TROBADA 2019. SOLSONA I CARDONA. PRIMARIS 1961

Solsona i Cardona: heus aquí una destinació un pèl estranya per a la trobada d’enguany. Efectivament, que jo sàpiga, ningú del nostre curs tenia una relació personal directa amb aquestes ciutats. Però també és veritat que no n’hi havia cap amb Tarragona, la destinació de fa uns anys. I al igual que Tarragona, aquestes dos ciutats, tot i no ser tan famoses, tenien molt per oferir, com va resultar ser el cas.

El punt de trobada, cap allà a les 11 del matí del dissabte 8 de juny, va ser l’antic monestir benedictí del Miracle, a pocs quilòmetres de Solsona. Una visita guiada en va donar a conèixer la curiosa església “inacabada” (com la famosa simfonia de Schubert) del Miracle: tan per fora com per dins semblava com si se li hagués acabat el pressupost a mitja nau.

Una mitja nau, però, que lluïa tot el que es podia esperar d’una església de noble i rica construcció. El que captava més l’atenció era el retaule, barroc-barroc, però amb un simpàtic contrast entre la marededéu titular, amb la seva dolça senzillesa pagesa i escassa lluentor, i la resta de retaule, amb la seva exuberància d’escultures i relleus plens de color i d’or autèntic, encara que sense resultar embafadors ni horteres, com altres retaules barrocs massa ensucrats. El guia es va acabar fent bastant pesat (al menys als qui no som tan devots), amb les seves explicacions de les escenes de mitologia cristiana mostrades en el retaule. També molt bonic (o fins i tot més elegant que l’anterior retaule major) va resultar ser el retaule de la capella del Santíssim. Només hi va tornar a sobrar la verborrea mitològica del guia. De fet, aquest guia, un noi ben jove, ens va donar algunes altres informacions sobre l’actual santuari en general, que semblaven fetes per un monjo de la casa.

Ens va fer una miqueta de propaganda de la Casa d’Espiritualitat, successora del casal on vivien els monjos quan n’hi havia, per si algú o alguna dels presents tenia ganes de fer uns dies de “retiro espiritual” com el que fèiem nosaltres cada principi de curs al seminari. Però em temo que en nosaltres, aquesta propaganda no va trobar massa ressò. Per sort, el guia també donà alguna informació històrica interessant sobre l’església amb els seus retaules i sobre l’antic monestir en general, inclòs el seu petit però acollidor claustre.

Acabada la visita al Miracle, vam anar a l’hotel (Gran Sol) de Solsona, a prendre possessió de les nostres habitacions i a gaudir del “dinar de celebració”, on realment els cuiners es van lluir amb el seu pica-pica de capricis, uns bons plats principals i uns bons postres, acabats amb un pastís d’aniversari (quin??) amb castellet de focs inclòs. Com sovint ha estat el cas, no va agradar a totes les senyores (¿i potser tampoc a alguns senyors? – no ho sabrem mai!) la “separació de sexes” a la taula, que, en canvi, semblava parada com per a un dinar de casament on aquesta separació no es dona mai. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients: elles no s’assabenten (o no han d’aguantar) les batalletes d’ells (de la mili o del seminari, que ve a ser el mateix), i ells no s’assabenten de les seves opinions i comentaris (potser és millor així per al seu ego, el d’ells).

Acabat el dinar, tocava acabar de refer forces amb poc o molt de migdiada o de descans en la tranquil·litat de l’habitació. I a les 5 de la tarda ja teníem els cotxes aparcats a una curiosa zona blava gratuïta darrere la catedral de Solsona. Prop d’allí, a l’oficina de turisme, sortíem de visita guiada per la Solsona antiga. El primer lloc visitat, a tocar d’on teníem aparcats els cotxes, era el pou de gel, ben conservat gràcies a haver estat utilitzat com abocador d’escombraries en el seu moment, i també molt ben arranjat per a mostrar museísticament la història i el funcionament dels pous de gel que formaven tota una xarxa estesa a tot el país, abans d’imposar-se les fàbriques de gel primer i els congeladors domèstics després.

Les explicacions ens les va donar primer un audiovisual, i després (amb repeticions de l’audiovisual sovint) un xicot que ens feia de guia. Poc després, davant la catedral, aquest xicot ens va mostrar molt bé el desenvolupament arquitectònic de la catedral que resultava força clar si et feien fixar en els detalls a la pedra del complex edifici. La visita continuava a l’interior de la catedral, amb referències a la història del nostre país, reflectida especialment en els retaules supervivents de les guerres, i també en la falta del retaule principal. També era visible el desenvolupament arquitectònic de la catedral, ara vist des de l’interior. També el petit claustre de la catedral tenia alguns elements bonics de veure. Si bé el guia havia dit coses interessants fins entrar a la catedral, a partir de llavors es fa fer cada cop (cada retaule) més i més pesat, amb una verborrea cada vegada més divagant, superficial i soporífera. Al menys alguns havíem fet migdiada abans. Els que no, haguessin pogut aprofitar per fer-la ara, gronxats per aquell murmuri de fons combinat amb la poca llum (en general) a l’interior de la catedral.

La visita de la ciutat antiga va continuar pels seus carrers i places (dos d’elles, les més significatives del nucli antic, no eren gens aptes per a ballar, amb la seva pronunciada inclinació). Una parada especial va ser a la Torre de les Hores. De l’explicació del guia ens vam assabentar de la veritat sobre el ruc presumptament mort ofegat cruelment per la inesgotable estultícia humana, en intentar fer-lo pujar a aquest campanar civil per fora, lligant-li una corda al coll i estirant-lo cap amunt. Jo, ho confesso, també em pensava que aquesta història que havia sentit tenia un fonament real...

De fet, el “ruc” real de la història, un ninot de ruc força ben imitat i de grandària real, que realment cada carnaval el “maten” d’aquesta manera, ens mirava des d’un aparador davant de la torre, amb cara riallera, com fotent-se’n!  La visita guiada acabava en l’anomenat Quarto dels Gegants, una espècie de museu-magatzem de gegants, capgrossos, mulasses i demés bestiari festiu. Descobrir alguns detalls d’aquesta gent de cartró (avui de fibra de vidre més aviat) va ser gratificant, a pesar de la inacabable explicació del guia, que aquí es va acomiadar.

Ens havíem guanyat un bon descans, asseguts a la terrassa d’un bar al passeig arbrat que surt del Portal del Castell cap al primer eixample del nucli antic. Allí, tot calmant la set acumulada, ens va tocar parlar novament a nosaltres entre nosaltres. En particular, algú va començar a treure alguna foto dels temps del seminari, sobre tot una (en paper) del grup que a 4t. o 5è. de Sant Lluís fèiem de servidors al refetó, vestint els davantals blanc i exhibint les eines pròpies de les nostres funcions servidorials (culleres de servir, panera de pa, etc.). També van començar a passar de mà en mà fotos d’aquells temps, visualitzades ara en pantalles de mòbil. Tot plegat, un bon impuls per reviure detalls de llavors, oblidats a mitges o del tot.

Així anava arribant l’hora de sopar. Tornant a l’aparcament, cap a l’hotel un altre cop, una pujada a l’habitació per a posar-se guapos i guapes (qui en tenia necessitat, és clar), i cap a sopar al mateix hotel. Amb tants clients de l’hotel amb qui compartíem menjador i, després de sopar, també altres espais d’oci de l’hotel, no es podia pensar en fer la nostra cantada desitjada per alguns i algunes de nosaltres, com ja ens va passar l’any passat a Gandesa i, al menys en part, també fa dos anys a Esterri. Per tant, després d’una bona sobretaula vespral i alguna breu volta per fora del hotel, tothom a dormir.

El diumenge va començar, naturalment, amb l’esmorzar conjunt a les 9. Després d’esmorzar se’ns ajuntava el nostre vell company Poldito (“vell” en sentit de coetani a nosaltres, igual de vells, però jove com sempre). Amb aquest bon reforç de l’equip, agafàvem els cotxes i fèiem cap a Cardona, no gaire lluny de Solsona. Exactament, aparcàvem tots a l’ampli aparcament del Castell de Cardona. Aquí, per cert, se’ns ajuntava també el germà petit del Josep Vidal, una cara ja coneguda d’alguna altra ocasió com a mínim; el nostre Vidal ja ens havia parlat d’ell quan érem al seminari sota el nom familiar de Benjamí, a pesar de que ell es diu oficialment Esteve. L’antic castell alberga un parador de turisme. D’ell vam visitar el que et deixen visitar si ni ets client del parador, ni, com en el nostre cas per falta de temps, no t’apuntes a una visita guiada de gairebé només l’interior de l’església  del castell, la posteriorment Canònica de Sant Vicens. Una excepció ens la vam fer nosaltres mateixos de la mà del nostre Mateu Rocamora: vam entrar en una part del parador reservada només als seus clients, on vam poder veure algunes sales nobles del castell, ni que fos de vegades des de la porta. Està clar que al nostre curs continuem sent especialistes en travessar portes “prohibides”, com vam fer fa pocs anys en les nostres trobades al seminari de la Seu, visitant aules, lavabos, dormitoris, dutxes, etc. sense el permís dels nostres “pares” del seminari de quan teníem uns tendres 11 o pocs més anys.

El que ara sí que vam poder visitar obertament va ser, concretament, el pati del castell, les restes del petit claustre de la canònica de Sant Vicens, l’exterior d’aquesta elegant i gran església romànica, amb les seves bones vistes a la ciutat i tot el seu entorn, així com l’atri-porxo d’aquesta església, amb les seves bones reproduccions de la decoració pictòrica original, avui conservada al MNAC de Barcelona. Aquest atri, tot ell de pedra noble i uns graons enfonsats respecte del terra del claustre contigu, prometia ser un bon espai a la nostra mida per a una bona cantada. A més a més, tenia tots els seients que volíem (els que volíem) per a cantar còmodament. Van començar a córrer papers amb les lletres de velles cançons de la nostra joventut i d’altres de no tan velles, i l’art musical va triomfar de la mà de les nostres veus, a pesar d’alguns entrebancs deguts a la falta d’escoltar als altres quan també canten, per culpa de cantar massa fort al més pur estil de les tasques de borratxos, en perjudici també del ritme i de l’afinació. Deixant el recinte principal del castell, vam acabar de pujar a dalt de tot visitant la Torre de la Minyona, com a punt accessible més alt del castell, un nou mirador com ho havia estat des de sempre quan el castell funcionava com a castell. Acabada aquesta visita, agafàvem els cotxes per anar a veure les mines de sal museitzades sota el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal, a l’altre extrem de la ciutat.

Un cop aparcats els cotxes allí, constatem que ja no queden entrades per a la visita d’aproximadament una hora, fins després de dinar. Per tant, ens conformem amb donar un tomb per fora per aquell parc amb els seus grans plafons d’informació sobre les mines i la vida dels miners, i amb restes de les seves instal·lacions exteriors, fins anar a parar al bar i la tenda, una tenda, per cert, amb curioses escultures i altres objectes de sal de diferents coloracions. De tornada a l’aparcament, passem a tocar de la gran estructura metàl·lica de l’antic muntacàrregues per a treure la sal a la llum del dia, una estructura que ha havíem vist de lluny des del castell.

Un cop als cotxes, tocava per fi anar a dinar, al restaurant anomenat El Parador, al barri de la Coromina, prop de la carretera de Cardona a Manresa. Va estar novament un bon dinar, amb els amos del restaurant donant un servei molt atent. Allí vam acabar d’explicar-nos experiències dels darrers mesos, situacions personals del present i plans o previsions per als mesos vinents. La sobretaula, de totes maneres, no es va poder allargar massa, perquè hi havia qui tenia de retornar a Roma o, una mica més a prop, a les terres lleidatanes, per exemple. Tocava, doncs, acomiadar-se, fins a un altre any com a molt tard: ¿potser a Taüll?, ¿o potser fins i tot a la Seu, allotjats a les nostres antigues habitacions de Sant Tomàs rehabilitades (diuen) com habitacions “d’hotel”, amb cuarto de bany per a cada habitació? De moment és un somni, però en aquests cinquanta anys i escaig algun que altre somni s’ha fet realitat ¿o no?

                El Peju (alias Arcadi)