Cal reconèixer que el Poldo, el nostre vell company d’Adrall que ens ha anat a parar a Andorra, ha fet bona feina organitzativa per preparar-nos una agradable i complerta trobada en aquelles valls a les que, de tant en tant, ens escapàvem a comprar Duralex, cafè “El Conseller”, anoracs o, els més viciosos, els purets Rössli.
També al Xavier Altimir i a la seva dona
Olimpia, veïns de la mateixa Andorra i, ell, un vell company dels Primaris del
62, cal agraïr-los que, juntament amb el Poldito, ens fessin de guies i
compartissin amb nosaltres aquesta trobada “a casa seva”, el cap de setmana del
7 i el 8 de juny del 2014.
El Poldito, amb la seva feina d’organitzador,
en havia posat ja la famosa catifa roja per fer la trobada a Andorra. Amb ell
havíem quedat de trobar-nos a les 11 davant de l’edifici del Govern d’Andorra,
un modern edifici prop d’altres també oficials, on es nota el diner que corre
per aquelles valls. Era una bona elecció per la seva proximitat al nucli
històric, a l’hotel Cassany on havíem de pernoctar la majoria i, cosa
important, també a prop d’un llarg carrer amb bones possibilitats d’aparcament
a aquella hora, en zona teòricament de pagament (“zona blava” de color verd),
tenint en compte que a Andorra la Vella pràcticament no existeix l’aparcament
de franc.
La catifa roja esmentada abans no podia
arribar desgraciadament fins a la frontera de la Farga de Moles, on la darrera
part dels expedicionaris van tallar un pèl massa just i es van quedar atrapats
en una llarga cua a la frontera durant més o menys una hora. Però teníem dos
dies per davant per disfrutar de la trobada i no li venia d’una hora. I així
ens havíem ja anat retrobant tots cap al voltant de les 12 de migdia.
Qui érem al final? A veam si ho endevineu a la
foto de grup al pòrtic de l’església de Santa Coloma... Només cal completa-la
amb el Josep Parramon i la seva dona Cristina, que només van poder venir al dinar
del dissabte, cosa que, apart de les cireres de collita pròpia que ens van
portar, és molt d’agrair pel que representa pujar a Andorra per estar junts a
la trobada ni que sigui per una estona.
Del lloc de retrobament, al carrer Prat de la
Creu, vam accedir per l’ascensor públic a les places del Poble i Príncep
Belloch, per a començar el recorregut pel nucli antic. Allí mateix hi teníem
l’església de Sant Esteve, la principal d’Andorra la Vella, una composició
d’arquitectura romànica i contemporània, que vam visitar per dins i per fora.
D’allí ens dirigíem a la Casa de la Vall, passant per aquells carrers que
recorden no a la Andorra de botigues que més coneixem, sinó als pobles dels que
procedim la majoria de nosaltres: carrers estrets i molta pedra antiga nua,
sovint restaurada amb força fidelitat. Així vam fer cap a la Casa de la Vall,
amb el seu aire de casa noble fortificada com a antic centre de poder, les
seves portalades i el seu escut andorrà amb les seves inscripcions en llatí
damunt la porta adovellada d’entrada. Allí vam poder entrar al vestíbul, però
no visitar-la pel seu interior, degut a preparatius de recepció oficial en
marxa, desgraciadament no dedicats a nosaltres, a pesar de merèixer-ho. En
aquest vestíbul vam poder discutir, al menys, sobre les dos selles de muntar a
cavall que hi ha exposades. Després vam continuar el tomb per la part antiga:
novament cases de pedra nua ben restaurades, com Cal Pollet i, sobre tot, Cal
Cisco de Sans, avui convertida en hostal. Després de passar pel carrer Antic
Carrer Major, vam fer cap al portal i als jardins de la mateixa Casa de la
Vall, però per la part de darrera, amb la seva imposant torre defensiva
quadrada. Continuant amb la visita, vam tornar a parar a la Plaça Príncep
Belloch, tant plena d’història i d’antigues cases de personatges andorrans de
pes, amb les seves façanes atacades pel pas del temps, però encara amb els seu
ferro forjat i les restes de la vella decoració, més visible en antigues fotos
en blanc i negre, com la Casa Guillemó. Després tocava ja deixar el nucli antic
i, per l’avinguda Meritxell, anar al seu nou pont sobre el Valira, un pont totalment
reformat respecte de com l’havíem conegut quan estàvem al seminari.
Ara cobreix
el Valira un bon tram i sembla consagrat a Dalí
, amb la seva escultura un pèl
kitsch, i amb el nou pont aigües amunt a la vista, anomenat popularment “de les
Boles” (diu el nostre Poldito). El riu en aquest tram es nota completament
sotmès a la civilització del formigó, fins i tot a la seva llera.
I després d’agafar força gana amb tanta visita
turística, tocava per fi anar a dinar, al restaurant Acuarius que ens havia
triat el Poldo, amb una ampla sala tota per a nosaltres en exclusiva, a la
carretera de la Comella.
Després de dinar tranquil·lament i llargament,
vam anar a acabar de pair-ho visitant per fora l’església romànica de Santa
Coloma i, prenent el carrer Major, fèiem un bon passeig envoltats de natura
fins una antiga mansió de granit, passat el rierol d’Enclar. Continuant amb el
Poldo i l’Altimir com a guies turístics, vam seguir el Valira del Nord, fins
arribar a la Cortinada, passat Ordino, per visitar, per fora, l’església de
Sant Martí de la Cortinada, d’un deliciós romànic senzill i robust, i una
antiga serradora a tocar del Valira del que n’aprofitava l’energia de l’aigua.
Per acabar d’arrodonir el dia, el Poldo i
l’Altimir ens van portar a la part més alta dels Vilars d’Engordany (fins al
carrer de Roca Corba), des d’on teníem sota els nostres ulls l’extens
conglomerat urbà d’Andorra la Vella i Escaldes il·luminat amb les seves llums
de vida nocturna sota la foscor de la nit: una altra visió ben diferent
d’Andorra, a vista d’ocell.
Després ens en anàvem a descansar a l’hotel, massa
cansats per a sopar, o massa ben dinats, ves a saber. Només a un parell de
parelles els quedava encara un borrall d’energia per donar un vol per aquesta
Andorra nocturna. Com a més destacable, al Parc Central d’Andorra la Vella, hi van
trobar una festa de la Casa de Galícia, amb un envelat ple de taules on es
menjava pop i amb una pista de ball a la que uns músics subministraven música
patxanguera (molts passodobles, per exemple). Al final, però, tothom a retiro,
ben cansats.
A l’un dematí havíem quedat a les 9 per
trobar-nos per esmorzar els que ens allotjàvem a l’hotel, i a les 10 amb la
resta de companys que havíem decidit continuar la trobada el diumenge. El Poldo
ja ens havia dit que tenia d’anar a recollir la dona a fora d’Andorra i no hi
va poder ser. El Xavier Altimir, amb la seva Olimpia, però, van continuar
exercint de bons guies turístics i amb ells vam donar primer un vol pel Parc
Central sota el sol matiner i amb la seva verdor primaveral i la remor del proper
Valira a l’orella. D’allí vam anar amb cotxes a l’església romànica de Sant Miquel d’Engolasters, amb la seva ampla vista sobre la vall que el vespre
anterior havíem vist amb la il·luminació nocturna. Poc més enllà, ens endinsàvem
encara més en la natura amb un llarg passeig pel costat de l’estany d’Engolasters.
Al seu final, continuàvem pel camí de les Pardines, sempre envoltats de bosc i
bones vistes sobre la vall, fins arribar a sobre d’Encamp, el poble del nostre
company Josep Pérez quan érem al seminari. Per cert, poc li va anar que el
Pérez no ens truqués per telèfon precisament en aquell moment, perquè ens va
trucar una mica més tard, per unir-se a la nostra trobada al menys el temps
d’aquesta conversa telefònica.
Després de contemplar Encamp des de la
muntanya, retornem a l’aparcament passant ara per una pista a l’altre costat de
l’estany d’Engolasters, amb vistes sobre ell. Per acabar de fer gana per dinar,
visitem (gratuïtament) el Museu de l’Aigua (oficialment Centre d’Interpretació
de l’Aigua i del Madriu) de Escaldes, a tocar del riu o, fins i tot, en part a
damunt mateix del riu. El Valira, ara encara el Valira d’Orient, baixa ple i
esplendorós. Passegem pel seu costat, un cop sortim del museu, i, més enllà del
pont d’Engordany, entrem de ple a Escaldes, cada cop més endins de l’Andorra
comercial que sovint només coneix la gent. Aquí el Xavier Altimir i l’Olimpia
ens han trobat un bon lloc per dinar, compartint tots una mateixa taula, amb
bon menjar molt bé de preu.
Com de costum, no hi podia faltar en aquest
final la qüestió de possibles llocs de trobada per l’any vinent. Fins i tot hi
ha qui parlava de Mallorca, però la complicació de la qüestió logística ho ha
fet descartar, de moment al menys. El Pérez, per telèfon com deia abans i en
broma, llençava la idea de Roma, on ell està vivint actualment. Pobre d’ell, potser
ha oblidat, des del anys del seminari, amb quina classe de gent està
tractant...
Au, aneu pensant en el lloc per l’any que ve!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada