Hi trobareu:
- - Butlla papal , 1963, Fc. Amorós.
- - Records i Pinzellades, Fc. Amoròs
- - L'himne de la Seu
- - Celebració CINQUANTA ANIVERSARI
oOo
oOo
Records i Pinzellades
Francesc Amorós i Prat
Aquest extracte és al llibre “Cartutxos de Rèquiem”
RECORDO COM VA COMENÇAR “LA COSA”
El proper mes de setembre farà cinquanta anys que un estol d’infants provinents de tots els recons de la Diòcesi d’Urgell, vam ser acollits en aquesta Santa Casa per a rebre una formació humanística i religiosa.
N’hi havia algun de la mateixa Seu. Altres venien de Térmens i de Menàrguens i de Balaguer, també de Vallfogona de Balaguer, de la Ràpita, de Les Penelles, de Gerb, de Baldomar, de Guissona. I seguint la Ribera del Sió, van acudir infants de Sant Jordi de Mullé, de La Sentiu de Sió i de Preixens.
I tirant amunt, cap als primers contraforts dels Pirineus, en van fer cap de La Pobla de Segur i de Pessonada. I ja en plens Pirineus, en trobem de Durro, d’Esterri d’Àneu, de Castellciutat, d’Arfa, de Castellbò, d’Estimariu i potser d’algun altre poble. Com podeu veure, un pomell de flors de tots els indrets del bisbat.
RECORDO FETS RELACIONATS AMB LA MUSICA
Ja de molt petit, Euterpe em va donar aptituds per a comprendre l’art de Morfeu. I quan vaig arribar per a fer el primer curs, abans d’adaptar-me a la nova situació, ja era tiple 1er de l’Escola Cantorum i també tiple 1er del cor de la catedral de Santa Maria.
El pertànyer a les dues corals alhora em va portar certs privilegis com ara sortir cada diumenge al matí, encara que fos per anar a cantar la Missa Major a la catedral que era de deu a tres quarts d’onze i que “fèiem durar” fins les dotze o més.
Recordo els diumenges al migdia, quan sortíem de la catedral. Aquells vermuts amb olives que la Maria Rosa ens servia al Canigó, valien tots els quartos del món. No es veritat, Paricio?
 |
| El primer darrera, Cortada i el penultim, Amorós |
Per contra, assajava cada dia tot el recreo de mitja tarda.
Recordo a Mn Ton Cagigós i la seua forma de dirigir: ampla, valenta, magnífica. Es movia endavant i enrere gesticulant tan exagerada-ment que per portar el compàs necessitava mitja sala d’assaig.
Aquelles mans grosses com pales agafaven velocitats de vertigen, produint un vent que feia volar les particel·les dels faristols situats a primera fila.
Un dia, Mn Ton compartia partitura amb el pianista perquè només en tenien una i dirigia amb tant d’ímpetu que en una revolada va voler engrandir el tercer temps d’un majestuós compàs de quatre i va donar una sonora bufetada a Mn Vives, que era el pianista acompanyant. Mn Vives, un gran musicòleg, que a més de ser la bondat personificada era un pal vestit, es va decantar i si un tenor que tenia al costat no l’hagués agafat, probablement hauria caigut de la banqueta.
Mn Ton Cagigós no va desar la seua característica gesticulació i en posteriors assajos, l’ atenció de Mn Vives, recelós des d’aquell dia, es centrava més en vigilar el recorregut d’aquelles mans amenaça-dores que en la partitura que tenia al davant.
El fet de cantar tants anys al cor de la catedral em va fer conèixer alguna de les “virtuts” del cant gregorià. Ara fa uns deu anys, en una recerca sobre músics i obres musicals de Balaguer, vaig “descobrir” el pare Miquel Altisent autor del llibre “El Cant Gregorià un model de música religiosa”. El pare Altisent és un balaguerí universal que ha trepitjat els esglaons més alts en el coneixement del Cant Gregorià.
Només una anècdota
Tot i haver exercit de director d’una escola superior, no tenia el doctorat en Música. L’any 1956 li va interessar de tenir-lo i es va presentar com alumne al Institut Pontifici de Milà. El tribunal calificador, al veure’l, es negà a examinar-lo “Si en sap més que nosaltres”. Informaren favorablement i se li expedí el títol.
En aquest llibre el pare Altisent va adaptar el Gregorià al català com a primer pas per aplicar-lo a la resta de llengües. Però va arribar el Concili Vaticà II i Roma va malvendre les Misses gregorianes a canvi de Kumbaias.
Crec que la música religiosa hi ha va perdre. I per golejada.
Mes coses.
Al segon pis hi havia una renglera de pianos, col·locats cadascun en un despatxet on tot just hi cabia l`instrument i qui el tocava. I que quan tots estudiaven es sentia un guirigall de pianos, alguns desafinats, que et feia tapar les orelles.
Durant quatre o cinc anys vaig cantar a les Misses Majors dels diumenges a la catedral. En poc temps tots els del cor sabíem de memòria els Kiries, Glories, Sanctus i Agnus Dei de les misses “Lux et origo” la “Fons bonitatis” la “orbis factor” la “Cum jubilo” i per damunt de totes, la més coneguda, en aquells anys, la missa “De angelis”
Al darrer any, com a darrera rabieta contra el sistema, vam formar un conjunt musical de poc repertori i molta il·lusió i que vam triomfar amb “Caprí c’est fini” i “Whinminster Catedral”
RECORDO ELS GRUPS ACADEMICS
Tot seminarista escollia de pertànyer a un dels dos grups acadèmics reconeguts “Les missions” o “escoltes”. No era obligat el ser-ho, però, era mala senyal rondar sol per can Saboia.
Els dos grups tenien en comú les reunions. Allí s’exposava un punt de llibre o text que prèviament o en reunió anterior es donava per a reflexionar o comentar.
El paràgraf o capítol era, sovint, d’algun llibre que tractes temes sobre la joventut i els seus problemes. També solia ser d’algun tema religiós.
Un dels llibres sobre temes d’adolescents era “La noia del club Saxo Bar” que dintre dels llibres comentats va ser un de tants. El recordo, senzillament, perquè encara el guardo.
L’escoltisme va néixer a Anglaterra l’any 1907 fruit de la intuïció de Lord Baden Powell. Aquest va desenvolupar una proposta educativa que tenia com a objectiu la formació de ciutadans compromesos i responsables.
Baden Powell no s’imaginava un escoltisme sens religió. Es va avançar al seu temps i va preveure un escoltisme obert a totes les confessions religioses.
En l’escoltisme catòlic el cerimonial de la promesa té un valor diríem sacramental, ja que comporta una litúrgia, un compromís i una celebració que pot acabar amb un petit refrigeri per a tothom que hi assisteixi.
En el camp pràctic l’Escolta disposa d’un llibre que conté tot el que cal saber: Pistas”
És la bíblia de l’escoltisme i té diversos apartats.
Ensenya a fer tota mena de nusos entre ells els mariners.
És un manual de supervivència. També té un apartat sobre cuina, un altre sobre seguretat i molts més.
Amb les seues excursions, els escoltes catalans van ser pioners en la recerca del nostre país. Van marcar camins i viaranys i als Pirineus van descobrir rutes oblidades.
En fi. Van fer girar la mirada dels joves cap a la natura.
QUE ERA L’ESCOLTISME QUE ES FEIA AL SEMINARI?
L’escoltisme versió seminari era l’acadèmia de missions mes les excursions.
PINZELLADES
Us en recordeu que després de sopar sortíem al pati i formaven grups de vuit o deu? La meitat del grup es posava davant per davant de l’altra meitat i es posaven a caminar i caminaven, uns mirant endavant de cara i els altres d’esquena, anàvem fins un cap d’edifici on sense deixar la posició, ni la conversa, els que havien caminat de front ara caminaven enrere.
Direu el que vulgueu, però les xerrades de desprès de sopar van desaparèixer de cop el dia que van instal·lar el televisor.
Us en recordeu que a Sant Lluís quan fèiem segon o tercer (O he de dir: quan érem segonaris o tercenaris?), un matí va aparèixer un nen que podia tindre deu o dotze anys, cantant amb una veu que el mateix Joselito s’hagués mort d’enveja ?.
Aquell nen no entenia res de català, ni de castellà, diria jo. S’expres-sava en un andalús recargolat i castís
Com que tenia fred portava guants i un passamuntanyes que, ni per a esmorzar, no es volgué treure de cap manera.
Va cantar al “Cristo de los faroles” i, de la mà de son pare, va sortir del menjador i de les nostres vides.
* *
Us en recordeu que al seu temps ens feien comprar indulgències per a indultar la Llei de dejuni i abstinència? Hi havia diverses classes. A nosaltres ens feien comprar els indults de classe sexta, que valia una pesseta.
Encara guardo les que vaig comprar els anys 1963-1964-1965.
* *
“ Jo-ge-to”, el Rector, tenia un germà.
I aquest germà era paleta, almenys així ens ho van vendre.
Ell i el “Valent D’Artesa” feien un mur a la part sud de l’edifici.
Volien fer un pati, ampliant el camí que duia al darrere.
Un dia de Pasqua, mentre cantàvem caramelles al pati de Sant Lluís, vam sentit una explosió sorda.
Vam acudir ràpidament i vam veure que el mur, com una llosa, s’havia desplomat i tapava gran part de lo que havia de ser el pati.
- Conteu la canalla- va dir un superior molt espantat.
- No us amoïneu!! Fa mes de mitja hora que esperàvem que caigués i al dessota no hi havia ningú.
Aquell mur que va costar de pujar-lo mesos i mesos, en qüestió de dies es va retirar la runa i es va aixecar un altre cop. Aquesta vegada per una empresa constructora que el va fer molt mes doble i amb els contraforts corresponents.
* *
El germà del rector estava intrigat perquè no sabia quan era “Sant Cogesma” I no li volia preguntar al seu germà. Li feia vergonya.
Va costar però ho vam esbrinar. No es referia a cap “Sant Cogesma” sinó a la “Quinquagèsima” que es un temps de la quaresma.
* *
Al nord de l’edifici hi havia l’asil de Sant Josep. Un cop o dos a l’any hi anava un grupet a fer-los-hi algun espectacle i fer-los riure. Cada cop que el visitava notava una ferum característica que altres centres similars no feien.
* *
Una tarda de primavera, fent una sortida al Segre, vam veure que els peixos suraven com a morts. Vam mirar per tot arreu i vam trobar el que buscàvem. Manats d’herbes soporíferes llençades al riu, senyal que algú volia fer una pesca rapida.
Vam omplir tot el que vam trobar de carpes, truites blanques i truites salmonades.
Alguns, fins i tot es van treure les camises, van fer un nus a les maneges i fent-les servir de bossa, les van omplir del escorredís bé de Déu.
Diuen que va donar per fer un dinar per a tot el seminari i encara en va sobrar.
* *
No se quan, els del curs de davant nostre uns vint, van tenir una trifulga amb mossèn Casal a l’hora de sopar. Un cop acabat, van marxar esperitats del menjador i van sortir al pati. Mossèn Fermin va creure que s’escapaven a la Seu i va anar a cercar-los però no va veure ningú. Les portes del carrer eren tancades. On era tota la gent d’aquell curs?
Tots vint eren amagats entre les branques de la magnòlia gran.
*
Al carrer que hi ha a l’altre costat de la tapia del camp de futbol, sovint hi havien cotxes abandonats. Uns quants de decidits en van agafar dos i empenyent, els van entrar al recinte del seminari. Era època d’exàmens i van servir per descarregar adrenalina.
Cada cotxe anava ple de gent. Uns quinze per cadascun. Amb empentes i rodolons els vam passejar per tot el recinte i fent-los baixar pels graons del camp de futbol.
La qualificació d’aquells vehicles va passar de vehicles abandonats a ferralla per la deixalleria.
* *
Al hivern aquell casalot es convertia en el Palau del fred. Sense calefacció la única cosa que teníem oficialment eren uns reposapeus que donaven un mínim d’escalfor fins a genoll. Perquè arribes tan amunt s’havia d’escurçar la llargada de la resistència interna del reposapeus.
Naturalment, no en teníem prou i qui mes qui menys tenia una resistència elèctrica (les mes buscades eren les de planxa) que en poc temps donava molta calor.
Aquest sistema tenia inconvenients:
Com que en tenia molta gent, feia saltar el fusibles de tot l’edifici i això suposava visita a les habitacions i requisar resistències.
Un altre inconvenient era que l’havies de vigilar per no calar foc.
I un altre Més, es que es fonien molt sovint.
Alguns privilegiats tenien estufes de petroli. En Cinca n’era un.
Una matinada, que es preveia mes freda de lo normal, va voler assegurar que al sortir de missa i tornar a l’habitació a estudiar, la trobaria calenta.
La va encendre i va anar a fer, com tots, la rutina diària. Al tornar vam veure com sortia fum per sota la porta. Un fum negre, espès, massís. Un fum que es podia tallar amb ganivet.
Havia col·locat malament el cremador i aquest no va fer la combustió del petroli correctament, fent mes fum que flama. L’habitació va quedar totalment negra i tot i que la van pintar i repintar, el negre sortia tossudament.
Des d’aquell dia de l’habitació del Cinca se’n va dir “La cova”.
HIMNE DE LA SEU D’URGELL
Tens les arrels de flors sagrades
ala d’amor t’impulsa el vol
tens el voltant de verdes prades
tens a l’entranya un raig de Sol
Tens un passat d’heroica gesta
tens un futur que es ple de llum
L’art i el treball et fan requesta
Santa Maria et guia el rumb.
Mel i rosa (un cop mes 3 bis)
fruit i anell
bes i alosa
Seu d’Urgell
Del Pirineu cançó i princesa
tens un ramell de bisbes sants
dansa d’honor i forja encesa
per tu aixequem els nostres cants
Cantem contents la teva història
Segre i Valira et fan cinyell
seu de l’encís i pom de gloria
sempre amunt la Seu d’Urgell
Flama i poma (un cop mes 3 bis)
solc clavell
vers i aroma
Seu d’Urgell
Letra de Josep Espar i Tressens.
L’himne de la Seu és una obra coneguda per molt poca gent. La única partitura i encara amb moltes revisions i anotacions, la te Mn Ton Cagigós. L’Ajuntament probablement en tingui l’original.
Deu fer uns tres anys vaig contactar amb mossèn Ton per si em podia aconseguir la partitura i em va dir que la tenia, però que li costaria trobar-la perquè no se’n havia parlat mes.
- Vol dir que la vam gravar aquell cop i no s’ha cantat mes?
- Això he dit. I un himne tan ben fet no mereixia aquesta fi.
- Si de bonic ho és molt. És dels millors que conec d’aquest estil. I perquè no es canta?
- Perquè la musica és d’un militar i els hi sembla que no fa per la Seu. Que la musica d’un militar és de poca categoria.
- Aquesta gent tenen una joia musical i la menyspreen perquè els versos d’Espar i Tressens els va musicar un militar?
- Així és i aquest militar es Fernando Diaz Giles. Autor de gran quantitat de sarsueles molt conegudes com, per exemple, “El Cantar del Arriero”
Guaita tu de quin pa fan rosegons!!
Balaguer a tres de febrer de 2010.
50 ANIVERSARI
El 10 d'octubre, assistirem com a convidats als actes de la Trobada dels companys de la promoció de 1960. Celebraren el seu 50 aniversari. Ells ja tenien per costum fer una reunió anual. La seva invitació fou el detonant del nostre retrobament, i els hi hem d'agrair.
Hem passat 45 anys o més, en les tenebres. Segurament tots desitjam sortir d'aquesta foscor. Aprofitem doncs ara aquesta claror.
Programa.-
Cants de Missa .-
Mossèn Casal i Rourera oficiaren la cerimònia, i en Sotelo preparà els cants.
Llibre.-
Llibre presentat en aquest acte. Hi han col.laborat els companys, amb els seus records i vivències d'aquells temps. Capitanejats per en Pep COLL, reconegut escriptor. Hi ha també, entrevistes i reflexions dels Prefectes i alguns professors. De lectura RECOMANADA. Suposo que encara el podeu adquirir contactant directament amb en Coll.
oOo
oOo
Video.-
També gaudírem amb la projecció de l' AUDIOVISUAL. Una cascada de fotografies que ens feien retrocedir en el temps.
Si el vols veure.- Clica aquí
oOo
Video.
La Núria BERTRAN, com a bona filla, ha documentat la Trobada per al seu pare que no va poder assistir-hi. A més de fotografies entranyables, hi ha la filmació del moment estelar: la devolució de la Marededéu de Bastanist
Sorpresa.- Marededéu de Bastanit
d'aquesta anècdota i de la celebració de l' aniversari.
oOo
NOVENA TROBADA
TARRACO: 9a
Trobada de la promoció de 1960
(Con flores a
Maria...que madre nuestra es...)
El dia 27 de maig
estàvem convocats per don Juan Lope (z) tots els integrants –els trobats fins
ara- de la promoció de 1960, en la capital de la Hispània Romana.
Alguns hem passat
les barreres de les autopistes sense problemes i a les 10,30 h el grup ja es
retroba, primer en l’aparcament gratuït de la Platja del Miracle i desprès en els jardins de
l’Amfiteatre romà proper al mar i que es
troba ple de gent que, com en altres èpoques, estan visionant un grup de
moderns gladiadors que fan un vell i ara turístic espectacle.
El sol descarrega
fort i el nostre guia es troba neguitós perquè no acaben d’arribar el Solsona i
senyora ni se sap si arribaran, perquè porten el mòbil tancat, suposem...Però
es decideix començar sense els dos lleidatans i iniciem la ruta prevista sota
un sol que sembla ja d’estiu i que ha fet traure gorres i barrets. El Joan
comença les seves explicacions històriques sobre Tarraco i ens dirigim al Balcó
del Mediterrani on saludarem el cavaller Roger de Lúria, conqueridor de
l’antiga Constantinopla i ara Istambul i que des de fa temps guarda l’estimada
Rambla del tarragonins.
El programa és
ampli i de seguida ens endinsem per la Rambla
Novala
Via de l’Imperi Romà i les muralles de la ciutat..i deixant
enrere la Torre
del Pretori que també seria palau reial i a la fi la presó de la ciutat fins
mitja meitat del segle XX....
Ja en plena Rambla Nova
i amb ganes de trepitjar alguna ombra, ens trobem de forma casual amb el Solsona i la Tere , els quals acaben
d’arribar (?), quan ja nosaltres estem amb ganes de fer un vermutillo...al Joan li passaran els nervis que el tenien mig
bloquejat i fins i tot havia oblidat el nom d’alguns famosos escipions.....i el
programa de visites es torna a redreçar, ara ja amb tots els visitants que han
confirmat la visita aquest any.
El grup està
format, a més dels incorporats, pels
companys Antonijoan, Cierco, Coll, Garcia (l’Érnes amb una parella d’amics),
Funollet, Juanati, Sanmartí, Reguero i Zambudio,amb les respectives senyores
–excepte el Coll que no la porta mai- que ja es coneixen d’altres anys.
Amb curtes
explicacions, per manca de temps i sol de sobres, el Joan ens porta a fer un
recorregut per tot el centre històric on observarem els principals edificis
romans dels que cal destacar les entranyes del Circ Romà de Tarraco.
El sol de migdia
comença a virar cap a ponent quan el nostre guia López –avui porta barret en
compte paraigües-, ens recomana (ordena) que ens aturem davant el restaurant
“Les Voltes del Circ”.
A Les Voltes ens
espera una llarga taula i una sala disposada per tot el nostre grup, on ens
sorprendrà una extensa i extraordinària exposició de quadres de pintura de la
M Cinta
Menjar molt
correcte, amenitzat per les converses entre els companys i senyores i més enllà
del mig dinar, per antigues cançons seminarials que el Jaume, ajudat pel Pep,
ens recorda el vell cantoral de cançons de foc de camp i desprès faran un repàs
per la llista dels companys que no han vingut i d’alguns que no han pogut venir
perquè ja no hi són. I tindrem un record especial pel Josep M Cortada, qui ens feia
la crònica de cada trobada, amb un estil enginyós i sempre irònic...
El Miquel aprofita
el moment per distribuir uns documents entregats per l’antic Subprefecte Riquer
per a diversos companys i aquests detenen conversa i dinar per explorar aquells
vells papers guardats inexplicablement fins ara. I és que ja alguns no es
reconeixen ni la lletra ni els seus antics dibuixos, fets ja fa quasi cinquanta
anys...
El nostre guia i
organitzador Joan López ha sorprès a tothom, no només amb la programació impecable
de la 9a Trobada, si no també pels petits detalls que tindrà amb tots els
assistents: unes cireres pròpies pels postres, uns obsequis pels organitzadors
de les anteriors trobades i unes botelles d’un licor (limoncel·lo) preparat per ell mateix i amb el que obsequiarà a tots
i totes ( bé, les senyores també seran obsequiades cadascuna amb una planta )....un
brindis amb cava ens farà oblidar temps passats i pensar en el futur proper,
pel qual es necessita un bon optimisme...
I el dinar acabarà
sobre les divuit hores per anar a fer un curt passeig per les ombres ja de
tarda en la Rambla
tarragonina on ens acomiadem, emplaçant-nos pel proper any en la ciutat de
Solsona, en la que tindrem dos nous organitzadors, el Josep M Antonijoan i el
Joan Solsona. Haurem de confiar en que el proper any la concurrència sigui més
àmplia...
Miquel Zambudio
Cronista de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada