TE'N RECORDES ?



AQUESTES SÓN LES  ANÈCDOTECS DELS COMPANYS DE 1961, QUE VAN FER AFLORAR  DELS SEUS RECORDS, EN LES DATES DEL SEU CINQUANTENARI.


.- SI VOLS VEURE ALTRES ANÈCDOTES DEL SEMINARI CLICA AQUÍ



LES FAMOSES SOPES DE SAPOS
Procurant que no fessin treballar l'estòmac, però sí el cap per fer-les desapareixer. 
Tornant a la part de darrere el seminari (que dona al Nord), era la part a la que s’obrien les finestres del menjador. Pel que fa concretament a la part corresponent al Seminari Menor, els primers anys, quan hi passaves (cosa no gaire habitual), hi trobaves força bosses de plàstic plenes d’una fastigosa pasta blanquinosa amb taques marrons, encara més fastigoses si ho relaciones tot amb el menjar. I és que, efectivament, eren les famoses “sopes de sapos” que donen nom al blog tan xulo que ens ha muntat el Josep Ma. Benseny. Tal com ell explica molt bé (inclosa la recepta de cuina), dels trossos de pa sobrants, les monges en feien sopes. El “prefecte” o superior de torn que vigilava al menjador obligava als servidors de les taules a servir un plat de sopes a cadascú, tant si en volia com si no. Sense aquesta obligació ningú n’hauria menjat d’aquestes sopes, excepte el nostre company Terrés, crec recordar, al que li agradaven. Nosaltres li fèiem la broma una mica cruel de que les sopes fan el cap gros i de que ell tenia el cap gros de menjar tantes sopes.
¿Per què ens resultaven especialment fastigoses aquelles sopes? Com ja he insinuat abans, a més a més de la molla blanca del pa desfeta, també contenien desgraciadament les restes de la crosta del pa, de color marronós. Aquestes crostes marronoses de textura llefiscosa, nedant en el líquid de les sopes, tothom els anomenava “sapos”, cosa que encara feia més repel·lents de menjar a les sopes. Més greu era, encara, quan, de tant en tant, del culler del servidor en sortia la crosta a migdesfer de tot un crostó sencer de pa. Era com un “sapo” gegant, que llavors rebia el nom de “ballena” o bé “catxalote”, encara molt més repel·lent d’empassar coll avall.
Però els companys que tenien la sort d’haver-los tocat el lloc de seure sota una de les finestres del menjador o “refetor”, quan el temps permetia que aquestes estiguessin obertes, agafaven una bossa de plàstic, hi passaven les sopes quan el prefecte mirava cap a un altre lloc, llançaven la bossa per la finestra oberta (algun cop l’havien arribat a obrir i tornar a tancar ràpidament quan el prefecte no mirava). També hi havia qui per comptes de bosses de plàstic, forçosament d’un sol ús, tenia la sort de disposar d’un pot de ColaCao (o similar) ja buit, amb la seva tapa hermètica. Llavors aquest pot servia per anar-hi posant les sopes, dia rere dia, fins que quedava ple i s’evacuava discretament per llençar-lo a les escombraries com si estigués buit, o bé també volava per la finestra com les esmentades bosses de plàstic. I de fet, quan passaves per darrera del seminari menor com deia abans, s’hi podien veure no solament bosses de plàstic amb sopes, sinó també algun que altre pot de ColaCao.


ELS SERVIDORS.
Servir el menjar amb dret de llepar les plates, i doble ració
Tinc bon record de quan, crec que a partir del 4t. curs del Seminari Menor (tindríem 14 o 15 anys), ens tocava fer de “servidors”, servint el menjar al menjador o refetor. Nosaltres menjàvem a l’hora de recreo que hi havia després de cada menjada, un cop els altres havien acabat de menjar i nosaltres havíem recollit i fregat les taules amb unes baietes humides. Llavors teníem més quantitat de menjar (podíem repetir sovint), o al menys les monges crec que ens mimaven més en l’aspecte del menjar.
De totes maneres, en aquell anys de creixement corporal en que tots els adolescents tenen tanta gana, al menys jo m’atipava sucant pa amb la salsa greixosa que quedava a les plates d’alumini on havíem servit la limitada carn que ens donaven en forma de bistecs, llonganissa o botifarra negra (els també famosos cartutxos de rèquiem). Suposo que la meva no era una dieta massa diferent de la de molts adolescents d’avui dia a base de fècula i greix animal, però llavors no teníem massa alternatives.
Un dels servidors s’ocupava exclusivament de repartir només el pa, passant per les taules amb la panera del pa tallat sota un braç i de vegades aguantant una llesca de pa amb l’altre braç estirat per damunt de la filera de caps dels qui estaven menjant asseguts al banc, de forma que, qui volia pa, agafava la llesca de pa que estava passant en aquell moment per davant de la seva cara. Altres vegades, el servidor del pa simplement passava i tu li demanaves una llesca. Un cop acabat de menjar, era també aquest servidor l’encarregat de passar per totes les taules a recollir els trossos de pa a mig menjar que havien sobrat. El destí d’aquests trossos de pa era servir per a fer les sopes “de sapos” de la nit o del dia següent de les que parlàvem abans. Per cert, quan nosaltres manifestàvem el fàstic que ens feien aquestes sopes, no sé quin superior o prefecte ens responia que si no deixéssim tant pa sobrant, no hauríem de menjar tantes sopes, perquè llavors ens en farien tantes.

                                                       
Arcadi Pejuan  ( 09-04-2011)

  EL HERMANO FELICIANO


Parlant de l'enfermeria, ¿te'n recordes de l'hermano Feliciano? Era el nostre professor de Matemàtiques, hermano de la Salle, que venia cada dia de la Salle. Mn. Riquer, el nostre prefecte, el feia servir de rellotge: quan ell apareixia pel pati de Sant Lluís, Mn. Riquer manava anar a tocar el timbre per a "formar" a la porta i anar a les classes, perquè l'hermano Feliciano era realment d'una puntualitat exacta, com un rellotge. A la classe de Mates l'hermano Feliciano preguntava una pregunta sobre la lliçó a cadascun de tota la classe i, si l'encertaves, et posava un punt. Al final el total d'aquests punts es reflectia en la nota del mes. Doncs bé, si un estava malalt a l'enfermeria (cosa de la qual l'informàvem la resta de companys) li regalava aquest punt de la classe del dia. Fins que alguns en van abusar i, simplement, es passaven la classe de Mates amagats als vàters o a on fos, després de donar als companys l'encàrrec de dir que eren "a l'enfermeria". L'hermano Feliciano es veu que se'n devia de donar compte de l'abús, i a partir d'un cert dia ja es va haver acabat aquest xollo de guanyar-se el punt de classe per la cara, només per estar a l'enfermeria. És a dir, si tenies la desgràcia d'estar malalt a l'enfermeria, a més a més tenies la desgràcia de perdre automàticament els punts de les classes de Mates. No recordo ben bé és si la taxa de malalts va disminuir a partir de llavors (la de malalts reals, vull dir), però sí que recordo nebulosament d'algú o alguns que no van voler anar al "botiquín" a veure si l'enviaven a l'enfermeria, preferint anar passant amb el malestar d'un bon costipat o d'unes dècimes de febre, abans de perdre sistemàticament els punts de les classes de Mates.




 Juan A. GREGORIO GONZALEZ  ( 24-3-2011)


 I LA GRANADA EXPLOTO
  Recuerdo que un dia, durante el primer año, creo, y despues de una salida o excursión al campo de militares, creo que se llamaba  " TALARM "  ( Pla de les Forques) que habia en lo alto de un monte, detras del seminario, al otro lado de la carretera, que tenian un tanque de escayola o de yeso o algo parecido, pues un compañero de curso se encontró una granada de mano y cuando estabamos en la sala de estudio, alla sobre las 19,00 horas, antes de cenar, no se le ocurre otra cosa que sacarlas del bolsillo y ponerse a desarmarla o enrredar con ella hasta que en un momento determinado se le cayó al suelo y explosionó, menos mal que era una granada de enseñanza, osea sin carga explosiva, sólo tenia el detonador por lo que sólo causo un gran ruido, como una de verdad pero sin expulsar metralla por lo que no causó ningun daño a nadie pero si un gran susto, susto de tal manera que el que la llevó allí y le explosionó debajo de él, ni se movio, no podia articular ningun movimiento, estaba blanco y paralizado, mientras que el resto de la clase, creo recordar que, salimos corriendo al pasillo teniendo que venir un mosen, no recuerdo su nombre, que con paso  y mano temblorosos, se hizo cargo del artefacto aquel.   
           Tambien recuerdo que otro dia salimos de excursión o paseo por la otra parte del rio Segre, osea que pasamos aquel puente de tirantes o cables de acero, y luego en direccion a la sierra del Cadí, cuando pasamos cerca del rio, no se quien, seria posiblemente algun auxiliar del seminario mayor que solian venir acompañandonos en las salidas, se percató que de una crecida del rio Segre se habia formado una charca o poza de agua separada del curso central del rio y ésta se encontraba llena o con muchisimas truchas en el agua por lo que pidieron permiso ? y se metieron varios y con tenedores sacaron tal cantidad de truchas que tuvimos para cenar todo en seminario e incluso mas de una trucha para quien quisiera.


Un saludo  " per tutom."          Hasta otro recuerdo.                                                       Bona nit.


Juan A. GREGORIO GONZALEZ  ( 22-3-2011)

MOLTA FAM

      Jose M. Benseny, te cuento a tí estas anecdotas para que las cuelgues en donde puedan verlas, leerlas y opinar TODOS los del grupo que hayas podido encontrar y para que recuerden como yo, aquellos momentos de "molta fam" por lo menos por mi parte.

      " REcuerdo que para matar el hambre que yo pasaba, por lo menos en los primero años de estancia en el Seminario, y debido a las restricciones de tanto vigilante, monitores o auxiliares, el caso es que cuando se estaba produciendo un evento futbolístico en nuestro queridisimo campo de futbol ( con la suavidad que da el contacto de la hierba ) SALTABA LA SANGRE ANTES QUE EL POLVO, SI TE CAIAS AL SUELO, DE LAS PIEDRAS DEL CAMPO, solíamos, creo que algudo mas del grupo de los 60 aparte de mi, no recuerdo los nombres, pero sí que nos poníamos detras de la porteria del fondo norte, osea, la que detras estaba el hurto de manzanas y perales  y nos colocábamos, sentados en el suelopor orden del auxiliar, para que no pudieramos coger la fruta,  pero a esa bendita persona se le olvidaba que cuando marcaban un gol en cualquier portería, saltabamos del suelo hacia arriba ( de una alegria especial) de tal forma y manera que una de las manzanas, por cierto excelentes al paladar, DESAPARECIA  de su vista, por lo que no se enteraba de que estabamos cogiendo y comiendonos las manzanas en sus propias narizes sin advertirse del hecho.

         Otro heco parecido era el que, cuando llegaba el otoño y llovia y no podíamos jugar en el patio, nos metian en una clase que habia proxima al rincon que formaba el pasillo, creo que alli estaban los aseos y a continuación habia un aula, no recuedo mucho mas, pero sí que estaba por esa zona y que las ventanas daban al huerto que habia en el lateral izquierdo, mirando desde fuera, y proximo al rincon, donde tenemos hechas unas cuantas fotografías cuando " trabajabamos " en la cocina, pues bien, en ese hurto, cuando el encargado de su mantenimiento lo labraba con aquella caballeria que tenia unos cascos enormes ya que dejaba una huella bien grande en el suelo humedo, cuando era la epoca de la caida de las hojas del peral,( las peras ya se habian caido anteriormente,) y la que se encontraba dentro de una de las huellas del caballo, al estar tapada con las hojas, se conservaba en perfectas condiciones por lo que saltabamos por las ventanas y buscabamos dentro del hueco de las huellas del caballo y encontrabamos bastantes peras para matar el hambre.

         Me gustaria hacerte una salvedad en cuanto al desaparecido compañero Domingo, creo que lo que tenia el chico era una epatitis de caballo, recuerdo que, la última vez que le ví, el blanco de los ojos los tenía de color amarillo y el iris con manchitas de sangre, jamas lo olvidaré como asi mismo su nombre completo, Domingo Pociello Oliva.R.I.P.


      


Josep Mª BENSENY ( 09-02-2011)
L'OBSESSIÓ per La INFERMERIA 

la Seu, durant els  mesos d’ hivern  fotia un gel que pelava. Teníem neu al Cadí, neu al Seminari i neu als patis. El  fred era a fora i era a dins.

Tenia dotze anys.
Amb els meus pantalonets llargs, de vellut negre del que més tape,  amb el meus mitjons  gruixuts de llana i amb un atapeït jersei sota aquella bata fosca-gris  de mecànic, intentava protegir-me de les inclemències del temps.  El meus  llavis tallats i els perellons de les mans  suplicaven pietat i escalfor. On? - No ho recordo. A vegades inclús les sopes eren fredes. On doncs?  - Ara recordo: hi havia un lloc.., sí un lloc tranquil, apartat i càlid, on havia emmudit  el timbre del despertar, de la classe i del pati. Un lloc on no tenies mai son,  perquè estaves fart de tant dormir. Allí el “torn” pujava ben sortit de la cuina. Menjà especial i aigua de vichy. La gent cansada de descansar,contenta descansava estirada. Allí,  el Cavall Fort i els llibres d’aventures et feien somniar despert. Era la Ìnfermeria, el paradís. 
Els afortunats es resistien a la seva expulsió, i intentaven demorar-la, posant cara malaltissa i fregant i refregant el mercuri per la manta,a amagototis  de l’infermer,  procurant que el termòmetre no baixés de trenta set, ni que no pugés de quanta u.
I així dia darrera dia, contemplant des de l’últim pis del seminari, per aquelles finestres entelades, les escapolides del fred, que feien els companys al pati. També arribava el dia en que no es podia enganyar mes el calendari, i l’infermer sever  t’expulsava del paradís. Llavors, aquell vespre,  amb el matalàs al coll, enfilaves escales avall , no cap a l’infern alegre i calorós, que potser més valdria, si no cap al dormitori col.lectiu glaçat.

Continuava tenint dotze anys.
No recordava l’última vegada que havia estat malalt. Crec que mai, però ara es tractava d’enmalaltir com fos, i fugir del fred, del llatí, de mossèn Porta,de mossèn Jordana .. , de la meditació matinera a l’Oratori,…
M’havien dit que uns secants amarats d’aigua, posats sota el peu nu disparava la febre.
El Botiquin, antesala de la Infermeria,  era una habitació  de primeres cures  situada  al primer pis. Aquí et donaven el passaport, si acreditaves una bona febrada.
Estic tancat al water, portant per mitjons uns paperots secants amarats d’igua  i controlant el rellotge. Com més de temps, més fotut i més possibilitats. Tiro la cadena i surto tot ficant una cara malaltissa, i  un cop enganyat l’Auxiliar pujo, a poc a poc i vacil·lant  l’escalinata agafant-me a la barana,  fins el primer pis, al Botiquín. L’infermer no es pot creure que un home tant fotut, tingui tant poca febre,  per més que em posés i reposés el termòmetre. Davant la seva  presència tant acaparadora, no em va ser possible aplicar el pla B, del rasca, rasca,.
- Serà un cop de calor, digué. 

Continuava tenint dotze anys i poc.
La meva salut aquell hivern continuava fent honor al seu nom.  Hi havia una passa de galteres, una malaltia llarga, no pas de quatre dies, i a més s’encomanava. Vaig incrementar les meves visites als companys-pacients  de la infermeria, però res de res…..
Des de baix al pati, amb les mans a les butxaques, contemplava a  dalt a l’ultim pis, aquella llum càlida darrera els vidres de les finestres tancades de la Infermeria. Crec que hi somniava, però jo continuava amb una salut de ferro. Això em ve de família, mai estem malalts!, i en aquest cas em perjudicava. 
Vaig fer un últim intent, i ho recordo com si fos ara.
Cap al water, paper secant més gran i més amarat quasi regalimant enganxat com un mitjó als peus nusos. Mig glaçat vaig sortir corrent  cap al camp de futbol on, com un esperitat no parava d’anar a tota marxa amunt i avall. Assecada la suor, no fos cas que em delatés, amb el cor accelerat per la pallissa, baix pujar volant l’escalinata,i tot frenant en sec, em planto davant la porta del botequin. Ara no pot fallar.
Ja em veia carregat amb el matalàs al coll passant per entremig de les fileres de llits del dormitori amb direcció a la Infermeria, i que els companys mirant-me admirats em preguntaven.
 – Com t’ho has fet Benseny?.  Allà a dalt m’oblidaré de les classes, dels timbres, del fred, de les sopes,…
L’infermer del Botiquin, a primer cop d’ull, hi veu un malalt. Quina sort! . Em posà, com era preceptiu el termòmetre. Aquest no pujava de trenta sis. – Te’l col.loco un altre cop, no fos cas que l’hagues posat malament. Segurament. I trenta sis i trenta sis, i trenta sis.. . Ni jo ni ell, l’infermer,no ens ho podíem creure. Aviam el pols!,  les pulsacions estan disparades, i el cor em batega accelerat. No pot ser! digué. Altra vegada el termòmetre que tindrà l’última paraula. I trenta sis i trenta sis.
-Serà un cop de calor.

Ara ja tinc disset anys.
Un filòsof de segon curs al Seminari Major. L’Arcadi el meu amic, és l’INFERMER.
M’havia  anat fent gran  i continuava tenint el desagradable honor de no haver estat mai malalt. De no gaudir del pecat al paradís.
S’havia col.locat la calefacció al Seminari, el menjar havia millorat i ja no em feien gràcia els Cavalls Forts.
Ara que ja no somniava amb la infermeria, amb la complicitat del meu amic, vaig aconseguir el passaport per una setmana.  – El que tu vulguis, em digué.
Potser perquè era a l’estiu, època d’examens, i hi havia molts pocs pacients,  allò ja no responia a les meves expectatives d’altres temps.  Amb l’ajut del Arcadi, com a professor particular, i amb  el temps guanyat a la meditació, missa, rosari, i remeditació ,vaig poder preparar adequadament els exàmens amb resultat satisfactori.

Avui seixanta un anys continuo gaudint de bona salut, i ara jubilat sols demano no tindre que perdre el temps al llit.



JOSEP ARNALOT  (02.02.2011)
El Campió de Boles
*Tot i que varem començar junts al Seminari l'Any 1.959, jo només vaig estar amb vosaltres el primer curs,( ho explica als de la promoció 1959-60) ja que amb tot l'any solament vaig aprendre a jugar a boles (en vaig guanyar 110 per omplir tot un pot gran de Foscao). Amb tots aquests avenços, els professors van decidir que em quedés un any a Borén.Segurament Mossèn Porta  recordava el compte que li havia explicat a classe "un Soldat tant Llarg, tant Llarg que ja s'acabat".em diu l'Arnalot que desprès d'haver explicat aquest conte tant llarg, atenent la pregunta de Mn. Porta de :  Quí vol explicar un conte ?, la recopensa fou la regla, el " para la mano" !
*Em vaig reincorporar un any mes tard i hi vaig estar fins al primer de Filosofia.




ARCADI PEJUAN ( 1-02-2011)
 Accedir a la part del darrera del Seminari
ZONA RESTRINGIDA
En els cursos superiors del Seminari Menor (i encara menys en els inferiors), anar a donar un tomb amb quatre o cinc companys per la part de darrera del seminari (façana Nord), no ho fèiem massa sovint, i tampoc era massa ben vist pels nostres superiors, si no recordo malament. En tractava d’una zona més aviat reservada a les monges, les nostres cuineres, al Sr. Rodríguez i elseu carro, peça clau en l’avituallament de menjar (i no solament de les nostres maletes de la roba), i reservada també a no sé qui que es cuidava de la mica d’hort i arbres fruiters que hi havia per allí. També hi havia un magatzem de llenya per a la cuina, sota uns coberts. Com deia, no era una zona de passeig habitual, però sí que alguna vegada hi havíem anat un bon grup de companys a passar el rato.
Un d’aquests escassos passejos va contribuir, sense haver-ho pogut preveure, a la meva educació sexual (o de biologia pràctica, si ho preferiu). Aquella era també la zona on les nostres “mares de substitució”, les nostres estimades “hermanes”, estenien la seva bugada. Un bon dia, darrera d’un llençol estès a secar-se en un fil d’estendre roba a altura normal, hi vam veure, penjades d’un fil d’estendre roba aquest a mitja altura, ben amagades a la vista per la pantalla visual del llençol esmentat, hi vam veure, dic, tota una renglera de com a petites tovalloles, blanques i polides, de forma rara per a mi. El Josep Parramon (recordo que fou ell no amb seguretat absoluta, però casi, casi) va fer un comentari que em va deixar totalment “en orsai”; no recordo, lògicament, les seves paraules textuals, però sí el sentit, que ve a ser el següent: «Ara estaria bé que ens poséssim tots asseguts en una fila darrere aquests “drapets”, tot mirant-los fixament amb el cap sobre els braços recolzats sobre els genolls, i que llavors vinguessin un parell d’”hermanes” i ens trobessin així. Quina cara que farien!». Jo, com deia, no vaig entendre en absolut la gràcia del comentari i vaig preguntar de què anava. Els altres companys se me’n van riure, tant més com més perplex em mostrava. Llavors, algú d’ells, ànima caritativa, em va parlar, per primera vegada a la meva vida, del fenomen de la menstruació femenina, objecte d’aquella mena de tovalloletes.


Educació sexual
EL LLIBRET DE MOSSÈN GAY
Parlant d’educació sexual: recordo que la nostra anava a càrrec de Mn. Ramon Gai, que en aquell moment (3r. o 4t. del Seminari Menor) era el nostre “pare espiritual” (o director espiritual). Qui primer em va parlar del tema “Educació sexual a càrrec de Mn. Gai” (bastant abans de l’episodi anterior) va ser, ho recordo bé, l’Antoni Calvo que, en un conversa lògicament en veu baixa a la “vetlla” (sala d’estudi) en to còmplice, em va ensenyar un petit llibre del que no recordo el títol, però que després es va fer (lògicament) famós entre nosaltres, que explicava la funcióreproductiva humana, naturalment dins d’una visió cristiana, però amb algun dibuix força clar i suggerent. El Calvo em va dir que li havia deixat Mn. Gai després d’haver-li fet cinc cèntims introductoris del tema, i que també a mi em deixaria Mn. Gai aquell petit i valuós llibre si li insinuava interès pel tema. I així va ser, efectivament. De la sessió introductòria d’esclariment sexual, recordo que Mn. Gai em va dir que, si en les properes vacances veia a ma mare preocupada com si em volgués explicar algo important i no gosés, jo li tenia de dir algo així com«Mama, el que segurament em vols explicar sobre com venen els nens al món, ja m’ho han explicat al seminari». Però de fet, a ma mare mai la vaig veure amb aquesta actitud i crec que ho va donar per suposat que al seminari ja m’ho havien explicat tot (val a dir que jo ja tenia un germà gran al seminari i potser ella ja ho sabia a través d’ell).


L'ORTIZ

T´enrrecordes del PUIG li agrada tan los berberetxos que sels fotie amb lo cafeuig:  .I l´avaricia rompe el saco del Fenosa quan eram a la despensa?Encara t´agrada la canço "Callate niña no llores mas?L´escoltavem a la teva habitacio.I  la cancó que li van fer al rector del seminari:"El rector del seminari sa fotut mig millonari i enves de  la televisio sa fotut un faro al balco" .Bueno ja anirem parlant.Una abraçada.
                             
L'ARCADI PEJUAN
Enunciat de situacions (divertides o no)

A segon de Filosofia, el Josep Ma. Benseny tenia un tocadiscos i discos de l’Adamo, del que escoltàvem embadalits (al menys jo) aquelles cançons tan romàntiques i suggerents. Mn. Cerdà, a classe de francès, manava al Benseny a buscar-lo i ens posava discos de cançons infantils en francès (per exemple: “Anna a un rat, / qui avale du pain sale, / le chat reviendra, / il attrapera le rat”).

També havíem arribat a ballar entre nosaltres al primer de Filosofia, tant a una de les habitacions que teníem aquell curs al darrer pis de Sant Tomàs (al mateix nivell que les golfes, que visitàrem un parell de vegades), com en algun passeig del diumenge, sols, a la Paella, en les restes d’un edifici començat a construir i deixat sense  (tocant a Castellciutat, avui construït) [hi ha com a mínim una foto, que ja enviaré].

Al 3r. curs d’Humanitats, Mn. Fontdevila ens feia l’assignatura de Geografia. Desitjava que aprenguéssim de memòria quilòmetres quadrats i habitats de cadascun dels països del món. Només el Soldevila (si no em falla la memòria) ho aconseguia, amb gran admiració per part de Mn. Fontdevila. Als altres al final ens demanava només “una idea”. Als exàmens de Pasqua recordo que havíem de saber de memòria, entre altres xuminades, els rius d’Àsia i, si pot ser, els seus quilòmetres de recorregut. Jo, l’empollon enxufat de la classe, vaig fer-me una bona xuleta, com la majoria de nosaltres, i me la vaig posar, com la majoria, dins del pupitre, que tenia una tapa que s’obria cap dalt, esperant l’ocasió per obrir-la ràpidament i treure la xuleta. Mn. Fontdevila s’ho va ensumar i va començar a obrir, un per un, cada pupitre, traient xuletes i sentenciant zeros. Jo era al darrer lloc de la classe (per ser el primer de llista). Quan va arribar a mi, no em va obrir el pupitre, potser perquè no pensava que jo hagués estat capaç de fer una xuleta, o potser perquè no volia suspendre’m per enxufat.

A 3r. d’Humanitats ens feia llatí Mn. Mas “el Vell”. Un dia traduíem no sé què de la vida dels primers eremites, i ens explicava que aquests homes vivien apartats del món, en coves al desert, etc. etc. Al Pérez se li va ocórrer preguntar on o cóm feien les seves necessitats. Mn. Mas, sense donar-li cap resposta, el va castigar immediatament fent-lo agenollar al davant, tal com estilava.

A 1r. d’Humanitats, Mn. Porta tenia la fama de menjar caramels a classe, posant-se la mà tancada davant la boca com per a estossegar, i fent un petit estossec, per en realitat passar-se el caramel a la boca.
A la classe de Mn. Porta (1r. d’Humanitats) cada setmana hi havia una espècie de concurs de trobar paraules al diccionari. Ell deia una paraula i ens posàvem tots a buscar-la al diccionari com a bojos. Qui primer de nosaltres la trobava al diccionari, es posava dempeus i llegia la seva definició. Llavors passava al primer lloc de la classe. Recordo que el Pociello era el millor de nosaltres en aquest “concurs” i sempre acabava als primers llocs de la classe. Llàstima que, tot i ser tan bon company, en la resta d’activitats d’estudi no era tant fort i, durant la setmana, anava baixant llocs i acabava bastant al final, fins a la setmana següent

Mn, CERDÀ tenia la fama (merescuda com es va demostrar amb el nostre curs) de contar sempre els mateixos xistes, i hi havia un acord tàcit entre els seus estudiants de les diferents promocions, de riure encara que el xiste no fes gràcia. Un dels "xistes" que li agradava de contar rient-se'n ell mateix, consistia en explicar que el castellà és un idioma de sons molt brutos, no tant refinats com el francés o el català; "por ejemplo, en francés se dice 'coutille' [cosa discutible, si mires un diccionari francés; suposo que és així només en francés macarrònic], en catalán 'cutilla' i en cambio en castella 'corsé'; otro ejemplo: 'fenêtre' en francés, 'finestra' en catalán, y en cambio en castellano 'ventana'": aquí sempre pronunciava les paraules en francés y en català amb una veu molt dolça i melosa i, en canvi, al dir la paraula equivalent castellana més aviat l'escupia que la pronunciava, per a remarcar la diferència, segons ell.


A la classe de Sociologia (consistent en "doctrina social de l'Església"; un pal molt, molt aborrit) que ens donava Mn. Reig a l'esmentada Aula Magna, jugàvem el següent joc per a passar la classe amb menys aborriment: ens havíem posat d'acord en que nosaltres començaríem a badallar, però no tots a l'hora, sinó un després de l'altre de forma aleatòria per tota la classe. Mn. Reig tenia la fama de que llavors el badallar també se li encomana a ell i començava també ell a badallar. Crec que ho vam aconseguir només un parell de vegades, sense que ell se'n arribés a donar mai compte del joc, i aquesta experiència ens va donar 
matèria de burla innocent durant uns dies (pocs, però).

Un any abans, a 2n de filosofia, Mn. Reig era rector  del Seminari Major i tenia l'habitació (i despatx) al mateix 2n. pis on estàvem nosaltres. Jo hi havia dies que m'havia despertat més aviat del compte i m'havia vestit, etc. i, a l'anar al vàter, m'havia trobat dos o tres dies a Mn. Reig que també anava al vàter (que quedava entre la meua habitació i la seua) amb un orinal a la mà. Aquest orinal també va ser objecte de broma innocent entre nosaltres.
Aquesta circumstància amb l'orinal és la que surt mencionada a la tesis de Santa Catalina (accessible des de Documents) quan es parla dels nostres superiors: "Maximo Superior [=Rector]: hominem qui confiat in fidem [efectivament, era famosa la seva frase "S'ha de confiar en la fe"], et alias veces pescati in fraganti cuando vuidare gibrellam amagatum sub sotanam". "Gibrella" era el nom que s'utilitzava crec que a muntanya (els companys de muntanya ho poden confirmar o rectificar) per denominar l'orinal. El que diu la tesi que Mn. Reig se l'amagava sota la sotana, jo no ho recordo; al contrari, la imatge que jo en guardo és que portava l'orinal ben visible davant seu, sense cap complexe.



Al 2n. curs d’Humanitats ens feia llatí Mn. Jordana. Era conegut que, el pobre, patia molt de la columna vertebral, que sovint li causava evidents dolors a la meitat de la classe, dolors que ell s’aguantava com podia. Potser per aquesta causa, de vegades tenia més mal humor del que seria normal en una classe de nens de 12 a 13 anys, i començava a repartir clatellots, no especialment forts, sinó més aparatosos que ofensius. Fins i tot ens feia posar drets al costat del pupitre, a fi potser d’encertar millor els clatells, al crit de guerra de “a qui toco, toco!. Però ell mateix deia ben clarament, davant de tots, que en aquests clatellots feia una excepció, més o menys amb aquestes paraules: “al Cierco, me’n guardaré molt de tocar-lo, perquè em mereix molt de respecte per ser una vocació tardana”. Lo de “vocació tardana” ho pronunciava amb admiració i fins i tot reverència. El Cierco, efectivament, havia començat aquell curs amb nosaltres amb bastants més anys que nosaltres, la resta de companys.

Continuant amb Mn. Jordana, es queixava molt del fred que feia a la classe i a tot el seminari i que, possiblement, li agreujava el seu etern mal d’esquena. Fins i tot, després de tornar de les vacances de Nadal d’aquell 2n. curs en que va morir el nostre company Pociello, sempre comentava molta sèrio: “al Pociello l’ha matat el fred!”.

El “Mn. Osso” que surt a la lletra de la nostra cançó “Al·leluia” de Mig Camí és Mn. Barbal (mort no fa gaires anys). Aquell 2n. curs de Filosofia nosaltres l’estrenàvem com a professor de Física i Química al seminari, d’un nivell equivalent al del llavors 4t. de batxillerat (darrer curs del batxillerat elemental). Acabava de sortir el juny anterior de la Facultat de Ciències, Secció Química, de la Universitat de Barcelona, recent llicenciat en Química. Que consti que a mi em va ajudar molt, perquè jo ja llavors m’interessava “en privat” per les ciències (jo al final he acabat guanyant-me la vida amb la Física) i em donava classes particulars gratuïtes de física, química i matemàtiques de 5è i 6è de batxillerat (assignatures de ciències no incloses mai al pla d’estudis del seminari), al seu pis de la Seu (Mn. Romero, el nostre “prefecte”, em va donar un permís especial per anar a casa seva a qualsevol hora de la tarda per a aquestes classes particulars). Doncs bé, el mot de “Mn. Osso” m’imagino que era degut a la seva manera de caminar en combinació amb la seva complexió física alta i robusta. Lo del “roquet llarc” de la cançó s’ha de referir, per força, al fet que a les classes sempre portava una bata blanca de químic, tal com fan els professors (químics) de la facultat de Química. Per aquesta mateixa particularitat era també famós més tard al Col·legi Pius XII de Tremp, del que era professor de química i director.
El Telescopi astronòmic:
En aquest mateix context, jo tenia (ja ho he dit) un interès especial per l’assignatura de Mn. Barbal i per a l’experimentació en general (en tinc un testimoni en un “mural” que em van fer els companys a 5é. d’Humanitats). Segurament per això, i per la meva particular relació amb ell per les classes particulars, em va confiar una clau del petit laboratori-museu de ciències que hi havia (hi ha encara, suposo) al darrera de la “classe de Ciències“ (una gran aula situada al damunt de l’església central, amb bancs en pendent, amb l’entrada al costat de la de la gran i valuosa biblioteca del Seminari). En aquest laboratori-museu hi havia un telescopi astronòmic, bastant voluminós. Des del mateix museu, a damunt de l’església com he dit, miràvem per exemple l’ermita de Sant Antoni a les faldes del Cadí i altres coses de relativament poc interès. Però a no sé a qui de nosaltres se li va ocórrer la idea d’emportar-nos el telescopi a la meva habitació del 2n. pis de Sant Tomàs, que era la de la gran finestra en forma de balcó, perquè des d’allí podíem mirar una casa de pisos que sobresortia i encara sobresurt de l’entorn amb una gran teulada plana i una bona terrassa a dalt de tot. En aquesta casa hi vivia una dona que venia cada dia a ajudar a les monges a fer nostre menjar (tenia fama de “pelar patates” a un ritme de màquina, cosa segurament necessària per la gran quantitat que ens en donaven). Aquesta senyora tenia una filla més o menys de la nostra edat, amb una cabellera llarga i un tipet molt atractiu, la qual de vegades acompanyava a sa mare. Entre nosaltres circulava la idea, potser massa imaginativa, de que de vegades prenia el sol en biquini a la gran terrassa esmentada abans. Doncs bé, força vegades havíem enfocat el telescopi cap a aquella terrassa a veure si la vèiem, però desgraciadament mai vam tenir sort!

Tornant a la nostra lletra de la cançó “Al·leluia”, s’hi esmenta també “el Tames”. Thames (crec que s’escrivia de fet amb th) era la marca d’un camió propietat del Seminari que portava l’administrador Mn. Parramon, oncle del nostre company Josep Ma. Parramon. Amb aquest camió anava a buscar menjar pel Seminari (ell era també l’encarregat de la despensa), de vegades en plan de capta pels pobles del Bisbat. Es tractava sobre tot de pomes (donades pels pagesos de la comarca de la Seu, segons es deia), de patates i de tot el que pogués arreplegar.
 Per cert, aquest Mn. Parramon, que era un tros de pa, també s’encarregava de proporcionar habitació per passar la nit a capellans, seminaristes d’altres seminaris i després també a nosaltres mateixos quan estudiàvem teologia a Sant Cugat i passàvem per la Seu pel que fos. Quan algú li comunicava que vindria per exemple algú de visita i que necessitava una habitació per passar la nit, era famosa la seva frase: “Mèèno [= “Bueno”], ja li farem lo llit...”

L'últim personatge per identificar en la nostra lletra de l'Aleluia, Mn. Pasta, crec recordar (però molt ennuboladament) que era Mn. Fortuny, que ens feia l'assignatura de Psicologia Experimental, el qual tenia fama de tenir molts diners, és a dir molta pasta.

A 3r. d’Humanitats teníem l’assignatura de Ciències Naturals que ens donava Mn. Manel Farré (rector també d’Alàs, d’on venia i anava sempre amb la seva famosa bicicleta). Quan nosaltres fèiem el curs anterior (2n.) recordo que una vegada havia quedat impressionat pel Solsona, d’un curs més que nosaltres i que, per tant, tenia llavors aquesta assignatura. M’havia impressionat, dic, que, al recreo d’un quart d’hora que teníem entre l’última hora de “vetlla” (estudi) i la última classe del dia, el Solsona més d’un dia recitava de memòria i amb orgull la lliçó que es veu que tocava en aquella última classe a continuació. Doncs bé, quan a l’any següent ens va tocar a nosaltres l’assignatura, recordo que la cosa no va ser tant difícil i no vam tenir de fer treballar tant la memòria com jo em pensava recordant les envejables exhibicions del Solsona l’any abans. Si et preguntava, recordo que es podia fer trampa amb alguna ullada al llibre obert  a damunt del pupitre i als exàmens es podia copiar amb relativa facilitat (guardo el meu llibre de Ciències de 3r. amb bastants fulls tallats com a xuleta i tornats a enganxar amb cel·lo). Entre nosaltres era com un mite la frase d’aquest Mn. Farré explicant la funció urinària i que la composició química de la suor és la mateixa que la de l’orina, però diluïda. La frase deia, més o menys, que “cuanto más sudamos, menos orinamos”. Un dia crec que al Soldevila (Soldevila, si us plau, corregeix-me si m’equivoco, cosa no tant improbable  després de tant de temps) li va tocar dir la lliçó sobre aquest tema. Ell no s’ho havia mirat i va començar que si cuanto más sudamos, menos orinamos, que si [per allargar el rotllo] cuanto más orinamos, menos sudamos y cuanto menos sudamos, más orinamos, etc. etc.”. Desgraciadament no va colar i Mn. Farré crec que se’n va fotre una mica irònicament, destruint aquell mite que fins llavors havia circulat.



oOo






5 comentaris:

  1. Si hay alguioen de quien me acuerdo mucho y que cito a menudo es Arcadi Pejuan, que creo que vivía en Asentiu. Lo cito a menudo proque para mi fue siempre un superdotado, inteligente, químico, delgado con gafas y muy pálido. Nosotros pasabamos horas traduciendo latín, a él le bastaba un minuto para traducir lo que fuera. Hoy lo imagino o catedrático de Química u obispo d'Urgell. Luego mis cuerdos van a Mosén Parramon? el que pegaba con la bara,. Yo era un desastre, siempre agitado, castigado, de rodillas con los brazos abiertos en medio de la fila. Lo merecía.!!! Y ahora que sé que puedo contaros mis recuerdos, poco a poco llegarán y añadiré algo a los vuestros.
    José Pérez

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. BENSENY: Hola Pérez,en cuanto a la primera parte, el Pejuan, has acertado, más el que nos pegaba con la bara, no era mn. Parramon, sinó mn, Porta de una corpulencia enoreme y redonda. Mn. Parramon, tio de nuestro "pirro" era el administrador y no creo que se atreviera a aplastar ni a una mosa.

      Suprimeix
  2. BENSENY,gràcies per tot aquest material que ens has propocionat i estàs alimentan amb la colaboració de més gent
    Jo no et recordó del Seminari,jo passo moltes estones amb la compañía de molts recorts imborrables d'aquells temps tan especials,sobre tot
    per molta gent,com jo,que sense les instruccions del Seminari,mai hauriem vist una lletra.
    Jo soc el Batalla de SON DEL PI,i del curs 1960,no deixeu d'aportar noves noticies. ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡ G R À C I E S ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

    ResponSuprimeix
  3. SOC EN BENSENY: Gràcies pel teu comentari. Amb aquestes pàgines procurem fer un àlbum d'aquells temps, que ens han deixat tants bons records i que han estat tant fructuosos, al menys per a mi i per a tu, tal com ho confirmes. Jo crec que sí que et recordo. Perquè no m'adreces un correu i en parlem? Gràcies.

    ResponSuprimeix
  4. Gràcies a aquells anys... sóc el que sóc avui. En sento una joiosa felicitat Mossèn Ramon de Canillo

    ResponSuprimeix