Fa més de quatre anys que estem recordant el nostre pas pel Seminari, acumulant en aquest Blog abundant i preuada documentació, amb les inestimables col.laboracions de molts de vosaltres. Material extret amb abnegada il.lusió d'una mina anomenada "seminarius urgellensis". Ara, el filó s'està exhaurint i el cansament és evident al rostre del seus picapedres.
Més d'un centenar d'entrades, amb els seus enllaços a gran quantitat d'escrits i col.laboracions, han fornit aquesta criatura, sense oblidar el miler de fotografies i material audiovisual. Deixarem, aviat, que aquest bonic record, que ha unit o reunit en l'AMISTAT a tots nosaltres, niï plàcidament en el gran Núvol de Google a la vista d'aquests ex-seminaristes nostàlgics d'un temps i d'un lloc.
Però no podem pas marxar sense fer referència a un personatge singular del nostre Seminari:
en PANTALEON RODRÍGUEZ,
un home capficat i eixut de paraules, i aquestes poques, sempre castellanes. Molt apreciat per les monges de la cuina, segons em conten, per la seva força i traça en remoure grans peces de carn i per traginar els bidons de la llet. Un home disposat a ajudar-les, trencant amb un mall, a l'hivern,el gel del safareig on rentaven la roba de tot el clergat de la casa i, també, la seva. Els menjars li eren servits, juntament amb els altres dos mossos, a la "fogaina", caseta situada a tocar del llenyer i de les corralines dels benaventurats porcs.
Un home uniformat amb bata, complidor, imprescindible i amb permís indefinit per a creuar, empentejant un gran carretó, la porta principal del seminari. Fou el "recader" de la Casa i també el nostre. Els llocs de sortida i arribada eren les porteries del menor i del major gestionades per deligents estudiants, sense oblidar el servei que feia per a la cuina. Se li podia encomanar "d'estranquis" qualsevol cosa, des de comprar unes espardenyes, a comprar una bossa de caramels de "la vaca que rie"; quasi sempre se'l recompensava amb una petita propina, sinó feia mala cara.
El seu mitjà de transport, encara que era de tracció animal no disposava de cap cavall. Amb la seva força, empentejant, feia avançar el carretó de dues rodes pel patis del seminari i pels carrers de la ciutat. Les destinacions més freqüentades eren la lletera Cadí on recollia els bidons de la llet i la parada de l'Alsina Graells d'on s'emportava els paquets, saques i bosses adreçades al seminari.
En aquell temps, - com són els estudiants! - eminents tesis doctorals de teòlegs i filòsofs inspirades en el personatge, plantejaven qüestions metafísiques sobre la seva persona i la seva obra, i les ones de Radio Javier, també, se'n feien ressò.
Hi ha molta història i anècdotes d'aquest protagonista per explicar, com també, moltes incògnites sobre el seu origen, incorporació al servei de la Casa i la seva partida.....De ben segur, molts de vosaltres, en sou coneixedors d'algunes. Au, doncs, animeu-vos i feu-nos-les arribar.
oOo
Aquí tenim la PRIMERA APORTACIÓ
de JOSEP ANTON SERRANO, i esperem que no sigui l'única
Us puc assegurar que el senyor Rodrïguez em feia recordar la dita clàssica ": timeo hominem unius libri.". Només parafrasejant la sentència es podia dir: Timeo hominem unius curri.. Perquè el "senyor Rodíguez" (d'ara en endavant SR) no era ningú sense el seu carretó. Estaven tan íntimament imbricats - ell i el carretó- que un no sabria distingir on començava o acabava cadascú.
Pot semblar una mica cruel, però no és pas així. És un record melancòlic d'un temps ja esgotat que resalta en el quadre del conjunt.
Jo el veig encara com en una foto on predominen els colors sèpia , sense que quedi difuminat cap dels seus trets: la bata que amb el seu característic color gris tant ens afavoria. La seua bata era més distingida que les nostres; la manera de portar-la el feia més elegant; el cinturó -inútil- del darrere li donava un toc de professionalitat. Les nostres bates eren totes estandaritzades; res cridava l'atenció, i no parlem de la boina: cobrint la part noble de la calba, amb la corrresponent inclinació que denotava professionalitat i una mena de "coqueteria" ja esdevinguda costum.
El lector espavilat -o sigui tots- s'haurà fixat que només hem intentat descriure SR en el seu aspecte extern. Se li veia una mica el cuiro quan es parlava de feina. Ell deia: favor olvidado, ni agradecido ni pagado.
El seu món intern era inabordable. Sí que podíem endevinar-lo una mica: quan es donava la casualitat (cosa estranya) d'arreplegar alguna propina, els ulls li lluentejaven de manera especial, si no n'hi havia, una fortissima sordesa l'impedia assabentar-se de res. Malgrat tot era un bon company, discret i complidor. I això era una gran cosa perquè SR era la realització de la ratlla vermella que separava el Seminari del món.
-Un incís: el món.... Ah el món. El món era un dels tres enemics de l'home. I cavalcant intrèpidament sobre la ratlla vermella SR els esquiva, amb risc de caure a les urpes llefiscoses del món, dimoni i carn, i trametia sense cap dubte l'encárrec que li havien encomanat. De vegades m'agafa per la via filosòfica i intento entendre què era això dels enemics de l'home. I em quedo sense resposta..El món sempre m'ha fet il.lusiò. Hi ha coses molt interessants. A mes,si no visc al món, on he de viure?. La carn, deixem-la per avui que som a la quaresma. Ja en parlarem una altra estona. Seriosament, de veritat.,el mateix que el dimoni.-s'acaba l'incís .
D'on provenia el nostre estimat SR? Misteri.Tot el que vaig poder arreplegar, és que procedia de Burgos. I per a mi això és molt lluny i massa misteriós.
Un altre dia, si puc, continuarem . Volia fer una mica de memòria d'un quadre amable de la nostra estada a la casa gran.
------
SEGONA APORTACIÓ
Constantí SOTELO
El meu record del Sr Pantaleón Rodríguez. Durant la meva vida d'estudiant, tinc pocs records remarcables. Durant els 5 anys que vaig estar de prefecte de batxillerat (5è.6è. I Preu) i professor de música, sí que tinc alguns records que explicaré.
El recordo com a un home servicial i molt seriós i no tenia pèls a la llengua. Un dia que li vaig fer un encàrrec pel mateix dia em va sortir amb aquesta frase en un castellà pur: "Que le tengo dicho Mn. Sotelo que no me dé los encargos para el mismo dia..." I jo a callar i a obeïr.
Penso que va ser l'any 1969 o 70 en que es va jubilar i per tant, marxava del Seminari. Aleshores li vàrem organitzar un senzill comiat en el mateix menjador de St Tomàs. Va haver-hi uns quants parlaments a càrrec del president de la junta d'activitats que aquell any era en Joan Perera i Parramon, nebot de Mn. Pere Parramon i que cursava Preu. També va parlar el rector del Seminari Mn. Josep Reig i Serra, la coral del Seminari li vàrem oferir algunes cançons, entre elles l'Hora dels adéus. I finalment va parlar el Sr Rodríguez agraint tot el que havia rebut durant els anys d'estada: havia après a llegir i escriure i a comptar. I va acabar dient aquestes paraules: "Ahora me marcho para mi pueblo, Briviesca (Burgos) pero a Uds os llevo en mi corazón".
Tito.
------
Hola Josep Anton: Felicitar-te per l'excel·lent comentari que fas del Sr. Pantaleon i que he llegit amb molt gust. En parlarem el dia que ens vegem.
ResponElimina