En l'escalf entranyable d'aquestes Festes Nadalenques, Sopesdesapos que últimament s' ha tornat una mica mandrosa, vol també atiar el foc, compartint amb tots vosaltres aquest curt vídeo del petit pessebre del menjador de casa i desitjar-vos FELICITAT I PROSPERITAT.
BONES FESTES
Com ja és tradicional en aquestes dates, la CORAL CANTICORUM, que dirigeix el nostre company Tito SOTELO, ens ha tornat a delectar amb un recital de cançons clàssiques i de nadales compartides amb el públic. Aquest any, la cantada no ha pogut ser a l'església parroquial, que tant s'hi prestava, degut a unes obres i ha tingut lloc al centre "Els Propis" de Nou Barris. Com de costum, i s'agraeix, desprès de l'actuació s'ha servit un petit refrigeri.
"ELS PENÚLTIMS" continuem forts en les trobades mensuals compartint taula al restaurant TROBADOR, a tocar de Plaça Catalunya, rambla Catalunya 2. En Jordi Badia es el company que amb il.lusio i constància no deixa que cap PENÚLTIM DIJOUS DE CADA MES passi sense convocatòria. L'assitència és prou nombrosa i encara es produeixen algunes noves incorporacións, però desgraciadament, alguns companys ja no ens hi podem acompanyar. Hi sou tots convidats. Retrobareu amistats i en fareu i, tambè, compartireu actualitat, i evidentment records.
"COMPANYS DE LA SEU " el nom del nostre grup de Whatsapp que gestiona l'Antoni Antonijoan, reuneix un gran nombre de companys. Allí compartim d'una manera grupal, fàcil i immediata convocatòries i noticies de tots colors, que poden ser d'interés o no. Ja sabeu com funciona això. Apunteu-vos-hi contactant al telèfon de l'administrador nº 607730311.
P O E M A D E N A D A L
El company Raül Torrent, com un petit regal, ens ha fet arribar aquest poema de Nadal. És una Nadala trista, però amb un final d'arc de Sant Martí. Aquestes odissees acaben essent, massa vegades, tragèdies representades en teatres marítims de cadires buides d'espectadors. Sols els actors, definitivament absents, haurien pogut donar notícia de la seva dissortada sort. Això és inhumà. Inhumà pels que moren. Inhumà pels qui segurament oblidem: la seva família. Aquesta persones, com tots nosaltres tenen uns pares, germans, i fills que els estimava i estimen, i ara ploren amb dolor la seva pèrdua.
On el mar no és de ningú
[Nadala trista]
Improvisada i fràgil, la barca trontollava
plena a vessar d’esperits enlluernats
per quimeres vestides d’esperança.
Venien del sud, de més enllà del mar nostrat,
d’on no somriu la primavera.
Un nou Enees, ara bru, amb Creüsa prenys,
cercaven l’edèn garantit pels oracles.
Necessitaven confiar en déus i paradisos
malgrat la manca d’evidències.
A mitjanit i on el mar no és de ningú
la jove mare infantà entre les dones,
sota la llum minúscula i titil·lant
d’un cel egòlatra i gasiu de claror.
Pell a pell, mare i nadó, ploraren d’alegria.
Casualment, després del natalici
un feix d’estels fugaços solcà la volta
celeste.
Els més joves, llavors, començaren a cantar
com tocats per una alenada encoratjadora.
Els uns creien haver vist lluminàries a
l’horitzó,
d’altres, haver sentit fressa de motors,
d’altres, haver notat...
De cop i volta, rere un banc de calitja
l’ull escrutador d’un llagut de pesca
dibuixà sobre el llenç humit de la boira
el somrís d’un arc de sant Martí.
Nadal de 2018
Raül
Torrent i Torrent
Mossèn Ramon de Canillo:
ooOoo
Mossèn Ramon de Canillo:
Estimats amics, Déu vos guard!
Bon Nadal i bon camí pel 2019 amb abraçades i ganes de retrobar els vells amics. Teniu casa vostra a Canillo... si és que hi ha casa d'algú.
MARIA I JOSEP NO
TROBEN PIS A ANDORRA
-
Josep, tot preocupat, diu a Maria, a qui
se li acosta el temps d’infantar: “La cosa no pinta bonic a Andorra!
Josep segueix, per la premsa, que en el
Congrés d’OMBUDSMAN que se celebra a Andorra aquests dies, el Raonador del
Poble, aixecant el to de veu vol fer constar que la denúncia ha d’anar més enllà dels 21 països
representats, i diu:
- La problemàtica de l’habitatge és un tema
que està esdevenint universal. El Raonador del Poble, proclama amb èmfasi: A
Andorra comença a ser greu quan arriben els temporers de la neu!
-
Maria confia amb tendresa al seu estimat:
- Josep, hem fet un llarg camí que ha estat inimaginable de tan meravellós.
No et preocupis, cel meu. Ara només ens queda pintar-lo amb els nostres colors,
el verd de l’esperança i el groc de l’amor, que tot ho il·lumina; que tot ho
escalfa.
La vox
populi escampa: - Josep és un home just. Només li faltava enamorar-se
bojament de la Maria per ser encara més bona persona. No sols no l’ha denunciada als tribunals, sinó
que demana a Joaquim i Anna la mà de la
seva filla per casar-s’hi. Ni li ha passat pel cap el xantatge de demanar-li que
avortés a canvi del casament. I això que les circumstàncies de l’embaràs de
Maria, encara no les ha enteses avui. Ha assumit el rol de pare. Cada nit somia
en el nen. El Josep bo diu: -Són els àngels que me’l posen al davant perquè
l’embolcalli amb la meva fe en la vida. I és aquesta mateixa felicitat és la
que em fa somiar.
No obstant això,
Josep
continua tocant de peus a terra: - Maria,
ho tenim mal parat. Comença a nevar. Quan la gent veu la primera neu, Andorra
canvia de cara: cues, temporers de la neu, ocupació de pisos i d’hotels al cent
per cent. No sé pas on ens podrem aixoplugar... i amb el nen que ja vol sortir,
ho tenim molt magre. En un hotel? Ni pensar-hi! Anem molt justos per arribar a
final de mes. He demanat a uns temporers argentins a qui he vist molt atents i
dolços si al seu apartament hi cabem dues persones més. Però els veïns m’han
fet desistir. Aquests temporers viuen atapeïts i són molt sorollosos. Comprenc
el voler de l’arcàngel Gabriel. Si posa el nom de Jesús que vol dir “Salvador”,
és normal que ens demani de néixer a Andorra, país que ja no és el que era. Avui, especulacions,
contraban, materialisme, trencadissa de la Virtus Unita Fortior...bancs que han
de posar en ordre el diner estranger. Amb tot, continuo creient que el Gabriel
s’ha passat amb nosaltres, al fer-nos venir fins a Andorra.
Maria fa
emmudir Josep: - No! no! no ha estat l’àngel Gabriel. Soc jo, Josep, que he
triat Andorra com a bressol per al nostre fill que tindrà com a sobrenom “Príncep de la Pau”. Andorra
és un país que no ha conegut mai cap guerra. Anhelo – les paraules de Maria
tremolen d’emoció- que els àngels quan cantin al nen “Pau a la terra”, sigui
en una terra que no hagi patit mai cap guerra. A més, amor meu, em fa il·lusió
que entre altres noms em diguin “el dolç nom de Meritxell”, Llum de Migdia,
perquè HE DONAT A LLUM LA LLUM!
Josep,
tocat per la sensibilitat de la jove mare, l’abraça i li parla des del silenci
del cor. Dos agents de circulació contemplen l’escena. Comprenen que el
matrimoni passa dificultats. S’hi acosten amb timidesa. No volen trencar aquella
intimitat. Un dels dos agents té l’esposa embarassada. Pregunten a Josep: -Us
podem servir en alguna cosa?
-
Gràcies, bones persones, els diu
Josep sense deixar d’abraçar la Maria. Cerquem allotjament per a una
temporada, a tot estirar, de tres mesos.
L’agent
confia a Maria: - La meva dona ja està al setè mes d’embaràs. Els
encoratja: -No us preocupeu. Solucionem l’allotjament d’ aquesta nit. Demà a
claror de dia, ja trobarem la solució més adient. Camineu uns cinc-cents metres
cap a la sortida del poble. Trobareu la caserna dels bombers. Truqueu-hi i
demaneu per la casa que té a la porta el rètol que resa “Mateu 25, 34”.
Josep i
Maria s’encaminen cap a la caserna. Truquen
a la porta. EL Josep Maria, bomber, treu el cap per la finestra: - Què
desitgeu, bona gent?
-
Bona gent, també vosaltres. Cerquem la
casa “Mateu 25, 34”
EL Josep
Maria amb un altre company baixen, encaixen les mans de Maria i de Josep i els
acompanyen fins a la casa “Mateu 25, 34”. Surt l’Esther a qui Josep saluda: “
Mateu 25,34”. No cal dir res més. L’Anna, la Ceo, la Carmo i l’Esther
acompanyen el matrimoni a la borda que es troba al cor d’Andorra amb el
Casamanya de protecció. El rètol “Mateu 25,34” llueix a la porta del carrer.
- Aquí
teniu casa vostra, si es que hi ha casa d’algú. Gaudiu-la vosaltres i el nen quan
arribi, diu el personal d’AINA. Després de fer una petita carícia a la
panxa de la mare, s’acomiaden. Josep pren el rètol salvador “Mateu 25,34” i el
posa amb tendresa damunt el cor de la mare.
Al bell
mig de la nit el cel andorrà s’il·lumina. Des del cim emblemàtic del Casamanya,
assegut sobre la formosa catifa de neu, arriba
un tsunami de melodies que fan sortir tota la gent d’Andorra al carrer: GLÒRIA A DÉU A DALT DEL CEL I A LA TERRA
PAU A ANDORRA I A TOT EL MÓN. El Nadal ha començat / i el celebra
Andorra / a la neu ha aparegut / un estel que ens ha vingut / d’una terra
estranya /sobre Casamanya.
Josep i
Maria pugen a AINA a presentar el nou nat. Josep pregunta el perquè de “Mateu
25,34”. Les bones mestresses es fan l’ullet i posem a les mans de Josep una
Bíblia oberta a la pàgina “Mateu 25,34”. Li diuen: - Llegeix en veu alta per
a la Maria. Josep encuriosit i amb
un respecte sagrat com si fos a la Sinagoga de Natzaret, llegeix: ALESHORES
EL REI DIRÀ: “VENIU, BENEÏTS DEL MEU PARE PERQUÈ ERA FORASTER I EM VÀREU
ACOLLIR”.
Josep i
Maria i el Nen , abans d’acomiadar-se d’Andorra, plantaren una gavernera “
per escondir tan bell tresor” i perfumar el camí dels pelegrins de tots els
temps. Josep hi diposità la felicitació de Nadal de tots els temps: “No
hi ha cap necessitat de fer de la terra
un Paradís: la terra és un Paradís. Toca a cada u de nosaltres d’adaptar-s’hi
per habitar-la. Seguidament, la
Sagrada Família pujà a AINA per acomiadar-se de les bones persones que els
acolliren. Maria diu: En nom del nostre Fill i en agraïment us deixem aquest
rètol que ens regalaren a Sabart de l’Ariège per penjar-lo a l’Àgora d’AINA: “
Il faut faire pour les générations futures des hommes puissants, c’est-à-dire independents
et libres. ( Eduquem de generació en generació per formar persones amb forta
personalitat, és a dir, independents i lliures).
Els
veïns d’aquesta terra batejaren el lloc amb “el dolç nom de Meritxell”, on una
jove dolça Mare de tots, confident del capellà, donà a llum la Llum.
Mossèn Ramon de Canillo
OoO
Com ja ens té acostumats, en Miquel ZAMBUDIO ens deixa, altre any, una nova Mussolada. Un bonic regal de Nadal.
MUSSOLADES
NADAL 2018
Nadal dels Forasters
Quan començo a escriure aquesta curta narració, més real que
fictícia, un grup de nou dirigents polítics catalans es troben presos, de forma
preventiva, esperant judici. Dos d’ells porten més d’un any a la presó, i per
tant ja passaran un segon Nadal fora de casa seva i lluny dels seus familiars.
Pels altres será el primer Nadal que passaran tancats i amb la incertesa de com
seran els propers. La imposició de la presó preventiva és una injustícia més
del règim espanyol, intransigent i radicalment contrari a qualsevol actuació
política que pugui posar en perill la unitat de la denominada pàtria espanyola. Altres dirigents
polítics catalans es troben també
exiliats en diversos paisos europeus,
per evitar les presons espanyoles.
A tots ells els dedico aquesta senzilla història de Nadal,
desitjant arribi el més aviat possible la seva plena llibertat i puguin tornar
a les seves llars.
El Nadal dels forasters
Una boira ploranera omplia tots els racons del poble, fins el
punt que era difícil poder adivinar els límits d’aquella petita població. Era
ja el segon hivern que passarien al poble el matrimoni format per la Paca i el
Miguel. Sortosament, el primer l’havien pogut passar en el graner de la casa Gasparó, on els seus
propietaris els havien llogat una de les dependències del pertxe, on
s’acostumava a guardar el gra recollit a l’estiu i on també es podia cuinar en
un senzill foc a terra amb xemeneia, dedicat pels propietaris de la casa a preparar les conserves d’estiu.
A Cal Jordi no parava d’entrar i sortir gent, especialment de
la botiga. També el cafè es trobava
en plena activitat i el fum del tabac dels homes que garlaven fent la partida
de cartes, s’unia al fum d’una vella estufa que donava calor al vell local de
dretes del poble. Es notava que s’apropaven dos dies festius, tant pels joves treballadors que
omplien el café, com també pels cistells de les clientes de la botiga, plens de
diversa classe de queviures. Tampoc hi
havia molt per triar, però els que tenien més diners sempre podien accedir a
productes més cars. I per a alguns, les cartilles de racionament seguien encara
vigents, com sempre pels més pobres.
La casa dels Fosas,
coneguda per Cal Jordi, es trobava emplaçada a l’entrada del poble, passada la
casa de Cal Cinto i traspassat el camí de les afores, el qual es dirigía a la
casa del Cal Mosso, una gran propietat que llindava amb l’horta de baix. La
casa de Cal Jordi donava al carrer Mendizábal i en front mateix hi tenia una de
les cases més conegudes, Cal Modesto.
El Modesto Camarasa tenia la seva casa per davant de Cal
Jordi, i regentava la fusteria del poble. A més de tenir coneixements de
números per saber treballar la fusta, també sabia de lletres i durant molts
anys va ser el Secretari de l’Ajuntament, abans i desprès de la guerra.
Aquestes activitats el farien idoni per
obtenir la instal·lació a casa seva del primer telèfon local, el qual seria inicialment de carácter públic i que
seria de gran utilitat, sobre tot per a tants veins foranis, per comunicar-se
amb les seves famílies llunyanes. Precisament, uns anys més tard, seria el
propi Modesto qui s’hauria de desplaçar fins les coves de la serra, per avisar
a la Paca de la mort del seu marit en un hospital lleidatà, també una nit de
dur hivern.
El carrer Mendizábal es va convertir, desprès de la guerra, en el
carrer més important del poble, perquè també hi tenia la seva casa la familia Antillach, una de les més
riques pel seu patrimoni, així com els
Curià, que serien donants dels terrenys on es va construir l’església nova de
Sant Salvador i la seva rectoria.
A l’altra part del poble, més enllà de l’església, la botiga del Joaquin
Muñoz també mantenia aquell dia una animada
activitat, omplint els cistells de les seves clientes. Eren les dues botigues
amb més activitat aquella tarda propera a Nadal. Per descomptat, també en el forn de
Cal Antillach, la Maria seguía despatxant pa i la carniceria de la Rosa de Cal
Bartomeu també acabava de vendre la vedella i el corder que havien preparat per
les festes de Nadal.
A la plaça de l’església i prop de l’escola nacional, el café de Cal Madaleno donava cabuda a un
bon grup de veins, molts d’ells foranis, que parlaven del temps fred d’aquells dies i
de les properes festes. També en aquest local, una vella estufa donava calor al grup d’homes que
omplien el vell café d’esquerres del poble, on el jove Enric Serra feia alçar
la veu entre la majoria de clients que de tant en tant li reclamaven un got de
vi. Es notava que havien cobrat, sobre tot els més joves, perquè tampoc tenien
tantes responsabilitats familiars.
Alguns d’aquells veins foranis s’havien proveit també
d’alguns articles de menjar i el vi corresponent, per anar preparar el sopar del
dia 24, en els barracons existents prop
de les obres de la presa del Partidor. Davant la manca de lloc en les cases del
poble, la companyia Riegos y Fuerzas del
Ebro, SA, havia fet construir alguns barracons de fusta, per poder allotjar a un bon grup de
treballadors d’aquella gran obra. Un lloc prou difícil per viure l’estiu lleidatà, però encara més complicat en els temps d’hivern, perquè
els mitjans de calefacció eren inexistents. Els focs al carrer eren sempre
imprescindibles per fer-se el menjar i servien també per calentar-se. Tenien
molta sort els que havien aconseguit casa on allotjar-se, tant al mateix poble,
com en pobles propers, especialment a Balaguer, on alguns hi
tenien familiars o amics del poble d’orígen.
El jove matrimoni format per la Paca i el Miguel havien
arribat al poble durant els primers dies
del mes de febrer de l’any 1949 i la jove Paca portava ja un nadó de quasi quatre mesos, però que no
vindria al món fins el proper estiu. Els anys quaranta del segle vint, desprès
d’acabada una guerra fratricida que va
durar quasi tres anys, van ser uns anys ben difícils. La majoria dels pobles espanyols
de qualsevol regió havien quedat en la misèria i la majoria de la població
rural sense possibilitat de trobar treball per donar menjar a les famílies. Així va nèixer un fort moviment
migratori a les capitals espanyoles més importants i, sobre tot, a les zones on
la industria estava més consolidada des de èpoques anteriors a la guerra.
Catalunya va ser un lloc de destí per a
molts treballadors que arribarien de
diverses regions espanyoles. Noves industries i nous projectes hidràulics van
crear una necessitat urgent de mà d’obra.
Al voltant del riu
Ebre i els seus afluents més importants, es va
crear una sèrie de projectes d’obres de canalització i de construcció de
centrals hidroelèctriques, que necessitarien ingents grups de treballadors de
diversos oficis. Per descomptat que la majoria dels treballadors s’haurien de
formar en poc temps en els nous oficis creats, ja que la majoria dels
immigrants provenien del sector agrari .
I poc a poc també anirien arribant les dones dels treballadors, creant noves
llars en llocs moltes vegades inhòspits i sense cap condició d’habitabilitat.
Durant aquells anys, la població gerbolina havia augmentat de forma
sorprenent. Les obres del que seria conegut com el Partidor de Balaguer, iniciades l’any 1949, van fer arribar al poble de Gerb una gran
quantitat de treballadors foranis, molts d’ells provinents de la població
tarragonina de Flix, on la companyia Riegos
y Fuerzas del Ebro SA havia fet construir una presa al riu Ebre i altres instal·lacions hidroelèctriques. La majoria
arribarien sols, però molts d’ells portarien també les seves esposes. De fet,
es va crear un gran problema en la
petita vila per poder facilitar habitatge a tanta gent i a l’ajuntament, regit durant molts
anys per l’alcalde franquista Rufach, se li amuntegaven els problemes.
No n’hi va haver prou amb les cases del poble per poder
allotjar als nous vinguts, i els gerbolins van llogar tota classe d’espais, on
es poguès donar habitatge als
treballadors arribats. Així, habitacions
dels graners, velles cavanes de l’horta, i qualsevol cova existent en l’antic
poble, abandonat des de feia molts anys, i en altres llocs certaments inhòspits, tot es va fer servir per deixar
viure als nous pobladors.
Amb tot això, es van haver de fer habitables vells cellers i
espais de les cases destruides en l’antic i centenari poble, poblat pel Comte
Ermengol IV quan encara els sarrains regien la ciutat de Balaguer. Una vila, Gerb, que, potser per alguna maledicció sarraïna, no
podría celebrar el seu mil.lenari i deixaria d’existir durant els primers anys del segle XX, quan ja s’havia començat a
formar en la part més plana del terme un nou poble.
La manca de recursos dels habitants gerbolins, van obligar a
aquests a destruir l’antiga església centenària per construir el nou temple que
s’edificaria en unes terres donades pel veí Curià, on molts anys desprès es
convertiria en el centre de la nova vila. També els propietaris de les noves
cases farien servir els materials de les velles cases de l’antic poble. Així,
amb el pas del temps l’antic poble de Gerb va quedar totalment destruit. Amb el
transcurs dels anys, fins i tot va desaparèixer el cementeri de l’antiga vila i
qualsevol vestigi de l’antic Castell de Gerb, on van viure durant uns anys alguns Comtes d’Urgell.
Però tornem a la nova vila que encara no havia arribat als
cinquanta anys de vida. Gerb era un petit poble dedicat al camp, especialmente
al conreu de les terres de regadiu properes al riu Segre. Al terme hi havia
també moltes terres de secà que eren treballades pels seus propietaris,
conreant oliveres, ametllers i terres dedicades a la vinya.
En les èpoques de més treball, especialment durant l’estiu,
els propietaris més rics acostumaven a contractar treballadors que venien de
fora. El treball de la sega i recol·lecció de llegums de diversa classe
necessiten moltes mans i durant els estius sempre augmenta la població i molts
d’aquests treballadors foranis també ja es quedaran a viure en el poble.
Resulta curiós que fins i tot l’Església els doni el nom de “forasters” als
habitants que venen d’altres llocs d’Espanya i així es fa constar en el
llibres sagramentals de la nova parròquia de Sant Salvador, la qual té adscrit
un rector que viu en la vivenda habilitada al costat de l’església com a rectoria.
La construcció del Partidor
de Gerb (també conegut per Partidor
de Balaguer)ha fet arribar al
poble una poblacio de treballadors impressionant. També alguns veins gerbolins, alguns castellans arribats a Gerb
durant els anys 20 i 30, i alguns petits propietaris amb pocs recursos, es contractaran en les obres del Partidor. Però
aquests gerbolins no tindran problemes de vivenda. Cosa diferent será per la resta de
treballadors, quan molts d’ells hauran de viure en els barracons construits al costat de la gran obra destinada
a formar una gran presa en el riu Segre.
Les coves de Gerb
Els treballs del Partidor havien quedat aturats durant dos
dies per poder celebrar les festes de Nadal. Els treballadors “forasters” ja
sabien –pels Nadals anteriors a Flix-
que el Nadal català tenia dos dies de durada i acabava amb la festa de Sant
Esteve. Això els deixava un temps per descansar, però també els complicava la
vida perquè s’havien d’espabilar per buscar-se el menjar i també per guardar-se
del fred. Molts d’ells eren invitats a casa de parents o amics i així el Nadal
era més amable. Tampoc tenien temps per fer viatge als seus llocs d’orígen,
perquè un viatge a Andalusia, per exemple, es feia aleshores amb dos dies.
De bon matí el Miguel havia sortit acompanyat del gos Reberte
per buscar la llenya necessària per fer
el dinar i per poder donar certa calentor a la cova on ara vivien. Mentrestant,
el petit dormia i la Paca va començar a endreçar el poc espai habitable que
s’havien construit. Més tard, sortiria a donar menjar a mitja dotzena de
gallines i uns conills que es protegien del fred en un petit corral annexe a la
cova, abans de marxar a fer un treball especial en una casa del poble. Era ja
el dia de Nadal, però no es veia cap estrella enlloc, tampoc el sol. En aquell
matí silenciós i blanc, la boira no deixava moure ni els ocells que deurien
estar amagats a causa del fred.
Durant la primavera i l’estiu últims, el Miguel s’havia
dedicat, durant els dies de festa del treball, a fer una dependència més o
menys habitable, en un dels vells cellers que havien quedat totalment
destruits, en ser abandonades i també
destruides les darreres cases de l’antic poble centenari de Gerb. El que
restava del vell celler es trobava en la part baixa de l’antic poble, i amb
vistes a ponent, al costat d’un vell rierol de serra que només portava aigua en
temps de pluja. A uns dos-cents metres
de la cova, es trobava la casa de Cal Mes,
regentada per la família Pedrol. Més enllà de la casa i en direcció a Vilanova
de la Sal, encara s’adaptarien dues coves més, i en una d’elles hi aniria a
viure la familia Martínez-Cáceres, molt a prop de la casa dels Planero.
El Miguel era un home ben traçut i en pocs mesos va reconstruir la sala gran del celler que
encara mantenia una part del sostre ovalat d’altres temps, hi va fer una xemeneia
i va posar-hi una porta feta amb retalls de fusta. A l’interior de l’habitacle,
el Miguel hi va fer una senzilla paret, feta amb canyís enguixat i deixant un espai per entrar,
on s’hi posaria una cortina de tela. En la part de dins, hi van instal·lar un
llit donat per la Marieta de Gasparó i també hi quedava lloc pel bressol i un
petit llit, destinat a l’àvia Encarnación, quan venia a passar-hi uns dies des
de Flix. En front del foc, una vella taula de fusta, recuperada del pertxe dels
Gasparons, servia per menjar-hi.
La terra d’aquella serra era arcillosa i prou apta per
poder-hi treballar i excavar-se sense por a caure. De fet, ja algunes cases del
nou poble, construides prop de la serra, també s’havien construit els seus
cellers o coves per tenir-hi animals, aprofitant la bona temperatura interior,
com era el cas de la Cova Gasparó.
Quan s’acabava la primavera de 1950, el matrimoni va pintar les parets i el sostre de la cova de terra de l’interior
de l’habitacle, amb un color blavenc i la van deixar neta per anar-hi a viure durant aquell estiu.
La Marieta de Cal Gasparó, on estaven
allotjats, va donar a la Paca unes gallines i una parella de conills perquè
poguessin criar. La Marieta era una dona de caràcter i molt treballadora i
havia fet pujar la casa del no res, fent mantenir el patrimoni familiar que
s’aniria ampliant amb el temps. En aquells anys el paper de la dona encara no
s’havia començat a reivindicar, però si la Marieta haguès viscut en el segle XXI,
hauria pogut ser una bona alcaldessa. Aquesta dona seria ja sempre un ajut
especial per la Paca, quan uns anys més tard es trobaria de nou amb moltes
dificultats.
Però els hiverns
gerbolins eren –i són encara- freds i durs a causa de la boira que tot ho omplia, deixant
caure una forta humitat que calava en els ossos. Fins i tot el gos, que sempre
estava al carrer, de tant en tant demanava entrar a l’interior de la cova buscant
l’escalf del foc que restava encès durant tot el dia.
Com és de suposar, aquelles coves estaven desprovistes de llum eléctrica i
d’aigua corrent, un luxe que només tenien la majoria de les cases del poble. El
matrimoni feia servir llums d’oli o de carbur, per il·luminar-se durant les
hores de foscor. I l’aigua era portada per la Paca des de la Riereta, una riera
que travessava el poble, provinent de terres amunt i on neixia la Font del Macir. L’aigua era necessària
per la vida normal de la familia, com el menjar i la neteja personal, i també
pels animals que tenien en el corral i el gos Reberte que guardava aquella singular
propietat que no va constar mai en cap registre.
Per arribar al grup de coves existents en la serra, on només
cinquanta anys abans havia estat enclavat l’antic poble de Gerb, s’havia de
prendre el camí de Vilanova de La Sal, una vella i desastrosa carretera de
terra i pedres que costaria molt poder urbanitzar. S’havia de fer la pujada
coneguda com la Costa de la Creu, a partir de la casa de Cal Portalo, i passada l’era de Cal Gasparó, a mà dreta
sortia un camí que pujava al vell poble.
Un enllaç del camí, cap a la dreta i tocant l’era de cal
Gasparó, es dirigía a un grup de coves que es van convertir en vivendes per diverses famílies i on viurien alguns
anys. Un altre camí girava a l’esquerra i s’enfialava amunt, passant davant
algunes petites i velles cases, encara sense destruir, i que estaven plenes de
gent emigrada. Seguint aquell camí, el qual enfilava costa amunt, a uns
dos-cents metres es trobava la cova del Miguel i la Paca.
Era el dia de Nadal i el Miguel estava feliç de poder passar
dos dies amb la Paca i el petit Miquel que ja buscaba els dos anys, però que
encara popejava. Amb unes fustes, el
pare havia construit un bressol on el petit hi passava moltes hores prop del foc.
Com era costum en els pobles andalussos de tots dos joves, havien celebrat
la nit del dia 24 amb un sopar especial: unes sopes de pa i per postres, uns
roscos d’anis fets per la Paca i acompanyats d’unes copes d’aiguadent. Al jove
marit li agradaven els dolços i només durant la Festa Major de Balaguer, podía
tastar uns torrons rodonets i ben exquisits procedents del poble d’Agramunt
i que compraven amb gran entusiasme.
Aquella nit, el Miguel es va animar a
prendre la guitarra i tots dos van
cantar unes cançons al seu petit. Al Miguel ja li començaven a fallar les
forces –només podría disfrutar de dos nadals més en la cova, tot i la seva joventut- i ben
aviat anirien a dormir.
Potser cap d’ells van recordar en aquells moments que quasi
dos mil anys abans, també un senzill matrimoni com ells, dormien en un vell
estable amb el seu nen i acompanyats d’alguns animals. També aquí els
acompanyava el gos Reberte, sempre atent a l’arribada de coneguts i més si eren
estranys, i els animals de corral que els ajudaven a sobreviure.
I és que eren anys plens de dificultats per moltes persones, com
serien altres hiverns per a molts d’altres. I com havien estat també en altres
èpoques. I com seran aquest hivern de 2018 per a tantes persones desplaçades
dels seus pobles, per guerres o per la pobresa existent en moltes parts del
món.
El dia de Nadal
El dia de Nadal de 1950 va començar emboirat i amb un fred
quasi escandalós i el Miguel hauria de sortir, abans d’esmorzar, però desprès
de prendre una copeta de barreja de brandy amb aiguardent, a buscar més llenya
en la serra propera. La llenya s’acabava en les cases i en les coves, i també
en la serra, perquè era l´únic mitjà utilitzat per calentar les vivendes.També
el Reberte s’havia animat a seguir el seu amo, amb la intenció de buscar algun
conill despistat a causa del fred.
En poca estona ja estaven tots dos de retorn a la cova, i el foc va començar a
donar alegria a aquella estança, mentre
el Miguel es feia un ou ferrat i esperava l’arribada del petit, el qual també
es va aixecar amb gana i la Paca li faria marxar amb un llarg popeig.
Era ja mig matí i la boira seguía omplint-ho tot. Una blancor
espessa i trista envoltava la serra i no es veía res a més de cent metres. Tampoc des d’aquell
indret se sentien les campanes de l’església de Sant Salvador, anunciant la
Missa solemne de Nadal. El seu rector, un home de montanya que passaria molts
anys en el poble, no es desplaçava mai a veure la gent que vivia en aquelles senzilles
coves. Tampoc els habitants de les coves no li tornaven la visita i només trepitjaven
el temple en alguna ocasió obligada pels sagraments de matrimoni o bateig
d’algun fill. En aquests casos, el rector recollia els fets en els
corresponents llibres sagramentals, amb la indicació de “forasters”.
El Miguel tampoc era gaire partidari de visitar l’església
del poble. Les seves idees republicanes l’havien portat a lluitar des del seu
poble natal de La Rambla de Oria, en el sud almeriense, fins el final de la guerra i desprès va passar alguns anys en diferents camps de
concentració, fins que seria desterrat a terres catalanes, sense poder tornar a
veure ja mai més els seus pares.
El Miguel no entraría en una església fins el dia del seu
casament amb la Paca, al poble de Flix. En aquells anys era obligat casar-se a
l’església. Casualment, tampoc podría assistir al bateig del seu fill, perquè
el nen va ser batejat en el propi hospital, mentre el seu pare es trobava
treballant. Tampoc estarien presents els padrins de bateig i que serien un tiet
del nen i germà petit del pare, en Primitivo, i la Magdalena, cosina del pare,
la qual vivia a Balaguer i s’havia ofert per ser madrina del nen. De fet, aquells padrins mai actuarien com a
tals, en cap sentit. En aquells anys no hi havia drets especials per deixar la
feina amb l’ocasió del naixement d’un fill. Només pels casos d’enterrament d’un
familiar ben directe.
Ningú sap què hauria pensat el Miguel, si haguès vist uns
anys més tard entrar al seminari al seu propi fill. Però això són altres
històries. I de fet, quan el petit Miquel rebria, amb pocs anys, el segon
sagrament (ara de la Confirmació, amb només cinc anys), el seu pare ja havia
deixat aquest món. Curiosament, tampoc el Miguel passaria per cap església,
abans de ser enterrat en el cementiri de Lleida el febrer de 1953. Però tornem al Nadal d’aquell hivern boirós de
1950.
La Paca era una dona extremadament treballadora i es llogava en qualsevol casa i per qualsevol
feina. Els salaris eren baixos i qualsevol ingrès era ben rebut. La salut del
marit havia començat a ressentir-se i fins i tot va haver de deixar el treball
durant un temps. Encara vivien a la cova quan es va mig recuperar –les ganes eren més fortes que les forces
físiques-, retornant a la feina del Partidor, però els primers mesos de
l’hivern de 1953 no el van deixar continuar.
A part de les seves
habilitats personals- el Miguel va fer de forma manual, amb una moneda de dues pessetes de plata, l’anell de casament de la
Paca-, també tenia certes habilitats gastronòmiques. Només li calia tenir a mà una bestiola (de les que volen o corren) i de seguida la
tenia a dins d’una cassola sense contemplacions. Amb tot això, el Miguel ajudava a la Paca sempre que podía en el tema del menjar. I això
és el que passaria aquell dia de Nadal.
En un tres i no res,
el Miguel va entrar al corral, va agafar un conill i en pocs minuts ja el tenia
mort, despullat i a punt per tallar i posar-lo en una cassola que ja tenia a
punt, amb uns alls, unes patates i un troç de tomata i ceba. Seria un excelent
dinar de Nadal. Fins i tot el gos Reberte celebraria el Nadal amb les restes
d’aquell conill.
A aquelles hores del migdia, els assistents a la missa de
Nadal ja deurien esperar a casa la celebració del Nadal, amb un bon dinar,
desprès de passar a fer el vermut en un dels dos cafès locals. I en la missa es farien precs per la gent pobra de tot el món,
vestits amb els millors vestits d’hivern. Però ni el mossèn ni molts d’aquells
missaires de diumenge, no recordarien que a pocs metres de les seves cases, hi
havia un munt de “forasters” que malvivien amb els mínims recursos .
De fet, la Paca no podria fer el dinar a la cova aquell
Nadal, perquè havia estat llogada en una de les cases benestants de Gerb, per preparar el dinar
familiar. En aquells temps, era prou difícil trobar una minyona –a part del
salari- que sabès fer dinars de festa i
per a molt gent. Però la Paca en sabia prou, perquè havia après la feina de cuinar en la casa dels Oriol de
Flix, una gran família benestant d’aquella població. En aquella casa, la Paca va estar fent feines domèstiques durant uns
anys, fins el seu casament. A Gerb seria cridada en moltes ocasions per fer
dinars en diverses cases, a més d’altres tipus de feines domèstiques, com les rentades
de roba fetes en el xafareix públic. Ni aquells gerbolins benestants ni la pròpia Paca sabien aleshores
que molts anys desprès ella seria
cuinera de bisbes i cardenals.
Tampoc ningú recordava aleshores que al món hi havia gent que les
passava encara més magres, i que no podrien celebrar el Nadal, o perquè no
tenien recursos o perquè es trobaven privats de llibertat per alguna raó.
I la Paca arribaria una mica tard a dinar aquell Nadal boirós.
A la cova l’esperaven els seus èssers més estimats,
i la van esperar per dinar. El conill cuinat pel seu marit duraria pels dos
dies de festa i seria com un regal del cel.
També el Miguel volia oblidar els Nadals passats en la guerra
o en les presons franquistes, i per això era feliç ara en aquella senzilla cova
de la serra de Gerb, al costat de la seva esposa, a la qual adorava, i prop del
seu petit fill. I és que ara eren dies de Nadal amb llibertat.
Uns dies més tard es celebraria la festa del Reis, però com
en molts altres llocs, tampoc els Reis Mags passarien per aquelles sencilles coves de la serra de Gerb.
Miquel Zambudio
Nadal de 2018.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada