25/12/19

FELICITACIÓ DE NADAL I LES MUSSOLADES del ZAMBUDIO.



Un any més, i amb aquest ja van nou, SOPESDESAPOS no pot deixar-lo escapar sense desitjar-vos UN  BON NADAL i  MILLOR ANY NOU.


                  



I, com ja ens té acostumants, compartim aquesta pàgina amb la nova MUSSOLADA del nostre company Miquel.



                                      ESTIU A LA MASSANA
                           Col·lecció d’hivern Mussolades
                                            Nadal 2019





Miquel Zambudio i Díaz


Un vell rellotge de paret acabava de fer sonar les set del matí d’un dia de juny que podria batre rècords de calor, perquè el sol havia arribat amb força, fins i tot desmesurada, mentre la Hélène ja s’acabava de cruspir un lleuger esmorzar francès. De sobte va recordar que havia de telefonar a la seva filla.


-Bon jour, Marie. Com estàs? Ja et vaig dir que t’havia d’explicar una cosa: tinc la maleta preparada i en un parell d’hores marxo a passar uns dies fora. Així que no et preocupis per mi. Per fi podré enllestir un projecte que espera des de fa molts anys. Quan arribi a Andorra ja et telefonaré i t’aniré posant al corrent de la meva estada a les valls andorranes.


Feia pocs dies que havia acabat el curs escolar i també la vida laboral per la professora Hélène Perrier. Per fi li havia arribat la “retraite” tant esperada i ara podria tornar a continuar amb els treballs iniciats alguns anys abans sobre la història familiar.


Un vell citröen, amb més anys que no pas quilòmetres a sobre, l’esperava solitari en el carrer posterior a l’edifici on havia decidit viure, desprès de morir el seu marit. Era un petit apartament on hi havia atapeïts alguns dels antics mobles que omplien la casa senyorial de l’Antoine Perrier, un conegut advocat de la ciutat de Toulouse. Alguns assumptes no gaire clars i potser massa complicats havien fet una mala jugada al cor del jurista i el va fer marxar d’aquest món d’una forma potser massa ràpida.


Encara faltaven alguns anys per la jubilació de la Hélène i aquesta va decidir traslladar-se a viure lluny de la gran ciutat tolosenca. D’acord amb la seva filla Marie, havien venut la casa familiar i la mare havia pogut adquirir un petit apartament en el primer pis d’una antiga casa, al num. 7 del carrer Du Soleil, a prop de l’ajuntament de la petita vila de Montolieu. Aquí seguiria treballant donant classes de filosofia en el Lycée Saint Germain.


Aquell matí de juny seria llarg, ple de silencis interiors i potser una mica esgotador. Tenia al davant unes hores de cotxe, si el vell citröen aguantava, per arribar al seu destí, un lloc desconegut per ella però ple d’interrogants vitals.





Montolieu era un petit poble del sud occità francès, proper a Carcassonne i considerat com un dels pobles amb més llibreries per habitant de tot el país. A pocs quilòmetres de la ciutat medieval de Carcassonne, la petita vila de Montolieu s’havia convertit en un dels llocs més visitats pels amants de la recerca de llibres antics i també de llibreries especialitzades. Fins i tot arribaven a la vila setmanalment autocars plens de turistes que buscaven veure l’originalitat d’aquella població. Tampoc és que compressin molts llibres els centenars de visitants que omplien els carrers de Montolieu de tant en tant, però sempre acabaven adquirint algun article en els vells locals de la vila.


Així, seguien arribant visitants de diferents llocs, preferentment francesos, sempre amants de la lectura dels seus escriptors preferits, encara que també d’altres de diferents llocs del món. Amb tot això, l’atracció dels llibres havia fet augmentar el nombre de restaurants i petites cafeteries, locals atents sempre a les visites foranes. Però durant els dies feiners, Montolieu era un lloc tranquil, amb els carrers silenciosos, i on només s’escolataven els ocells que sorollaven dins dels plataners de la plaça de l’església. La Hélène havia trobat el lloc ideal per viure en aquell village dedicat als llibres.

………………………………………………

om feia cada dia, i no recordava ja el nombre d’anys que ho feia, el burgalés Pantaleón Rodríguez havia recollit un munt de cartes de les oficines de correus locals. Abans de passar per l’estació de l’Alsina Graells del Passeig de la capital urgellenca per recollir maletes, paquets o bosses de roba dirigides als estudiants del centre conventual més antic i més gran de la població, el recader Pantaleón passava diàriament per l’oficina de Correus. Aquí, una funcionària, ja entrada en anys i amb ganes de jubilar-se, preparava cada dia el correu dirigit al vell seminari i que deixava sempre en el mateix lloc.


Els capellans amb més influència en el mil·lenari bisbat urgellenc potser deurien conèixer la procedència d’aquell home, seriós i educat, però amb fort caràcter castellà. Però els seminaristes que omplien el gran edifici conventual, de ben segur que desconeixien que el Pantaleón era originari de Burgos, on havia conegut el bisbe Iglesias, quan aquest era un destacat capellà castrense durant els anys de la passada guerra civil. El Pantaleón no tenia família i el bisbe català, per agrair alguns serveis discrets fets a Burgos, el va fer venir a terres catalanes i el va destinar a fer treballs de majordomia al vell seminari urgellenc, on hi tindria també la seva residència habitual.


Els seminaristes –sobretot els més joves─ esperaven l’hora del dinar diari, quan el prefecte corresponent distribuïa el correu arribat el dia anterior. Les cartes sempre arribaven al seu destinatari amb retard d’hores o de dies. Tot depenia del seu contingut.


Una tardor fresca i desconsiderada omplia la vall urgellenca i ja una inesperada frescor s’havia colat a l’interior de la majoria de les dependències del seminari. Aquell dia el prefecte havia començat la distribució del correu pels cursos més grans i a totes les taules arribava alguna misiva. Quan les mans del destinatari s’alçaven amb nerviosisme per rebre aquell obsequi tant preuat, els altres companys de taula de seguida lluitaven per saber l’origen de la carta entregada. Però quan el Ricard va agafar la carta i va comprovar les dades del remitent, va optar de seguida per posar-se-la a la butxaca i amb un total hermetisme va seguir dinant. Per més que li van pregar els seus companys, ningú sabria ni aquell dia ni cap altre l’origen d’aquella carta, ni d’altres que anirien arribant durant un temps.


El dia anterior a l’entrega de la carta, el prefecte major havia visitat el director espiritual del centre per comunicar-li un fet més que notori:


−Joan (aquest era el nom del director espiritual) llegeix aquesta carta que acaba d’arribar. Fixa’t amb les dades del remitent; és una noia francesa. No et sembla que hauríem de fer alguna cosa? Veuràs que no es tracta de cap familiar del Ricard. (I és que en aquella época les cartes eren llegides sempre pels prefectes corresponents, abans de ser entregades als seus destinataris.)


─No pateixis, Fermí, això és cosa de joves adolescents i no et preocupis pel Ricard. És un xicot amb una gran vocació i no li farà cap mal rebre cartes d’alguna noia. Li pots entregar sense cap problema─ li va dir ben tranquil el nou director espiritual al prefecte major.


I casualment o no, aquell director espiritual tindria raó, perquè les cartes de la noia francesa es van anar espaiant i el Ricard no va rebre ja més cartes.

…………………………………………………

L’hivern d’aquell any s’havia allargat i les neus andorranes encara blanquejaven pels pics més alts durant mitjans de maig. El Ricard es va abrigar més que altres dies i es va dirigir a prendre el clípol d’Ordino el matí del dia 16 del mes de les flors. El Ricard tenia el cotxe avariat i va decidir prendre el transport públic per anar a la notaria. De fet, s’havia arreglat com si anés a un casament. Era el seu darrer dia de treball i havia de causar bona impressió a les companyes del despatx. Desprès anirien a fer un dinar especial de comiat a la Borda Estevet. La Rosa li havia planxat, fins i tot, una corbata que no veia el sol des de feia anys.


Assegut en un dels seients de finestra de la part dreta del bus andorrà, avui tindria l’oportunitat de contemplar el paisatge amb tota la seva amplitud i sense el neguit de conduir a tota pastilla, per anar sempre amb el temps just. Més avall de la Clota Verda, i ja en les terres que limiten amb La Massana, el Ricard va poder observar –cosa que no podia fer quan baixava amb cotxe− com brotaven els ceps de les noves vinyes plantades en la propietat de la Maria Reig, la Borda de L’Any de la Par. De fet, aquell nom el tenia encuriosit i sempre pensava que havia d’esbrinar el seu origen.





Els rosers que creixien davant de cada un dels rengles de ceps, i que servien per indicar si les plantes sofrien alguna malura, ja començaven a mostrar roses de diferents colors, mentre els ceps també brotaven amb força, tot esperant el sol d’estiu que faria crèixer els nous raïms.


El Ricard ja no pensava en els expedients pendents de resoldre a la notaria, sinó en com afrontaria el futur temps de jubilació, mentre viatjava amb aquell petit bus conduit per una de les poques conductores del país, una jove i xerraire portuguesa que semblava conèixer a tots els passatgers i que no parava de garlar amb uns i altres a la vegada que premia el gas a fons desprès de cada aturada.


Quan el clípol va passar davant la biblioteca massanenca que porta el nom d’un dels seus més insignes escriptors locals, l’Antoni Morell, el Ricard va recordar que feia temps que no trepitxava una biblioteca i que algun dia hauria de resoldre un enigma familiar pendent, buscant antics documents que el poguessin ajudar. I en pocs segons va prendre una gran decisió: es dedicaria a la recerca de documents que li donessin llum per conèixer els orígens de l’ àvia materna de la Rosa, la Gertrudis Sampere i Pons. Alguns historiadors andorrans l’havien emparentat amb un descendent dels Senyors de Tost i volia esbrinar aquest enigma familiar.


De moment, començaria per la biblioteca massanenca on coneixia una de les bibliotecàries, originària i resident en el petit poble de l’Aldosa, i ja pensarien en si calia visitar la Biblioteca Nacional o potser l’Arxiu Nacional andorrà.


Ja es trobava buscant documents a l’Arxiu Nacional, quan una brusca frenada de la conductora portuguesa, a la baixada de l’hospital de Meritxell, el va fer retornar a la realitat present i es va preparar per enllestir el seu darrer dia de treball a la notaria.

………………………………………………….

La balaguerina era una maleta construida pel balaguerí Profitós, en la seva fusteria del carrer Barrinou. El fuster s’havia fet amic d’un noiet que durant les vacances sempre visitava el seu local, buscant retalls de fusta per construir-se petits juguets. Al fuster Profitós, que era un home de fortes conviccions religioses i tenia un nebot estudiant en el seminari de la Seu d’Urgell, quan aquell noiet, el Ricard, li va dir, a mitges vacances d’estiu, que volia marxar al seminari, li va faltar temps per respondre: “Noi, no et preocupis, que jo et faré una maleta per portar les teves coses”.


La veritat és que el fuster no va comptar en què el noi només tenia deu anys i la maleta que va fer era per portar-la una persona més gran. La balaguerina era i és −perquè encara ronda per aquests móns de Déu− una maleta de grans dimensions, tota de fusta i amb unes peces de llautó fosc a les cantonades, per tenir una bona conservació. Portava enclastat en la part davantera un joc de metall per posar-hi un candau i així restar ben tancada. Però les dimensions eren prou grans per encabir-hi roba, sabates, llibres i, si calia, articles de menjar. Ah, però quan estava plena, era ben difícil de transportar, sobretot per un vailet a punt de fer els onze anys. Durant el primer viatge des del carrer Barrinou fins la plaça Mercadal, on hi havia la parada de l’Alsina Graells, la mare del Ricard va portar la maleta. Però a l’arribada a La Seu, el futur seminarista hauria de buscar l’ajut del “Pantaleón”, per poder travessar mitja ciutat fins el vell seminari.




La balaguerina, que acompanyava el Ricard sempre des del mes de setembre de l’any 1960, seguia ara sota el llit d’una de les dues habitacions del primer pis d’una de les cases del carrer més conegut d’un barri de treballadors que s’estava desenvolupant al nord de la capital vallesana. L’estiu s’acabava i ja ens trobàvem en la darrera setmana d’agost. La mare del Ricard estava neguitosa preparant la roba que tornaria a omplir aquella maleta que s’anava envellint desprès de fer centenars de viatges pels maleters de l’Alsina Graells. I per fi va arribar el dia de Sant Ramon. El dia 1 de setembre tots els estudiants dels centre conventual urgellenc havien d’estar de bon matí a punt per començar el nou curs.


De moment, hauria de fer unes hores de tren fins la vila de Calaf. En aquella època, i amb només 15 anys, el Ricard no sabia res dels famosos mercats de Calaf, però sí dels autobusos de l’Alsina Graells que sortien d’aquella població en direcció a La Seu.


En el tren donaria compte de l’entrepà que li havia preparat la mare i a Calaf encara hauria d’esperar un parell d’hores per prendre l’autobús que l’havia de portar a La Seu d’Urgell.


El noi Ricard passava el temps d’espera absort en tot el que li arribava, una nova vida en tots els sentits, i desconeixia que se li esperaven moltes sorpreses i algunes ben especials en aquella jornada.


Per fi es va trobar dalt de l’autobús i es va aseure al costat de la finestra, en una de les primeres files. Ja tenia clar no anar més enrere per por als marejos. El xofer l’havia ajudat a deixar la balaguerina al maleter i ja només viatjava amb una bossa de mà on portava alguns papers i el seu llampant DNI, fet expressament pels seus viatges, i unes fruites que va deixar a la part de dalt dels seients destinada als petits paquets. Anava observant la gent que pujava, quan es va adonar d’una noia que havia arribat amb una parella que ell havia suposat que eren els seus pares.


Ella li ho confirmaria desprès en una conversa que s’allargaria fins arribar a La Seu. Els pares es van acomodar en els seients de la mateixa filera, a la part dreta, i li van dir a ella que es posés al costat del Ricard.


–Així et distrauràs amb aquest noi− li van dir amb un somriure, potser fins i tot malintencionat.


I realment es van distreure tots dos joves, explicant-se tota classe d’històries de les seves joves vides. Passaven els pobles i el Ricard no s’adonava de res. La noia es deia Hélène i era francesa. Tots tres –li va dir ella− viatjaven cap a Andorra, des d’on farien ruta fins a França. El Ricard només havia visitat Andorra en algunes ocasions, i aleshores li van venir ganes de pujar-hi de nou, tot i sabent que no trobaria aquella noia de cabells rossos. Com que la Hélène parlava també castellà, anaven parlant amb les dues llengües i el noi va aprofitar els estudis de francès que ja havia començat al seminari. Res de l’altre món, però per dos joves era prou fàcil poder explicar-se coses. Ell no li podia explicar pas massa, perquè es passava quasi tot l’any tancat en aquell vell seminari urgellenc. Però també tenia moltes anècdotes de les seves sortides amb els amics durant les vacances.


Ja estaven arribant a La Seu, quan la noia va treure una foto seva d’una petita bossa de mà que portava i l’hi va entregar tota alegre al Ricard, −perquè tinguis un record meu−, li va dir. Ell no portava cap fotografia, però li va prometre que li escriuria si li donava la seva adreça, cosa que també va fer tota neguitosa la seva jove veïna d’autobús.


Arribant a la Seu, el noi seminarista es va acomiadar de la jove francesa i dels seus pares. El Ricard va baixar tot neguitós i ells van continuar viatge en direcció a Andorra. I el jove seminarista va arribar al seu destí amb els pensaments ben creuats i pensant amb més coses de les que mai havia pensat. Com sempre, tindria l’ajut del vell Pantaleón Rodríguez per portar la balaguerina al seminari i començaria una nova vida. Aquell vespre dormiria en una habitació senzilla però individual, on tindria també temps per somiar en aquella noia que havia conegut a un autobús de l’Alsina Graells i amb la qual compartiria moltes confidències durant algun temps.

................................................

−Bon jour, madame, potser arribo una mica tard, però un accident m’ha fet perdre quasi una hora, a la sortida del túnel. Un vehicle s’ha enclastat a la tanca que dóna al riu i han estat molta estona per poder treure’l de la carretera, ho sento.


−Per cert, he observat que alguns cotxes corrien molt tot pujant a La Massana− va tornar a comentar la visitant.


−No es preocupi, senyora Perrier, deixi l’equipatge i passi al menjador. Ja parlarem del paperam− li va enclastar madame Sauri, tota amable, i mostrant-li una taula individual situada sota la finestra que donava a l’Avinguda de Sant Antoni. La sala-restaurant de l’Hotel Palanques ja tenia alguns comensals enllestint els primers plats i la Hélène va pensar que estava contenta de trobar-se en aquell lloc. Realment, semblava que es trobava a França. Li parlaven en francès i els menús, encara que adaptats al menjar andorrà, li recordaven les olors del vell restaurant del carrer on vivia a Montolieu. Més tard s’assabentaria que els propietaris de l’hotel eren francesos.


De totes maneres, la professora francesa havia estat previsora i havia adquirit a la llibreria “El petit Príncep” de Montolieu, una vella gramàtica catalana. Ja havia fet algunes senzilles pràctiques. Durant la seva estada a Andorra, hauria de parlar amb molta gent i per això calia anar preparada.


−Marie, ja estic en un petit hotel de La Massana i crec que m’hi trobaré molt bé− li va dir a la filla, després d’instal·lar-se en una habitació del segon pis i decidida a descansar una estona desprès del llarg viatge. Quan va obrir la finestra, li van arribar tot un munt de records antics. La visió del vell campanar de l’església massanenca, a menys de cent metres de l’hotel, li va fer pujar pel cos una mena de fred que no podia controlar. Va tancar la finestra, va bufar ben fort i es va asserenar distribuint la roba en l’armari que esperava també la seva arribada. Aleshores va recordar una fotografia d’un àlbum familiar on destacava un campanar com el que acabava de veure per la finestra. I va tornar a pensar en les coses que podrien haver passat en aquelles valls i que ella ignorava. I que potser mai podria descobrir. 




Durant la tarda i desprès de fer un llarg descans, la Hélène va fer una curta passejada pel centre de la vila massanenca i va visitar la petita biblioteca Antoni Morell. Allà s’assabentaria de com arribar a l’Arxiu Nacional, el seu destí desitjat durant molts anys, i va començar a preparar el dossier familiar.

...........................................
A cal Baster de Cabó tenien tres fills i els dos més grans van ser cridats al front la primavera de l’any 1938. Així, el Josep i el Lluís Fages Obiols van marxar a fer de soldats al front del Segre, mentre el germà petit Tonet restava a casa amb els pares.


Durant els dies més forts de l’hivern de 1939, i quan ja s’acabava el mes de gener, arriben notícies de què l’exèrcit franquista havia entrat a Barcelona. Això fa canviar moltes coses i tant militars com molts catalans que s’han distingit en els seus pobles, com a decidits republicans, decideixen emprendre una marxa terrible que els portarà a l’exili francès, inicialment, i desprès a d’altres llocs del món. El matrimoni format per Joan Fages i la Rosa Obiols restarien a la casa familiar de cal Baster de Cabó, passant de forma anònima el dol per la mort al front del fill Lluís i lluitant per mantenir el petit Tonet. Eren temps confusos i de molt moviment de persones amunt i avall.


El fill gran del matrimoni de Cabó, el Josep Fages, arriba a Andorra el dia 8 de febrer de 1939 amb un grup de 48 persones que s’han agrupat a Organyà, venint de diferents pobles lleidatans.


A La Farga de Moles són identificats pels gendarmes francesos que controlen la frontera amb Catalunya i tot el grup serà distribuït entre diverses parròquies andorranes. Les velles sabates del Josep encara hauran de fer un llarg camí per arribar al seu destí andorrà, la parròquia de La Massana, on arribarà juntament amb un matrimoni republicà que ha deixat la seva casa al poble de Baldomar desprès de perdre el seu únic fill a la batalla del Segre, prop de Menàrguens.


Els caminants han estat de sort aquella tarda de febrer. El temps anuncia neu des de fa dies, però aquesta no arribarà fins el dia 10, quan ja estaran instal·lats a La Massana.


Tots tres refugiats són acompanyats des de la capital per un jove massanenc fins al centre del poble, on es troben amb un grup de catalans que fa pocs dies també han arribat fugint de Catalunya. A la porta de l’hotel Palanques, el cònsul Serra els dóna la benvinguda, en nom del comú massanenc, i els invita a passar a l’hotel on estaran allotjats durant uns dies i fins a rebre noves instruccions, segons que diu ell.


És així com el Pepet Fages passa els primers dies d’estada a Andorra a l’hotel Palanques, una fonda que ja es troba plena de refugiats catalans i que poc a poc aniran marxant a França. De fet, Andorra no té recursos per mantenir a més de 2.000 refugiats arribats de Catalunya i els gendarmes tenen ordres de la seva superioritat d’enviar els refugiats a França, on seran distribuïts pels diferents camps de concentració creats per atendre els milers de refugiats que aniran arribant des de Catalunya, especialment.


El Josep Fages és un jove amb caràcter, emprenedor i acaba de fer els 21 anys en el mateix front no fa pas gaires dies. Al poble de Cabó no hi havia futur per als joves com ell, ni abans de la guerra ni menys quan aquesta finalitzi, i ell vol fer plans de futur.


Un mestre d’Organyà li ha ensenyat la llengua francesa, que prou li ha costat, ja que s’havia de desplaçar a peu un parell de dies a la setmana des de Cabó, i això li permetrà poder-se comunicar amb els gendarmes francesos. Aquests no li aconsellaran viatjar a França, perquè allà només l’esperen els camps de concentració. Però el síndic Cairat haurà de cedir a les ordres franceses i fer marxar la majoria dels refugiats espanyols i catalans a França.


−Si et cases amb la Cinteta de Casa Tomàs et podries quedar a La Massana (li diu un matí el rector Fontdevila al Josepet). Sé que ella t’estima −continua el mossèn, a la vegada que li ofereix fer un cafè a l’hotel...

.......................................................

Al vell Arxiu Nacional, ubicat encara a Prada Casadet, desconeixien aquell dia que uns nous visitants estaven a punt d’arribar. Les funcionàries del departament de consultes externes vivien amb cert neguit els darrers dies de treball, perquè un nou edifici esperava la seva inauguració propera pels voltants de Sant Joan. Per fi el govern andorrà havia fet construir un nou edifici en la mateixa capital i ja havien començat a fer el trasllat de documents

.
Quan el Ricard va concertar la cita per fer una consulta familiar, la Lídia no li va avançar que ja havien començat a tancar caixes de documents. Sortosament, els documents interessats encara es trobaven sense empaquetar i es podrien consultar. La Lídia era una jove funcionària d’arxius, formada en la Universitat Autònoma de Barcelona, i sempre atenta a les peticions dels investigadors i persones interessades en trobar informacions sobre fets o persones relacionades amb el Principat.


−Rosa, avui tinc el pressentiment de que faré alguna troballa interessant a l’Arxiu− va dir el Ricard a la seva esposa mentre es preparava per deixar la casa ordinenca. I va continuar tot somrient: “Si no vinc a l’hora a dinar, no pateixis, que potser s’allarga la feina; ja et faré un truc”. Per descomptat que el Ricard no pressentia aleshores que el matí seria més llarg del que ell suposava.


Aquell matí de juny, el Ricard va arribar ben puntual al vell arxiu andorrà i ja s’havia disposat a examinar alguns documents que la Lídia li havia buscat ben amablement. Ella desconeixia les dades familiars interessades, però ja li havia indicat on podria trobar la informació que buscava.


...........................................................


Durant els anys quaranta del segle XX també es notava a Andorra la situació crítica i complicada que vivien els dos països fronterers. Espanya acaba de sortir d’un llarg període de guerra que va deixar el país en la misèria i que costaria prou aixecar. A França vivien immersos en una situació complicada, amb milers de refugiats espanyols distribuïts en camps de concentració i altres llocs, com castells i hospitals, i també en els petits pobles que rebien els espanyols refugiats de la darrera guerra. També els polítics francesos vivien pendents dels moviments dels nazis que intentaven prendre el domini francès i que ho farien l’any 1940.


Tot això repercutia en l’economia rural i ramadera d’Andorra perquè el moviment migratori era continu i sempre complicat per la petita república andorrana.


Desprès de l’any 1945, i ja amb la guerra europea acabada, els andorrans podien sortir a França sense problemes. Els hiverns andorrans eren sempre molt llargs i amb poca feina al camp. Per això, molts habitants de les valls aprofitaven, ja començada la tardor, per dirigir-se a l’Ariège a buscar qualsevol tipus de treball, i així poder fer uns estalvis pel manteniment de la casa familiar. El Josep Fages seria un d’aquests andorrans que marxaria a França i s’establiria a la població de Tarascó, on durant alguns anys aniria a treballar i on s’enrolaria també en un grup de contrabandistes que transportaven tota classe de productes entre els dos països. El Josep, conegut com le catalan era un home alt i de composició forta i ben plantat, i ben aviat es faria veure entre les joves franceses.


Com que l’hivern era llarg, el Josep aprofitava per sortir a les festes del poble francès i allà va conèixer la Renée, una noia casadora i ben simpàtica que de seguida es va enamorar del xicot andorrà. Ella desconeixia que el Josep estava casat i ja tenia una petita filla a les terres andorranes. Les coses es van complicar tant que aquella jove francesa de Tarascó va quedar embarassada del Josep.


Un fet que fa ver canviar les coses i avançar els esdeveniments: l’haver d’explicar el Josep la seva situació familiar andorrana a la nova enamorada. Al petit poble de Tarascó hi va haver un gran enrenou. El Josep va passar aquell hivern com va poder i dedicat preferentment als nous negocis, dels quals en treia uns bons guanys. Però el Josep no arribaria a conèixer la filla que vindria al món en el proper estiu, perquè el Josep ja no hi seria.


En realitat, le catalan ja no estava en aquest món, perquè abans d’arribar la primavera de l’any 1950 algú el va fer desaparèixer. Ni en les terres massanenques ni tampoc en el poble de Tarascó ningú va donar mai una explicació exacta i verídica de com havia mort el Josep. Alguns contaven que un germà de la Renée s’hauria venjat del jove andorrà en conèixer la seva situació de casat i afillat a La Massana, i altres deien també que les enveges entre alguns capos del contraban podrien haver fet precipitar la mort del Josep Fages, un fet bastant comú durant els mesos d’hivern a les muntanyes andorranes d’aquelles èpoques.


La Cinteta del carrer Major de la Massana era una bona administradora i amb els diners que arribaven de Tarascó el matrimoni havia adquirit un gran patrimoni de terres al poble d’Escàs, en la mateixa Massana i, fins i tot, terres amunt d’Ordino. Per això, les enveges corrien més que l’aire fresc d’aquelles muntanyes i el Josep Fages també corria el risc de perdre el peu i alguna cosa més durant les seves travesses clandestines.


Sigui com sigui, quan va néixer a Tarascó la petita Hélène, ja ningú recordava el Josep andorrà i la seva mare s’havia emparellat amb un jove francès.

...........................................................

La tardor s’havia imposat ja en la vall urgellenca, i el rovellons ja començaven a desaparèixer dels boscos de la serra del Cadí perquè el fred començava a baixar dels primers pics nevats en les valls andorranes. Els plataners dels patis conventuals ja es despullaven de les fulles que omplien d’ombra els espais de lleure dels joves estudiants i el fred ja s’introduïa lentament en totes les dependències del vell seminari

.


Amb tot això, els estudiants aprofitaven el temps lliure per sortir a córrer i fer alguna activitat externa que els fes passar el fred que els començava a amoïnar. I és que en aquella època no existia cap aparell calefactor en cap de les dependències d’aquell edifici centenari conventual.


Quan el jove Ricard va rebre la carta del prefecte es va acabar el menjar en un no res, i va esperar neguitós la sortida sempre obligada i general del gran refectori, i es va dirigir a la seva habitació com un llamp. Les mans li cremaven amb les ganes de treure de la butxaca la carta que acabava d’arribar. Ell desconeixia aleshores que la carta ja havia estat llegida pel prefecte i el mateix director espiritual i pensava que el seu contingut era una incògnita només per a ell. Quan va tancar la porta de l’habitació es va asseure sobre el llit tot neguitós i va començar a llegir:


“Cher ami, Ricard, com estàs? Tinc moltes coses per contar-te i no sé avui per on començar. Primer et conto que he tingut molt bones notes en l’examen trimestral i espero que tu em diguis el mateix sobre els teus resultats. També et dic que hem passat un estiu molt calorós i que he pogut gaudir d’uns dies de platja en aquell lloc que tu coneixes. Ja estem acabant el primer trimestre però tinc alguna dificultat en dues matèries. Tinc sort de què la meva amiga Odette m’ajudi en alguns temes dels estudis. A vegades treballem juntes i així ens en sortim millor.


Avui t’he d’explicar un parell de coses importants. La primera és confessar-te que el matrimoni que m’acompanyava quan ens vàrem conèixer, no eren en realitat els meus pares. És una llarga història, però t’ho volia confessar. Visc amb ells, però són els meus tiets, encara que realment els estimo com si fossin els meus pares de veritat. També t’he de dir, i això ho sento moltíssim, que he rebut una carta del centre on tu estàs estudiant i m’aconsellen que no t’escrigui més, ja que això podria comportar problemes per tu. No sé a quins problemes es deuen referir, però he pensat –i els pares també pensen així− que potser hauria de fer cas a aquesta carta i deixar d’escriure’t. Em sap molt greu haver de donar aquest pas i vull que tinguis un bon record de mi. Quan passin alguns anys, ja tornarem a posar-nos en contacte i saber de les nostres vides. Molt cordialment, Hélène.”


Aquesta carta, com es pot suposar, ja seria la darrera que arribaria al centre conventual des de terres franceses i pel Ricard va suposar un cop molt dur. Desconeixia el motiu i qui podia haver enviat una carta a la Hélène, i va continuar la seva vida de resident d’aquell centre encara durant alguns anys. No va tenir forces, ni li sortien les paraules, per fer una resposta a la darrera carta d’aquella amiga, de la qual ja perdria la pista per sempre. O no?

..........................................................

L’estiu de l’any 1965 va viatjar per primera vegada a Catalunya una joveneta Hélène quan només tenia quinze anys. Havia tret molt bones qualificacions aquell curs i els seus pares la van portar a visitar Barcelona. Ella no sabia el perquè, però feia alguns anys que desitjava fer aquell viatge i ho havia demanat als seus pares amb insistència. Per fi, havia aconseguit el seu tant esperat desig. Feia dos anys que es preparava, potser no casualment, estudiant la llengua espanyola, cosa que feia amb una professora catalana coneguda de la família. Potser també aquella professora la deuria animar a conèixer Barcelona.


El matrimoni format per l’Antoine Fages i madame Rut Fages, no havien tingut fills, però tenien adoptada la seva neboda Hélène des de molt petita. A pocs mesos de néixer, la mare de la petita va morir, restant orfe perquè el pare ja havia mort anteriorment. Desprès de fer algunes indagacions les institucions municipals de Tarascó es van posar amb contacte amb el germà del pare, l’Antonio Fages, qui també residia aleshores a França i festejava amb una jove francesa de la població de Mazamet , prop de Toulouse.



Tarascó, 2018

La trobada de la neboda seria el motiu perfecte i, també obligat, per fer un casament ràpid i així poder-se fer càrrec de la petita Hélène. La van adoptar i la nena va viure ja sempre amb ells com si fossin realment els seus pares. Casualitats de la vida, la parella no podria tenir fills i viurien feliços amb la neboda a qui van estimar sempre com si realment fos filla seva.


Però durant la primavera de l’any 1965, la Hélène va conèixer la veritat dels seus pares reals. En principi la notícia la va entristir en saber el drama familiar dels seus pares, però també es va sentir molt feliç de poder tenir els pares actuals i de veure que l’estimaven com si fos una filla pròpia. I des d’aleshores va sentir la necessitat de saber més de la seva família real. Els anys passarien, es va fer gran, es va casar, i també va tenir una filla, la Marie. I va anar guardant tot el que li pogués recordar o donar alguna pista sobre el seu pare andorrà. Potser algun dia podria dedicar una part del seu temps a resoldre les incògnites que tenia.

...........................................................

Eren les nou del matí d’un dia de juny que s’esperava especialment calorós i, sobretot, podria ser molt especial. Una jornada tant inesperada, en alguns aspectes, que bé podria ser motiu per escriure un guió de pel·lícula. La sala menjador de la planta baixa de l’hotel Palanques estava silenciosa amb només els intervals dels curts passejos de la Hélène per procurar-se els productes que la mestressa de l’hotel li havia preparat per esmorzar. Es notava que alguns hostes ja havien esmorzat, potser amb la intenció de fer algun dels cims que envolten La Massana, i la professora francesa va esmorzar tranquil·la i pensativa. Havia de començar a fer alguns tràmits complicats i tenia certa por del seu resultat.


Abans d’adreçar-se a l’Arxiu Nacional, aquell matí volia fer una visita local per començar les seves investigacions. Una bibliotecària massanenca li havia recomanat visitar una de les cases més antigues de la parròquia. Potser en aquella casa li podien donar alguna pista sobre el seu pare i qui sap si, també, sobre algun altre familiar desconegut per ella. Realment, la Hélène sempre havia tingut la intuïció de què podria tenir algun germà desconegut encara. Ara tenia tot el temps del món i no pararia fins trobar algun entrellat sobre la vida del seu pare, el Josep Fages.


De fet, es trobava molt a prop del lloc on podia trobar resposta als seus enigmes, però a vegades les coses resulten difícils de concretar-se. Va arreglar les seves pertinences en l’habitació, es va preparar com si anés a fer un examen de final de carrera, i es va dirigir a la Casa Tadora, la qual es troba a uns cinquanta metres amunt, en el mateix carrer Major on ara estava hostatjada.




Carrer Major, La Massana. 2018


Quan va arribar a la porta d’una de les cases més antigues de La Massana, la Hélène se sentia més nerviosa que el matí del seu casament amb l’advocat Perrier. I quan ja anava a prémer el timbre de la casa, una veïna es va atansar i li va espetar:


−Bon dia. Si busca algú de la casa, ara no hi són. Sembla ser que el padrí de la casa es troba malalt i han marxat a l’hospital. No se sap si l’hauran d’ingressar, perquè resulta que ja té quasi cent anys.


–No els coneix? −va insistir la veïna, en veure que la desconeguda li semblava forastera.


−Gràcies, madame. Ja vindré més tard. Merci. −I la Hélène va retornar camí avall, una mica decebuda en el seu primer intent de recerca. “Però ja hi tornaré”, va pensar ella sense perdre els ànims.


Quan havia sortit de l’hotel, havia vist a l’edifici d’enfront un cartell que anunciava haver-hi una perruqueria i va decidir entrar-hi. Així aniria més arreglada en la seva propera visita a l’Arxiu Nacional.


Casualment la llibreta de contactes i reserves d’aquell matí estava en blanc i en pocs segons ja estava asseguda davant un mirall on també hi veia la cara d’un perruquer alt i ben plantat que la observava encuriosit tot esperant instruccions d’una clienta desconeguda. El Manel era un perruquer amb ofici d’anys i de seguida va intuir alguna cosa en aquella dona estrangera, i que li recordava a algú a qui no podia posar nom ni figura encara.


−Voldria un rentat i que em deixi arreglada per fer unes gestions. Si en surto contenta, ja tornaré un altre dia perquè em faci una retallada de puntes i algun petit canvi−, li va deixar anar la Hélène ben decidida.


−Molt bé, madame, això està fet. Segur en quedarà ben contenta i per ser la primera vegada, també li arreglaré el preu, −li va respondre el perruquer massanenc, mentre la feia seure al fons del local on hi tenia disposats dos espais per rentar els cabells als seus clients i, especialment, clientes.


Mentre el perruquer ensabonava el cap de la nova clienta, anava pensant a qui li recordaven aquells ulls blaus que inspeccionaven el local sense voler, però amb cert interès. De fet, a la Hélène li interessava tot el que tenia al seu voltant.


Quan ella va tornar a seure davant el mirall, en el centre del local, es va adonar que podia observar des de la cadira el moviment del carrer i les persones que circulaven davant la perruqueria. De seguida tots dos van iniciar una conversa que va durar tot el temps del ràpid treball del perruquer. Així aquest es va assabentar dels motius del viatge d’aquella forastera i va començar a lligar caps sobre algunes informacions –sempre rumors sense cap fonament− que li havien arribat sobre una de les antigues cases del carrer Major.


En pocs minuts la Hélène ja es trobava a la parada del bus, dirigint-se a les dependències de l’arxiu andorrà. La bibliotecària de La Massana ja li havia donat les indicacions exactes del lloc on trobaria el centre arxivístic més important d’Andorra. I poc a poc va començar a examinar i viure en aquell petit país on tant havia desitjat anar. Realment sentia unes sensacions estranyes cada vegada que s’atansava a algun lloc d’on podria treure alguna informació que li pogués portar al punt que buscava.


Durant la seva vida havia tingut sensacions similars i ara estava convençuda de què alguna cosa havia de passar ben aviat. Però ella no pressentia ni de lluny tot el que li esperava aquell matí calorós de juny i en aquell país encara desconegut.


−Bon jour, sóc francesa i busco unes dades sobre el meu pare, −va indicar la Hélène a la noia que la va atendre només entrar en les dependències arxivístiques nacionals.


−Ho sento, madame, la persona que l’hauria d’atendre ha sortit i estarà fora uns trenta minuts. Si volgués anar a fer un cafè, després l’atendrem de seguida.


–Moltes gràcies, així ho faré i ja tornaré desprès, −va respondre ja més tranquil·la la Hélène.


Mentre s’acomiadava de la jove funcionària, encara va tenir temps d’observar algunes estanteries de llibres que omplien una estància −semblava un lloc per examinar documents− amb una taula de fusta amb algunes cadires i on un senyor amb barba ja blanca es trobava absort examinant uns documents. Ella va sortir al carrer i va buscar una cafeteria propera que ja havia vist abans d’entrar a l’arxiu.


....................................................


-Bon jour, madame!, puc seure al seu costat? −li va enclastar sense pensar-ho gaire a la dona que es prenia un cafè amb llet, prop de la finestra que donava al carrer Prat de la Creu. Des del mateix carrer el Ricard havia reconegut la dona que acabava de sortir de l’Arxiu Nacional.


Realment va ser només un cop d’instint. El Ricard havia decidit prendre un cafè, abans de tornar a endinsar-se en les indagacions que havia començat feia ja un parell de dies.


La Hélène no es va sorprendre perquè va reconèixer que era el suposat investigador que havia vist examinant uns documents a l’Arxiu, i amablement el va saludar:


−Sí, segui, potser m’ajudarà en el meu treball d’investigació.


Aquell home, d’una edat similar a la seva −va pensar ella− li va causar una sensació ben estranya. Fins i tot va pensar que semblava que el coneixia, però era del tot impossible. Es notava que era andorrà i no recordava la seva cara de res. Però aquella cara...


−M’ha semblat que buscava alguna cosa a l’Arxiu −li va dir el Ricard de seguida que va seure al seu costat.


–Marcel·lí, posa’m un cafè, si et plau i portan’s també uns crosanets de xocolata...


−Sí, és una història una mica complicada i voldria trobar l’entrellat d’un problema familiar. No sé si tenim temps avui per explicar-li tot, però li faré un petit resum, −li va contestar ella amb un posat seriós, encara que ben tranquil·la.


−Jo sóc jubilat i també estic buscant unes dades familiars dels meus avantpassats. Potser li podré donar un cop de mà si la cosa no és molt complicada. Conec el personal de l’arxiu i com es poden arribar a esbrinar algunes dades, sempre que el tema no sigui molt complex. Com que tenim una estona, fins que arribi l’encarregada de la sala de consultes, potser em podria fer un resum de la seva història.


Desprès d’anomenar-se només amb el seu cognom Perrier, la Hélène va començar a explicar la seva història familiar fent un repàs de tota la seva vida des de ben joveneta fins la seva jubilació, mentre el Ricard escoltava totalment absort en aquella estranya història. El cognom Perrier no li recordava a ningú conegut, però al cap del Ricard començaven a arribar certs indicis ...


−Expliqui’m amb detall aquell viatge que diu va fer a Catalunya quan només tenia quinze anys. Ho recorda encara? −va tornar a insistir el Ricard, mentre una estranya sensació freda li començava a recórrer tot el cos.


I ella li va explicar ara ja tota classe de detalls, com va pujar a un autobús on va trobar un jove estudiant d’un seminari català, amb qui va fer amistat i a qui va donar una foto seva. Que es van escriure durant un temps, però que feia més de cinquanta anys que no sabia res d’aquell jove. La Hélène explicava aquells fets com si els estigués vivint encara i se li notava en el seu to de veu la importància que aquell fet havia significat per ella, durant la seva adolescència.


El Ricard escoltava, absort en mil pensaments, i amb la tensió pujant d’una forma inesperada. El fred que li pujava pel cos es convertia ja en suor, malgrat que l’aire condicionat del local baixava dels 20 graus, i no sabia com contenir els seus impulsos.


De sobte, va mirar fixament aquells ulls blaus amb els que tantes vegades havia somiat, es va passar el mocador pel front perquè la suor ja li arribava als ulls, es va treure la cartera de la butxaca tot neguitós, i del fons de la mateixa va extreure una petita fotografia que va mostrar quasi tremolant.





−Hélène, jo sóc el Ricard, i aquesta fotografia l’he portada sempre a la cartera. Ets tu, quan tenies quinze anys, −li va dir ell tot emocionat i amb els ulls a punt d’explotar.


Els dos es van aixecar de cop i es van fondre en una abraçada que va durar uns minuts interminables... I tots dos van deixar les seves investigacions familiars per un altre dia.


..........................................................


Anotacions finals:


1.- Els llocs descrits en aquesta narració són reals, també alguns personatges. La major part dels fets i personatges són ficticis.


2.- També aquest any vull tenir un record especial per a tots els presos polítics catalans i els polítics exiliats fora de Catalunya. Tots ells i elles passaran un altre Nadal lluny de les seves llars i dels seus més estimats. Lluitem per la seva plena llibertat.




Col·lecció d’hivern Mussolades :

Any 2009 : La Verge viatja en autoestop

Any 2010 : Viatge sense retorn

Any 2011 : La noia dels ulls verds

Any 2012 : El darrer atemptat a Franco

Any 2013 : La noia txeca que volia aprendre català

Any 2014 : La Xina: I un fort vent va tancar la porta per sempre

Any 2015 : Misteris d’El Caire

Any 2016 : La noia de la rotonda

Any 2017 : Anotacions d’un dietari: El robatori del Beatus

Any 2018 : Nadal dels forasters

Any 2019 : Estiu a La Massana


























Del Text : Miquel Zambudio i Díaz


De la correcció : Lluís Roig i Palet


De les fotografies : del mateix autor


Desembre de 2019


























ESTIU A LA MASSANA


Col·lecció d’hivern Mussolades


Nadal 2019


























Miquel Zambudio i Díaz






















Estiu a La Massana






Un vell rellotge de paret acabava de fer sonar les set del matí d’un dia de juny que podria batre rècords de calor, perquè el sol havia arribat amb força, fins i tot desmesurada, mentre la Hélène ja s’acabava de cruspir un lleuger esmorzar francès. De sobte va recordar que havia de telefonar a la seva filla.


-Bon jour, Marie. Com estàs? Ja et vaig dir que t’havia d’explicar una cosa: tinc la maleta preparada i en un parell d’hores marxo a passar uns dies fora. Així que no et preocupis per mi. Per fi podré enllestir un projecte que espera des de fa molts anys. Quan arribi a Andorra ja et telefonaré i t’aniré posant al corrent de la meva estada a les valls andorranes.


Feia pocs dies que havia acabat el curs escolar i també la vida laboral per la professora Hélène Perrier. Per fi li havia arribat la “retraite” tant esperada i ara podria tornar a continuar amb els treballs iniciats alguns anys abans sobre la història familiar.


Un vell citröen, amb més anys que no pas quilòmetres a sobre, l’esperava solitari en el carrer posterior a l’edifici on havia decidit viure, desprès de morir el seu marit. Era un petit apartament on hi havia atapeïts alguns dels antics mobles que omplien la casa senyorial de l’Antoine Perrier, un conegut advocat de la ciutat de Toulouse. Alguns assumptes no gaire clars i potser massa complicats havien fet una mala jugada al cor del jurista i el va fer marxar d’aquest món d’una forma potser massa ràpida.


Encara faltaven alguns anys per la jubilació de la Hélène i aquesta va decidir traslladar-se a viure lluny de la gran ciutat tolosenca. D’acord amb la seva filla Marie, havien venut la casa familiar i la mare havia pogut adquirir un petit apartament en el primer pis d’una antiga casa, al num. 7 del carrer Du Soleil, a prop de l’ajuntament de la petita vila de Montolieu. Aquí seguiria treballant donant classes de filosofia en el Lycée Saint Germain.


Aquell matí de juny seria llarg, ple de silencis interiors i potser una mica esgotador. Tenia al davant unes hores de cotxe, si el vell citröen aguantava, per arribar al seu destí, un lloc desconegut per ella però ple d’interrogants vitals.













Montolieu era un petit poble del sud occità francès, proper a Carcassonne i considerat com un dels pobles amb més llibreries per habitant de tot el país. A pocs quilòmetres de la ciutat medieval de Carcassonne, la petita vila de Montolieu s’havia convertit en un dels llocs més visitats pels amants de la recerca de llibres antics i també de llibreries especialitzades. Fins i tot arribaven a la vila setmanalment autocars plens de turistes que buscaven veure l’originalitat d’aquella població. Tampoc és que compressin molts llibres els centenars de visitants que omplien els carrers de Montolieu de tant en tant, però sempre acabaven adquirint algun article en els vells locals de la vila.


Així, seguien arribant visitants de diferents llocs, preferentment francesos, sempre amants de la lectura dels seus escriptors preferits, encara que també d’altres de diferents llocs del món. Amb tot això, l’atracció dels llibres havia fet augmentar el nombre de restaurants i petites cafeteries, locals atents sempre a les visites foranes. Però durant els dies feiners, Montolieu era un lloc tranquil, amb els carrers silenciosos, i on només s’escolataven els ocells que sorollaven dins dels plataners de la plaça de l’església. La Hélène havia trobat el lloc ideal per viure en aquell village dedicat als llibres.


………………………………………………






Com feia cada dia, i no recordava ja el nombre d’anys que ho feia, el burgalés Pantaleón Rodríguez havia recollit un munt de cartes de les oficines de correus locals. Abans de passar per l’estació de l’Alsina Graells del Passeig de la capital urgellenca per recollir maletes, paquets o bosses de roba dirigides als estudiants del centre conventual més antic i més gran de la població, el recader Pantaleón passava diàriament per l’oficina de Correus. Aquí, una funcionària, ja entrada en anys i amb ganes de jubilar-se, preparava cada dia el correu dirigit al vell seminari i que deixava sempre en el mateix lloc.


Els capellans amb més influència en el mil·lenari bisbat urgellenc potser deurien conèixer la procedència d’aquell home, seriós i educat, però amb fort caràcter castellà. Però els seminaristes que omplien el gran edifici conventual, de ben segur que desconeixien que el Pantaleón era originari de Burgos, on havia conegut el bisbe Iglesias, quan aquest era un destacat capellà castrense durant els anys de la passada guerra civil. El Pantaleón no tenia família i el bisbe català, per agrair alguns serveis discrets fets a Burgos, el va fer venir a terres catalanes i el va destinar a fer treballs de majordomia al vell seminari urgellenc, on hi tindria també la seva residència habitual.


Els seminaristes –sobretot els més joves─ esperaven l’hora del dinar diari, quan el prefecte corresponent distribuïa el correu arribat el dia anterior. Les cartes sempre arribaven al seu destinatari amb retard d’hores o de dies. Tot depenia del seu contingut.


Una tardor fresca i desconsiderada omplia la vall urgellenca i ja una inesperada frescor s’havia colat a l’interior de la majoria de les dependències del seminari. Aquell dia el prefecte havia començat la distribució del correu pels cursos més grans i a totes les taules arribava alguna misiva. Quan les mans del destinatari s’alçaven amb nerviosisme per rebre aquell obsequi tant preuat, els altres companys de taula de seguida lluitaven per saber l’origen de la carta entregada. Però quan el Ricard va agafar la carta i va comprovar les dades del remitent, va optar de seguida per posar-se-la a la butxaca i amb un total hermetisme va seguir dinant. Per més que li van pregar els seus companys, ningú sabria ni aquell dia ni cap altre l’origen d’aquella carta, ni d’altres que anirien arribant durant un temps.


El dia anterior a l’entrega de la carta, el prefecte major havia visitat el director espiritual del centre per comunicar-li un fet més que notori:


−Joan (aquest era el nom del director espiritual) llegeix aquesta carta que acaba d’arribar. Fixa’t amb les dades del remitent; és una noia francesa. No et sembla que hauríem de fer alguna cosa? Veuràs que no es tracta de cap familiar del Ricard. (I és que en aquella época les cartes eren llegides sempre pels prefectes corresponents, abans de ser entregades als seus destinataris.)


─No pateixis, Fermí, això és cosa de joves adolescents i no et preocupis pel Ricard. És un xicot amb una gran vocació i no li farà cap mal rebre cartes d’alguna noia. Li pots entregar sense cap problema─ li va dir ben tranquil el nou director espiritual al prefecte major.


I casualment o no, aquell director espiritual tindria raó, perquè les cartes de la noia francesa es van anar espaiant i el Ricard no va rebre ja més cartes.


…………………………………………………


L’hivern d’aquell any s’havia allargat i les neus andorranes encara blanquejaven pels pics més alts durant mitjans de maig. El Ricard es va abrigar més que altres dies i es va dirigir a prendre el clípol d’Ordino el matí del dia 16 del mes de les flors. El Ricard tenia el cotxe avariat i va decidir prendre el transport públic per anar a la notaria. De fet, s’havia arreglat com si anés a un casament. Era el seu darrer dia de treball i havia de causar bona impressió a les companyes del despatx. Desprès anirien a fer un dinar especial de comiat a la Borda Estevet. La Rosa li havia planxat, fins i tot, una corbata que no veia el sol des de feia anys.


Assegut en un dels seients de finestra de la part dreta del bus andorrà, avui tindria l’oportunitat de contemplar el paisatge amb tota la seva amplitud i sense el neguit de conduir a tota pastilla, per anar sempre amb el temps just. Més avall de la Clota Verda, i ja en les terres que limiten amb La Massana, el Ricard va poder observar –cosa que no podia fer quan baixava amb cotxe− com brotaven els ceps de les noves vinyes plantades en la propietat de la Maria Reig, la Borda de L’Any de la Par. De fet, aquell nom el tenia encuriosit i sempre pensava que havia d’esbrinar el seu origen.





Els rosers que creixien davant de cada un dels rengles de ceps, i que servien per indicar si les plantes sofrien alguna malura, ja començaven a mostrar roses de diferents colors, mentre els ceps també brotaven amb força, tot esperant el sol d’estiu que faria crèixer els nous raïms.


El Ricard ja no pensava en els expedients pendents de resoldre a la notaria, sinó en com afrontaria el futur temps de jubilació, mentre viatjava amb aquell petit bus conduit per una de les poques conductores del país, una jove i xerraire portuguesa que semblava conèixer a tots els passatgers i que no parava de garlar amb uns i altres a la vegada que premia el gas a fons desprès de cada aturada.


Quan el clípol va passar davant la biblioteca massanenca que porta el nom d’un dels seus més insignes escriptors locals, l’Antoni Morell, el Ricard va recordar que feia temps que no trepitxava una biblioteca i que algun dia hauria de resoldre un enigma familiar pendent, buscant antics documents que el poguessin ajudar. I en pocs segons va prendre una gran decisió: es dedicaria a la recerca de documents que li donessin llum per conèixer els orígens de l’ àvia materna de la Rosa, la Gertrudis Sampere i Pons. Alguns historiadors andorrans l’havien emparentat amb un descendent dels Senyors de Tost i volia esbrinar aquest enigma familiar.


De moment, començaria per la biblioteca massanenca on coneixia una de les bibliotecàries, originària i resident en el petit poble de l’Aldosa, i ja pensarien en si calia visitar la Biblioteca Nacional o potser l’Arxiu Nacional andorrà.


Ja es trobava buscant documents a l’Arxiu Nacional, quan una brusca frenada de la conductora portuguesa, a la baixada de l’hospital de Meritxell, el va fer retornar a la realitat present i es va preparar per enllestir el seu darrer dia de treball a la notaria.


………………………………………………….






La balaguerina era una maleta construida pel balaguerí Profitós, en la seva fusteria del carrer Barrinou. El fuster s’havia fet amic d’un noiet que durant les vacances sempre visitava el seu local, buscant retalls de fusta per construir-se petits juguets. Al fuster Profitós, que era un home de fortes conviccions religioses i tenia un nebot estudiant en el seminari de la Seu d’Urgell, quan aquell noiet, el Ricard, li va dir, a mitges vacances d’estiu, que volia marxar al seminari, li va faltar temps per respondre: “Noi, no et preocupis, que jo et faré una maleta per portar les teves coses”.


La veritat és que el fuster no va comptar en què el noi només tenia deu anys i la maleta que va fer era per portar-la una persona més gran. La balaguerina era i és −perquè encara ronda per aquests móns de Déu− una maleta de grans dimensions, tota de fusta i amb unes peces de llautó fosc a les cantonades, per tenir una bona conservació. Portava enclastat en la part davantera un joc de metall per posar-hi un candau i així restar ben tancada. Però les dimensions eren prou grans per encabir-hi roba, sabates, llibres i, si calia, articles de menjar. Ah, però quan estava plena, era ben difícil de transportar, sobretot per un vailet a punt de fer els onze anys. Durant el primer viatge des del carrer Barrinou fins la plaça Mercadal, on hi havia la parada de l’Alsina Graells, la mare del Ricard va portar la maleta. Però a l’arribada a La Seu, el futur seminarista hauria de buscar l’ajut del “Pantaleón”, per poder travessar mitja ciutat fins el vell seminari.





La balaguerina, que acompanyava el Ricard sempre des del mes de setembre de l’any 1960, seguia ara sota el llit d’una de les dues habitacions del primer pis d’una de les cases del carrer més conegut d’un barri de treballadors que s’estava desenvolupant al nord de la capital vallesana. L’estiu s’acabava i ja ens trobàvem en la darrera setmana d’agost. La mare del Ricard estava neguitosa preparant la roba que tornaria a omplir aquella maleta que s’anava envellint desprès de fer centenars de viatges pels maleters de l’Alsina Graells. I per fi va arribar el dia de Sant Ramon. El dia 1 de setembre tots els estudiants dels centre conventual urgellenc havien d’estar de bon matí a punt per començar el nou curs.


De moment, hauria de fer unes hores de tren fins la vila de Calaf. En aquella època, i amb només 15 anys, el Ricard no sabia res dels famosos mercats de Calaf, però sí dels autobusos de l’Alsina Graells que sortien d’aquella població en direcció a La Seu.


En el tren donaria compte de l’entrepà que li havia preparat la mare i a Calaf encara hauria d’esperar un parell d’hores per prendre l’autobús que l’havia de portar a La Seu d’Urgell.


El noi Ricard passava el temps d’espera absort en tot el que li arribava, una nova vida en tots els sentits, i desconeixia que se li esperaven moltes sorpreses i algunes ben especials en aquella jornada.


Per fi es va trobar dalt de l’autobús i es va aseure al costat de la finestra, en una de les primeres files. Ja tenia clar no anar més enrere per por als marejos. El xofer l’havia ajudat a deixar la balaguerina al maleter i ja només viatjava amb una bossa de mà on portava alguns papers i el seu llampant DNI, fet expressament pels seus viatges, i unes fruites que va deixar a la part de dalt dels seients destinada als petits paquets. Anava observant la gent que pujava, quan es va adonar d’una noia que havia arribat amb una parella que ell havia suposat que eren els seus pares.


Ella li ho confirmaria desprès en una conversa que s’allargaria fins arribar a La Seu. Els pares es van acomodar en els seients de la mateixa filera, a la part dreta, i li van dir a ella que es posés al costat del Ricard.


–Així et distrauràs amb aquest noi− li van dir amb un somriure, potser fins i tot malintencionat.


I realment es van distreure tots dos joves, explicant-se tota classe d’històries de les seves joves vides. Passaven els pobles i el Ricard no s’adonava de res. La noia es deia Hélène i era francesa. Tots tres –li va dir ella− viatjaven cap a Andorra, des d’on farien ruta fins a França. El Ricard només havia visitat Andorra en algunes ocasions, i aleshores li van venir ganes de pujar-hi de nou, tot i sabent que no trobaria aquella noia de cabells rossos. Com que la Hélène parlava també castellà, anaven parlant amb les dues llengües i el noi va aprofitar els estudis de francès que ja havia començat al seminari. Res de l’altre món, però per dos joves era prou fàcil poder explicar-se coses. Ell no li podia explicar pas massa, perquè es passava quasi tot l’any tancat en aquell vell seminari urgellenc. Però també tenia moltes anècdotes de les seves sortides amb els amics durant les vacances.


Ja estaven arribant a La Seu, quan la noia va treure una foto seva d’una petita bossa de mà que portava i l’hi va entregar tota alegre al Ricard, −perquè tinguis un record meu−, li va dir. Ell no portava cap fotografia, però li va prometre que li escriuria si li donava la seva adreça, cosa que també va fer tota neguitosa la seva jove veïna d’autobús.


Arribant a la Seu, el noi seminarista es va acomiadar de la jove francesa i dels seus pares. El Ricard va baixar tot neguitós i ells van continuar viatge en direcció a Andorra. I el jove seminarista va arribar al seu destí amb els pensaments ben creuats i pensant amb més coses de les que mai havia pensat. Com sempre, tindria l’ajut del vell Pantaleón Rodríguez per portar la balaguerina al seminari i començaria una nova vida. Aquell vespre dormiria en una habitació senzilla però individual, on tindria també temps per somiar en aquella noia que havia conegut a un autobús de l’Alsina Graells i amb la qual compartiria moltes confidències durant algun temps.


................................................






−Bon jour, madame, potser arribo una mica tard, però un accident m’ha fet perdre quasi una hora, a la sortida del túnel. Un vehicle s’ha enclastat a la tanca que dóna al riu i han estat molta estona per poder treure’l de la carretera, ho sento.


−Per cert, he observat que alguns cotxes corrien molt tot pujant a La Massana− va tornar a comentar la visitant.


−No es preocupi, senyora Perrier, deixi l’equipatge i passi al menjador. Ja parlarem del paperam− li va enclastar madame Sauri, tota amable, i mostrant-li una taula individual situada sota la finestra que donava a l’Avinguda de Sant Antoni. La sala-restaurant de l’Hotel Palanques ja tenia alguns comensals enllestint els primers plats i la Hélène va pensar que estava contenta de trobar-se en aquell lloc. Realment, semblava que es trobava a França. Li parlaven en francès i els menús, encara que adaptats al menjar andorrà, li recordaven les olors del vell restaurant del carrer on vivia a Montolieu. Més tard s’assabentaria que els propietaris de l’hotel eren francesos.


De totes maneres, la professora francesa havia estat previsora i havia adquirit a la llibreria “El petit Príncep” de Montolieu, una vella gramàtica catalana. Ja havia fet algunes senzilles pràctiques. Durant la seva estada a Andorra, hauria de parlar amb molta gent i per això calia anar preparada.


−Marie, ja estic en un petit hotel de La Massana i crec que m’hi trobaré molt bé− li va dir a la filla, després d’instal·lar-se en una habitació del segon pis i decidida a descansar una estona desprès del llarg viatge. Quan va obrir la finestra, li van arribar tot un munt de records antics. La visió del vell campanar de l’església massanenca, a menys de cent metres de l’hotel, li va fer pujar pel cos una mena de fred que no podia controlar. Va tancar la finestra, va bufar ben fort i es va asserenar distribuint la roba en l’armari que esperava també la seva arribada. Aleshores va recordar una fotografia d’un àlbum familiar on destacava un campanar com el que acabava de veure per la finestra. I va tornar a pensar en les coses que podrien haver passat en aquelles valls i que ella ignorava. I que potser mai podria descobrir.





Durant la tarda i desprès de fer un llarg descans, la Hélène va fer una curta passejada pel centre de la vila massanenca i va visitar la petita biblioteca Antoni Morell. Allà s’assabentaria de com arribar a l’Arxiu Nacional, el seu destí desitjat durant molts anys, i va començar a preparar el dossier familiar.


...........................................






A cal Baster de Cabó tenien tres fills i els dos més grans van ser cridats al front la primavera de l’any 1938. Així, el Josep i el Lluís Fages Obiols van marxar a fer de soldats al front del Segre, mentre el germà petit Tonet restava a casa amb els pares.


Durant els dies més forts de l’hivern de 1939, i quan ja s’acabava el mes de gener, arriben notícies de què l’exèrcit franquista havia entrat a Barcelona. Això fa canviar moltes coses i tant militars com molts catalans que s’han distingit en els seus pobles, com a decidits republicans, decideixen emprendre una marxa terrible que els portarà a l’exili francès, inicialment, i desprès a d’altres llocs del món. El matrimoni format per Joan Fages i la Rosa Obiols restarien a la casa familiar de cal Baster de Cabó, passant de forma anònima el dol per la mort al front del fill Lluís i lluitant per mantenir el petit Tonet. Eren temps confusos i de molt moviment de persones amunt i avall.


El fill gran del matrimoni de Cabó, el Josep Fages, arriba a Andorra el dia 8 de febrer de 1939 amb un grup de 48 persones que s’han agrupat a Organyà, venint de diferents pobles lleidatans.


A La Farga de Moles són identificats pels gendarmes francesos que controlen la frontera amb Catalunya i tot el grup serà distribuït entre diverses parròquies andorranes. Les velles sabates del Josep encara hauran de fer un llarg camí per arribar al seu destí andorrà, la parròquia de La Massana, on arribarà juntament amb un matrimoni republicà que ha deixat la seva casa al poble de Baldomar desprès de perdre el seu únic fill a la batalla del Segre, prop de Menàrguens.


Els caminants han estat de sort aquella tarda de febrer. El temps anuncia neu des de fa dies, però aquesta no arribarà fins el dia 10, quan ja estaran instal·lats a La Massana.


Tots tres refugiats són acompanyats des de la capital per un jove massanenc fins al centre del poble, on es troben amb un grup de catalans que fa pocs dies també han arribat fugint de Catalunya. A la porta de l’hotel Palanques, el cònsul Serra els dóna la benvinguda, en nom del comú massanenc, i els invita a passar a l’hotel on estaran allotjats durant uns dies i fins a rebre noves instruccions, segons que diu ell.


És així com el Pepet Fages passa els primers dies d’estada a Andorra a l’hotel Palanques, una fonda que ja es troba plena de refugiats catalans i que poc a poc aniran marxant a França. De fet, Andorra no té recursos per mantenir a més de 2.000 refugiats arribats de Catalunya i els gendarmes tenen ordres de la seva superioritat d’enviar els refugiats a França, on seran distribuïts pels diferents camps de concentració creats per atendre els milers de refugiats que aniran arribant des de Catalunya, especialment.


El Josep Fages és un jove amb caràcter, emprenedor i acaba de fer els 21 anys en el mateix front no fa pas gaires dies. Al poble de Cabó no hi havia futur per als joves com ell, ni abans de la guerra ni menys quan aquesta finalitzi, i ell vol fer plans de futur.


Un mestre d’Organyà li ha ensenyat la llengua francesa, que prou li ha costat, ja que s’havia de desplaçar a peu un parell de dies a la setmana des de Cabó, i això li permetrà poder-se comunicar amb els gendarmes francesos. Aquests no li aconsellaran viatjar a França, perquè allà només l’esperen els camps de concentració. Però el síndic Cairat haurà de cedir a les ordres franceses i fer marxar la majoria dels refugiats espanyols i catalans a França.


−Si et cases amb la Cinteta de Casa Tomàs et podries quedar a La Massana (li diu un matí el rector Fontdevila al Josepet). Sé que ella t’estima −continua el mossèn, a la vegada que li ofereix fer un cafè a l’hotel...


.......................................................






Al vell Arxiu Nacional, ubicat encara a Prada Casadet, desconeixien aquell dia que uns nous visitants estaven a punt d’arribar. Les funcionàries del departament de consultes externes vivien amb cert neguit els darrers dies de treball, perquè un nou edifici esperava la seva inauguració propera pels voltants de Sant Joan. Per fi el govern andorrà havia fet construir un nou edifici en la mateixa capital i ja havien començat a fer el trasllat de documents.





Quan el Ricard va concertar la cita per fer una consulta familiar, la Lídia no li va avançar que ja havien començat a tancar caixes de documents. Sortosament, els documents interessats encara es trobaven sense empaquetar i es podrien consultar. La Lídia era una jove funcionària d’arxius, formada en la Universitat Autònoma de Barcelona, i sempre atenta a les peticions dels investigadors i persones interessades en trobar informacions sobre fets o persones relacionades amb el Principat.


−Rosa, avui tinc el pressentiment de que faré alguna troballa interessant a l’Arxiu− va dir el Ricard a la seva esposa mentre es preparava per deixar la casa ordinenca. I va continuar tot somrient: “Si no vinc a l’hora a dinar, no pateixis, que potser s’allarga la feina; ja et faré un truc”. Per descomptat que el Ricard no pressentia aleshores que el matí seria més llarg del que ell suposava.


Aquell matí de juny, el Ricard va arribar ben puntual al vell arxiu andorrà i ja s’havia disposat a examinar alguns documents que la Lídia li havia buscat ben amablement. Ella desconeixia les dades familiars interessades, però ja li havia indicat on podria trobar la informació que buscava.


...........................................................






Durant els anys quaranta del segle XX també es notava a Andorra la situació crítica i complicada que vivien els dos països fronterers. Espanya acaba de sortir d’un llarg període de guerra que va deixar el país en la misèria i que costaria prou aixecar. A França vivien immersos en una situació complicada, amb milers de refugiats espanyols distribuïts en camps de concentració i altres llocs, com castells i hospitals, i també en els petits pobles que rebien els espanyols refugiats de la darrera guerra. També els polítics francesos vivien pendents dels moviments dels nazis que intentaven prendre el domini francès i que ho farien l’any 1940.


Tot això repercutia en l’economia rural i ramadera d’Andorra perquè el moviment migratori era continu i sempre complicat per la petita república andorrana.


Desprès de l’any 1945, i ja amb la guerra europea acabada, els andorrans podien sortir a França sense problemes. Els hiverns andorrans eren sempre molt llargs i amb poca feina al camp. Per això, molts habitants de les valls aprofitaven, ja començada la tardor, per dirigir-se a l’Ariège a buscar qualsevol tipus de treball, i així poder fer uns estalvis pel manteniment de la casa familiar. El Josep Fages seria un d’aquests andorrans que marxaria a França i s’establiria a la població de Tarascó, on durant alguns anys aniria a treballar i on s’enrolaria també en un grup de contrabandistes que transportaven tota classe de productes entre els dos països. El Josep, conegut com le catalan era un home alt i de composició forta i ben plantat, i ben aviat es faria veure entre les joves franceses.


Com que l’hivern era llarg, el Josep aprofitava per sortir a les festes del poble francès i allà va conèixer la Renée, una noia casadora i ben simpàtica que de seguida es va enamorar del xicot andorrà. Ella desconeixia que el Josep estava casat i ja tenia una petita filla a les terres andorranes. Les coses es van complicar tant que aquella jove francesa de Tarascó va quedar embarassada del Josep.


Un fet que fa ver canviar les coses i avançar els esdeveniments: l’haver d’explicar el Josep la seva situació familiar andorrana a la nova enamorada. Al petit poble de Tarascó hi va haver un gran enrenou. El Josep va passar aquell hivern com va poder i dedicat preferentment als nous negocis, dels quals en treia uns bons guanys. Però el Josep no arribaria a conèixer la filla que vindria al món en el proper estiu, perquè el Josep ja no hi seria.


En realitat, le catalan ja no estava en aquest món, perquè abans d’arribar la primavera de l’any 1950 algú el va fer desaparèixer. Ni en les terres massanenques ni tampoc en el poble de Tarascó ningú va donar mai una explicació exacta i verídica de com havia mort el Josep. Alguns contaven que un germà de la Renée s’hauria venjat del jove andorrà en conèixer la seva situació de casat i afillat a La Massana, i altres deien també que les enveges entre alguns capos del contraban podrien haver fet precipitar la mort del Josep Fages, un fet bastant comú durant els mesos d’hivern a les muntanyes andorranes d’aquelles èpoques.


La Cinteta del carrer Major de la Massana era una bona administradora i amb els diners que arribaven de Tarascó el matrimoni havia adquirit un gran patrimoni de terres al poble d’Escàs, en la mateixa Massana i, fins i tot, terres amunt d’Ordino. Per això, les enveges corrien més que l’aire fresc d’aquelles muntanyes i el Josep Fages també corria el risc de perdre el peu i alguna cosa més durant les seves travesses clandestines.


Sigui com sigui, quan va néixer a Tarascó la petita Hélène, ja ningú recordava el Josep andorrà i la seva mare s’havia emparellat amb un jove francès.


...........................................................






La tardor s’havia imposat ja en la vall urgellenca, i el rovellons ja començaven a desaparèixer dels boscos de la serra del Cadí perquè el fred començava a baixar dels primers pics nevats en les valls andorranes. Els plataners dels patis conventuals ja es despullaven de les fulles que omplien d’ombra els espais de lleure dels joves estudiants i el fred ja s’introduïa lentament en totes les dependències del vell seminari.









Amb tot això, els estudiants aprofitaven el temps lliure per sortir a córrer i fer alguna activitat externa que els fes passar el fred que els començava a amoïnar. I és que en aquella època no existia cap aparell calefactor en cap de les dependències d’aquell edifici centenari conventual.


Quan el jove Ricard va rebre la carta del prefecte es va acabar el menjar en un no res, i va esperar neguitós la sortida sempre obligada i general del gran refectori, i es va dirigir a la seva habitació com un llamp. Les mans li cremaven amb les ganes de treure de la butxaca la carta que acabava d’arribar. Ell desconeixia aleshores que la carta ja havia estat llegida pel prefecte i el mateix director espiritual i pensava que el seu contingut era una incògnita només per a ell. Quan va tancar la porta de l’habitació es va asseure sobre el llit tot neguitós i va començar a llegir:


“Cher ami, Ricard, com estàs? Tinc moltes coses per contar-te i no sé avui per on començar. Primer et conto que he tingut molt bones notes en l’examen trimestral i espero que tu em diguis el mateix sobre els teus resultats. També et dic que hem passat un estiu molt calorós i que he pogut gaudir d’uns dies de platja en aquell lloc que tu coneixes. Ja estem acabant el primer trimestre però tinc alguna dificultat en dues matèries. Tinc sort de què la meva amiga Odette m’ajudi en alguns temes dels estudis. A vegades treballem juntes i així ens en sortim millor.


Avui t’he d’explicar un parell de coses importants. La primera és confessar-te que el matrimoni que m’acompanyava quan ens vàrem conèixer, no eren en realitat els meus pares. És una llarga història, però t’ho volia confessar. Visc amb ells, però són els meus tiets, encara que realment els estimo com si fossin els meus pares de veritat. També t’he de dir, i això ho sento moltíssim, que he rebut una carta del centre on tu estàs estudiant i m’aconsellen que no t’escrigui més, ja que això podria comportar problemes per tu. No sé a quins problemes es deuen referir, però he pensat –i els pares també pensen així− que potser hauria de fer cas a aquesta carta i deixar d’escriure’t. Em sap molt greu haver de donar aquest pas i vull que tinguis un bon record de mi. Quan passin alguns anys, ja tornarem a posar-nos en contacte i saber de les nostres vides. Molt cordialment, Hélène.”


Aquesta carta, com es pot suposar, ja seria la darrera que arribaria al centre conventual des de terres franceses i pel Ricard va suposar un cop molt dur. Desconeixia el motiu i qui podia haver enviat una carta a la Hélène, i va continuar la seva vida de resident d’aquell centre encara durant alguns anys. No va tenir forces, ni li sortien les paraules, per fer una resposta a la darrera carta d’aquella amiga, de la qual ja perdria la pista per sempre. O no?


..........................................................






L’estiu de l’any 1965 va viatjar per primera vegada a Catalunya una joveneta Hélène quan només tenia quinze anys. Havia tret molt bones qualificacions aquell curs i els seus pares la van portar a visitar Barcelona. Ella no sabia el perquè, però feia alguns anys que desitjava fer aquell viatge i ho havia demanat als seus pares amb insistència. Per fi, havia aconseguit el seu tant esperat desig. Feia dos anys que es preparava, potser no casualment, estudiant la llengua espanyola, cosa que feia amb una professora catalana coneguda de la família. Potser també aquella professora la deuria animar a conèixer Barcelona.


El matrimoni format per l’Antoine Fages i madame Rut Fages, no havien tingut fills, però tenien adoptada la seva neboda Hélène des de molt petita. A pocs mesos de néixer, la mare de la petita va morir, restant orfe perquè el pare ja havia mort anteriorment. Desprès de fer algunes indagacions les institucions municipals de Tarascó es van posar amb contacte amb el germà del pare, l’Antonio Fages, qui també residia aleshores a França i festejava amb una jove francesa de la població de Mazamet , prop de Toulouse.









Tarascó, 2018






La trobada de la neboda seria el motiu perfecte i, també obligat, per fer un casament ràpid i així poder-se fer càrrec de la petita Hélène. La van adoptar i la nena va viure ja sempre amb ells com si fossin realment els seus pares. Casualitats de la vida, la parella no podria tenir fills i viurien feliços amb la neboda a qui van estimar sempre com si realment fos filla seva.


Però durant la primavera de l’any 1965, la Hélène va conèixer la veritat dels seus pares reals. En principi la notícia la va entristir en saber el drama familiar dels seus pares, però també es va sentir molt feliç de poder tenir els pares actuals i de veure que l’estimaven com si fos una filla pròpia. I des d’aleshores va sentir la necessitat de saber més de la seva família real. Els anys passarien, es va fer gran, es va casar, i també va tenir una filla, la Marie. I va anar guardant tot el que li pogués recordar o donar alguna pista sobre el seu pare andorrà. Potser algun dia podria dedicar una part del seu temps a resoldre les incògnites que tenia.


...........................................................


Eren les nou del matí d’un dia de juny que s’esperava especialment calorós i, sobretot, podria ser molt especial. Una jornada tant inesperada, en alguns aspectes, que bé podria ser motiu per escriure un guió de pel·lícula. La sala menjador de la planta baixa de l’hotel Palanques estava silenciosa amb només els intervals dels curts passejos de la Hélène per procurar-se els productes que la mestressa de l’hotel li havia preparat per esmorzar. Es notava que alguns hostes ja havien esmorzat, potser amb la intenció de fer algun dels cims que envolten La Massana, i la professora francesa va esmorzar tranquil·la i pensativa. Havia de començar a fer alguns tràmits complicats i tenia certa por del seu resultat.


Abans d’adreçar-se a l’Arxiu Nacional, aquell matí volia fer una visita local per començar les seves investigacions. Una bibliotecària massanenca li havia recomanat visitar una de les cases més antigues de la parròquia. Potser en aquella casa li podien donar alguna pista sobre el seu pare i qui sap si, també, sobre algun altre familiar desconegut per ella. Realment, la Hélène sempre havia tingut la intuïció de què podria tenir algun germà desconegut encara. Ara tenia tot el temps del món i no pararia fins trobar algun entrellat sobre la vida del seu pare, el Josep Fages.


De fet, es trobava molt a prop del lloc on podia trobar resposta als seus enigmes, però a vegades les coses resulten difícils de concretar-se. Va arreglar les seves pertinences en l’habitació, es va preparar com si anés a fer un examen de final de carrera, i es va dirigir a la Casa Tadora, la qual es troba a uns cinquanta metres amunt, en el mateix carrer Major on ara estava hostatjada.









Carrer Major, La Massana. 2018


Quan va arribar a la porta d’una de les cases més antigues de La Massana, la Hélène se sentia més nerviosa que el matí del seu casament amb l’advocat Perrier. I quan ja anava a prémer el timbre de la casa, una veïna es va atansar i li va espetar:


−Bon dia. Si busca algú de la casa, ara no hi són. Sembla ser que el padrí de la casa es troba malalt i han marxat a l’hospital. No se sap si l’hauran d’ingressar, perquè resulta que ja té quasi cent anys.


–No els coneix? −va insistir la veïna, en veure que la desconeguda li semblava forastera.


−Gràcies, madame. Ja vindré més tard. Merci. −I la Hélène va retornar camí avall, una mica decebuda en el seu primer intent de recerca. “Però ja hi tornaré”, va pensar ella sense perdre els ànims.


Quan havia sortit de l’hotel, havia vist a l’edifici d’enfront un cartell que anunciava haver-hi una perruqueria i va decidir entrar-hi. Així aniria més arreglada en la seva propera visita a l’Arxiu Nacional.


Casualment la llibreta de contactes i reserves d’aquell matí estava en blanc i en pocs segons ja estava asseguda davant un mirall on també hi veia la cara d’un perruquer alt i ben plantat que la observava encuriosit tot esperant instruccions d’una clienta desconeguda. El Manel era un perruquer amb ofici d’anys i de seguida va intuir alguna cosa en aquella dona estrangera, i que li recordava a algú a qui no podia posar nom ni figura encara.


−Voldria un rentat i que em deixi arreglada per fer unes gestions. Si en surto contenta, ja tornaré un altre dia perquè em faci una retallada de puntes i algun petit canvi−, li va deixar anar la Hélène ben decidida.


−Molt bé, madame, això està fet. Segur en quedarà ben contenta i per ser la primera vegada, també li arreglaré el preu, −li va respondre el perruquer massanenc, mentre la feia seure al fons del local on hi tenia disposats dos espais per rentar els cabells als seus clients i, especialment, clientes.


Mentre el perruquer ensabonava el cap de la nova clienta, anava pensant a qui li recordaven aquells ulls blaus que inspeccionaven el local sense voler, però amb cert interès. De fet, a la Hélène li interessava tot el que tenia al seu voltant.


Quan ella va tornar a seure davant el mirall, en el centre del local, es va adonar que podia observar des de la cadira el moviment del carrer i les persones que circulaven davant la perruqueria. De seguida tots dos van iniciar una conversa que va durar tot el temps del ràpid treball del perruquer. Així aquest es va assabentar dels motius del viatge d’aquella forastera i va començar a lligar caps sobre algunes informacions –sempre rumors sense cap fonament− que li havien arribat sobre una de les antigues cases del carrer Major.


En pocs minuts la Hélène ja es trobava a la parada del bus, dirigint-se a les dependències de l’arxiu andorrà. La bibliotecària de La Massana ja li havia donat les indicacions exactes del lloc on trobaria el centre arxivístic més important d’Andorra. I poc a poc va començar a examinar i viure en aquell petit país on tant havia desitjat anar. Realment sentia unes sensacions estranyes cada vegada que s’atansava a algun lloc d’on podria treure alguna informació que li pogués portar al punt que buscava.


Durant la seva vida havia tingut sensacions similars i ara estava convençuda de què alguna cosa havia de passar ben aviat. Però ella no pressentia ni de lluny tot el que li esperava aquell matí calorós de juny i en aquell país encara desconegut.


−Bon jour, sóc francesa i busco unes dades sobre el meu pare, −va indicar la Hélène a la noia que la va atendre només entrar en les dependències arxivístiques nacionals.


−Ho sento, madame, la persona que l’hauria d’atendre ha sortit i estarà fora uns trenta minuts. Si volgués anar a fer un cafè, després l’atendrem de seguida.


–Moltes gràcies, així ho faré i ja tornaré desprès, −va respondre ja més tranquil·la la Hélène.


Mentre s’acomiadava de la jove funcionària, encara va tenir temps d’observar algunes estanteries de llibres que omplien una estància −semblava un lloc per examinar documents− amb una taula de fusta amb algunes cadires i on un senyor amb barba ja blanca es trobava absort examinant uns documents. Ella va sortir al carrer i va buscar una cafeteria propera que ja havia vist abans d’entrar a l’arxiu.


....................................................


-Bon jour, madame!, puc seure al seu costat? −li va enclastar sense pensar-ho gaire a la dona que es prenia un cafè amb llet, prop de la finestra que donava al carrer Prat de la Creu. Des del mateix carrer el Ricard havia reconegut la dona que acabava de sortir de l’Arxiu Nacional.


Realment va ser només un cop d’instint. El Ricard havia decidit prendre un cafè, abans de tornar a endinsar-se en les indagacions que havia començat feia ja un parell de dies.


La Hélène no es va sorprendre perquè va reconèixer que era el suposat investigador que havia vist examinant uns documents a l’Arxiu, i amablement el va saludar:


−Sí, segui, potser m’ajudarà en el meu treball d’investigació.


Aquell home, d’una edat similar a la seva −va pensar ella− li va causar una sensació ben estranya. Fins i tot va pensar que semblava que el coneixia, però era del tot impossible. Es notava que era andorrà i no recordava la seva cara de res. Però aquella cara...


−M’ha semblat que buscava alguna cosa a l’Arxiu −li va dir el Ricard de seguida que va seure al seu costat.


–Marcel·lí, posa’m un cafè, si et plau i portan’s també uns crosanets de xocolata...


−Sí, és una història una mica complicada i voldria trobar l’entrellat d’un problema familiar. No sé si tenim temps avui per explicar-li tot, però li faré un petit resum, −li va contestar ella amb un posat seriós, encara que ben tranquil·la.


−Jo sóc jubilat i també estic buscant unes dades familiars dels meus avantpassats. Potser li podré donar un cop de mà si la cosa no és molt complicada. Conec el personal de l’arxiu i com es poden arribar a esbrinar algunes dades, sempre que el tema no sigui molt complex. Com que tenim una estona, fins que arribi l’encarregada de la sala de consultes, potser em podria fer un resum de la seva història.


Desprès d’anomenar-se només amb el seu cognom Perrier, la Hélène va començar a explicar la seva història familiar fent un repàs de tota la seva vida des de ben joveneta fins la seva jubilació, mentre el Ricard escoltava totalment absort en aquella estranya història. El cognom Perrier no li recordava a ningú conegut, però al cap del Ricard començaven a arribar certs indicis ...


−Expliqui’m amb detall aquell viatge que diu va fer a Catalunya quan només tenia quinze anys. Ho recorda encara? −va tornar a insistir el Ricard, mentre una estranya sensació freda li començava a recórrer tot el cos.


I ella li va explicar ara ja tota classe de detalls, com va pujar a un autobús on va trobar un jove estudiant d’un seminari català, amb qui va fer amistat i a qui va donar una foto seva. Que es van escriure durant un temps, però que feia més de cinquanta anys que no sabia res d’aquell jove. La Hélène explicava aquells fets com si els estigués vivint encara i se li notava en el seu to de veu la importància que aquell fet havia significat per ella, durant la seva adolescència.


El Ricard escoltava, absort en mil pensaments, i amb la tensió pujant d’una forma inesperada. El fred que li pujava pel cos es convertia ja en suor, malgrat que l’aire condicionat del local baixava dels 20 graus, i no sabia com contenir els seus impulsos.


De sobte, va mirar fixament aquells ulls blaus amb els que tantes vegades havia somiat, es va passar el mocador pel front perquè la suor ja li arribava als ulls, es va treure la cartera de la butxaca tot neguitós, i del fons de la mateixa va extreure una petita fotografia que va mostrar quasi tremolant.









−Hélène, jo sóc el Ricard, i aquesta fotografia l’he portada sempre a la cartera. Ets tu, quan tenies quinze anys, −li va dir ell tot emocionat i amb els ulls a punt d’explotar.


Els dos es van aixecar de cop i es van fondre en una abraçada que va durar uns minuts interminables... I tots dos van deixar les seves investigacions familiars per un altre dia.


..........................................................


Anotacions finals:


1.- Els llocs descrits en aquesta narració són reals, també alguns personatges. La major part dels fets i personatges són ficticis.


2.- També aquest any vull tenir un record especial per a tots els presos polítics catalans i els polítics exiliats fora de Catalunya. Tots ells i elles passaran un altre Nadal lluny de les seves llars i dels seus més estimats. Lluitem per la seva plena llibertat.


















Col·lecció d’hivern Mussolades :


Any 2009 : La Verge viatja en autoestop


Any 2010 : Viatge sense retorn


Any 2011 : La noia dels ulls verds


Any 2012 : El darrer atemptat a Franco


Any 2013 : La noia txeca que volia aprendre català


Any 2014 : La Xina: I un fort vent va tancar la porta per sempre


Any 2015 : Misteris d’El Caire


Any 2016 : La noia de la rotonda


Any 2017 : Anotacions d’un dietari: El robatori del Beatus


Any 2018 : Nadal dels forasters


Any 2019 : Estiu a La Massana


























Del Text : Miquel Zambudio i Díaz


De la correcció : Lluís Roig i Palet


De les fotografies : del mateix autor


Desembre de 2019
































Cap comentari:

Publica un comentari