SALUTACIONS DELS NOSTRES SUPERIORS

                                              OoO                                               

Companys,  quan obro els ulls de la memòria, i aquests  cerquen el seminari, apareix la figura majestuosa d'aquell casalot i allí,  amb nitidesa,  l'imatge de mossèn Casal. Foren tants anys de convivència !. Té un posat distés, jovial però alhora seriós. El  seus llavis apretats no deixen que escapi un somriure, la situació no ho mereix, però aquest se li escapoleix  pels ulls. Jo crec que era una seriositat fraternal, del home, home...Ha estat un referent molt important en la nostra vida,  i volem i n'estem 

joiosos de que ens acompanyi en la celebració del nostre Cinquantenari.

Des de la seva residència, primera planta del seminari major, ens adreça unes ratlles i una salutació. 

Mossèn Fermí CASAL

TROBADA - CINQUANTENARI DE L'ENTRADA AL SEMINARI DE LA SEU D'URGELL (1961-2011).

 Salutació i reflexions de Mn. Fermí Casal

El Josep Mª Benseny, que promou i coordina la trobada del cinquantenari de la vostra entrada al Seminari, ha tingut l'amabilitat d'informar-me de com us esteu mobilitzant per celebrar aquesta efemèride important el proper u d'octubre. A invitació seva, us faig arribar la meva salutació, com ho hauran fet els altres corresponsables de l'equip que llavors o els anys successius us acompanyàrem en aquesta casa: Mn. Maties Riquer, Mn. Josep Amiell, Mn. Agustí Romero, ... Mn. Antoni Saboya i Mn. Ramon Gay, llavors respectivament rector i director espiritual del Seminari Menor, ja preguen per nosaltres des del cel.  


Aplaudeixo la vostra iniciativa d'haver creat un portal a internet on compartir de cara a la vostra trobada col-lectiva: diria que ella serà més rica com més hi participeu amb records i reflexions senzilles que el curs de la vida haurà fet madurar en tots vosaltres. Permeteu-me que jo també ho faci, articulant tres reflexions complementàries:  


•  El meu pas pel seminari (1942-54), 19 anys abans que el vostre.

•  Els meus anys d' acompanyament al vostre costat a partir del 1961

•  I el moment en què ens hi trobarem de nou, l'horitzó del 2011.

El record dels meus anys de seminarista (1942-54)

La nostra entrada al seminari fou a la fi de setembre del 1942. Els temps no eren fàcils. Veníem d'una terrible contesa civil (1936-39), que havia estat acompanyada d'una sagnant persecució religiosa: a l'escalinata del seminari major hi podeu veure la làpida amb el nom de 111 preveres assassinats, un dels quals, el beat Pasqual Araguàs, m'havia batejat a mi el 1929 a Pobellà. Estàvem encara en plena guerra mundial 1939-45 amb molts milions de morts, l'holocaust dels jueus i les bombes atòmiques llançades sobre el Japó. Arreu hi havia dificultats i estretors, i més a Espanya aïllada internacionalment. El seminari havia hagut de començar des de zero. Peró l'any de la nostra entrada ja tot anava funcionant amb una certa normalitat, creixia el nombre de seminaristes i hi havia una il-lusió gran per anar endavant amb uns índexs de perseverància envejables: a la foto del 1 er. curs hi som trenta i 15 ens ordenaríem de preveres el 1954-55.

Jo guardo un bon record d'aquell seminari, semblant en l'estructura i funcionament globals a d'altres del país i parcialment també al que vosaltres trobaríeu el 1961. El sistema acadèmic encara no havia estat homologat amb els estudis oficials, però degut a la dedicació de tots els qui hi col-laboraven s'assegurava un bon nivell bàsic de formació cultural i acadèmica, humana i cristiana. S'ha dit amb raó que en una època, en què l'ensenyament públic no tenia ni l'extensió ni la qualitat d' avui, aquells seminaris espanyols tan plens del passat, a més a més de preparar candidats al ministeri eclesial, havien significat una decisiva promoció cultural i social per a molts joves de les classes socials més modestes del nostre país. I això valia encara per a la vostra època.

Permeteu-me concretar una mica més sobre la marxa global dels estudis. Els 5 cursos d'Humanitats van subsanar les moltes llacunes de l'escola primària, de la qual molts veníem, i van anar assegurant un bon nivell cultural mitjà. Jo guardo un record especial de Mn. Albert Vives, un professor amb carisma que desvetllà en nosaltres la passió per la lectura i la capacitat per formular les idees amb precisió i escriure amb agilitat. En els cursos de Filosofia i en contacte amb els grans pensadors s'enriquí el nostre horitzó cultural i el sentit crític davant la realitat. Aquestes perspectives s'equilibrarien amb la presentació i la reflexió sobre el misteri cristià els cursos de teologia. Peró ja s'albiraven a l'horitzó els desafiaments de la modernitat amb la consegüent necessitat de noves formulacions. Tot això maduraria amb el Vaticà II (1962-65).

Voldria fer encara una referència a un fet especial del nostre seminari els anys 1949-55, pel qual potser molts de vosaltres sentiu un especial interès. Penso en l'enrenou produït en el seminari - i de retruc en la diòcesi i fins i tot més enllà de les seves fronteres - pel director espiritual Mn. Joan Quer. Fou una figura àmpliament discutida, i per motius complexos la seva sembrada tingué molt de primavera malmesa. Es revelà un educador ple d'iniciatives i un guia renovador de les consciències amb una pedagogia dinàmica que no deixava ningú indiferent. La direcció espiritual, que era la cendrosa de la casa, esdevingué el fenomen estel-lar, que incidí arreu. Es produí el pas d'un moralisme angoixant i gris a una espiritualitat engrescadora, que generà obertura i un clima positiu de comunicació. Amb 18 anys fets, jo llavors vaig veure que valia la pena fer-se Capellà per acompanyar la gent en la fe. Molts pensem que sense aquella experiència no hauríem estat els preveres que hem estat.

Els anys en què us acompanyàrem a partir del 1961

Com cada setembre, també el 1961 tinguérem el regal d'una nova lleva de seminaristes. Veníeu de tots els indrets de la nostra geografia diocesana i ara ja amb un pes específic del món de la immigració interior. Al registre de matrícules n'he comptat fins a 34 i a cada nom se'm redibuixaven rostres que amb el temps potser havien perdut nitidesa.

Vau tenir un equip d'acompanyament relativament canviant, la qual cosa també té els seus avantatges. Els primers anys érem Mn. Maties Riquer, Mn. Ramon Gay i jo mateix amb l'ajuda valuosa de seminaristes majors com "auxiliars". Després del 1963, amb l'anada missionera de Mn. R. Gay i M. Riquer a terres d' Amèrica i el meu trasllat al seminari major, tindríeu de forma duradora i els anys més decisius Mn. Josep Amiell i Mn. Agustí Romero. No us podeu imaginar la il-lusió amb què uns i altres us vam acompanyar. En un internat nombrós es indispensable fer guardar l'ordre i són inevitables les tensions, però - creeu-me - a mi i segurament a tots ens preocupàveu més vosaltres i la vostra maduració que totes les normatives! Penso que us vam estimar sempre i que mai hem deixat de fer-ho.

Deia J. Ortega y Gasset que l'home és l'home i la seva circumstància. I la dels vostres anys de seminari va anar esdevenint prou diferent de la dels nostres. L'horitzó sócio-cultural i eclesial anava canviant amb una certa rapidesa. A partir dels seixanta el nostre país es renovava i s'obria a l'exterior. A fora les figures de John F. Kennedy als EUA i de Joan XXIII a l'Església amb la inauguració del Vaticà II (1962-65) significaren un canvi positiu epocal. Però, alhora i en un sentit força negatiu, anaren sorgint els moviments contraculturals de la postmodernitat amb el seu iceberg en les revoltes del maig francès del 1968 i el seu signe ateu i agnòstic que anà incidint arreu.

Tantes coses ja eren vistes de maneres diferenciades amb les consegüents tensions. Entre d'altres, la vocació i la figura del sacerdot o religiós ja no tenien l'atractiu i la plausibilitat cultural d'abans. Disminuïen les vocacions i fins i tot arribaren les plegades de capellans i religiosos. No fou una casualitat el trasllat del seminari major a Sant Cugat el 1968 ni tampoc que del vostre curs prou nombrós sols un arribés a ordenar-se de prevere. Els canvis són alhora un risc i una oportunitat. Aquells anys no foren fàcils per a ningú. Per a nosaltres era sagrat respectar la vostra llibertat vocacional, però cada vocació que es frustrava ens dolia a l'ànima. També tot allò tingué molt d 'una primavera malmesa!

El 2011, ¿quin seminari us trobareu i quin horitzó tenim?

Vista de lluny, la silueta majestuosa del seminari sembla la de sempre i resta d'alguna manera inalterada al pas dels anys. Però avui el vostre entranyable seminari menor està tancat i materialment força deteriorat, i tenim sols 8 seminaristes al seminari interdiocesá de Barcelona: 2 de Colòmbia, 4 de les Filipines i sols 2 d'aquí. Al seminari major, on recentment s'han fet renovacions ben importants, la planta primera funciona com a residència sacerdotal i a la segona hi ha la residència dels seminaristes, que es formen a l'interdiocesà de Barcelona.

I ara, què?  La fe cristiana sempre és esperançada, encara que mai es pot posar el cap sota l'ala! Crec que els anys de seminari - per a nosaltres i per a vosaltres - suposaren una inesborrable experiència de Déu i dels valors cristians, que ha amarat i amara els nostres records més pregons. Jo espero que aquest caliu positiu, en alguns potser una mica soterrat, amb la trobada es veurà revifat de nou.

A l'evangeli gnòstic de Tomàs s'hi llegeix la consigna atribuïda a Jesús. "Camineu!". Vivim un temps i una cultura ben inhòspits per a la fe. Peró l'evangeli i la història, la fe i la cultura sempre han fet camí en una dialèctica, desafiant i també plena d'oportunitats. Em sembla que el Vaticà II resta un referent per als cristians del segle 21. Crec que hi ha rostres culturals de la fe del passat que avui poden ser un llast per a la navegació. I en el nostre món plural també cal superar una ideologia atea i agnòstica, que impregna els nostres mitjans audio-visiuals i ens voldria condemnar a la irrellevància. S'imposa una Església arriscada i encarnada en tot el positiu de la modernitat. Tots som cridats a protagonitzar-la!

Fins aviat, amics tots amb els vostres familiars que vulguin acompanyar­-vos. Passeu on passeu, tots sereu benvinguts; el que compta és l'amistat que ens congrega. La trobada valdrà la pena!

Mn. Fermí Casal: 2 de juliol del 2011.

OoO

     

Companys, desprès de més de quaranta anys, he tingut la gran satisfacció de retrobar-me amb un home que va seguir de prop la meva i la nostra  primera jovenesa, en Maties RIQUER.  Ens ha obert, juntament amb  la seva dona la Mercè,  de bat a bat la porta de casa seva al poble de Sta. Eulalia de Ronçana . He trobat una persona als seus vuitanta anys, que ningú ho diria, carregada de vitalitat, amb una cara que li rellisca el somriure, amb una veu timbrada però tranquila que invita a l'apropament, i amb una necessitat de palpar-nos i saber noticies nostres. Jo, en aquells molt allunyats anys seixanta, petitot que era, me'l mirava temeròs i  respectuosament des de baix. Ara, que li he tret la sotana, li he tret el mossèn i  li he tret el superior, he trobat un amic i un company.

     

SALUTACIÓ PEL NOSTRE CINQUANTENARI

Aquest és el seu correu electrònic

mcasanellas@hotmail.com

Avui ,al cap de molts  anys , he rebut com a destinatari equivocat,  la postal de felicitació a Mn. Riquer

Li  tornem a presentar.

OoO

Companys, hem rebut amb molta satisfacció aquestes ratlles d'un BON DESIG del que fou, quan anàvem amb pantalons curts per aquells patis del Seminari, el nostre Director Espiritual. Només cal contemplar-li la cara i endevinà la bonhomia que transpirava. Avui viu "enretirat" a Vielha, on el vaig localitzar per participar-li i invitar-lo a la nostra Trobada, i molt amablement ens ha adreçat aquesta SALUTACIÓ.

Mossèn Amiell

 Vielha, 3 maig 2011

Amic Benseny:

Agraeixo tota la informació que m’heu enviat sobre la celebració dels 50 anys de la vostra estada al Seminari. Jo hi vaig tornar, com a superior de la secció de S. Lluís, l’any 1963 i hi vaig estar fins el 1973.

Vaig coincidir amb tots vosaltres. Us recordo a molts i alguna vegada m’he trobat amb algun i ha suposat un plaer per a mi i suposo que també per a ell.

Allí vaig coincidir amb Mn. Riquer, bon amic, que em va preparar alguna estada, a les vacances d’estiu a París; també amb Mn. Riba, Mn. Romero, Mn. Font, Mn. Mauri. Ells tenien una missió més directa sobre l’ordre i la disciplina, mentre que jo tenia que responsabilitzar-me mes de la dimensió cristiana i espiritual, apropant a la vostra vida als valors de  l’evangeli de Jesucrist.

Recordo  els passeigs del dijous i del diumenge, que algunes vegades ens agradaven més als superiors que a vosaltres. Arribar fins a la frontera d’Andorra, i fins la falda de la part més alta del Cadí suposava una bona part de la tarda. Més us agradava anar al aiguabarreig del Segre i del Valira per a prendre un bany.

Vaig trobar a faltar al deixar el seminari aquell soroll o murmuri dels jocs i dels crits al pati i que sentia des del meu despatx al tercer pis; d’a on pujava i baixava moltes vegades al dia, de tal manera que alguns havíeu calculat que cada setmana feia el equivalent de pujar al Everest.

Si vull recordar alguna broma que em vareu fer, podria ser aquesta: Havia comprat un cotxe, un “siscents” i amb la meva neboda, qu’estudiava al collegi de les Monges havia de sortir molt de matí; algú, entès en mecànica, se’n va enterar i per la nit  va fer un canvi a les bugies del cotxe. Vaig anar a buscar la meva neboda, però el cotxe non arrancava; els autors s’ho miraven des de les finestres del dormitori. Un se’n va compadir i va baixar a arreglar-me la provocada averia. Li vaig agrair amb un somriure i tot es va quedar aquí.

Bé, us desitjo una bona celebració dels 50 anys i que us pugueu trobar força de vosaltres , recorrent patis i sales, encara que la secció de Sant Lluís està  molt deteriorada.

                                                 Mn. Jusep Amiell

OoO

Companys, l'entranyable Mossèn Romero, el nostre superior en el Seminari Menor i Major, des de La Pobla de Segur ens envia una FORTA ABRAÇADA. Jo, com tots vosaltres, en tinc molts bons records. Llavors, tenia la sensació de que ell ens necessitava i nosaltres el corresponíem. Era veritablement un company gran.  Quan jo ja tenia decidit finiquitar la meva relació amb el seminari, Mn. Romero insistí, mitjançant una carta d'estiu  que tornés, aquell any farien el Preuniversitari i tindria acabat el cicle formatiu. Altra vegada intentà que jo, musicalment negat total, ajudes a un amic seu capella del meu poble, Mn. Pau Marqués, a afinar els cants de missa. Tenia que transportar les notes musicals assajades a la seva habitació fins a Santalinya. Sort  que Mn Pau se'n sortí sol. 

Mn. Agustí  Romero i en Sotelo

Benvolgut Josep Mª i companys: 

Fa dies volia contestar a les Sopesdesapos, que tots van menjar en tots el cursos, des del 42 que jo vaig entrar la seminari fins als 55 que en vaig sortir de capellà. No sé si les sopes en feien correr més pels patis, però, com que no hi havia res més, omplien la panxa. Recordo molt el vostre curs. Quan vaig arribà al Seminari al lloc de Mn. Riquer, no us tenia a vosaltres, però sí el curs següent. És el curs que em vau fer més impacte. Ereu una bona colla i havia intel.ligències molt privilegiades. De tot solament el Fenosa va fruitar com a capellà. No sé si jo i els altres superior no vam saber sembrar prou bé la llavor del sacerdoci, però sí que estic segur que ho varem fer de la vida cristiana, que deveu viure en l'estat en que us trobeu. Això ja que em donaria per content. Vam passar bones estones, però com tot internat tenia les seves deficiències; espero ho sabreu perdonar i comprendre que la vida no és mai perfecta en cap estat. Sols espero que viviu il·lusionats en el lloc que heu triat i visqueu en la gran esperança d'un bon retrobament amb tots els records bons i tan bons que comporta la vida en si mateixa. per ami va ser un honor els dos anys (crec) que us vaig poder acompanyar en la vida de seminari.

Rebeu tots una forta abraçada i la pregària d'aquest company que vaig intentar ser en la vida de seminari.

¡¡ Visquen les sopes!!  Agustí