17/1/23

EL SEMINARI CONCILIAR DE LA SEU D'URGELL



Aviat farà tres anys que Sopesdesapos roman mut. No està pas mort ni descansa en pau. Nosaltres veiem les vostres entrades i sentim els cops de porta a la sortida. Sorneguerament satisfets somriem des de l'escala. Encara no ens ha arribat l'hora.


Si teniu, companys, alguna cosa a dir o a compartir, Sopesdesapos tornarà a obrir la "paradeta", tal com fem avui per a complaure al nostre amic F.Ribes i a tots vosaltres, amb les seves discripcions i reflexions sobre una temàtica i un periode que, de ben segur, ens afecta a tots.




EL SEMINARI CONCILIAR DE LA SEU D'URGELL 

des del bisbe Iglesias Navarri al bisbe Martí Alanis.

De tres-cents seminaristes a cap.


Francesc Ribes




El setembre de 1956 ingresso al Seminari de la Seu d’Urgell, una ciutat

tèrbola, inconscient, simple, innocent, sentimental, i... adorable; malgrat

tot. La Seu d’Urgell i, menys el seminari, no és una vila plaent; és

avorrida; ni posseiex, aleshores, extraordinàries sorpreses turístiques; el

seminari -conegut com l’Escórial del Pirineu- és una capsa tancada i un

niu de sorpreses, però en aquells moments, tot s’ha de tenir en compte.

Hi havia un amic de la Vall, veterà al seminari, va intentar diverses

vegades, amb dues paraules, posar-me al corrent de tot. Propòsit frustat i

inútil. Tinc ganes de saber més coses, però també tinc por de saber-ne

massa. Necessito respostes. No perquè tothom ho sabés tot. És una

necessitat íntima que no vol soroll.

L’any 1956 és un any mogut, variat, ple d’incidències i coneixences.

Una d’aqueixes relacions va ser un company -Pere- que, de seguida, es

manifestà un xerraire ple d’amenitat i picardia; un discutidor -dialèctic

que no parava mai, pisquinaire, però que no cansava gota perquè pintava

la conversa amb tota mena d’acudits còmics que fan asconyar de riure.

Tots els amics d’aquells tretze llargs anys de seminari i uns quants més,

dels quals, d’alguns, se m’han esborrat los noms i gairebé les fesomies i

que diversos són d’aquest món o de l’altre, formem un grup d’homes

preparats amb sentit de responsabilitat i amb ganes de canviar i salvar lo

món i l’Església. Ara m’adono que és lo món qui ens ha canviat a

nosaltres.

Algun company-amic, encara capellà, amb els seus aires de solitari-trist

i desorientat que semblava que esperés la trompeta del Judici Final, em

pregunta si visc satisfet de mi mateix i si crec que la carrera sacerdotal

em pot ser una solució. Jaumet de Tornabous va agafar aquell to de

cordialitat inefable que tan poca gent li reconeix i encara més poca li vol

valorar.

Fa uns dies vaig pensar que era igual; m’interessa el camí; aquell trajecte

que vull que duri, que no s’acabi mai. Aquella aigua, aquelles llums,

aquells fantasmes. Jo visc tot això en un moment de la vida -onze anys-

en què les coses no solen filtrar-se en profunditat, però emborratxen

escandalosament. De fet resulto un nen còmode, obedient, aplicat,

respectuós. En realitat domino el silenci. Dormo profundament perquè

m’ho mereixo i l’endemà a les set del matí salto del llit i m’aboco a la

finestra. Al seminari, aquella primera nit, no tinc temps de pensar en mi.

La catedral, el seu claustre, la casa dels canonges, el seminari són

aliments dels ulls que aixarraben la sang per a tota la vida.

Dic adéu a moltes coses; és com una garrotada per a l’esperit, desig com

enyorança de casa. Els paisatges pirinencs, els treballs del camp, mallar,

les egües, les vaques, les ovelles, els cavalls, els gossos: lo Moret i la

Linda. I, sobretot, les persones: papà, mamà, els germans, els nens i, la

senyoreta mestra. El paisatge que estimo no el puc posseir. Per això és

tan terrible destruir lo paisatge. Quan ho fem, possiblement estem

destruint la relació més autèntica que mantenim amb el món.

Arribo al seminari amb els nervis a passeig. Quan soc entre els llençols -

em prenia les coses de bona fe- i sento que les campanes de la Catedral

toquen les quatre, les cinc, i les sis... i jo encara no havia aclucat els ulls.

Afedelisto d’aquella nit només en rebo sorpreses. Entre llençol i llençol

per buscar lo repòs d’una nit estranya. Des del sopar, el dormitori -que

em sembla immens, màgic i extraordinari, fins l’edifici greu i solemne

del seminari. Estic sol amb el meu enyorament i la meua felicitat i la

millor companyia m’hauria fet nosa.

Jo, fora dels habituals llençols de casa meua, no n’havia escalfat cap

més. A les deu, a dormir. És evident que no me n’hauria anat a dormir tant

d’hora. Però s’imposa l’horari gallinaci.

La bella i històrica ciutat de la Seu d’Urgell! M’havien dit que la Seu

d’Urgell és la vila més mandrosa, més tranquil·la i més pacífica del món

degut al fet d’estar arrecerada als peus de la serralada del Cadí i ser seu

Episcopal, amb lo que això comporta de catedral, esglésies, capelles,

canonges, capellans, sagristans, majordones, monges, seminari,

seminaristes, convents de monges, col·legis religiosos...; però tinc la

impressió de tot lo contrari. La veig enorme, la ciutat de la Seu d’Urgell.

La trobo vella, tronada i suada perquè hi conviu la història sense

estridència, no gens ressentida ni gens ofesa pel dia d’avui. Passejo pel

carrer porticat dels Canonges, lo carrer Major, la plaça del Palau

episcopal, el passeig, rematat pel Convent de les Punxes i em meravella

la persistència dels edificis. L’església de la Missió no queda gens

anacrònica. Potser lo més important de la Seu d’Urgell és aquesta

sensació de cosa vetusta i perenne, de cosa fumada i gloriosa. És la

primera impressió que sento la tarda del tres de setembre del 1956.

Els carrerons que rodegen la Catedral passen per una capritxosa i

laberíntica delineació de vies irregulars. Els carrers que concentren més

tipisme són el dels Canonges i el carrer Major. Encara existeixen

camins molt ben arreglats aquelles travessies antigues, serpentejant

d’una manera múrria. Només en algun racó de les seues giragonses

mantenen una mica de pretèrit impudor amb una taverna brutal i amb

una peixateria anacrònica. Però els carrers que conec, als edificis els han

rentat la cara i les façanes, han modernitzat els aparadors més o menys

rutilants.

El mes d’agost de 2019 assisteixo a la representació del Retaule de Sant

Ermengol al claustre romànic de la Catedral de Santa Maria. No l’havia

vist des de l’any de la seua creació -1957- que hi participo amb l’Schola

Cantorum del seminari dirigida per mossèn Antoni Cagigós vaig

interpretar el Cant de la Sibil·la des d’una de les torres de la catedral.

Aquest estrany cant eixelebrat que parla del jorn del judici i de les

calamitats que succeirien aleshores, quan els peixos farien grans crits i

mars, fonts i rius, tots, cremaran.

Lo plaer que em proporciona contemplar -i sentir-lo dintre meu- a la

millor catedral romànica de Catalunya, lo claustre, les seues línies,

l’elegància i la simplicitat dels espais, la proporció dels murs i els buits,

les veus oposades que produeixen les columnes i capitells com si es

tractés d’una peça musical, no és el plaer que s’obté en contemplar un

paisatge pintoresc. Perquè contemplar lo Retaule de Sant Ermengol

seixanta dos anys després amb la integritat i l’objectiu que va ser

concebut per Esteve Albert i Corp... avui llueix amb la mateixa idea de

bellesa que tenia quan es representà per primera vegada l’any 1957.

Al Retaule de Sant Ermengol s’evoquen de manera plàstica diversos

passatges de la vida del Sant, bisbe urgel·lità als inicis de l’onzena

centúria i patró de la ciutat. Espectacle de música, llum i color sobre les

pedres mil·lenàries del recinte catedralici, protagonistes de l’obra, es

reviuen fets i personatges íntimament vinculats a la gloriosa història de

Catalunya comtal que s’anava forjant.

Més d’un centenar d’urgellencs participen en la representació del

Retaule, entre actors, tècnics, attrezzo..., lo qual consta de nou

maquetes: Lo Mil·leni, la Consagració, la Canònica, Cortiuda, el pagès

sec, Llumeneres, seguici o enterrament, lo Miracle de la Pluja i el

quadre final. La música és una peça clau amb fragments de peces del

Barroc i de cant gregorià, així com una interpretació cantada en directe

per un dels actors, mentre que un narrador va donant pas als diferents

quadres.

Comparteixo seient i plaer amb el company del seminari Ramon

Cuadros i senyora. Com ha millorat la representació del Retaule! Ho

comentàrem amb el company Cuadros, fill del poble d’Oliola.

Finalitzada la funció, són les 24 hores, vaig parlar amb lo director del

Retaule, amb l’actor que encarnava Sant Ermengol, amb lo que

interpreta el Cant de la Sibil·la... Li comento la meua xica història

d’amor amb lo Retaule de Sant Ermengol passats seixanta dos anys.

De retorn al Pirineu pel Port del Cantó, em disposava a badar, meditant

sobre el significat de l’època medieval, lo Retaule, el bisbe Sant

Ermengol, la catedral, el claustre; Sant Climent i Santa Maria de Taüll, i

totes les esglésies amb les pintures romàniques i campanars que

presideixen tots els nostres pobles del bisbat bisbat d’Urgell; el bisbat de

Roda d’Isàbena, Sant Ramon Guillem... En la descoberta de les

columnes i dels capitells del claustre de la Catedral urgellenca em sento

protegit. Protegit entre les tenebres. Entre les tenebres em dona una

sensació de seguretat perfecta. A l’interior de la catedral m’aturo per

badar, per poder somiar uns moments. Tot hi és inefable i girat

d’esquena a temporals contingències.

Anar al seminari, soc un nen innocent, representa una aventura espiritual

intensa, però també una sotragada, un sarrabastall. La visc de manera

vehement, com es viuen els tràngols als onze anys. Ho visc entre

tranquil i preocupat: curiós de tot i atent a tot. Al costat d’això, em repta

la meua capritxosa i irreductible passió per la llibertat; la poca gràcia que

em fa convertir-me en un buròcrata de la religió. Vull volar

completament lliure; vulgues no vulgues, decidir els meus passos segons

lo meu gust i desitjos; que lo meu pelegrinatge no fos condicionat per

una disposició episcopal o per una butlla papal. Encara ara, després de

tants anys, continuo sentint-ho al cor i a les dents, cada vegada més viu.

Crec que la meua vida ha quedat marcada de manera inesborrable, eficaç

a benefici del dubte i de la meua vocació.

Faltaria a la veritat si afirmés que, un cop al seminari, tot jo no fos altra

cosa que nas i orelles i que no em distrec ni per una ínfima mosca

collonera, per un gemec, per una paraula o què sé jo! D’aquella casa

immensa, amb mil passadissos, classes, capelles, estances misterioses,

capellans vigilants, amorrat als vidres de les finestres perquè no se

m’escapi detall. Les primeres setmanes de la Seu d’Urgell són de

constants garrotades al sistema nerviós. Els prefectes de disciplina -bona

gent- eren esclaus de l’ordre. Això va expoleiar la meua fam de

independència. Vaig haver d’esforçar-me per naiar la meua autonomia.

De bon matí sona el timbre. S’ha de descansar, sense cap esforç de la

meua aventura urgellenca. Em costa penes i treballs reposar d’aquesta

aventura compartida. Va costar adaptar-me a aquell dormitori immens, a

aquella vida reglamentada i sempre previsible. En la soledat del meu llit

tinc una sensació que no havia experimentat fins llavors: em vaig sentir

allunyat de tot i de tothom.

Quan la claror s’escola pels finestrons de les finestres em vaig sentir sol,

molt sol, i la foscor és el meu refugi.

Moltes vegades la ment és el pitjor enemic del cos: no deixa viure el cos,

no li permet fruir quan vol complaure’s. I no li permet descansar quan li

suplica reposar. Si fos possible apagar la ment com s’apaga una làmpada

podríem viure molts anys amb salut, plaer i tranquil·litat.

Lo difícil no és coincidir sinó seguir i seguir coincidint amb els

superiors, professors, companys i amics del seminari.

Mossèn P. Sumalla -super intel·ligent- lo bisbe Agustí Guitart l’envia a

cursar estudis bíblics i teològics a la Universitat Gregoriana de Roma.

Torna amb dos doctorats amb maxima cum laude. Espera del bisbe un

càrrec d’acord amb la seua categoria intel·lectual. Però l’envia d’ecònom

a un poblet de mala mort, a dues hores a peu del cap de la comarca. Té

tot lo temps del món i no sap què fer amb tant de temps. No té un duro

per comprar llibres. No hi ha ni premsa, ni radio i la tele encara no ha

arribat a la península.

Cada dia -mati i tarda- surt a passejar amb el llibre del breviari sota lo

braç. Ja se’l sap de memòria. L’única distracció caminar... Arriba un

dia que surt de la rectoria -on viu sol- amb la tapa del WC sota el braç.

La gent del poble diuen: pobre mossèn, s’ha trastocat. L’alcalde avisa al

Doctor Guitart que lo mossèn s’ha tornat boig. Lo bisbe, ni cas! Mor a

aquell xicotet poble! Les úniques persones que l’estimen són el seus

feligresos.

El Bisbat d’Urgell té un problema molt greu. Casi tots són poblets xics,

amb pocs habitants, sense carretera fins a mitjans dels anys seixanta,

sense aigua potabilitzada ni clavegueram, ni quarto de bany... En

l’aspecte acadèmic i humà, la formació que es rebia al seminari de la Seu

d’Urgell era de baixa volada. Deuria ser normal en una diòcesi rural,

amb uns horitzons limitats i uns alumnes que sortíem i tornàvem a uns

ambients poc estimulants en tots els aspectes.

L’any 1954 assolà el seminari i la ciutat de la Seu d’Urgell l’epidèmia

de la Grip Asiàtica, el sarrampió i les galteres. Les temperatures baixen

per sota els vint graus. Lo fred neteja i desinfecta l’ànima i fulmina lo

cos. Als lavabos, les gotes d’aigua es transformen en gel. Pateixo un fred

siberià. Al seminari no hi ha calefacció. Els finestrals de les aules,

dormitori, menjador, capella...ajusten com poden. Estem ben galdosos!

Ni amb tots el jerseis que m’era fet mamà em podia escalfar.

Vaig ser dels primers clients de la Grip Asiàtica i, per acabar-ho

d’adobar, acompanyada de les galteres. Va ser una bona sambollada. De

seguida s’ocupen de mi i de tots els griposos. La preocupació del Dr.

Eladio, metge del seminari, va ser substituir l’aigua pel vi. Al seminari

no morí ningú. Som joves amb resistència física. Però tan l’infermer,

com els superiors i també el Dr. Eladio volen combatre la malaltia amb

els antics procediments de la dieta, ens fan passar amb infusions, amb

sucs de llimona i brous vegetals. La febre em consumeix, i m’aprimo.

Me cagon dena, plorant desesperat imploro al Dr. Eladio que vull

marxar; sisquere me’n pugués anar a morir al poble, a casa meua amb els

meus papàs, amb els germans i els oncles!

El Dr. Eladio parla amb lo prefecte, mossèn Pou, el coadministrador,

mossèn Parramon i els exigeix que, des d’avui deixem la dieta i les

infusions, substituint-les per un parell d’ous ferrats per asmorzar; a dinar

un bistec o entrecot i per sopar un parell o tres costelles de corder. I a

partir de la Grip Asiàtica -els malalts- tenim el privilegi de gaudir

d’aquest menú. Gràcies Dr. Eladio! Mil gràcies! Ens vas salvar!

Hi havia companys que gràcies a la seua forta vitalitat, resisteixen bé. A

tots ens costa refer-nos perquè quedem fets pols i ben galdosos, només

en pell i l’os i, les convalescències són llargues. No hi ha res racional en

el dolor.

Mossèn Joan Capdevila, és un eclesiàstic escardalenc, xic -la sotana, el

barret i mateu, el fan, si cap, més xicotet-; uns cinquanta anys molt

treballats, i parla amb una punta de sofocació. Representa el cas típic

d’una salut devastada prematurament. Mossèn Capdevila, canonge de la

catedral, administrador del seminari i del Santuari de la Mare de Déu de

Núria, viu al corrent de tot: de totes les xafarderies de la ciutat, dels

capellans, dels canonges, del bisbe, del seminari. Mossèn Capdevila és el

cavaller de la terrible suggestió i aquella mena de sant sense creences.

Mai no vaig dubtar que mossèn Joan Capdevila fos un capellà

irreprotxable. Però a mi aquestes persones de tanta bondat, de tant sucre i

de tant franciscanisme gratuït em carregaven una mica.

El bisbe Ramon Iglésias Navarri, fill de ca de Farrero de Durro, Vall de

Boí, a l’acte de la inauguració del curs a l’església central del seminari,

cada any ens recorda a tots els seminaristes, superiors i professors que lo

seminari és la segunda casa paterna, una mena de família, sense les

incomoditats de moltes famílies naturals. Però una família sense germans

i sense els papàs i sense la seua calor i carinyo!

Al tercer curs de teologia, ja portem onze anys de seminari, amb els

amics Lluís Moyes de ca de Pau de Barruera, Juli Rius de Gerri de la Sal

i Joan Feliu de Tremp -ens avorrim al seminari- fundem l’Acadèmia de

Sociologia per dinamitzar l’ambient i promoure activitats al voltant de la

ideologia d’esquerres i del món obrer, en contacte amb la HOAC, la

JARC, JOC... Organitzem conferències de Francesc Candel, Alfons

Carles Comin –coneguts de l’amic i company Josep Oliveres de Bretui.

El Seminari Bullia d’inquietuds. Llegíem la literatura russa del segle

XIX, com Fiódor Dostoievski, Tolstoi... els existencialistes francesos

com Albert Camus... Pierre Teilhard de Chardin... També Martín

Descalzo, Un cura se confiesa. Valor divino de lo humano de Jesús

Urteaga; Miguel de Unamuno, Ortega i Gasset... Estudiàvem poc els

llibres de Filosofia i Teologia de la B.A.C.

També funcionava la Junta d’Activitats amb les diverses vocalies,

d’esports, la revista VOY, Radio Javier, Focs de Camp, Excursionisme...

Mossèn Lluís Rourera, professor de Història de la Filosofia, ens parlava

a classe de Frederic Nietzsche. Diu: és un autor que fa mal, però aquest

mal s’ha de passar com la verola borda. Avui trobo curiós que la

persona que em refresca la temptació de Nietzsche fos precisament el

Doctor Lluís Rourera Farré d’Areny de Noguera. La lectura d’alguns

llibres de Frederic Nietzsche em provoquen una crisi o trontoll espiritual.

Lluís Rourera ens presenta Nietzsche amb uns colors de tanta suggestió,

tan temptadorament diabòlic per a un que, després de les esgarrinxades

fetes als principis, vol presenciar mossegades autèntiques i els cops de




puny desesperats, que només espero que es produeixi l’avinentesa de

vèncer la inèrcia del tímid per atacar de dret La genealogia de la moral.

Llegia amb entusiasme L’Origen de la tragèdia; Humà, massa humà; i

Zarathustra. De Nietzsche agafo l’agressivitat i el to polèmic. És

bastants anys més tard quan m’adono de Zarathustra: quan considero la

densitat d’aquest llibre, que segurament deu ser l’últim gran poema que

s’ha escrit al món i superior, pel meu gust, a tota l’obra restant de

Nietzsche. La seua cultura és païda i el seu barbullejar filosòfic el fan

escandalosament àgil. Aprecio la seua intel·ligència càustica.

Nietszche és el filòsof de la comprensió més justa i del més amarg i

matisadíssim coneixement de la bestiesa humana.

¿Què fem ací?

No ho sabem.

¿D’on venim?

¿On anem?

No ho sabem.

Donques..., anem bé, a fe de Déu!

Quantes vegades torno a aprendre lo que ja sé, tornar-ho a descobrir i

redescobrir, com el que es despulla de moltes disfresses, fins que ho

compren, de debò, fins al moll de l’os?

No n’hi ha prou, amb una vida?

Sigui la meua o d’algú altre.

L’escriptor necessita una compenetració constant amb el seu ambient i

un contacte amb els amics. Tinc unes ganes boges de llegir, rodar,

compartir i veure món.

Un cop al mes ens reunim a Barcelona per dinar amics dels tretze anys

de convivència al seminari de la Seu d’Urgell. Celebrem amb força i

humanitat, i, sense adonar-nos-en, també colguem moltes coses, plenes

igualment d’humanitat i decididament inefables. Recordo la definició de

seminarista d’aquells anys: Traje negro y cogote pelado, seminarista

clavado.

Amago els tretze anys d’enclaustrament seminarístic. A partir d’ací tot

es complica, tot agafa malícia i responsabilitat.

Fins l’ingrés al seminari la meua vida és efusió i inconsciència, encara

que em faig el propòsit de no ficar-me per les cavernes del sentiment,

renunciant a qualsevol mena de confessió.

Aquell dormitori immens! Dormir malament, amb un son prim! Aquella

sala desmesurada amb de llits de fusta, on em resulta fins i tot complicat

localitzar el meu, al principi. Un llit al costat de l’altre, separats per la

tauleta de nit; davant del llit, lo bagul. Un company d’Areny de Noguera,

uns anys més jove, em recorda, prenent un gintònic al Bar-Restaurant el

Tribulossi de Taüll, extasiat, contemplant lo campanar il·luminat i

l’església de Sant Climent, evoca, dic, el primer record de la primera nit

al seminari quan tenia onze anys, l’any 1956. El seu llit, al costat de la

llitera d’un noiet d’Agramunt amb qui va travar una gran amistat. Els

uneixen les diferències: el futbol, Areny de Noguera, Agramunt, els anys

d’escolaritat... Andreu no oblida les paraules d’Ovidi: Dones felix,

moltos numeravis amicos. Tempora si fuerint nubila, solus eris. -Mentre

siguis feliç, i les coses et vagin bé, tindràs molts amics. Però si la

desgràcia t’assota, et quedaràs sol-.

Als setze anys es produeix, un fet important a la vida del seminari,

segons l’Andreu: trasllat al seminari major, Sant Tomás: habitació

individual, privacitat, el teu cau, la teua madriguera que adaptaves als

teus gustos i pobres necessitats. Segons l’Andreu dins de la vida del

Seminari de la Seu d’Urgell hi havia tres moments significatius:

L’arribada al seminari des de qualsevol poblet del bisbat que s’estén des

de Núria fins la Val d’Aran; trasllat del seminari menor, Sant Lluís, al

seminari major, Sant Tomàs; vestició de la sotana i el lluïment de la

coroneta en rebre les ordres menors: lector, exorcista i acòlit.

L’Andreu d’Areny ressalta lo fred que pateix al seminari. No hi ha

calefacció; ni una miserable i trista estufa i, amb aquells sostres alts i

finestres monumentals que ajusten com poden, hi fa una fred que em

glaça lo pensament i m’esterilitza l’ànima i el cos. Quan me’n vaig a

dormir el gel m’assalta. És el puto amo del seminari i dels seus habitants,

lo gel. Però ens espoleia la imaginació. M’arrupeixo al llit, sense

treure’m la camisa, ni la samarreta, ni els calçotets, ni els mitjons de

llana que m’ha fet mamà. Poc a poc la calor del cos dissol la fredor dels

llençols. Lo vetust seminari conviu, durant el llarg hivern, amb lo gèlid

fred siberià. Quan no me’n puc defensar, em fa mal lo fred.

Cada hivern a les mans -començant pels dits xics- i als pàmpols de les

orelles, hi floreixen los penellons. Per això, lo millor càrrec dins

l’organigrama de les feines del seminari és, sens dubte, el de

responsable de la caldera de les dutxes, situada al soterrani de seminari

menor -Sant Lluís-. A més de no patir fred, de quedar rebaixat de les

tasques d’escampar refectori, aules, dormitoris, claustres; netejar

lavabos, la capella i església central,... els berenars amb torrades amb all

i oli amb els amics.

L’Andreu és negat per a la música quan la música es considerada pel

bisbe Ramon Iglesias Navarri com assignatura troncal. Era

imprescindible per a solemnitzar les funcions religioses, dirigir orfeons i

com esquer per captar la joventut. El bisbe Iglésias, des de l’inici del seu

episcopat, va donar importància summa a l’aprenentatge de la música.

Feu una gran inversió comprant pianos per a que tots els seminaristes

dotats i, que tinguessin facultats per a la pràctica de la música,

poguessin fer-ho. Va vendre altars barrocs i alguna imatge romànica per

poder posar al dia el seminari després de la Guerra Civil. Això ens dona

idea de la cultura artística i valoració de les obres d’art de la primera

autoritat eclesiàstica de la diòcesi. La seua prioritat és el seminari i donar

resposta a les seues necessitats peremptòries que passen per damunt de

tot, inclús de les obres d’art. Somniava que cada poble, poblet, vila o

ciutat del bisbat disposes de capellà. I casi ho va aconseguir. A les visites

pastorals lo primer que li demanen les autoritats locals un capellà per al

seu poble, diu. Si veiés lo que passa avui amb els pocs sacerdots i

seminaristes...!

Una despesa considerable va ser la construcció del Saló d’Actes a l’últim

pis del seminari menor.

Cada dia de cada setmana, de cada mes, de cada un dels tretze anys de

seminari hi ha classe de música. Durant tretze anys mossèn Antoni

Cagigós, mossèn Comes, mossèn Vives, mossèn Aleix, mossèn

Donques, impartien les classes de música.

Mossèn Tito va prometre a l’Andreu que si jugava bé al futbol

l’aprovaria la música amb nota. I va complir la paraula. Tragué bona

nota de música sense haver-se adonat de la diferència entre la clau de fa i

la de sol, o la diferència entre les negres, rodones, fuses o semifuses. Ni

es fixa que el pentagrama del cant gregorià només té quatre ralles.

Andreu diu amb sornegueria que ell va veure clar, des del primer dia,

que Déu no l’havia cridat al sacerdoci; no tenia vocació. Si Déu

m’hagués cridat al sagrat ministeri sacerdotal m’hauria dotat del sentit

musical, l’oïda i les cordes vocals semblants a les de Josep Carreras.

Però Déu es va mostrar generós amb l’Andreu; és un crak amb la pilota,

un crak del futbol. I això també era una senyal inequívoca de vocació

sacerdotal.

Estudià a ESADE -Administració i Direcció d’Empreses- per dedicar-se

a l’economia en diverses empreses alemanyes, viatjant per tot el món.

Va canviar l’estudi de les humanitats, de la Filosofia i Teologia per

l’estudi de l’economia. En lloc de gestionar la multinacional i

multisecular empresa amb implantació a tot lo món -l’Església Catòlica-

que es fa visible i està afincada fins al més petit poblet de la terra, va

dedicar-se, a gestionar lo capitalisme; tot i que era de ideologia

comunista, ideologia que ha anat moderant amb lo pas dels anys.

Els capellans havien patit, durant la Guerra Civil del 36, la persecució a

mort com a representants d’una institució que està, normalment, al costat

dels rics i cacics i que pren partit oberta i públicament, des del primer

moment, en contra la República i les seues reformes. No s’entén que

beneís la facció de l’exèrcit rebel. S’espera que la jerarquia de l’Església

fos pacifista. Tolstoi diu que els exercits son: aplecs d’assassins

organitzats. I lo que no s’entén com, en aquell ambient tancat,

conservador, sortissin un joves asquerranosos, la majoria comunistes i

alguns, -anarcos-, compromesos amb els moviments renovadors de les

estructures de l’Església i de la societat. Un bisbat rural, amb majoria de

pobles petits, molt xics, comptà amb un grup de capellans obres a

Llavorsí: Cisco Rosselló de Tèrmens, Josep Oliveres de Bretui, Joan

Feliu de Tremp i Juli Rius de Gerri de la Sal. Sento un profund

agraïment per la formació rebuda al seminari.

“Tres passions simples, però aclaparadorament intenses, han governat

la meua vida: l’ànsia d’amor, la recerca del coneixement, i una

insuportable pietat pel sofriment de la humanitat. Aquestes passions,

com grans ventades m’han portat d’ací d’allà, per un rumb vacil·lant,

sobre un profund oceà d’angoixa fins al mateix caire de la

desesperació”. 1

El bisbe Iglésias, franquista fins al moll de l’os, al seminari sempre parlà

català-ribagorçà. Si calia fer catecisme, sermons, confessar... no ho

farem pas en castellà, deia!

Mai no se’ns va parlar de sexualitat; només per destacar-ne els perills per

l’ànima i pel cos -la masturbació era la causa que les persones no

creixien i quedessin xics, fins i tot, pot provocar estupidesa-. Malgrat tot,

1 Bertrand Russell (Trelleck, Regne Unit 1872-Penrhyndeudraeth 1970) Autobiografia. Matemàtic i filòsof

el seminari no va ser capaç de trencar-nos, d’estandaritzar-nos, o

sofocar-nos. Ben al contrari, hem sabut fer de nosaltres alguna cosa

divertida i, en definitiva, el seminari va ser un mitjà per obrir horitzons i

adquirir coneixements. En el cas de tots nosaltres, mai no hem deixat

d’ampliar horitzons ni de guanyar en erudició, amb un entusiasme que

fregva la golafreria, per mitjà de llibres, persones i els viatges.

A partir del curs 1968-1969 el Seminari va patir una davallada general i

canvis importants. Es va obrir. Els seminaristes van cursar COU a

l’Institut públic del qual era director mossèn Lluís Rourera i, contra tot

pronòstic, ho van fer amb les millors qualificacions. També van

participar en una Lliga futbolística organitzada per l’Ajuntament entre

equips d’Andorra, Puigcerdà, Balaguer, Tremp... Els diumenges anaven

al cinema a les sales de la Seu d’Urgell. S’establí el costum de donar un

tomb pel passeig seguint les alumnes de les monges.

El seminari quedà pràcticament despoblat i el bisbe Martí Alanis

decideix traslladar el curs de l’Andreu a Barcelona a estudiar els cursos

de Filosofia i Teologia a la Facultat dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès

sota la direcció de mossèn Ramon Rosell -del bisbat de la Seu-, rector de

Cerdanyola del Vallès, on els seminaristes ajudarien a les tasques

pastorals que el prepararien pel futur ministeri.

Mentre, resideixen a una torre de Tres Torres propietat d’una amiga del

bisbe Martí Alanis i Tito Sotelo. La torre es va vendre, després per 10

milions de pessetes. L’Andreu sempre s’ha lamentat de no haver-la

comprat.

Alguns deixen la carrera sacerdotal a l’anar a Barcelona. Altres, molt

pocs, acaben teologia però cap s’ordena de capellà.

Així acaba la petita gran la Història del Seminari Conciliar de la Seu

d’Urgell.

Ens veiem a la cantonada, amics del Seminari de la Seu.

1 comentari:

  1. L'he llegit amb molta atenció i molta satisfacció. Gràcies, Francesc per fer reviure moments que tots hem compartit i dels quals, personalment, en guardo, majoritàriament, un gran record.
    Josep Maria Palà

    ResponElimina