e. TROBADA



Es fa de dia i es dissabte 23 de setembre, i mirant cap al cel per veure quin dia fa, després d'un divendres plujós, ens trobem amb un dia esplèndid. Agafem el coxes, i cadascú des del lloc habitual de la geografia catalana, ens dirigim cap a Ponts a l'hotel Pedra Negra, lloc escollit aquest any .



Son les 10 hores i tots junts anem a fer la primera visita del dia a l' església de Sta. Maria, on Mn. Jaume Mayoral va obrir perquè poguéssim contemplar la peça més important de l'església:  “El retaule del Roser”, amagat pels pagesos durant la guerra civil. Seguint amb les visites, anàrem a les afores del poble per veure la col·legiata de San Pere, on la Sra. Paquita del “Amics de San Pere”, així es denomina els que la cuiden, en explicà com havia segut la seva restauració, destacant que cada any, el dia primer de Maig, es fa en aquest lloc una gran festa. Per acabar i canviant lo religiós per la natura, ens desplaçarem al poble nou de Tiurana per gaudir de la magnífica vista del pantà de Rialp i, com no, veure el bonic poble, on qui mes que menys va omplir el mòbil de fotos, i tornàrem a Ponts per dinar l' hotel.     Amb un dinar de germanor i amb el sorteig de les figures (made in Pepita) acabàrem la Trobada desitjant que l`any vinent ens puguem tornar a trobar. 

                                           
Joan PERERA






oOo




TROBADA PRIMARIS AL SANT CRIST DE BALAGUER.




El dia 7 d’octubre ens vam trobar una bona colla de companys al Sant Crist de Balaguer. 

Cap al migdia l’explanada del temple s’omplí de salutacions efusives, alegries i comentaris. 
El motiu, celebrar nostra amistat i recordar, en homenatge,  els companys que ens han precedit. 
A les 12 missa al temple davant del Sant Crist presidida pels preveres Pau Vidal,  Utgés i Joan Escales, qui ens va fer el comentari de l’evangeli amb paraula justa i molt sentida. 

El conjunt “Les veus del Pirineu” van donar esplendor i qualitat als cants de la celebració amb un excel·lent gregorià i també polifonia. “Absolve Domine” “In paradisum”... En el moment de la memòria dels difunts el company Jordi Badia llegí la llista de tots els companys morts. 
Tot seguit el dinar a l’Hotel. Ens van servir un menú d’excel·lent qualitat i servit amb molta eficiència.  

Luís GARRIGA













26/6/17

LLIBRES .- JAUME CLAVE CINCA. Primari de 1959



Nat a Sanaüja (Segarra) el 1947. Estudia als seminaris de la Seu i Solsona, acaba estudis de teologia i magisteri, no s'ordena, treballa a la Banca i actualment està prejubilat. Ha escrit llibres de temàtica sorprenent, com són: Recorregut toponímic per la Seca, la Meca i les Valls d'Andorra. La revolució de Mart. Les arrels més antigues . ATHANÀGIA, història i localització de la Numància catalana. Tornar a creure en dos dies.


"... el pas del temps em dol i sense fe fóra desesperant"

"... sóc molt crític amb tots els exseminaristes, tant de la Seu com de Solsona, com de tot arreu. Aneu molt equivocats, sou bones persones, excel·lents, però heu perdut la fe del Seminari Menor..."

".......en el meu blog em declaro obertament conspiranoic, que ni sabreu què és: contra la falsa ciència oficial "... "....la falsa teoria de l’evolució amb milions d’anys absurds i gratuïts."









  Aquell any vam entrar molts, potser vam ser el curs més nombrós de tota la història del nostre Escorial de los Pirineos. Uns 60 nens. Ens donaven un número per ordre d’arribada. Fa pocs anys que se’m va oblidar el número exacte que tenia, potser el 56 (o el tenia el Gonzalo?), vaig ser l’últim d’arribar aquell 1 de setembre de 1959; l’endemà deuria arribar el Zúñiga, potser amb el 57, que venia de Gósol, un racó de món incomunicat, i perquè l’Arenas tenia el 58 si mal no recordo, i que s’incorporaria més endavant amb algun més, com el Joan Parellada, aquest potser al segon curs com el Cosconera, i esmento aquests noms perquè crec que són dels més desapareguts, llevat del Cosconera i del Gonzalo que d’aquest sí que el veiem i coneixem bé, com la seva trajectòria per la famosa banca andorrana. Ho recalco perquè, de tanta colla com érem,  cap va arribar a ser ni tant sols ordenat. Potser en això també vam ser únics.

Hi vaig fer els dos primers cursos, temps suficient per conèixer molts capellans del Bisbat entre professors, canonges, seminaristes de cursos superiors que es van ordenar i que després trobava dispersats  per totes les parròquies del Bisbat al dissoldre’s el Seminari. Per motius familiars vaig traslladar-me al Seminari de Solsona. Allí eren un curs d’uns 25 seminaristes. Vaig arribar a l’onzè curs, el 3r curs de Teologia a Sant Cugat, on em vaig retrobar amb els antics companys de la Seu que encara perseveraven, com l’estimat Jesús Fité que ens ha deixat el 2016. Va ser una crisi de fe, com a tants els passaria, però anys després volia retornar i ja no em van voler, degut a que el meu tarannà els semblava massa conservador i no ho dic en pla de crítica. En el fons tenien raó perquè tal com han anat les coses segurament hauria tornat a fracassar.

 Eren temps molt convulsos a l’interior de l’Església, i en canvi a fora vaig portar una vida molt tranquil·la, amb el treball rutinari de la banca i llegint molt a les biblioteques. Vaig descobrir el món de la toponímia, la qual m’hauria de portar molt lluny, com no li ha passat mai a ningú en aquest camp. Ai, aquells poblets dels voltants de la Seu, els portava al cor quan en vaig marxar: Ortedó, Estamariu, Bescaran, Calvinyà, Arséguel, Ges, Alàs, Arfà, Adrall, també els Inferns... És el que ressalta en els meus llibres.

 Finalment em vaig casar molt tard, als 51 anys,  amb la Montserrat Folch Puigpiqué, i vam tenir dos fills, Llorenç i Martí. He escrit algun llibre, he tingut dos fills i he plantat algun arbre fruiter. No em puc queixar, però el pas del temps em dol i sense fe fóra desesperant. I una cosa: tot i que els estimo molt, sóc molt crític amb tots els exseminaristes, tant de la Seu com de Solsona, com de tot arreu. Aneu molt equivocats, sou bones persones, excel·lents, però heu perdut la fe del Seminari Menor i no dic del Major perquè allí les coses ja van començar a trontollar. Heu de recuperar aquella fe abans que sigui massa tard, costi el que costi, perquè era tot veritat. Fer com si creguéssiu, pregar, anar a missa... També això m’he esforçat en dir-ho en els meus llibres perquè la crisi de fe que jo vaig passar, la vaig superar molt aviat i lo lògic era que volgués retornar perquè de crisi sentimental no en vaig tenir cap. Jo desitjaria el mateix, ja al cap de tants anys, per a tothom. Tots vam ser pastats igual.

 Aquell Catecisme que ens apreníem de memòria i que presumiblement havíem d’ensenyar a la quitxalla en el futur, ens sobreviurà perquè era tot veritat. Allò era tot veritat, i el món que vivim és tot mentida. I això és el que intento plasmar. I en el meu blog em declaro obertament conspiranoic, que ni sabreu què és: contra la falsa ciència oficial. Aquesta no sols està equivocada sinó que editorials de llibres i mass media, subtilment censurats com estant sense que ningú se n’adoni,  menteixen intencionadament per tal d’orquestrar un món sense Déu, com la falsa teoria de l’evolució amb milions d’anys absurds i gratuïts. Per exemple, un entre mil. Acaben de dir que s’ha descobert un sol a 40 anys llum amb planetes semblants al nostre, que podrien estar habitats, i ningú no ho qüestiona. Tot és mentida. Com voleu saber què hi ha a 40 anys llum? El meu fill petit diu: S’han passat 50 anys dient que no sabien si hi havia aigua a Mart, encara que ho sabien de sobres, i ara ens diuen que n’hi ha a 40 anys llum! La intenció de la notícia, però, és clara. Publicada de sobte a tots els diaris sionistes del món amb luxosos articles i gravats falsos, llargament preparats, ens volen fer idolatrar la ciència i fer perdre la fe a la gent perquè ens creguem que el dogma cristià no va ni amb rodes. I això ho he pogut deduir abans de veure-ho confirmat per uns que en saben més a:

 http://esclavosdelsistema11.blogspot.com.es/ .

Som esclaus certament, i no ho sabem, de les totpoderoses sectes secretes que governen el món amb l’anomenat Imperi Secret sionista, cada cop més vigent i descarat. Ja ningú parla del món obrer, ara l’esquerra predica el gènere i ens ho empassem perquè lo bo és ser d’esquerres, encara que vingui del Soros i del ja difunt Rockefeller, 101 anys, tan preocupats per reduir la població mundial amb la destrucció de l’amor romàntic i de la família i molts altres recursos, com els chemtrails. Va ser l’Antoni Font qui em va parlar per primera vegada dels illuminati a la trobada de la Seu dels 50 anys. Jo llavors no en sabia res i això que ell no hi creia ni l’importava. I en el fons o al capdamunt de tot, si poguéssim tibar del fil,  hi trobaríem el dimoni en persona, sense metàfora, en el qual ja no creiem, però ells sí. Ai, el dia que la gent se n’adonin! Serà massa tard! Internet és l’únic mitjà lliure fins que els Amos del món i de la Premsa, o sigui, els illuminati, que jo sí que hi crec, diran prou. Allí m’he informat, a Internet, i .... en la toponímia i les etimologies dels noms, que són un filó de coneixements sorprenents encara totalment inexplorat, a no ser en una petitíssima part per mi. I així i tot, el que n’ha sortit, com es pot veure en  la meva web:

  www.indretsambmisteri.es


oOo



Jaume Clavé és autor de Tornar a creure en dos dies, un llibre considerat per Silveri Garrell "el millor llibre que he llegit després de la Bíblia"

Llibre destinat als que se senten incòmodes en la incredulitat i que voldrien recuperar la fe senzilla i confiada de la seva infància, sense el fantasma pertorbador de la ciència mal entesa Aquest títol de llibre pot semblar potser massa prometedor o massa provocatiu.

Hi trobareu molta cultura religiosa i una gran diversitat de temes, tractats de forma directa i en un llenguatge planer. Com per exemple, l’error de la teoria de l’evolució i de la crítica dels evangelis, que diu que aquests no són fiables. Es repassen els grans temes del més enllà, com el cel, purgatori i infern, també els miracles, la resurrecció de Jesús, la situació de crisi de l’Església actual, el futur que ens espera segons la profecia de sant Malaquies sobres els Papes; si l’Església és o no l’únic mitjà de salvació...

I tot això apuntalat amb una descoberta inèdita del vertader significat de moltes etimologies: pecat, religió, la Torà, ànima, litúrgia, àngel... i que fins ara eren errònies. Un capítol molt suggestiu versa sobre L’odissea del nom dels planetes. Per primera vegada reapareix el vertader significat que tenen els noms dels planetes, com per exemple que el planeta Saturn vol dir boomerang.

En fi, impossible dir en què consisteix exactament aquest llibre,destinat als que se senten incòmodes en la incredulitat i que voldrien recuperar la fe senzilla i confiada de la seva infància, sense el fantasma pertorbador de la ciència mal entesa


.




13/6/17

TROBADA 2017 A ESTERRI D'ÀNEU.- Primaris 1961


 



Ja a la trobada de l’any passat a Lleida, la idea de trobar-nos enguany a Esterri d’Àneu no va tenir cap proposta alternativa, perquè va semblar bé a tothom des de bon principi. La majoria de nosaltres, aquella part del món la associàvem als nostres companys Lluís Riart, del mateix Esterri, Josep Manresa, de Sorpe i Josep Arnalot, de Borén (i no sé si em deixo algú). Actualment hi viuen, encara o novament, el Riart i el Manresa, els dos a Esterri mateix. Confiàvem que ells dos ens prepararien una mica la logística de la trobada, i així va ser, i sort en vam tenir d’ells!

Ens van buscar i trobar un hotel, el Bruna, molt acollidor gràcies a la seva atenta mestressa i cuinera, la Sra. Pepita. La trobada començava oficialment amb el “dinar de Festa Major”, però havent arribat bastant abans pràcticament tots, vam aprofitar per donar un primer vol pels carrers de l’Esterri més antic, amb els seus carrerons tortuosos flanquejats per molts murs de pedra fosca i nua del mateix entorn, que ens recordaven l’aspecte dels poblets de muntanya que havíem conegut nosaltres pels voltants de la Seu fa 50 anys. Ja durant aquest primer passeig en comú, quan estàvem a l’atri de l’església d’Esterri, es van començar a complir les males prediccions meteorològiques per a aquest cap de setmana, i al Manresa i al Riart ja me’ls veus anant a buscar paraigües per als que se l’havien deixat a l’hotel o al cotxe, confiats en que el temps aguantaria al menys fins a l’hora de dinar.

Sota els paraigües o les caputxes (o no), vam tornar a l’hotel on la Sra. Pepita ja ens tenia muntat el dinar de Festa Major promès. El pica-pica de primer plat semblava no acabar mai, fins al punt que a molts ens va costar afrontar el segon plat, el principal, amb una mica de dignitat. Aquesta dignitat va retornar als postres, sobre tot, a uns segons postres fora de menú, que en forma de cireres, van sortir per obra i gràcia del Parramon i la seva Cristina. No sé pas com ens ho farem el dia que a la trobada anual ens hi faltin les cireres, tan mal acostumats (o ben acostumats) ens hi tenen aquesta parella...

Al final encara vam tenir de córrer a declarar la sobretaula per acabada, perquè a les 5 de la tarda teníem hora per a una visita guiada a l’Ecomuseu d’Esterri, tal com ens l’havien preparat els nostres “agents in situ”, Manresa i Riart. En essència, la protagonista del museu és una antiga casa de “pagès benestant”, amb les seves parets gruixudes de pedra nua del país. A la planta baixa, suposo que en els estables convertits en una mena de sala d’actes, vam veure un audiovisual explicant detalls de la casa com a reflex de la vida que els va tocar viure a aquells antics habitants d’Esterri. A continuació vam visitar amb guia la resta de la planta baixa, incloent-hi els magatzems de pagès-ramader, així com la primera planta, la destinada a fer-hi vida de família (i vida social quan s’esqueia), amb el seu terra de fusta, el mateix material que els envans entre dormitoris, i tot l’equipament d’una casa d’antic pagès benestant.

Un cop feta aquesta visita, els nostres companys Riart i Manresa ens havien preparat un tomb turístic pels pobles més lligats als nostres vells companys de seminari. Desgraciadament, per part de l’Ecomuseu, que també es veu que s’encarrega de facilitar guies turístics, no es va complir l’encàrrec dels nostres companys de proporcionar-nos directament o indirectament un guia (equipat amb les corresponents claus) per a aquest tomb turístic. Però també ens vam apanyar força bé. Primer vam anar amb els cotxes a Son (Son del Pino), poble del Batalla, company nostre d’un curs anterior al seminari. Només vam poder contemplar la bellesa de l’exterior de la seva església romànica, amb l’ufanós campanar i la torre de les Hores. Això sí, sota una pluja al final força intensa, acompanyada a més a més d’un vent poc amable. D’allí vam passar a Sorpe, ja amb molta menys pluja i a estones sense, i aquí sí, les bones connexions de l’aborigen Manresa amb la seva gent ens van facilitar una guia (inoficial, però molt eficient) que ens va obrir l’església i ens va permetre de contemplar el magnífic retaule de l’altar major, a més d’altres detalls, com algunes restes força vistoses de pintures murals del Romànic.

.De Sorpe vam anar amb els cotxes a donar una ullada, des de la carretera estant degut a la pluja novament activa, a Sant Joan d’Isil, una altra joia del Romànic, amb els absis gairebé banyats pel Noguera Pallaresa. Donant mitja volta al poble d’Alòs d’Isil, vam emprendre el retorn a Esterri, però passant a tocar de Borén, en honor al nostre company Arnalot. Amb menys pluja i, sobre tot, amb l’Arnalot com a guia, l’hauríem visitat com es mereix. Però haurem d’esperar una ocasió més propícia. Abans d’anar a sopar al nostre hotel Bruna, encara vam aprofitar descaradament el fet imprevist de que, per pura casualitat, a Esterri precisament aquell dissabte estava programat un ball folk a càrrec del grup Folk-a-Tres, un conjunt de música de ball tradicional. Estava previst que això fos a una petita plaça del centre d’Esterri, però la pluja ho va fer desplaçar a la sala de l’Ecomuseu on hores abans havíem vist l’audiovisual de la casa. Lògicament, les cadires havien estat retirades per a deixar lloc a músics i balladors. Els més atrevits (en aquest món, per a ser feliç, sovint cal perdre el sentit del ridícul) vam ballar algunes danses de parella o de grup, des d’un pas-doble inicial (per a fer perdre la vergonya) o un xotis, fins a un vals familiar o un cercle circassià. Això sí, amb la contribució de la mestra de ball que portava el mateix grup de música i que, prèviament a cada ball, donava instruccions de com ballar-ho.

Al final, ens vam tornar a retrobar entorn de la taula de sopar a l’hotel. Per a acabat el sopar, la Sra. Pepita ens havia donat permís per cantar fins a dos quarts d’una de la matinada, amb acompanyament de piano i tot. Com a preparació prèvia, disposàvem d’un “Cantoral” de quatre fulls DINA4 plens de lletres de cançons, des d’El Meu Avi fins a la sardana “Ja arribat la primavera”, aquesta de joiosa memòria, cantada al seminari cada inici de primavera. El cant va anar força bé sobre tot al principi, fins que a l’hora de les sardanes com l’esmentada, la cosa es va desmadrar. Estava clar que de sobte havíem oblidat els ensenyaments rebuts al seminari de Mossèn Aleix, àlias “Mossèn Donques”, entre altres profes de música, unes 4 hores a la setmana, de cantar amb expressió, sense esforç, etc. etc., i no com una colla de hooligans borratxos.
La Sra. Pepita se’n devia d’adonar, i ens va demanar de parar quan faltaven encara cinc minuts per a l’hora de parar convinguda. Potser algun o alguns hostes de l’hotel se li havien queixat?

Però la persona que mana més que el “jefe” va exercir la seva autoritat inexorable fent seva la proposta que va fer el Manresa de continuar la vetllada musical a la seva casa, un magnífic xalet a les afores d’Esterri, aïllat de veïns directes, davant un gin-tònic (o una altra beguda no tan contundent) i amb les perspectives de sentir-lo a ell mateix al saxo. I així ho vam fer uns quants a qui encara ens quedaven forces. Ara la qualitat musical va tornar a ser la correcta, vam acabar d’aprofitar a fons el “cantoral” disponible i, entre cançó i cançó, el Manresa va aconseguir impressionar-nos expressant-se amb el seu saxo. És bonic descobrir que alguna que altra cosa apresa al seminari, com per exemple la música, ens ha servit per gaudir més de la vida...

Ajocats finalment tots a l’hotel o a casa seva, a l’un dematí ens tornàvem a retrobar a la taula d’esmorzar. La idea contemplada en un principi de pujar al llac de Sant Maurici al peu dels Encantats amb cotxes i taxis tot-terreny, la vam descartar a la vista de la situació meteorològica que, encara que no fos de pluja continua, sí que feia preveure que la boira a dalt a Sant Maurici no ens deixaria veure pràcticament res del paisatge. La proposta alternativa dels nostres “indígenes”, Riart i Manresa, va ser visitar la cascada de Gerber, encara més espectacular que de costum pel desgel i la pluja recent, prop de la Mare de Déu de les Ares, pujant al Port de la Bonaigua. Així que vam agafar els cotxes fins aparcar-los a tocar de l’inici del sender a la cascada. És un bonic sender ben equipat amb un pont i baranes de fusta quan convé, que transcorre pel mig d’un bosc de muntanya ple de petits corrents d’aigua brava. Arribats a la cascada, qui volia es podia dutxar per segona vegada només amb acostar-se (sense paraigües) al núvol de gotetes d’aigua que desprenia l’exuberant cascada.

Retornats al cotxes, i seguint la proposta dels nostres companys del país, completaríem aquesta visita amb un recorregut per la carretereta de Son a Espot que, transcorrent a mitja altura de la muntanya, permet unes vistes aèries molt guapes especialment sobre la vall d’Esterri i, efectivament, vam fer una bona parada en un indret que ens feia de mirador perfecte sobre Esterri i la seva vall. Arribats a Espot, vam desistir de visitar-lo, degut a que no ens quedava gaire temps si no volíem fer tard al dinar a Salàs de Pallars, concretament a la fonda Bertran (avui hotel),  entre la Pobla de Segur i Tremp, ja de camí cap a casa. Així que ens vam acomiadar a Espot dels nostres companys Manresa i Riart, que tant havien contribuït a poder gaudir tan intensament de la retrobada, a pesar de les condicions meteorològiques no gaire bones.

A la fonda Bertran vam fer, doncs, el segon dinar de la trobada, i només la necessitat d’alguns companys de no fer massa tard, especialment la del nostre company Pepe Pérez, el nostre “cònsol honorari” a Roma, que havia d’agafar l’avió, ens van fer aixecar de taula, fins a un altre any en que ens tornarem a trobar... ¿on? Però no pensem encara en l’any vinent (o sí), i gaudim encara una bona temporada del bon regust que ens han deixat les terres d’Esterri...


L' Arcadi.










   

20/5/17

TROBADA COMPANYS ESTUDI DE LA SEU, COMARCA DE BALAGUER. A MONTALEGRE


TROBADA COMARCAL A BALAGUER

DE COMPANYS D’ ESTUDIS DE LA SEU,  13 DE MAIG 





Son les 8 del matí i de la meva casa de la Sentiu de Sió, pujo la persiana de la finestra i  quina sorpresa, boira que no es veu res a 50 metres, com si haguéssim tornat a l'hivern. La Rosa i jo ens disposem a esmorzar esperant l’hora de la trobada, això si, fent de tant en tant un cop d’ull a la finestra veiem que la boira  anava marxant

Ja son les 10 del mati i hem arribat a l’ esplanada del Sant Crist de Balaguer. lloc escollit per trobar-nos. La  boira ha marxat i el sol fa acte de presència. Poc a poc van arribant els companys, i tal com estava previst,  a dos quars d’onze Mn. Pau Vidal ens digué unes paraules de benvinguda.                                                                                                                                                                            Ja som dins els coxes i ens dirigim al convent Monestir de les Avellanes, on ens espera Mn. Armengol Donisa, que viu allí i es el capellà dels pobles de la zona, ens donarà la clau de l’ermita de la Mare de Deu de Montalegre. Amb una salutació individual a cadascú recordant, o millor dit, fent memòria d' aquells temps del seminari , es brinda a fer-nos una visita llampec al claustre i Església del Monestir

Som  a l’ermita, al cap d’amunt de la serra de Montalegre, a 900 metres  d’altura, on es veu una vista preciosa des del Montsec passant per la Noguera fins al Pla d’Urgell. Dins, l’Arcadi Pejuan posa a prova la seva veu cantant gregorià  i tots junts l’ acompanyem amb el cant de la primavera” Sol i Ginesta”. De tornada hem parat a mig camí on  hi ha la Font de Fontanelles ,custodiada per un roure mil·lenari, que tot just tres persones amb el braços oberts han pogut abraçar

Com que havíem fet gana, a les 14 hores ens assentàrem a la taula del restaurant del Sant Crist, on en Lluís ,amo i xef , en servirà un bon dinar. Després, amb la sobretaula tot eren comentaris de satisfacció,  sobre tot, per part de les dones, pel que havien vist i pel dinar.
 Acabarem amb els millors desitjos per tots,  cantant " Ës l'hora dels adéus..” i fins l’any que ve.


Joan PERERA






 

19/12/16

BON NADAL 2016


De nou, i ja són cinc anualitats, Sopesdesapos vol compartir aquestes dates entranyables de Nadal amb tots vosaltres.

 

 Us  desitgem que tingueu unes Bones Festes i un millor Any Nou.




                                                                             

oOo


I com cada any, en Miquel Zambudio ens regala una petita narració de la Col.lecció d'hivern Mussolades


LA NOIA DE LA ROTONDA
   
                                                                                        

  



                                                  
   
                                                     Miquel Zambudio i Diaz                                                  
                                                     

                                                         La noia de la rotonda


-Senyor Jaume, el demanen el telèfon.
–Un moment, vinc de seguida.
-És urgent-, insistí la Marina amb cara seriosa, recordant les paraules de l’altre costat del fil telefònic.

La caixera no volia dir en veu alta al senyor Pujol, el seu director, que era la seva esposa qui esperava i amb veu de pocs amics.

El Jaume Pujol ja estava acostumat a les trucades diàries de la seva esposa, la Mercè Serrabasses  i li agradava fer-la esperar. Al cap i a la fi, era ell qui treballava i a més, avui tenia una visita una mica compromesa.

No havia esmorzat i ja portava més de quaranta minuts de conversa amb la Rut Fernández, la gerent de la immobiliària Promocions Vallesanes. La jove gerent li estava exposant la situació crítica de la empresa, la qual tenia a mig construir un edifici de pisos en una zona d’expansió de la ciutat.

Com sempre la seva dona era realment inoportuna i se prenia el telèfon, la cosa s’allargaria més de trenta minuts.

-Marina, digues a la Mercè que estic ocupat, i per estona. Que truqui més tard.

I era veritat. Pel que deia la gerent, no ho havia perspectives clares de vendre cap dels trenta pisos en construcció. Així, doncs, per acabar la construcció faria falta ampliar la hipoteca inicial. Però, com es pagarien les hipoteques si no es venien els pisos? La situació era límit i la empresa constructora havia decidit, si no arribaven diners,  paralitzar les obres amb totes les conseqüències. Una d’elles seria l’impagament de la hipoteca bancària de tres milions d’euros.

El Jaume Pujol començava a suar, sense poder trobar alternatives factibles, i la seva dona el marejava amb els seus capritxos.

 -Senyor Jaume, la seva dona em diu que tot són excuses i que té una urgència que no pot esperar- insistí de nou la Marina des de la porta del despatx.

-Senyoreta Rut, deixi’m uns segons, que tinc una trucada urgent, li va dir a la gerent aixecant-se una mica malhumorat per prendre el telèfon fora del despatx.

-Digues, Mercè, què passa ara? Li digué a la seva esposa de forma tallant. Tinc una visita molt important i no puc perdre el temps- continuà el senyor Pujol.

-Jaume, ja és hora que decideixis on passarem les vacances. Els nostres amics Jordi i l’Àngela han decidit fer un creuer pel mar Bàltic i nosaltres, com sempre, anirem a la platja de Sant Salvador.

-Sempre t’excuses que no tenim diners, però ja veus, a la meva amiga Àngela no li falten mai diners per comprar nous vestits i fer un viatge cada any per vacances -va contestar la dona mentre el Jaume escoltava sense dir res.


             

-Molt bé, Mercè, si això és tot, ja en parlarem a casa. Ara t’he de deixar, que m’espera una visita per tractar uns temes important- i va penjar sense que li donés temps a escoltar les lletanies que li enviava la Mercè, i  dirigint-se de nou al seu despatx.

La gerent Fernández era una dona jove, que no devia traspassar els trenta anys, amb estudis d’economia cursats a la UAB i amb un màster de Direcció d’Empreses d’Esade, i sobre tot amb moltes ganes d’escalar en el món empresarial. Clar que ara potser també s’hauria de replantejar el futur, una vegada resolt el tema de la constructora i la immobiliària que dirigia. El sector immobiliari es trobava en una crisi profunda i de ben segur hauria de buscar altres camins...

Com sempre que anava a visitar els directors bancaris i en aquesta ocasió potser amb més raó, la jove gerent s’havia posat un dels seus vestits més impactants. Havia de poder causar bona impressió al senyor Pujol, per poder resoldre la situació crítica en que es trobava la immobiliària. Aquell matí s’havia decidit per un vestit negre que li arribava a mitja cama, on unes fines mitges també negres –aquell color entusiasmava al senyor Pujol sense ella saber-ho- li donaven un aspecte més que provocatiu.

Aquell matí, tot just entrar al despatx de la sucursal, el Jaume Pujol es va adonar de seguida de l’aspecte impactant de la gerent. S’hauria volgut asseure al seu costat, en el lloc de la taula destinat als visitants, com en ocasions feia amb algun amic, però ni el moment ni la seva posició permetien que ho fes.

És per això que la trucada de la seva dona, tot i neguitejar-lo a causa de les seves continues reclamacions, li donaria la oportunitat de poder observar de nou i amb més bona posició, les boniques cames de la seva visitant.

-Senyor Jaume- li va enclastar ella, conscient de que el director estava pendent del seu físic, quan venia de deixar el telèfon, -què li sembla si quedem per dinar amb l’administrador, senyor Torrents? –Seria la manera de poder concretar alguns aspectes formals d’aquesta operació- va continuar la gerent, mentre el director seguia amb els ulls una mica desbordats el creuament de cames que la jove anava fent de forma més o menys conscient. (més que provocativa).

-Potser té raó, senyoreta Rut- li va respondre sense pensar-ho gaire el senyor Pujol, i pensant aleshores en unes altres cames que el tenien ben capficat i que no eren pas les de la seva dona.

Tot això succeïa des de que el cap de zona li havia proposat fer-se càrrec de la sucursal del sector industrial de Can Planes. Cada dia, al tornar a casa, per dinar obligatòriament amb la Mercè, es fixava amb aquella dona. Més enllà de la sortida de la ciutat i desprès de travessar la darrera rotonda, una noia, asseguda en una cadira de platja, esperava sense presses els futurs clients per oferir-los alguns serveis.

Abans d’arribar a la rotonda i des de lluny, ja es podien veure unes llargues cames, sempre adornades amb mitges negres, exposades a totes les inclemències del temps i que el sol les feia brillar d’una forma ostentosa.

Resultava prou difícil conèixer l’edat aproximada d’aquella noia, exposada al vent, al sol i a vegades també a la pluja, perquè sempre portava unes gran s ulleres fosques. Aquestes creaven també una certa curiositat als viatgers que li seguien més les cames que els moviments dels seu rostre.

Aclaparat i preocupat sempre per les hipoteques que s’anaven amuntegant amb els corresponents expedients impagats a causa de la crisi, i perquè no podia complir els objectius fixats mensualment pels caps dels serveis centrals de l’entitat bancària, el Jaume Pujol esperava cada dia l’arribada de la sortida de la feina, amb un cert nerviosisme però també amb un cert interès per a poder veure de nou aquella noia desconeguda de la rotonda.

I aquella noia, potser de forma casual, va arribar a introduir-se virtualment entre les hipoteques impagades.

-Bé, senyor Jaume, quedem pel dijous, al restaurant de Can Duran?- li va dir la gerent, que el va treure en segons d’altres pensaments que també l’amoïnaven.

-Sí, d’acord. Parli amb l’administrador i pensin en la proposta de solució que hem parlat- va respondre el director fent-li la darrera ullada a aquelles joves cames de gerent emprenedora.

-Marina, si telefona la meva dona, li diu que avui no aniré a dinar a casa. He oblidat de dir-li que tenim un dinar amb la immobiliària Promocions Vallesanes- va indicar el senyor Pujol a la caixera, mentre endreçava les carpetes i expedients que li omplien la taula del despatx. Però el Jaume Pujol realment estava pensant en un altre lloc.

-Li dius també que al vespre potser arribaré tard a casa. De ben segur hauré de venir a l’oficina a preparar l’expedient de la immobiliària, però això no cal que li expliquis- va tornar a dir a la Marina, ja des de la porta de la sucursal.

Realment el senyor Pujol no estava pensant tornar a la sucursal aquella tarda, perquè tenia altres plans: per fi havia decidit contactar amb la noia de la rotonda i aquell dinar de treball li facilitava les coses.

Can Duran era un restaurant construït per la família Duran en una antiga masia centenària, on s’havien deixat, encara que ben reformades, les antigues dependències de la casa pairal, inclosos alguns objectes antics  del treball del camp.

Amb uns preus discrets, el nou restaurant era ocupat ara de forma periòdica per nombrosos empleats bancaris, així com diversos directius d’algunes empreses properes al restaurant.

En una de les sales del gran menjador, ara utilitzada per determinats grups reduïts de comensals, els propietaris havien deixat encara les antigues menjadores destinades als animals de càrrega que tenien en la casa destinats al treball de camp.

-Senyor Pujol, he de dir-li amb tota sinceritat que no podem fer front al deute que la immobiliària manté amb la vostra entitat- li va dir l’administrador amb tota serietat, desprès de deixar la copa d’un vell Rioja sobre la taula.

-La situació és tant crítica- va continuar l’administrador- que ara mateix ja no podem seguir amb els treballs de construcció de l’edifici i haurem de prendre decisions totalment dràstiques, encara que totalment contràries als nostres principis empresarials.

Les dues botelles de Cune, collita del 2004, havien començat a fer ja algun efecte al director Pujol i el cap li bullia enormement, i es va decidir a prendre una determinació.

-Senyor Torrents, demà el trucaré. Ara he de fer una gestió important i els he de deixar. Passin demà per la sucursal i acabarem de tractar el tema- va dir el director aixecant-se i saludant a la resta de comensals.

Però realment el senyor Pujol aquella tarda tenia una feina molt especial. Havia pensat endur-se a la noia de la rotonda a un lloc que ja tenia preparat.

Eren ja les cinc de la tarda quan el Jaume Pujol va donar la primera volta per la rotonda propera al lloc on es trobava aquella noia, estudiant la forma de començar la conversa. Donaria, indecís,  una segona volta a la rotonda i per fi faria el que tantes vegades havia somiat fins i tot dormint.

-Hola, noia, puja que no tinc massa temps- li va dir el Jaume  desprès d’obrir-li la porta del seu vell renault. Pel camí ja m’explicaràs els teus serveis i els preus- va continuar amb veu mig trencada pels nervis o potser també pel Rioja que portava al cap el Jaume Pujol.

Aquelles llargues cames adornades, com sempre, amb mitges negres i que tant el tenien extasiat, ja es trobaven ara a un pam dels seus nassos i menys de les seves mans, i el van començar a neguitejar cada vegada que feia un canvi de marxes.

La noia seguia amb les ulleres de sol posades i sense deixar al descobert els ulls i per tant amb dificultat per poder saber de quin color devien ser. El Jaume, fixat en la carretera, tampoc podia fixar-se massa en els ulls de la noia, prou feina li donava la visió propera de les seves cames.

-Suposo que no anirem massa lluny. El meu temps també costa diners –va dir la noia mirant de  reüllada al director Pujol, qui ja conduïa més tranquil.

-No et preocupis pels diners, però ja arribem de seguida. És un apartament proper d’un bon amic. T’hi trobaràs molt bé- va dir el Jaume a la dona a qui només mirava de tant en tant.

                                       

 
El Jaume s’havia atansat a un bloc d’apartaments i ja es preparava per aparcar, quan la suposada noia, ara neguitosa ella, es va treure les ulleres de cop.

-Para, Jaume, ja està bé la broma. Que encara no m’has conegut? No voldràs pas que pugem ara a casa meva?

Al Jaume Pujol li van venir al cap totes les lletanies que coneixia, amb sants i sense sants. No comprenia com havia estat tant beneit. Portar més de trenta minuts a l’Àngela al seu costat i no l’havia reconegut.
-Ja tenia raó la seva dona, quan deia que la seva amiga Àngela no estava mai mancada de diners- va pensar sense saber ben bé què fer amb el cotxe.

I si es descuida, potser els seus amics haurien anat a fer el creuer del Bàltic amb els diners del Jaume!

-Suposo que no cal que et demani que de tot això, res al Jordi- li va dir l’Àngela al seu amic ben seriosa, i el Jaume va assentir amb el cap sense poder pronunciar cap paraula.

-I ara, porta’m a l’altra casa, perquè m’he de canviar de roba- va dir per fi la “noia” al senyor Jaume Pujol.


                                                           ************



Autor del text :  Miquel Zambudio i Diaz
Nadal de 2016


Col·lecció d’hivern MUSSOLADES

Any 2009 : La Verge viatja en autoestop
Any 2010 : Viatge sense retorn
Any 2011 :  La noia dels ulls verds
Any 2012 :  El darrer atemptat a Franco
Any 2013 :  La noia txeca que volia aprendre català
Any 2014 :  La Xina: I un fort vent va tancar la porta per sempre
Any 2015 :  Misteris d’El Caire


14/12/16

CONCERT DE NADAL 2016 - Coral CANTICORUM


Ja el tenim aquí:  el Concert de Nadal  de la Coral CANTICORUM que dirigeix el nostre company en Tito, Constantí Sotelo.
Aquest any, han convidat a la Coral Cants i Sons que participarà en algunes peces del concert.

Faran tres actuacions en llocs i dies diferents:

  Dissabte, dia 17 a les 20 hores : ESGLÉSIA DE SANT RAFAEL  Pl.Ca n'Ensenya, 4  BCN.

  Diumenge, dia 18 a les 18,30h : ESGLÉSIA DE SANT SEBASTIÀ. C/ Viladrosa 96   BCN

  Divendres, dia 23 a les 19 h.    : CASA VALÈNCIA. C/ Còrsega , 335  BCN




Des de fa uns quants anys, un grup de companys venim assistint al Concert que té lloc, el diumenge, a l'església de Sant Sebastià.

Aquest any no ho deixarem pas de fer: ens agrada l'escalfor de l'església i ens agrada, des dels seus bancs de fusta, escoltar i participar de les cançons i nadales entranyables ... i, també, ens agrada la invitació al Pica-pica que té lloc, tot seguit, al seu Local Social.

No disposem del repertori que ens oferiran, de totes maneres, com que no serà, suposo, molt diferent d'altres anys, ens en podem fer una idea reproduint el vídeo ,adjuntat més avall,  de part del Concert de l'any passat,





ANTECEDENTS: 


ASSISTENTS AL CONCERT DE NADAL 2015.
  AQUÍ, AL LOCAL SOCIAL, DESPRÉS DE L'APERITIU.





PETIT VÍDEO DE L'ACTUACIÓ. NADAL 2015




25/11/16

ELS PENÚLTIMS .- Novembre de 2016


Com ja és tradició,  tant si plou com si fa sol,  uns companys ex-seminaristes de la Seu, continuem retrobant-nos cada penúltim dijous de mes, en el  dinar de germanor, al restaurant Oliva de Barcelona, a tocar del Centre Comarcal Lleidatà. Pura coincidència.

Els assistents en aquest àpats , minven o augmenten en funció de les seves obligacions familiars o prescripcions mèdiques, però l'alegria, la xerrameca i la gresca no decauen.
Crec que aquesta última vegada hem passat de trenta tres comensals. Algun dia, farem una relació nominal de tots els que han compartit, des dels seus inicis, aquesta llarga taula. També , a veure si podem  enregistrar un petit vídeo, on els companys ens adrecessin unes poques paraules tot identificant-se. A l'altra banda ens volen sentir i  reconèixer.

Aquest cop, el nostre director de coral, en Sotelo, ens ha lliurat gratuïtament, com sempre, la partitura de  "Va, pensiero", obra coral del tercer acte de Nabucco de G. Verdi, que fou cantada a l'hora dels postres, sense assajos prèvis: res de res i a viva veu.

Escolteu-nos i gaudireu d'aquesta peça. Es nota la formació musical dels intèrprets, formació anhelada i esperonada,  en els seus seminaristes, pel  bisbe Iglesias. Escolteu, escolteu ...No és cap broma. Com  de bé ressonaria si hi haguéssim pogut dedicar uns minuts a assajar-la!


        

Aquest petit vídeo ja fou compartit, al mateix dia, en el grup, molt actiu,  de Wassap  " Companys de la Seu". Si encara no en formeu part i hi esteu interessats, podeu contactar amb el seu gestor l'Antonijoan, al telef.  607.73.03.11.

Tenim noticies, que el diumenge 18 de desembre a la tarda, a l'esglèsia de S. Sebastià de Nou Barris, tindrà lloc el tradicional Concert de Nadal.  Reserveu-vos aquesta data. Confirmarem més endavant tot el programa, quan el Tito ens el trameti.



TROBALLES

En Lluís GARRIGA, primari de 1945, ens ha fet arribar aquestes fotografies que penjarem a l'àlbum Altres Cursos.

 En unes, podeu contemplar  el silenci  de l'oratori vuit i  sentir la frescor del claustre acabat de regar.
En una altra hi veiem al famós auxiliar Coyo vigilant, des de l'entarimat ,a l'arrenglerada mainada de lluent clatell. Observant amb atenció, s'ha pogut identificar la closca del nostre company i amic, en Josep Anton Serrano: el penúltim de la segona filera de l'esquerra. Es confirmarà?
Ah! i la fama de l'auxiliar ?  Haurem d'esperar que sigui la una de la matinada per a poder desvelar-la, quan els nens se suposa que estaran al llit... i tindran la sort de no dormir al seminari.
I de la fotografia de  l'excursió no en sabem gran cosa. A veure si algú ens pot ajudar.





27/10/16

RECORDS MINISTERIALS .- Mn. Jordi GASCH



Mossèn Jordi GASCH, va ser ordenat sacerdot pel bisbe Ramon Iglésias  Navarri,  a la capella del Seminari.  Era a finals de novembre de l'any 1957. En la seva formació sacerdotal al seminari de la Seu, en els últims anys, va sofrir els  mètodes  del "pare" Quer, que no deixaren indiferent a ningú, i que ell els visqué com una  autèntica dictadura espiritual.


Desprès d'una dilatada tasca pastoral al bisbat,  que el portà de la vicaria de Ponts  a la rectoria de Puigcerdà, l'any 2007 li arribà  la seva jubilació que, des de llavors, la comparteix amb una colla de companys a la residència del Seminari.


Tot aquest llarg trajecte vital de cinquanta anys, ve relatat d'una manera ordenada i amena en aquest llibret de memòries,  de  mig centenar de pàgines,  anomenat:
Records Ministerials.





Si el vols llegir, clica damunt la imatge.


9/10/16

AINA, 40è ANIVERSARI. Mossèn R. Rosell, el nostre "mainader" al Seminari.


AINA, 40 anys de colònies a Canillo. (Andorra)



Les colònies populars de Canillo, iniciades per mossèn Ramon Rosell l’any 1976, quan ja portava alguns anys de rector en aquesta parròquia andorrana, celebren aquest any els seus 40 anys.

Mossèn Ramon, qui va ser auxiliar durants uns anys en el seminari menor de Sant Lluís, porta ja uns cinquanta anys de sacerdoci a Andorra. Fins fa poc, Rector del poble de Canillo, continua com administrador de la parròquia i encarregat de la Basílica de Meritxell, desprès de demanar la jubilació als 75 anys, i continua fent de coordinador principal de la Casa de Colònies d’Aina.

El centre d’Aina és un complex dedicat de forma especial a l’educació dels joves. Allà es formen els monitors que desprès s’encarregaran de les colònies d’estiu que es fan en aquest centre, situat a la sortida de Canillo en la direcció de França i molt a prop de l’església romànica de Sant Joan de Caselles.

Aina està obert tot l’any per a tota classe de grups, tant de joves com també d’adults que hi vulguin passar uns dies. Aquestes estades els serveix per a cobrir les despeses de les colònies estivals, on mossèn Ramon és el director i coordinador especial.

Durant l’any 2016, mossèn Ramon Rosell ha editat un llibre sobre els seus cinquanta anys de capellà a Andorra i la seva tasca d’escriptor, col·laborant amb la premsa andorrana des de fa molts anys.

També aquest any , mossèn Ramon, originari de Bellcaire d’Urgell, ha estat guardonat amb un reconeixement especial per la seva tasca amb els infants, pel Comitè Andorrà del Voluntariat i el Comú de Canillo ha dedicat un carrer a mossèn Rosell, per la seva tasca pastoral i implicació en la vida parroquial durant mig segle.

Miquel Zambudio


CLICA A LA FOTO PER ACCEDIR A LA WEB D'AINA




ENLLAÇOS

 -  AINA, néixer per créixer. Mossèn Ramon Rossell  Casa de colònies AINA


26/9/16

18ª TROBADA, PRIMARIS DEL 1951



      SALÀS de PALLARS







Ja ha passat un any de la última trobada d'Agramunt. Aquest any el lloc escollit és el poble de Salàs de Pallars, el dia 17 de Setembre, a l`Hotel Bertran.

Deixeu-me dir que aquest poble, anys enrere, va ser molt important, perquè allí es feia, cada any, la fira d'animals més gran de Catalunya.

L'assistència va ser de 33 companys, i tots contents per poder tornar-nos a trobar una vegada més. Això si, una mica més atrofiats pels anys que anem sumant i per aquest motiu alguns no pogueren venir, com també alguns mossèns amb els compromisos del seu ministeri.

Quinze de nosaltres vàrem quedar un dia abans i així poder veure alguns paisatges i racons amagats dels Pirineus. Cotxe en marxa i carretera amunt fins al punt de trobada a la Pobla de Segur.    

Agafàrem la carretera de Pont de Suert i per Senterada entrarem a la Vall Fosca fins a la Pobleta de Bellveí, on després de donar un vol pel poble anàrem a dinar a Cal Arturo, del que teníem bones referències.

 Desprès d'un mol bon dinar tocava tornar, i ho férem per diferent camí, entranyables racons i bonics pobles, Montcortès i llac, Bretuy, Peramea i Gerri de la Sal.

Aposentats a l'hotel i després de sopar férem una caminada pel poble, desconegut per tots nosaltres.
Es veu la influència que va tenir anys enrere. Molts edificis amb patis interior on es feien les fires d`animals.


Dissabte dia 17 fins a l’ hora convinguda anaven arribant el resto de companys, entre ells mossèn Esplandiu, que va estar 7 anys de capellà a aquest poble.
 
A les 11 hores començàrem la visita a les botigues museu: la Farmàcia, l’ Estanc, la Barberia, la Merceria i Queviures, anunciat amb un rètol (Ultramarinos i Coloniales) i finalment el Bar. Tot això és un referent de com es vivia al poble fins als anys 70.

Després d'una visita a l'església, on l’Esplandiu, acompanyat pel mossèn del poble Paco LLoret, ens explicà una mica sobre els seus any de capellà aquí, tocava anar a dinar.

Dinar de germanor que la mestressa de l'hotel ens preparà i que mols no ens podíem acabar.
Amb el sorteig de la figura que cada any fa la Pepita, dona del Malgrat, es posava punt final a la trobada, amb el compromís i desig que tots ens puguem tornar a trobar el proper any.


 Joan