TROBADA 2017 A ESTERRI D'ÀNEU.- Primaris 1961

 

Ja a la trobada de l’any passat a Lleida, la idea de trobar-nos enguany a Esterri d’Àneu no va tenir cap proposta alternativa, perquè va semblar bé a tothom des de bon principi. La majoria de nosaltres, aquella part del món la associàvem als nostres companys Lluís Riart, del mateix Esterri, Josep Manresa, de Sorpe i Josep Arnalot, de Borén (i no sé si em deixo algú). Actualment hi viuen, encara o novament, el Riart i el Manresa, els dos a Esterri mateix. Confiàvem que ells dos ens prepararien una mica la logística de la trobada, i així va ser, i sort en vam tenir d’ells!

Ens van buscar i trobar un hotel, el Bruna, molt acollidor gràcies a la seva atenta mestressa i cuinera, la Sra. Pepita. La trobada començava oficialment amb el “dinar de Festa Major”, però havent arribat bastant abans pràcticament tots, vam aprofitar per donar un primer vol pels carrers de l’Esterri més antic, amb els seus carrerons tortuosos flanquejats per molts murs de pedra fosca i nua del mateix entorn, que ens recordaven l’aspecte dels poblets de muntanya que havíem conegut nosaltres pels voltants de la Seu fa 50 anys. Ja durant aquest primer passeig en comú, quan estàvem a l’atri de l’església d’Esterri, es van començar a complir les males prediccions meteorològiques per a aquest cap de setmana, i al Manresa i al Riart ja me’ls veus anant a buscar paraigües per als que se l’havien deixat a l’hotel o al cotxe, confiats en que el temps aguantaria al menys fins a l’hora de dinar.

Sota els paraigües o les caputxes (o no), vam tornar a l’hotel on la Sra. Pepita ja ens tenia muntat el dinar de Festa Major promès. El pica-pica de primer plat semblava no acabar mai, fins al punt que a molts ens va costar afrontar el segon plat, el principal, amb una mica de dignitat. Aquesta dignitat va retornar als postres, sobre tot, a uns segons postres fora de menú, que en forma de cireres, van sortir per obra i gràcia del Parramon i la seva Cristina. No sé pas com ens ho farem el dia que a la trobada anual ens hi faltin les cireres, tan mal acostumats (o ben acostumats) ens hi tenen aquesta parella...

Al final encara vam tenir de córrer a declarar la sobretaula per acabada, perquè a les 5 de la tarda teníem hora per a una visita guiada a l’Ecomuseu d’Esterri, tal com ens l’havien preparat els nostres “agents in situ”, Manresa i Riart. En essència, la protagonista del museu és una antiga casa de “pagès benestant”, amb les seves parets gruixudes de pedra nua del país. A la planta baixa, suposo que en els estables convertits en una mena de sala d’actes, vam veure un audiovisual explicant detalls de la casa com a reflex de la vida que els va tocar viure a aquells antics habitants d’Esterri. A continuació vam visitar amb guia la resta de la planta baixa, incloent-hi els magatzems de pagès-ramader, així com la primera planta, la destinada a fer-hi vida de família (i vida social quan s’esqueia), amb el seu terra de fusta, el mateix material que els envans entre dormitoris, i tot l’equipament d’una casa d’antic pagès benestant.

Un cop feta aquesta visita, els nostres companys Riart i Manresa ens havien preparat un tomb turístic pels pobles més lligats als nostres vells companys de seminari. Desgraciadament, per part de l’Ecomuseu, que també es veu que s’encarrega de facilitar guies turístics, no es va complir l’encàrrec dels nostres companys de proporcionar-nos directament o indirectament un guia (equipat amb les corresponents claus) per a aquest tomb turístic. Però també ens vam apanyar força bé. Primer vam anar amb els cotxes a Son (Son del Pino), poble del Batalla, company nostre d’un curs anterior al seminari. Només vam poder contemplar la bellesa de l’exterior de la seva església romànica, amb l’ufanós campanar i la torre de les Hores. Això sí, sota una pluja al final força intensa, acompanyada a més a més d’un vent poc amable. D’allí vam passar a Sorpe, ja amb molta menys pluja i a estones sense, i aquí sí, les bones connexions de l’aborigen Manresa amb la seva gent ens van facilitar una guia (inoficial, però molt eficient) que ens va obrir l’església i ens va permetre de contemplar el magnífic retaule de l’altar major, a més d’altres detalls, com algunes restes força vistoses de pintures murals del Romànic.

.De Sorpe vam anar amb els cotxes a donar una ullada, des de la carretera estant degut a la pluja novament activa, a Sant Joan d’Isil, una altra joia del Romànic, amb els absis gairebé banyats pel Noguera Pallaresa. Donant mitja volta al poble d’Alòs d’Isil, vam emprendre el retorn a Esterri, però passant a tocar de Borén, en honor al nostre company Arnalot. Amb menys pluja i, sobre tot, amb l’Arnalot com a guia, l’hauríem visitat com es mereix. Però haurem d’esperar una ocasió més propícia. Abans d’anar a sopar al nostre hotel Bruna, encara vam aprofitar descaradament el fet imprevist de que, per pura casualitat, a Esterri precisament aquell dissabte estava programat un ball folk a càrrec del grup Folk-a-Tres, un conjunt de música de ball tradicional. Estava previst que això fos a una petita plaça del centre d’Esterri, però la pluja ho va fer desplaçar a la sala de l’Ecomuseu on hores abans havíem vist l’audiovisual de la casa. Lògicament, les cadires havien estat retirades per a deixar lloc a músics i balladors. Els més atrevits (en aquest món, per a ser feliç, sovint cal perdre el sentit del ridícul) vam ballar algunes danses de parella o de grup, des d’un pas-doble inicial (per a fer perdre la vergonya) o un xotis, fins a un vals familiar o un cercle circassià. Això sí, amb la contribució de la mestra de ball que portava el mateix grup de música i que, prèviament a cada ball, donava instruccions de com ballar-ho.

Al final, ens vam tornar a retrobar entorn de la taula de sopar a l’hotel. Per a acabat el sopar, la Sra. Pepita ens havia donat permís per cantar fins a dos quarts d’una de la matinada, amb acompanyament de piano i tot. Com a preparació prèvia, disposàvem d’un “Cantoral” de quatre fulls DINA4 plens de lletres de cançons, des d’El Meu Avi fins a la sardana “Ja arribat la primavera”, aquesta de joiosa memòria, cantada al seminari cada inici de primavera. El cant va anar força bé sobre tot al principi, fins que a l’hora de les sardanes com l’esmentada, la cosa es va desmadrar. Estava clar que de sobte havíem oblidat els ensenyaments rebuts al seminari de Mossèn Aleix, àlias “Mossèn Donques”, entre altres profes de música, unes 4 hores a la setmana, de cantar amb expressió, sense esforç, etc. etc., i no com una colla de hooligans borratxos.

La Sra. Pepita se’n devia d’adonar, i ens va demanar de parar quan faltaven encara cinc minuts per a l’hora de parar convinguda. Potser algun o alguns hostes de l’hotel se li havien queixat?

Però la persona que mana més que el “jefe” va exercir la seva autoritat inexorable fent seva la proposta que va fer el Manresa de continuar la vetllada musical a la seva casa, un magnífic xalet a les afores d’Esterri, aïllat de veïns directes, davant un gin-tònic (o una altra beguda no tan contundent) i amb les perspectives de sentir-lo a ell mateix al saxo. I així ho vam fer uns quants a qui encara ens quedaven forces. Ara la qualitat musical va tornar a ser la correcta, vam acabar d’aprofitar a fons el “cantoral” disponible i, entre cançó i cançó, el Manresa va aconseguir impressionar-nos expressant-se amb el seu saxo. És bonic descobrir que alguna que altra cosa apresa al seminari, com per exemple la música, ens ha servit per gaudir més de la vida...

Ajocats finalment tots a l’hotel o a casa seva, a l’un dematí ens tornàvem a retrobar a la taula d’esmorzar. La idea contemplada en un principi de pujar al llac de Sant Maurici al peu dels Encantats amb cotxes i taxis tot-terreny, la vam descartar a la vista de la situació meteorològica que, encara que no fos de pluja continua, sí que feia preveure que la boira a dalt a Sant Maurici no ens deixaria veure pràcticament res del paisatge. La proposta alternativa dels nostres “indígenes”, Riart i Manresa, va ser visitar la cascada de Gerber, encara més espectacular que de costum pel desgel i la pluja recent, prop de la Mare de Déu de les Ares, pujant al Port de la Bonaigua. Així que vam agafar els cotxes fins aparcar-los a tocar de l’inici del sender a la cascada. És un bonic sender ben equipat amb un pont i baranes de fusta quan convé, que transcorre pel mig d’un bosc de muntanya ple de petits corrents d’aigua brava. Arribats a la cascada, qui volia es podia dutxar per segona vegada només amb acostar-se (sense paraigües) al núvol de gotetes d’aigua que desprenia l’exuberant cascada.

Retornats al cotxes, i seguint la proposta dels nostres companys del país, completaríem aquesta visita amb un recorregut per la carretereta de Son a Espot que, transcorrent a mitja altura de la muntanya, permet unes vistes aèries molt guapes especialment sobre la vall d’Esterri i, efectivament, vam fer una bona parada en un indret que ens feia de mirador perfecte sobre Esterri i la seva vall. Arribats a Espot, vam desistir de visitar-lo, degut a que no ens quedava gaire temps si no volíem fer tard al dinar a Salàs de Pallars, concretament a la fonda Bertran (avui hotel),  entre la Pobla de Segur i Tremp, ja de camí cap a casa. Així que ens vam acomiadar a Espot dels nostres companys Manresa i Riart, que tant havien contribuït a poder gaudir tan intensament de la retrobada, a pesar de les condicions meteorològiques no gaire bones.

A la fonda Bertran vam fer, doncs, el segon dinar de la trobada, i només la necessitat d’alguns companys de no fer massa tard, especialment la del nostre company Pepe Pérez, el nostre “cònsol honorari” a Roma, que havia d’agafar l’avió, ens van fer aixecar de taula, fins a un altre any en que ens tornarem a trobar... ¿on? Però no pensem encara en l’any vinent (o sí), i gaudim encara una bona temporada del bon regust que ens han deixat les terres d’Esterri...

L' Arcadi.