TROBADA 2018 Primaris 1961 TERRES DE L 'EBRE

Un bon salt: del Pallars Sobirà l’any passat... a les terres de l’Ebre enguany! Hem aprofitat l’oferiment del Nico i la seva dona, la Tere, i ha valgut la pena, gràcies a la seva feina d’organització tant de l’allotjament i intendència, com de l’oferta d’activitats per a no deixar-nos avorrir ni un minut. Està vist que entre els primaris del 61 hi ha molt bons organitzadors. Només cal recordar l’any passat a Esterri, o fa dos anys a Lleida, per a no anar més enrere.

Pont sobre l 'Ebre a Mora

Efectivament, enguany, el dissabte 9 de juny, el punt de trobada era a l’actual poble del Nico, a Mora d’Ebre, per a anar primer de tot a visitar el poble vell de Corbera d’Ebre. (Alguns de nosaltres ens vam unir a la colla directament aquí, procedents de l’aeroport de Barcelona, després de patir el retard del vol del nostre cònsol honorari a Roma, el Pérez). Un cop aparcats al poble nou de Corbera i arribats al poble vell, vam visitar primer la vella església transformada en “ruïna en conserva” sota un sostre transparent protector modern, i acondicionada com a una espècie de museu sobre la vida en aquest poble vell i sobre la batalla de l’Ebre que el va deixar en aquest estat de ruïna, ara congelada en el temps. Els que potser havíem esmorzat millor, vam pujar al vell campanar per una escala recaragolada que semblava no voler acabar mai. La vista a dalt de tot, però, s’ho valia. Un cop retornats a baix i a fora de l’església, vam completar tot el tomb per entre les cases enrunades pels bombardeigs de la mateixa batalla de l’Ebre, deixades així com a testimoni de la il·limitada cruel estupidesa humana. També això forma part de la realitat d’aquest món.

         De Corbera, la carretera ens portava en pocs quilòmetres a Gandesa, la capital de la Terra Alta. Allí hi teníem reservat l’hotel (Piqué, de nom) a mitja pensió, més el dinar de cap de setmana d’aquest dissabte. Acomodar-se a les habitacions, descansar un moment, i cap a dinar!

            Un cop dinats, cap a les 4 de la tarda fèiem cap al proper poble del Pinell de Brai, per visitar l’anomenada Catedral del Vi d’aquell poble, que precisament aquell dia era de portes obertes. Vam recórrer tot aquest antic celler cooperatiu, on l’arquitectura modernista de l’escola de Gaudí acull antics cups de formigó. complementats amb alguns d’actuals d’acer inoxidable en una sala més reduïda, més moderna, del mateix celler. Una part d’aquesta visita recorria la plataforma superior sobre els antics grans cups de formigó. És una part especialment bonica de la visita, per la proximitat del sostre gairebé a tocar, amb els seus elegants arcs parabòlics gaudinians tan a prop damunt dels nostres caps. 

Potser per aquest contacte visual amb l’harmonia d’aquesta joia d’art arquitectònic, a algú se li va ocórrer de cantar una mica aprofitant el recull de lletres de cançons de l’any passat. Era el recull reenviat pel Josep Mª Benseny en algun dels seus mails de convocatòria, que alguns portaven emmagatzemats al mòbil o a la memòria no massa afectada encara pel pas dels anys. Com a primer assaig, no va estar malament, tot i que l’acústica del recinte no ajudava massa (lògicament, per a fer bon vi i bon oli, l’acústica del celler no és massa important). Al final, qui va voler, va aprofitar per comprar vermut, vi, oli, pastissets i altres productes oferts per aquell celler cooperatiu.

            Però no vam poder adormir-nos-hi massa, perquè per a quarts de set de la tarda el Nico i la Tere ens havien reservat una visita a una meravella natural a uns quilòmetres d’allí, les Coves de Benifallet: dos coves visitables (de les diverses que hi ha a l’entorn). Arribats i aparcats, comprades les entrades i després d’una breu espera aprofitant el petit bar disponible, la mateixa senyora que ens havia servit les begudes va resultar ser la guia per aquestes coves. Abans d’entrar en elles, ens va fer una introducció per exemple sobre com havien estat descobertes. Ens parlava de conills que havien fugit dels caçadors del poble per un forat a la roca i que, després de que els caçadors hi fessin entrar els seus furons (avui prohibits) per fer-ne sortir els conills, havien desaparegut conills i furons, cosa enormement misteriosa si aquells forats eren caus de conills normals i corrents. Aquest misteri havia portat al descobriment de les coves que anàvem a visitar. En elles, vam veure com el treball pacient de la Mare Natura durant milers i milers d’anys ha anat construint sota terra un laberint de

passadissos i sales amb una decoració fantasiosa de filigranes de calç dipositada capriciosament per les aigües subterrànies, no solament en forma de les habituals estalactites i estalagmites, sinó també, i especialment, en forma de bròquils de pedra, terrasses en miniatura i altres formes encara més capricioses i inusuals, com les excèntriques (i ben excèntriques que eren!).

            Després de redescobrir ara nosaltres aquestes meravelles sota terra, vam tornar al Pinell de Brai a contemplar l’Ebre gairebé a tocar, amb un llagut ancorat ben a prop, i ben a prop també dels antics safarejos del poble. Un Ebre, per cert, que aquests dies baixava més ple del de costum. A continuació tocava descansar ben asseguts a la terrassa d’un bar d’allí a prop. Però el rellotge no s’aturava del tot, i al final tocava tornar a Gandesa a sopar, complint amb la mitja pensió del nostre hotel Piqué. Per cert, segons afirmació (no contrastada científicament) d’algun expert (o experta) de la nostra colla, el segon plat del sopar contenia restes dels conills que havien portat al descobriment de les coves de Benifallet, esmentat més amunt. Un cop sopats, el Poldito ens va tenir de deixar, però tots vam quedar-li agraïts per haver vingut de l’altra punta de país per a compartir amb nosaltres tota la jornada del dissabte.

            Un intent de repetir la cantada de la sobretaula del sopar a Esterri l’any passat no va poder reeixir pel caràcter tan diferent de l’hotel i per la perspectiva de fer la cantada el dia següent en millors condicions, tant d’acústica com de menys cansament.

            Arribat el nou dia del diumenge, ja a les 8 de matí estàvem esperant que obrissin el menjador per a esmorzar, tal com havíem quedat amb l’hotel. Quan finalment el van obrir amb cert retard, l’esmorzar que ens van servir a taula va resultar ser del tipus anomenat “continental”, que recordava els esmorzars més aviat espartans del seminari.

            Deixant definitivament l’hotel, el programa ens portava al poble de Miravet, aprofitant la circumstància de que aquell diumenge s’hi celebrava la seva Festa de la Cirera i dels Canterers. Però primer tocava visitar l’imponent castell templari a dalt de tot del poble. Aparcats a l’explanada darrera el castell, érem d’els primers en treure les entrades i en començar a recórrer l’itinerari de visita aconsellat. Passant per davant del que queda dels antics estables del castell, ens passejàvem per l’ampli recinte obert a l’aire lliure, abocat a la muralla frontal de castell, un bon mirador sobre el poble i el generós Ebre que, sota el castell, descriu una ampla corba regant totes les terres a la vista.

La visita passava als espais tancats al voltant d’un pati superior: concretament a l’espai que havia estat el refetor i, d’allà, als recintes que havien estat magatzems o fins i tot presó. Damunt d’aquests darrers espais tancats, hi havia l’església del castell, a la que accedíem per una escala exterior de pedra. Aprofitant la seva excel·lent acústica, d’una reverberació molt equilibrada, vam cantar un cop més algunes cançons de la nostra vida d’estudiants (i també d’adults ja madurets). De l’església, unes escales estretes ens portaven a la terrassa superior del castell, amb l’extensa panoràmica solcada per l’Ebre de camí cap al mar, penetrant al final per la cortina de muntanyes al fons, també part de l’escenari de la batalla de l’Ebre. Aquí giràvem cua de retorn cap a l’entrada del castell i al seu aparcament.

Un cop arribats amb els cotxes al costat de la plaça on es feia la Fira de la Cirera i dels Canterers, a la vora de l’Ebre, els conductors deixàvem baixar als nostres passatgers i anàvem a aparcar a la sortida del poble. Ens retrobàrem novament a la plaça de la fira, per fer una mica de ganso mirant parades i paradetes de cireres i altres productes de la terra, així com de càntirs, ceràmica i altres productes de la inventiva humana.

Després d’aquest vol badoc per la fira, vam visitar el nucli antic de Miravet, amb els seus carrers una mica costeruts sobre l’Ebre, més ple de l’habitual com s’ha dit abans. Naturalment, vam passar per davant l’antic molí convertit en residència particular, a tocar de l’Ebre, on es va signar l’esborrany de l’Estatut de Catalunya del 2006, que tantes vicissituds havia de patir, amb les conseqüències que ja sabem.

Retornats a la fira, va ser un plaer seure (per fi!) entorn d’una bona filera de taules de bar amb les corresponents begudes, a l’ombra més o menys intensa dels arbres de la plaça. Aquí va ser quan una banda de músics, que ja havíem sentit de lluny fent més festiu l’ambient de la fira, es va fer sentir amb més proximitat. El nostre auxiliar d’altres temps, el Ribes, va exercir un cop més com a tal, després de tants anys (més de 50), donant-nos les bones directrius que s’esperen d’un bon auxiliar: agafant la seva dona, la Ma. Teresa (o bé agafat per ella, no ho sabrem mai!), van començar a ballar tots dos en l’ample espai central de la plaça, a tocar d’on estàvem asseguts. La directriu donada va fructificar, de forma que altres parelles ens vam unir a ells, convertint la plaça en una pista de ball, fins i tot amb alguna altra parella que no era del nostre grup.

També amb els músics hi devia d’haver empatia, perquè, després de començar a ballar nosaltres, es van establir a prop, sota l’ombra dels mateixos arbres, fins que se’n devien de cansar i van marxar de la plaça, a pesar de que més tard tornarien breument per una altra banda. Abans de deixar també nosaltres la fira, vam anar a recollir les caixes de cireres que el Parramon ens havia fet reservar a una coneguda seva que era al capdavant d’una de les parades de la fira.

            Carregats amb les cireres, vam anar a agafar els cotxes, i cap a dinar. El restaurant previst pel Nico i la Tere, el Mas Trucafort, es troba a les afores de Falset. Allí ens tenien preparada una taula sota una galeria exterior, molt agradable. La cuina, molt capriciosa i elaborada, presentada per una mestressa molt atenta en tot moment, va continuar alegrant-nos la trobada. Tot plegat, un darrer dinar esplèndid i esplendorós. A la sobretaula, afinats pel bon menjar, van tornar els cants de la nostra joventut, que ara sortien millor gràcies als “assajos” anteriors i una mica (bastant) més de concentració i disciplina, que, amb alguna petita excepció disculpable, el vi no va aconseguir anul·lar del tot.

           
Durant aquest llarg i plaent dinar de comiat, no hi podia deixar de sortir la qüestió de la trobada de l’any que ve. ¿Solsona, amb el seu entorn rural ornat d’ermites bufones? ¿La bonica Girona, potser una capital catalana desconeguda per a molts de nosaltres? ¿Altres possibilitats? Anem-hi pensant, que els mesos ara ja sabem que passen ràpid.

L'Arcadi. El cronista

El Nico ens ha fet aquesta pel.lìcula: