VENTS DE CANVI - ELS ÚLTIMS DEL SEMINARI DE LA SEU

Sopes de sapos

Són les nou del matí i ja he completat les tres rutines indefugibles que et donen dret a esmorzar: meditació, missa i estudi. Assegut a taula en silenci com la resta d’interns intento resoldre el dilema de cada dia. La gana apreta, però davant meu espera un plat de sopes de pa plenes de grumolls amb textura de moc. Sapos.

La culpa de que jo estigui aquí és del capellà del poble.

– Madalena, hauríom de portar lo teu fill gran al seminari. Lo mestre de capella de la catedral necessite veus blanques i lo nen cante com los àngels. I è un bon estudiant.

L’ingrés a l’internat va ser solemne. Mossèn Roc m’exhibia amb orgull. L’home es posava la medalla del meu reclutament per a la causa. Onze anys acabats de fer. Amb el darrer petó de la mare em va tocar girar full a la infantesa i començar una condemna de set anys de privació de llibertat. La meva maleta i jo compartíem, des d’aquell instant, el mateix objectiu: trobar el moment de fugir plegats d’aquella presó.

Aviat vaig entendre que el problema més greu que tenia no era pas haver-me d’empassar aquelles sopes fastigoses.

– Nano, busca’t un pot de cola-cao per fer desaparèixer la sopa, procura no anar mai sol a veure el pare espiritual, i deixa de plorar, collons, que això és de mariques! – consells de veterà.

Quedava clar. Les sopes es podien llençar per la finestra. En canvi, aquella soledat feixuga que m’ofegava em perseguia nit i dia. A la capella, al menjador, a la sala d’estudi  i, sobretot, a l’hora d’anar a dormir.

Treball, oració, disciplina, fred i caminates interminables. Mens sana in corpore sano. Controlar els fogots i rebaixar la líbido de la tropa.

I, de propina, acompanyar la litúrgia a la catedral. La Setmana Santa era com la final de la Champions i a mi sempre em tocava ser titular. Les vacances enlaire. Sis mesos sense pujar a casa. Fot-te. La nostàlgia es feia insuportable.

Fins que un bon dia vaig decidir entaforar emocions, enyorança, pors i autocompassió dins del pot de cola-cao, tapar-lo ben fort i llençar-lo per la finestra. Per sempre.

I, francament, les coses van començar a millorar de seguida.

Em vaig convertir en un cínic. Deia mentides al confessor, anava a combregar en pecat mortal, copiava els exàmens, robava menjar al celler, llegia novel·les de l’oeste a l’hora de meditació, freqüentava la lliga dels onanistes compulsius, traficava amb cigarrets, protegia els nouvinguts i obligava els més petits a menjar-se fins a l’última cullerada de sopes. I deixa de plorar que això és de mariques.

A la fi havia entès de què anava la cosa. Allà dins tothom tenia una doble vida i la disciplina era només un recurs per guardar les formes.

Amb el temps, un cop recuperat el seny, descobriria l’amistat, guanyaria una família d’adopció, construiria complicitats i afectes perdurables que, malgrat tot, mai han compensat aquella part de la meva vida que hem va ser robada.

Els germans, dels qui em vaig perdre bona part de la infància i l’adolescència i de poc que no els perdo a ells.

La mare de la infantesa, amb la que em sabia tan unit i que m’havia fet una putada així de grossa.

El pare de la infantesa a qui, curiosament, no culpabilitzava de l’internament, però a qui ja no vaig retrobar mai més.

Avui és dimarts. Compliré el ritual de trucar a la mare. Parlarem dels néts, del temps i de política. Escoltaré el seu monòleg amb indulgència. Portem quaranta anys així. Un cop per setmana. En tot aquest temps però, mai, mai, hem parlat de les sopes de sapos. Ens faríem mal.

En aquest escrit anònim que vaig trobar surant al gran oceà d'internet, dins el blog - Seria molt injust..-, hi havia un parell d'indicis: sopes i pots de cola-cao, que em van fer sospitar sobre el nom de l'internat al que es referia l'autor, però el que no em casava era la fotografia que l'encapçalava.

No em podia quedar amb el dubte.  Així, que li deixo el següent comentari:

" He quedat gratament sorprès pel títol que encapçala l’escrit ( Sopes de sapos) i per la fotografia que l’acompanya. He quedat sorprès perquè el relat m’ha transportat a la meva infantesa en l’internat d’un seminari. Sopes de sapos era, exactament, el que teníem per esmorzar i pots de cola-cao per fer-les desaparèixer,.Quina casualitat !!............."

La resposta i el nom del seu autor no es van fer esperar :

Cap casualitat, company. Després de descobrir el vostre blog (quina passada! m’ha fet reviure tantes coses… tot i que jo no pertanyo a la mateixa promoció) està clar que parlem del mateix lloc. Que cadascú va viure i recorda a la seva manera. Per mi, els dos primers anys van ser molt durs, I així ho he intentat reflectir. És la meva veritat. que diria en Carles Capdevila, l’autèntic culpable d’embrancar-nos a tots i totes els que publiquem en aquest blog en un taller per ‘”escriure la veritat”. Hi ha testimonis molt valents aquí, i molt ben escrits.

Gràcies pel teu comentari i per fer-me descobrir el vostre blog.

Benjamí MOLINÉ

Ah, i la foto? -En Benjamí em confirma que  la va baixar d'internet i, evidentment, no té res a veure amb els dormitoris del Seminari de la Seu. Mira que al nostre blog n'hi ha !

Aquesta casualitat m'han servit per aconseguir el que jo, llargament i infructuosament, perseguia : que algun supervivent d'aquells dies em parlés dels últims temps del "nostre" Seminari.
Volia acabar d'arrodonir "la història" de la Casa, des d'aquell "paleolític" negre i fosc - literal- dels seus orígens, fins a la claror final de les finestres i portes obertes.

I així és, com en Benjamí  MOLINÉ ens ha fet arribar aquest interessant escrit, amb el consentiment i  el preceptiu "nihil obstat" de les eminències del seu  curs, i que jo m'he atrevit a subtitular com " Els últims del Seminari de la Seu".

Per posar-vos en antecedents cronològics diré que  els companys del relat varen ingressar al Seminari els anys 1963 i 1964.  A primers de setembre de 1968 traspassaren al Seminari Major on els acollí el seu nou tutor, Constanti SOTELO, alias TITO.

En aquestes aules de Sant Tomàs, a mitjans de juny de 1971,  acabaran els seus estudis, desprès d'haver superat el cinquè i sisè curs del batxillerat i el Preuniversitari.
Convalidats oficialment els coneixements i superades les Proves de Maduresa a la Universitat de Barcelona ja estaven preparats per fer el gran salt a Sant Cugat, a la Facultat de Teologia.

Però vet aquí, que feren una passa massa llarga i, aquells deu supervivents, foren a aterrar dins una immensa Torrassa de lloguer, al barri de Sarrià i ciutat de Barcelona.

Allí, s'oblidaran dels seus estudis eclesiàstics i continuaran la seva formació, en diferents disciplines, a la Universitat de Barcelona.

VENTS DE CANVI

Els Últims del Seminari de la Seu

Després de superar la duresa dels primers anys feta d’enyorança, fred i sopes fastigoses, i completat satisfactòriament el procés d’adaptació al medi convertits en una colla de preadolescents carregats d’hormones que de vegades ens comportàvem com una autèntica banda de brètols, va arribar el pas al seminari major amb totes les expectatives que comportava: habitació individual, un xic de privacitat, sentir-te gran.

De ser els grans dels petits passàvem a ser els petits dels grans.

I sí, el canvi va respondre a les expectatives fins a uns nivells que ningú de nosaltres hauria pogut sospitar.

D’entrada, el primer dia de setembre ens va rebre un tutor jove, alegre, dinàmic, obert al diàleg i molt valent, com va demostrar al llarg dels anys que, com a carta de presentació, ens va etzibar:

 - Al matí quan toqui el timbre per llevar-nos jo no penso pas anar darrere de la gent, habitació per habitació, per veure qui s’aixeca i qui no. Sigueu responsables de les vostres obligacions. 

- A partir de demà la misa diària és voluntària. 

- Al final del passadís, com sabeu, hi ha el meu despatx, que és casa vostra; sempre hi trobareu la porta oberta.    

   

Aquesta declaració d’intencions ens va deixar força descol·locats venint com veníem d’anys de disciplina estricta on les coses no s’acostumaven a consensuar. 

I així van començar tres anys que ho van canviar tot. A tots nivells.

El despatx de’n Tito, el nostre tutor, es va convertir en el punt de trobada, l’àgora de discussió, el cau dels contubernis, el club de la botifarra, el racó de la música, la finestra oberta al món.

Allà vàrem començar a fullejar El Correo Catalán i intentàvem sintonitzar la ràdio Pirenaica per escoltar notícies del maig francès, de la primavera de Praga, o del procés de Burgos. Vàrem descobrir Serrat, i Raimon, i el Grup de Folk, i Bob Dylan i la Joan Baez, i en Peter Sellers, i Brassens, i vàrem aprendre a tocar la guitarra de manera més o menys autodidacta per poder cantar-los.

Vàrem saber que el Vietnam era una guerra colonialista, que calia treballar la cultura de la pau, que el moviment hippie era la punta de llança d’una revolució contracultural pacífica que, intuïem, ens havia de portar a la llibertat i, de passada, a la diversió amb tot allò de l’amor lliure, fés l’amor i no la guerra, la comuna com a model social, treballar (el mínim) per viure i no viure per treballar i aquell posat indolent que dónen els efluvis de la maria.

Estàvem pendents de tots els estímuls que ens venien de fora, de més enllà dels murs físics i mentals que ens envoltaven.

I discutíem fins a altes hores de la nit davant d’un xupito de conyac i d’algun cigarret “clandestí” baixats d’Andorra sobre política, sobre futbol, sobre la vida, sobre nosaltres mateixos. Perquè, de broma en broma, en Tito ens va anar posant a cadascú de nosaltres davant el mirall del nostre futur immediat. Qui sóc, quines opinions tinc sobre la vida, què vull ser, què vull fer, d’acord o malgrat el que s’espera de mi des de la família i des de la institució que m’està educant.  

De la mà d’en Tito i dels nous vents que corrien pel món, la música, sempre present al seminari, es va convertir en el fil conductor del procés de canvi. Amb el vist-i-plau de mossèn Vives, aquell homenet savi de cos de vidre i salut fràgil, organista de la catedral i obert de mires, que en sabia un munt de música, i que va fer un esforç per entendre els nous corrents i ajudar-nos amb els seus arranjaments.  

A les classes de música es va introduir el mètode del pare Irineu Segarra, monjo montserratí, amb el suport de la flauta dolça valorada i odiada per parts iguals per generacions fins als entrants del S.XXI. El venerable mètode LAZ quedava per primera vegada arraconat.

Vàrem crear la Coral Jove, que barrejava per primera vegada nois (del seminari) i noies (de les monges de  l’Estonac). Venint com veníem de la Schola Cantorum d’anys anteriors, dirigida per mossén Cagigós, on tot érem homes i les veus blanques d’escolanets, el canvi resultava radical, també pel que feia al repertori.

Coral Jove

 Ens trobàvem a l’internat de les noies, al vespre, per fer els assajos. Vàrem fer concerts, vam participar en alguns aplecs i, fins i tot, vàrem reforçar l’orfeó Sant OT de la Seu, que dirigia mossèn Cagigós en el primer festival Brudieu (1969) celebrat a la catedral. Amb la corresponent emprenyada, per cert, de dos venerables solistes del cor, que van encaixar molt malament que, justament davant d’una efemèride com aquella, el director els “robés” uns “solos” que consideraven seus per oferir-los a uns jovenets com en Sanmartí i en Profitós, que tenien unes veus increïbles i una formació musical molt més sòlida. 

Vàrem començar les Misses de Joventut, en català i de cara a la comunitat, on cantàvem les cançons amb acompanyament de les guitarres. Cançons espigolades dels moviments de protesta, del pacifisme nordamericà, dels espirituals negres, que avui anomenem Gospel i s’ha posat tan de moda; cançons que reivindicaven valors, participació democràtica, llibertat, justícia, cooperació. Tenien un gran èxit i van aconseguir omplir les esglésies de joves, nois i noies.

En la mateixa línia, es van promoure els cinefòrums, que vivíem amb motivació en part per l’interès de les pel·lícules i els debats que platejaven i, en part, perquè en sortir ens permetien fer una visita furtiva al bar de moda del costat on alguns hi vàrem prendre el primer cubalibre.

I vàrem crear el Festival Jove de la Cançó, obert també a tothom, que celebràvem al teatre del seminari. Ens preocupàvem fins i tot d’anar a cercar esponsors! I fèiem intents matussers d’il·luminació psicodèlica i de sonorització potent. L’èxit va transcendir les fronteres de l’Urgellet i les cròniques parlen, per exemple, de la presència d’un vocalista d’Oliana que va versionar, destrossant literalment i a consciència “La Casa del Sol Ixent”.

El primer festival el va guanyar una noia, companya de la Coral Jove, de qui la meitat de tenors i baixos estàvem mig enamorats.

Noies cantant a l’escenari, noies presentant el festival, o fent de mare de Déu als Pastorets, noies a la coral, noies pels passadissos del seminari! Els fonaments de l’Escorial de la Seu s’estremien!

Fins i tot les monges de la cuina, a qui jo no recordava haver vist mai la cara sempre amagades darrere el torn del menjador, van demanar a en Tito si algú els podia ensenyar a tocar la guitarra per posar-se al dia en les seves celebracions. I així va ser com durant un temps, a una hora pactada, jo entrava en territori prohibit armat amb la guitarra per donar classes a una monja molt tímida que no devia tenir gaire més anys que jo mateix.

Vàrem agafar les regnes del teatre, vàrem produir els nostres Pastorets, retallavem calderes, pintàvem decorats i, fins i tot, vàrem produir alguna obra policíaca que vàrem portar de bolos a Artesa de Segre.

Al llarg d’aquells anys, entre el grup de teatre, la coral jove, el grup de folk Tres + Un, i l’equip de bàsquet, ens vàrem passejar una mica per tota la província, des de Puigcerdà fins a Lleida, des d’Andorra fins a Balaguer, i des de Tremp fins Artesa de Segre. En busos la majoria de vegades, o entaforats en el Siscents d’en Tito, cinc homenots i dues guitarres.

Mentre tant, en Josep Vila, hiperactiu l’home i fotògraf de fortuna, a més de participar en totes les mogudes, no donava a l’abast en el seu laboratori de fotografia documentant els esdeveniments.

I alguns dissabtes al matí encara ens quedava temps per tancar-nos a la bilioteca monacal on rebíem classes extraoficials de català i sobre la nostra identitat com a país.

I  per construir ponts al rierol de La Bastida, o cabanes al pla de Les Forques com a bons minyons escoltes; fer travesses per la muntanya i, a estones perdudes, estudiar una mica. 

   

Malgrat aquesta hiperactivitat sempre quedava temps per perpetrar algunes bretolades, és clar, que eren molts anys de pràctica per abandonar els costums de la nit al dia.

Alguna incursió nocturna al rebost laberíntic de sota la cuina, capses de sabates penjant d’una corda que pujaven i baixaven per la façana carregades de productes de l’hort amb l’agreujant de nocturnitat en una iniciativa precursora de consum de productes frescos de proximitat.

O l’altíssim nivell que vàrem assolir com a col·lectiu en un concurs de dibuix de participació obligatòria, que ens venia molt a contrapel. I tot gràcies a la Hollywood, un projector de cossos opacs amb el que vàrem aconseguir unes perspectives i unes proporcions de cum laude. Una història reixida de falsificació massiva.

El professor, un home extremadament baixet, secretari de l’ajuntament, no cabia en pells i rebia felicitacions de tothom. I d’algunes d’elles era incapaç de captar-ne la ironia. Es mirava tan el melic que no se n’adonava que allò que tenia a tres pams de nas no podia ser cert. No hi havia cap perspectiva dolenta. Tots els treballs amb el mateix format tamany cartolina, que així es podia copiar millor la projecció.     

Un esdeveniment paradigmàtic dels dos corrents socials que s’anaven contraposant en aquells temps fou la presa de possessió del bisbe Martí Alanis.

A la catedral, amb les tres portalades obertes, molta llum, molt d’encens, esperaven les forces vives de la Seu, “dignísimas autoridades civiles y militares”, ocupant els bancs preferents i assajant genuflexions, frases convencionals i somriures falsos; fora, formava una companyia militar del Arapiles 63 amb la seva banda per retre els honors al nouvingut.

Ple de gent per tot arreu. Expectació.

Mentre, els joves l’esperaríem dins el claustre de palau, asseguts en unes escales tocant les guitarres. Ja va ser fort que els seminaristes no estéssim dins la catedral perfectament uniformats seguint el protocol.

El cas és que mossèn Martí va arribar amb el seu Siscents i va quedar astorat de la rebuda oficial que l’esperava.

El protocol prescribia que abans d’entrar a la catedral havia de passar revista a la tropa. L’home, sense predre les formes, s’hi va negar en rodó.

Aquesta actitud va fer arrufar el nas a més d’un i va fer saltar les alarmes. Un bisbe progre… És clar, venint de l’Iglesias Navarri, capellà castrense condecorat per l’exèrcit i que en els pontificals es passejava amb una cua de quatre metres, allò era molt fort.

Al cap d’uns dies vàrem tenir l’oportunitat de xerrar amb ell en una visita gens protocolària que ens va fer al seminari. Mossèn Mas, profe de llatí, es va currar un breu discurs de benvinguda en vers i en llatí (!) que l’amic Pàmpols es va haver d’aprendre de memòria per recitar-li al bisbe.

En Tito ens va obligar a signar un pacte de no agressió perquè cada vegada que en Josep recitava ens partíem la caixa de riure. Finalment, la cosa va anar bé. El bisbe també va saber guardar les formes i ponderar convenientment les virtuts de la peça literària del professor emèrit.  

Taizé. Setmana Santa de 1970

La cloenda a aquells anys de canvi va ser  el primer viatge a la comunitat ecumènica de Taizé, que vam finançar anant a convèncer, amb tota la barra, el representant del copríncep francès d’Andorra amb el nostre francès macarrònic i les instruccions oportunes de mossèn Cerdà.

A l’alt representant del president de la república francesa li vàrem caure en gràcia, o potser volia quedar bé amb el copríncep espanyol, mossèn Martí Alanis, recentment incorporat a la mitra. El cas és que, molt generosament, va afluixar la mosca. 

En definitiva, vàrem tenir el privilegi de viure des de dins una època de canvis radicals a l’església, fruit de la tramuntanada del Concili Vaticà II.
Capellans joves que van creure en la radicalitat del missatge i van mantenir un pols ferm amb la jerarquia. Obrers, que posaven en crisi el celibat obligatori i demanaven de viure com el poble, promotors de la nova pedagogia i de la coeducació, de la llibertat personal, de les comunitats de base, de l’església com a assemblea oberta, democràtica i participativa, convençuts que la fe ha d’anar acompanyada del compromís social com a motor de canvi.

No se’n van acabar de sortir (molts d’ells van penjar els hàbits), però van sacsejar el sistema i van esdevenir un revulsiu que va canviar per sempre moltes coses. 

I això en un context general que donava lloc a llatinoamèrica a la Teologia de l’alliberament amb els Casaldàliga, Camilo Torres, Ernesto Cardenal, Oscar Romero, Laonardo Boff, Jon Sobrino, Ignacio Ellacuria i tants d’altres que van pagar amb la vida el seu compromís amb els humils.

Qui sap si mossèn Ferrer, aquell capellà atípic i desprès que regalava la Vespino, o la bici a qui les necessitava, i alguns altres que el precediren  van decidir marxar a les Amèriques per contribuir-hi. 

    

I en el context social, l’adequació a uns nous temps signava la fi del colonialisme, el naixement de la cultura de la pau, de la llibertat d’expressió a tots nivells, de la presa de la universitat per part dels fills dels obrers, del principi del final de la Una, Grande i Libre, i de la Caputxinada.

Un temps per a la utopia.

I nosaltres, als nostres 15, 16, 17 i 18 anys, vivíem amb intensitat el moment i intuíem només la transcendència del moment històric que estàvem vivint. És després, amb els anys, que un és capaç de llegir i interpretar el passat i donar a cada cosa el valor real que va tenir en el context de transformació social i en el personal. 

  

Tornant a La Seu, el preu que se’n va pagar va ser alt per a algunes persones. El nostre tutor i la tutora de les noies van sofrir pressions, incomprensions i difamacions. Es va intentar destruir la persona per neutralitzar i menystenir la seva tasca.

En tot cas, com deia, després d’aquells anys, res va tornar a ser de la mateixa manera; el mite de la caverna havia saltat pels aires.

Tots plegats ens començàvem a atrevir a pensar per nosaltres mateixos i a interpretar la realitat amb els nostres propis ulls.