LA INFERMERIA DEL SEMINARI- En Sàrries l'infermer

 Bon dia a tots.

Ramon SÀRRIES

 En Benseny va demanar-me una salutació i unes  notes sobre el meu record de l’infermeria del  seminari.

 He de confessar que tinc bastant llunyants els  records del vostre curs. No acabo de recordar si  certament jo vaig ser el vostre infermer o bé ho  era en Josep Mata, amb qui vàrem coincidir en aquest servei. 

Com sigui, vull saludar-vos ben cordialment i augurar-vos un retrobament agradable i simpàtic desprès de tants anys. Diuen que el temps és la goma d’esborrar la memòria però amb el retrobament els records tornen i refloreixen velles amistats.

Som-hi.

Porta accés infermeria

 Com recordareu, l’infermeria estava ubicada a la quarta planta del seminari, sector Sant Tomàs. S’acudia allí quan al Centre d’Assistència Primària, l’anomenat “botiquin” obert les hores de recreació havien “diagnosticat” una grip, angines o contagi d’una de les freqüents “passes” típiques d’un internat: sarrampió, varicel·la...

El noi que havia de recloure’s a l’infermeria normalment es feia portar el malatàs per un company. Els que se’l portaven ells  mateixos ja era un petit indici per l’infermer que la “malaltia” no era greu. Sempre hi havia qui venia uns dies per desconectar de la realitat.

Sala principal - avui sense llits

En l’espai de l’infermeria  hi havia un dormitori de vuit llits i un altre de més gran –si no recordo malament – de 14 places. Completava unes habitacions individuals que s’habilitaven en els casos d’epidèmies o quan algú requeria majors atencions pel seu estat de salut.

Normalment es posava el termòmetre tres cops al dia: matí, migdia i vespre. Dos dies sense febre evidenciava la recuperació de la salut i el retorn a la comunitat.

La medicació a administrar depenia molt del criteri de l’infermer pel que feia a pastilles, supositoris, xerops... i al dictamen del metge quan es tractava de penicil·lines i medicaments majors.

El metge venia sempre que l’infermer el cridava. És clar que el professional agraïa que l’infermer tingués uns criteris raonables a l’hora de cridar-lo

La farmaciola de l’infermeria era relativament austera. Acostumava a trobar-s’hi la medicació necessària per a tractar el dia a dia (refredats, angines, tos...)

També les penicil·lines “ordinàries”, que eren administrades pel mateix infermer. En aquell temps les xeringues eren de vidre i es reutilitzaven moltes vegades. Cada cop calia bullir-les degudament. Un fogonet elèctric i una cazoleta servien per aquest afer.

Sobre el tema del menjar. El servien des de la cuina central per mitjà d’un torn elèctric, que compartíem amb el menjador dels superiors, localitzat al segon pis. El recepcionista d’aquest torn elèctric en el menjador dels superiors era el “tio”, així anomenat el senyor Pantaleon Rodriguez que, a més,  feia de recader i portava el correu de la casa. Us en recordeu del tio?. 

Inicialment el menjar s’adaptava a les circumstàncies de l’infermeria per als cassos de pacients que requerissin una dieta especial.

L’anecdotari de l’infermeria és relativament ample i variat.

Qui més qui menys havia fet de les seves els dies de recuperació. Per exemple,

- Esdevenia un “modus vivendi” quan hi havia alguna “passa” important (grip...) perquè les convalescències sovint eren apoteòsiques: una festa que durava tot el dia, amb jocs (cartes sobretot), bromes...

- De les bromes, les típiques eren amagar les sabatilles, posar la xiruca sobre la porta perquè caigués al cap del qui entrava. O amb més mala ... posar-hi una palangana d’aigua. Alguna vegada havia caigut sobre el prefecte que venia de visita. L’esbroncada als nois –i a l’infermer- acostumava a ser sonada.

- Pel menjar tenien uns “acords” amb el senyor Rodriguez i ens enviava menjar que havia sobrat als superiors. El guardàvem en una finestra de les habitacions de la Sibèria que feien el servei de nevera improvisada.

- Un episodi notable era quan hi havia vacunació general i tots havien d’aguntar la corresponent punxadeta. El matí de les vacunes era més divertit que algunes classes.

Habitació de l'Infermer

l'infermer

- En algunes circumstàncies, quan les pandèmies s’estenien majoritàriament, s’habilitava el dormitori mateix. Aleshores calien hores extra dels servidors del menjador que portaven el menjar al dormitori i de l’infermer que havia de passar ronda. Aquelles estades eren més controlades pels prefectes. Per tant, menys        divertides que les de l’infermeria. 

- El fogonet elèctric amb la cazoleta i les xeringues més d’una vegada  havien bullit tota la tarda per descuidar-se’ls endollats, o perquè la partida de butifarra s’havia allargat més del previst. I s’havia cremat tot...

Algunes vegades, la teràpia que necessitava el noi era psicològica més que corporal. Alguns varen  aprofitar el temps de convalescència per ensinistrar-se mútuament  en algunes pràctiques ...

L’infermeria, en el millor dels casos,  comportava un parèntesi que trencava la monotonia de la vida del seminari.

L’infermer, per la seva part,  gaudia d’uns determinats privilegis respecte els seus companys de curs: se li acceptava arribar tard a classe al mati, o absentar-se per poder acompanyar un noi a l’hospital, sortir a la Seu a comprar medicaments a la farmàcia, era menys controlat pels prefectes i podia organitzar alguna farra a les dependències de l’infermeria, els horaris del diumenge a la tarda eren més lliures. I un llarg etzetera que creava un status distingit.

És clar que, a vegades havia tocat passar tota la nit a l’hospital en ocasió d’alguna operació,  d’apendicitis normalment. En solia haver diverses durant el curs. El familiar del noi era l’infermer. I content de fer-ho, perquè donava “categoria”.

El meu pas per l’infermeria del seminari fou, si no recordo malament, els cursos 64-65; 65-66 i 66-67. El curs 67-68 era el meu darrer curs al seminari i el prefecte preferí que el visqués amb els companys fent vida de comunitat.

Bé, amics, ja no sé gairebé més que dir-vos d’aquells anys. El nostre seminari fou un dels darrers reductes d’internat en les nostres comarques i m’imagino que en molts casos oferí la possibilitat d’estudiar i de rebre una formació que altrament hauria estat ben difícil.

Bona trobada a tots. I una abraçada.

 Mn Ramon Sàrries

LA SANIDAD EN EL SEMINARIO

 

(Divino Afan  n. 86 Gener-Feb- 1961)

 

 

Les ofrecemos hoy en nuestra revista una interesante interviu con dos simpáti­cos personajes de nuestro seminario.

El primero cursa cuarto de Teología, vive en el cuarto piso y se llama Benigno Marqués. Es el enfermero del Seminario Mayor.

Me recibe amable, con su mejor sonrisa a flor de labios y me va enseñando la enfermería: una salita para los convalecientes, dos habitaciones en cada una de las cuales caben holgadamente seis camas, otras dos de tres camas... No veo ningún enfermo, me extraña. Por eso le pregunto:

- ¡No estará siempre vacía!...

- Pués, afortunadamente, sí. Solamente hay algún enfermo en el tiempo de la gripe y los constipados; de cuando en cuando algún que otro caso aislado... pero la mayor parte del año me dejan muy tranquilo.

- Así es mejor para todos. Pero entonces ¿para qué tantas salas?

- Normalmente se usa solamente esta pequeña. Pero las otras no están de más. A veces' se llenan en caso de gripe, llegando incluso a ser insuficientes; pero esto ocurre muy raras veces.

- En estos casos tu labor debe ser pesadísima por cuanto no puedes tampoco descuidar el estudio.

- Así es, en efecto.

Seguimos hablando. Su palabra es fácil y agradable, salpicada de finos rasgos de humor. Me explica que en el cargo de enfermero también hay sus momentos agradables. Y me cuenta un caso muy gracioso...

Pasamos a la enfermería del Seminario Menor. Allí encontramos al enfermero Domingo Baella, bajito él, pero simpático. Cursa primero de Teología y lleva 5 años en el cargo. Me enseña el botiquín que pertenece a ambas enfermerías, pero que se halla en la dei Menor.

Es éste una espaciosa habitación bien acondicionada. Tras los cristales del armario se ven los anaqueles llenos de frascos, cajitas de medicinas, pomadas, gasas. . Una farmacia en pequeño.

- Lo indispensable - me explica - para las primeras curas en los casos de urgencia, y los remedios para las enfermedades corrientes, si es que pueden llamarse tales.

- ¿Lesiones?

- Pues, sí; alguna lesión nunca falta, sobre todo ertre las deportistas. -- ¿En cuanto a las inyecciones?...

- Ah! Las inyecciones son mi debilidad. Disfruto poniéndolas, ¿sabes?

- ¡Ya, ya !

-¿Se os presentan serias dificultades?

^I -- No; todos los casos son corrientes y sencillos. - ¿Y si se presenta algún caso grave?

- Entonces se llama al médico inmediatamente y se siguen sus instrucciones. Si el caso es realmente grave, se interna al enfermo en el hospital o se traslada a su domicilio.

- ¿Se requieren conocimientos previos especiales para desem­

peñar el cargo de enfermero?   , ,

- No, -es ahora Marqués quien responde- fijándose, siguiendo

las instrucciones del médico y, sobre todo con la práctica, muy pronto está uno en perfectas condiciones.

- En todo caso tú tendrás ventaja al tener un hermano médico. Se ríe, pero no dice nada.

-- ¿Cuánto tiempo llevas de enfermero?

- Tres años

.

-- ¿Qué es lo que menos te gusta de la enfermería?

- Que haya enfermos.      .

Salimos del botiquín y me lleva al "torn" en realidad un pequeño montacar­gas por el que sube la comida desde la cocina.

-- ¿El lema de un enfermero?

-- «Mens sana in corpore sano»; Alma limpia en cuerpo sano, que reza el viejo proverbio latino.

-- Finalmente, ¿Reporta alguna ventaja el cargo de enfermero para el mi­nisterio pastoral?

- El sacerdote no es médico de cuerpos sino de almas. No obstante, yo creo que unas prácticas y conocimientos de enfermero son muy convenientes y casi in­dispensables para todo sacerdote.

Cuando me despido de ellos tienen una jeringa hirviendo...

 

 

G. González

      

L'OBSESSIÓ per LA INFERMERIA 

A la Seu, durant els  mesos d’ hivern  fotia un gel que pelava. Teníem neu al massís del  Cadí, neu al Seminari i neu als patis. El  fred era a fora i era a dins.

Tenia dotze anys.

Amb els meus pantalonets llargs de vellut negre del que més abriga ,  amb el meus mitjons  gruixuts de llana i amb un atapeït jersei, sota aquella bata fosca-gris  de mecànic, intentava protegir-me de les inclemències del temps.  El meus  llavis tallats i els perellons de les mans  

suplicaven pietat i escalfor. On? - No ho recordo. A vegades inclús les sopes eren fredes. On doncs?  - Ara recordo: hi havia un lloc.., sí un lloc tranquil, apartat i càlid, on havia emmudit  el timbre del despertar, de la classe i del pati.  Un lloc on no tenies mai son,  perquè estaves fart de tant dormir. Allí el “torn” pujava ben sortit de la cuina. Menjà especial i aigua de vichy. La gent, cansada de descansar,contenta descansava estirada. Allí,  el Cavall Fort i els llibres d’aventures et feien somniar despert. Era la infermeria, el paradís. 

Els afortunats es resistien a la seva expulsió, i intentaven demorar-la, posant cara malaltissa i fregant i refregant el mercuri amb la manta, a amagototis  de l’infermer,  procurant que el termòmetre no baixés de trenta set, ni que no pugés de quaranta u.

I així dia darrera dia, contemplant des de l’últim pis del seminari, per aquelles finestres entelades, les escapolides del fred, que feien els companys al pati. 

També arribava el dia en que no es podia enganyar mes el calendari, i l’infermer sever  t’expulsava del paradís. Llavors, aquell vespre,  amb el matalàs al coll, enfilaves escales avall , no cap a l’infern alegre i calorós, que potser més valdria, sinó cap al dormitori col.lectiu glaçat.

Continuava tenint dotze anys.

No recordava l’última vegada que havia estat malalt. Crec que mai, però ara es tractava d’enmalaltir com fos i fugir del fred, del llatí, de mossèn Porta,de mossèn Jordana .. , de la meditació matinera a l’Oratori,…

M’havien dit que uns secants amarats d’aigua, posats sota el peu nu disparava la febre.

El Botiquin, antesala de la Infermeria,  era una habitació  de primeres cures  situada  al primer pis del Seminari Menor. Aquí et donaven el passaport cap a la infermeria, si acreditaves una bona febrada.

Estic tancat al water, portant per mitjons uns paperots secants amarats d’igua  i controlant el rellotge. Com més de temps, més fotut i més possibilitats. Tiro la cadena i surto tot ficant una cara malaltissa, i  un cop enganyat l’Auxiliar pujo, a poc a poc i vacil·lant,  l’escalinata agafant-me a la barana,  fins el primer pis, al Botiquín. L’infermer no es pot creure que un home tant fotut, tingui tant poca febre,  per més que em posés i reposés el termòmetre. Davant la seva  presència tant acaparadora, no em va ser possible aplicar el pla B, del rasca, rasca,.

- Serà un cop de calor, digué. 

Continuava tenint dotze anys i poc.

La meva salut aquell hivern continuava fent honor al seu nom.  Hi havia una passa de galteres, una malaltia llarga, no pas de quatre dies, i a més s’encomanava. Vaig incrementar les meves visites als companys-pacients  de la infermeria, però res de res…..

Des de baix al pati, amb les mans a les butxaques, contemplava,  a  dalt a l’ultim pis, aquella llum càlida darrera els vidres de les finestres tancades de la Infermeria. Crec que hi somniava, però jo continuava amb una salut de ferro. Això em ve de família, mai estem malalts!, i en aquest cas em perjudicava. 

Vaig fer un últim intent, i ho recordo com si fos ara.

Cap al water, paper secant més gran i més amarat quasi regalimant enganxat com un mitjó als peus nusos. Mig glaçat vaig sortir corrent  cap al camp de futbol on, com un esperitat no parava de correr amunt i avall. Assecada la suor, no fos cas que em delatés, amb el cor accelerat per la pallissa, baix pujar volant l’escalinata del primer pis, i tot frenant en sec, em planto davant la porta del botequin. Ara no pot fallar.

Ja em veia carregat amb el matalàs al coll passant per entremig de les fileres de llits del dormitori amb direcció a la Infermeria, i que els companys mirant-me amb enveja  em preguntaven.

 – Com t’ho has fet Benseny?. 
 Allà a dalt m’oblidaré de les classes, dels timbres, del fred, de les sopes,…

L’infermer del Botiquin, a primer cop d’ull, hi veu un malalt. Quina sort! . Em posà, com era preceptiu el termòmetre. Aquest no pujava de trenta sis. 
– Te’l col.loco un altre cop, no fos cas que l’hagués posat malament.
- Segurament. 
I trenta sis i trenta sis, i trenta sis.. . Ni jo ni ell, l’infermer,no ens ho podíem creure.
- Aviam el pols!, 
Les pulsacions estan disparades, i el cor em batega accelerat.
 No pot ser! digué. Altra vegada el termòmetre que tindrà l’última paraula. I trenta sis i trenta sis.

-Serà un cop de calor.

Ara ja tinc disset anys.

Un filòsof de segon curs al Seminari Major, l’Arcadi el meu amic, és l’INFERMER.

M’havia  anat fent gran  i continuava tenint el desagradable honor de no haver estat mai malalt. De no gaudir del pecat al paradís.

S’havia col.locat la calefacció al Seminari, el menjar havia millorat i ja no em feien gràcia els Cavalls Forts.

Ara que ja no somniava amb la infermeria, amb la complicitat del meu amic, vaig aconseguir el passaport per una setmana.
  – El que tu vulguis, em digué.

Potser perquè era a l’estiu, època d’examens, i hi havia molts pocs pacients,  allò ja no responia a les meves expectatives d’altres temps.  Amb l’ajut del Arcadi, com a professor particular, i amb  el temps guanyat a la meditació, missa, rosari, i remeditació ,vaig poder preparar adequadament els exàmens amb resultat satisfactori.

Avui seixanta un anys continuo gaudint de bona salut, i ara jubilat sols demano no tindre que perdre el temps al llit.


Josep Mª BENSENY ( 09-02-2011)