Hi trovareu :
- - Estampes ordenació sacerdotal del Fornons, Oliveres i Sotelo.
- La vida al Seminari de la Seu d'en Fc. RIBES
ESTAMPES
ORDENACIÓ SACERDOTAL
oOo
LA VIDA
AL SEMINARI DE LA SEU D'URGELL.
L’amic Francesc Ribes, primari de 1953, davant la meva insistència en conèixer coses de la seva vida al Seminari, m’ha facilitat els seus recents escrits (memòries), on reviu aquell temps.
En Ribes de Taüll fou Auxiliar nostre - primaris del 1961- al Seminari Menor.
 | |
| Francesc RIBES |
Tot l'estiu, mentre Papá comprava al Pont de Suert tota la roba necessària i encarregà marcar-la amb les meves inicials, jo m’anava preparant mentalment pel dia de la marxa. Ho recordo com un malson amb contradiccions que em torturaven. L’angoixa davant lo desconegut anava envaint el meu ànim a mesura que s’anava apropant el dia de la partida amb la mateixa velocitat que1'obscuritat devorava la llum del dia, els dies finals d’estiu.
El matí del 3 de setembre, insegur en les primeres sabates noves, encarcarat en un coll de camisa rígid, amb traje negre i corbata i el matxo carregat amb el bagul, matalàs, maleta i menat per Papá, enfilem la marxa cap a Barruera; em vaig girar des de la cantonada de ca de Xep per veure als meus germans Maria i Josep Maria que em saludaven plorant des del balcó de casa.
A Barruera m’esperava la "Rúbia" que ens traslladaria fins La Seu d'Urgell. Vaig mirar la carretera de terra que la "Rúbia" s’empassava regularment i, vaig girant-me per contemplar per última vegada la Vall de la qual mai no m’havia apartat.
A mitja tarda, de sobte, veig l’esplanada de La Seu d’Urgell i al fons la serra del Cadí. El Seminari, emmarcat pels quatre costats per un mur que 1'aillava de la ciutat, està situat entre la carretera de La Seu a Puigcerdà i la Catedral. Es un enorme edifici de cinc plantes en forma de E tombada flanquejat pels camps intramurs. La part esquerra era el Seminari Menor -Sant Lluís- i la dreta, Sant Tomàs.
 |
| Dormitori Seminari Menor |
Els primers dies vaig sentir-me sol i com arrencat d’un mon tancat però innocent i càlid i trasplantat a un mon desconegut que no era el meu i encara més tancat. Vaig adornar-me que el meu destí s’havia modificat i que en dependria la meva vida. Les primeres nits m’envaïa una tristesa sense límits i plorava en silenci. La meva infància s’havia acabat.
El xiulet de mossèn Pou i el timbre regulaven la nostra vida. "En fila de dos"! No de tres ni de cinc"! La saragata cessava per la por al cop de xiulet al cap que moltes vegades ens produïa sang. "Endavant, banda de capgrossos! I ens vigilava amb severitat.
Les classes, en castellà, resultaven realment avorrides per poc interessants i, després m’he adonat, que alguns professors no estaven massa preparats per impartir les assignatures, malgrat la seva bona voluntat i 1'esforç de preparació que hi dedicaven. Em distreia mirant per la finestra contemplant les bromes (núvols), les pomeres, presseguers, pruneres...i el senyor Pantaleón Rodríguez, el carreter que s’ocupava de les comandes i de tant en tant passava empenyent el carro. Mal vaig conèixer la vida i miracles del senyor Rodríguez, originari de terres castellanes, sempre distant i poc canaller però sempre atent a les peticions que se li feien arribar, això sí, per la via jeràrquica o no tant jeràrquica si hi havia propina. Em preguntava, com havia anat a parar al seminari de La Seu d’Urgell ?
També les mosques, quan hi havia tempesta, pertorbaven la nostra atenció. Capturades, aterraven als tinters, on començaven a morir-se horriblement, ofegades en el fang violeta que omplien el petits recipients de plom de tronc cònic encaixonats en els forats dels pupitres.
Aquells anys tothom era partidari dels càstigs corporals. La penalitat corrent consistia en les males notes; però alguns professors eren autèntics sàdics. La classe es dividia en dos grups de vint-i-cinc alumnes seguint el sistema de "puiar i baixar": qualsevol pregunta sense resposta correcta passava al següent fins arribar al qui 1'encertava, que anava puiant en la fila. Sempre hi havia els qui ocupaven els primers llocs i el "pelotón de los torpes" de tal manera que podies puiar o baixar en la classificació general.
 |
| Promoció 1953 |
El segon curs d'Humanitats el professor de llatí, mossèn Josep Vilà, sempre actuava seguint un ritus immutable. Un company d'Ossó de Sio, I'Inglada, era 1'encarregat de guardar el totxo (bastó) i al començament de cada classe entregar-lo a mossèn Vilá, besant-li la mà. A la tercera pregunta no contestada correctament: "Pobre Ribes", deia amb calma i burleta; caldrà que passis per la taula. T’aixecaves del pupitre, pàl·lid, intentaves aparentar una calma que no tenies (alguns s’aixecaven del pupitre empassant-se ja les llàgrimes i dirigint-se a la taula de mossèn Vilá, davant la pissarra). Inclinat sobre la taula i amb les mans sobre el llibre del seu Breviari, a la tercera resposta incorrecta, garrotada al cul! Les reaccions a aquest càstig eren diferents segons els alumnes. Uns es queixaven abans de rebre els cops, altres es protegien ingènuament el cul amb les mans. "Quita tus delicadas manos que sentiría hacerte daño; el hemisferio antártico no tiene padre ni madre". "Algún día diréis: Bendito palo"! Altres picaven de peus amb rábia. Als qui ploraven: "lágrimas de cocodrilo...qué hombres tiene Cristo para defender su causa"! N'hi havia que suportaven els cops sense dir res, tremolant, i que tornaven als seus llocs engolint les llàgrimes. Només hi hagué dos alumnes que es lliuraren de les seves garrotades: Líuís Fornons a qui donà el premi de llengua llatina, i Fernando Nogueras, l’accèssit.
Ara penso que no sé com érem tant gilipólles d'aguantar tanta humiliació sense revelar-nos. Recordo un company de la Pobleta de Vellveí que plegá en finalitzar aquell curs, i cada día li tocava passar per la tortura; desesperat, un bon dia es posà sota la bata una llibreta per tal de minimitzar el dolor de les garrotades. La reacció del sàdic professor, fou duplicar les garrotades.
Aquests càstigs eren coneguts i per tant acceptats pels superiors segons la dita "la letra con sangre entra". A mossèn Vilá, fill de Puigcerdà, 1'única vegada que li vam sentir parlar català fou la vigília del seu sant, Sant Josep; ens va sorprendre tan que ens semblava que no era ell. La seva mania a la llengua catalana arribava fins al punt que un dia, al moment d’aixecar-me per anar a la pissarra, un company en feu la "trabeta". Reacció de mossèn Josep Vilá: "Habla en cristiano". "És que en Taü11 lo decimos así". Us ben asseguro que la paraula "zancadilla" sempre més m’ha recordat aquest incident.
La rutina era la norma de cada dia. Ens despertaven a dos quarts de set de la matinada (com deia un amic, per estar més temps sense fer res). A les 7 h., meditació a la capella i Missa. Tot seguit una hora d’estudi (vetlla), esmorzar, per començar les classes a les 9 h. Per les tardes, dues hores de classe i d’estudi vigilats per l’auxiliar (seminarista del segon curs de teologia). S’acabava el dia amb el res del Rosari abans de sopar; i abans d’anar a dormir, examen de consciència.
Els dijous i "las fiestas de guardar" per la tarda sortíem de passeig en fila de a dos fins a Alàs, Montferrer, Adrall, als forats dels inferns, o a collir rovellons, acompanyats pels superiors i 1'auxiliar. Així, un dia i un altre dia, una setmana i una altra setmana, un mes i un altre mes, i així tretze anys, dels onze fins els vint-i-quatre anys, separats del món i de la vida. Des del primer dia calia aprendre una sèrie de noms d’utilització constant: prefecte, auxiliar, vetlla, primari, segonari, quart de quamquam, oratari, dormitori, catútxos de réquiem, sopes de sapos, ..
En matèria de jocs, el futbol era el preferit de la majoria. Vaig descobrir, des dels primers "recreos", que el futbol i els esports en general no serien la passió de la meva vida. Normalment jugava a frontó, bàsquet, ping pong... Mai no vaig destacar en cap. Els partits es jugaven durant el recreo després d’esmorzar, dinar i entre les classes. Quan sonava el timbre ens precipitàvem al pati per formar els equips. Els més negats pels esports passejàvem conversant a 1'ombra dels plataners. Quan sonava el timbre al final del recreo, cansats i suats, furiosos per la brevetat dels recreos, ens precipitaven de nou cap a les files, mentre ens secàvem amb les mànigues la suor de la cara. Les últimes hores de la tarda eren les més llargues. Tots estàvem més silenciosos que de costum, cansats d’estudiar, jugar i resar.
 |
| Processó de Setmana Santa. Catedral de la Seu. |
Al seminari la religió ocupava el lloc central des del primer dia fins l'últim. Els actes religiosos -meditació, missa (algunes festes tres misses ), rosari, vespres, examen de consciència, resar abans de cada classe o àpat, retiro mensual, exercicis espirituals anuals, mes de Maria, Sant Josep, confessió, visita al santíssim, les festes de la setmana santa, processons......, eren el nostre pa de cada dia. I tot això dins l'oratori, l'església central o la Catedral.
L’esmorzar es servia a les 9 al gran Refectori de la planta baixa. Era una peça rectangular amb taules de marbre també rectangulars sense tovalles; ens servien primer un plat de sopes del pa que havia sobrat el dia anterior i després un bol de llet també amb pa, però sense sucre, sense cafè ni colacao, en un bol d'alumini ratllat, ratlles negres, de brutícia?.-Penso que no, si no perquè era impossible netejar les ratlles. El plats, també d’alumini, eren igual de ratllats que el bols. D’entrada feien una mica de mania.
MEMORIAL DE GREUGES
L’últim curs al seminari, curs 1.965-1.966, es van substituir els bols i plats d’alumini pels de duralex després que Fornons i jo haguéssim anat a presentar un memorial de greuges al senyor bisbe, delegats per la resta dels seminaristes. En aquest memorial ens queixàvem del menjar i també fèiem un anàlisi crític dels professors, superiors i de les assignatures. Després de 1'audiéncia amb el senyor bisbe per entregar-1i el memorial redactat per la Junta d'Actívitats, en representació de tots els seminaristes i firmat per tots, excepte 7 ó 8, que exigien una crítica al director espiritual, mossèn Reig, (la majoria no volien mortificar a mossèn Reig), el senyor bisbe, al discurs de cloenda del curs, sense citar-nos explícitament, digué: "He rebut informes sobre diferents aspectes materials i intel·lectuals del seminari i no hi cap referència a l'espiritualitat"
A la reunió de final de curs del bisbe amb els professors i superiors, diuen que els hi clavà una garrotada. Es va comentar que l’informe presentat pels seminaristes estava molt ben redactat. Dirigint-se a mossèn Canut: "de teologia no sé si en saben, però de literatura i gramàtica"... Si els féssiu treballar més... Els professors, llavors redactaren, a corre-cuita, un contrainforme; mostrant-se molestos i demanant càstigs per atrevir-se a criticar i jutjar els professors i superiors. Es comentà que el bisbe els digué que 1'informe redactat pels alumnes és millor que el dels professors i superiors.
Lluís Fornons va demanar al rector del seminari, mossèn Saboya, per anar a parlar amb el senyor bisbe. Li exposà els seus punt de vista sobre diferents aspectes de la vida del seminari, demanant-li que estaria bé que cada curs es reunís amb la Junta d’Activitats. El bisbe li agraí la seva sinceritat, demanant-li que allò que parlessin quedes entre ells i s’excusà dient-li: "Tu per exercir de capellà, has passat per 13 anys de formació al seminari. A fer de bisbe, no me n’ha ensenyat ningú". A partir d’aquell any el bisbe Iglesias es reuní periòdica i individualment amb els alumnes del Seminari Major.
oooooo
 |
| Menjador Sem-Major |
El dinar i sopar eren monòtons, repetitius, indigeribles (unes patates amanides amb llard, moltes vegades ranci). Les patates i el pa van ser la base de la nostra alimentació. A l'hora de sopar era habitual els cartutxos de rèquiem (botifarra negra). Excepte els dies festius menjàvem en silenci. Des de la trona, situada a la paret que donava al nord, al mig del menjador, normalment es llegien vides de sants. A tots ens tocava llegir. Aprofitàvem per tirar-li pa, cartutxos de rèquiem,... al company lector per fer-lo equivocar, i així poder fer gresca. Un dia llegia Domingo Baella fill d'Alós de Balaguer, del meu curs i diu:''tranquila está la maricón..." (Tranquila está la mar y con sus tranquilas olas...) Qué dius! li cridá el superior. Oh! És que és final de línea! Alguns dies en lloc de la lectura, que no es podia seguir pel soroll intencionat de les culleres, forquilles i plats, sentíem música clàssica .Això me la feu conèixer i avui, fruir-ne; encara que, en aquell moment, 1'odiava perquè només havia sentit música de 'acordió.
 |
| Camp de futbol nevat. Ribes i Rosell. |
Al cinquè curs d’humanitats vam passar al seminari major, dit també Sant Tomàs, per no contaminar els cursos inferiors de les idees “queristes”. Per fi abandonàvem els dormitoris comuns i les vetlles d’estudi. Això va potenciar la individualitat i la privacitat; tenies el teu propi racó, li podies donar una mica de toc personal dintre dels pobres mitjans què disposàvem.
Des d’aquell moment em vaig adonar que ja no era el nen tímid, desorientat que, cinc anys abans, havia sortit de Taüll, amb 1'ánima en suspens davant la idea del món desconegut que m’esperava, i els ulls amb que mirava els companys havien perdut alguna cosa de la seva innocència. Moltes coses em separaven del nen que havia sigut. I sobretot l'habitació individual et permetia llegir, "d'estranquis", llibres prohibits, tenint, però, cura d'amagar-los perquè els superiors ho regiraven tot. A un tal Simon, el superior li va trobar, sota el coixí, el Faust de Goethe i a més l'havien sorprés una nit sortint del seminari sense permís. Al dia següent, a l’hora d’esmorzar, el superior ens anuncià, amb solemnitat, que Simon es expulsat del seminari per llegir llibres prohibits i haver confós el seminari amb un hotel.!
A partir d'ansorens devorava els llibres que queien a les meves mans i me’ls empassava amb la mateixa avidesa que posava en viure o somiar. La lectura és una de les eines millors per activar i fer massatges a l'ánima. Papá no sabia ni llegir ni escriure, Mamá amb dificultat i la meva manera de revelar-me contra això era llegir. Llegir era de les paques coses subversives que es podien fer al seminari. La lectura em permetia escapar d’un univers innocent la pobresa del qual era irreal. Llavors vaig començar a llegir la literatura russa del segle XIX: Tolstoi, F. Dostoievski (Crimen y Castigo, El idiota, Los hermanos Karamamazov (aquesta novel-la la vaig començar un matí i no me’n vaig anar a dormir fins que la vaig acabar) ...Nada, de Carmen Laforet...També Albert Camus, Sartre... I fou llavors quan, amb Lluís Moyes i algun altre company, nasqué en nosaltres una inquietud social pel món obrer, els més febles, els moviments socials, els capellans obrers francesos. Per seguir tot això ens subscrivírem a la revista de la HOAC, J0C, la JARC, La Estafeta Literària.
Això em transportava a un univers diferent en el qual i pel qual valia la pena viure i lluitar í ens donava alegria i coratge. Barrejava la vida dels personatges de les novel-les amb la meva vida de cada dia. En aquells moments ens era difícil trobar massa llibres per la senzilla raó que eren poques les persones que llegien al seminari i tampoc 1'economia ens permetia comprar-ne massa. La llibreria Antich ens en facilitava alguns. Ningú ens guiava en l'elecció de les lectures. Seguíem el mètode purament intuïtiu. Però 1'atzar no és lo pitjor per a les coses de la cultura i devorant-ho, totum revolutum, engolíem al mateix temps lo bo que lo dolent, sense preocupar-nos de retenir res i, en efecte, sense retenir casi res excepte una estranya i poderosa emoció que, a través de les setmanes, els mesos i els anys, engendrava i feia créixer en mi tot un univers d’imatges i de records irreductibles a la realitat de tots els dies, però sens dubte, no menys presents per a mi que vivia els somnis dins d'aquell món tancat i encarcarat. La lectura m’ajudà a superar l'avorriment que era mes mortífer que la soledat.
A vegades trobava les assignatures tant estúpides que em venien ganes de plorar. La monotonia interminable aconseguia fer que els dies siguin massa llargs i la vida massa curta. A la biblioteca del seminari, situada sobre l’església de la nau central, només hi havia llibres, la majoria escrits en llatí i d’altres d’antics sobre temes religiosos í mai vaig veure que hi anés algú, excepte mossèn Rourera. A mi m’encarregà d’ajudar-lo a catalogar-los, i no vaig trobar mai cap llibre que m’interessés.
ooo
GALERIA DE FOTOS
 |
| Primer curs de Filosofia |
 |
| Primer Curs de Teologia |
 |
| L'Auxiliar Ribes i el Prefecte Mn. Riquer |
 |
| Els Auxiliars Ribes i Rosell, i el Pref.Riquer i Casals |
 |
| Ordenació Sacerdotal, Sr.Bisbe, Mn Saboya Rector del Seminari i el Pare Espirtual Mn. Reig. |
Conservo
la memòria d’aquell temps. Balades i cançons
Hi havia companys
divertits i creatius, amb un enginy que no tenien res a envejar als millors showmans d’avui. Posseïen un gran talent
per inventar cançons i jocs de paraules. Tots estàvem una mica fastiguejats per
l’extrema seriositat de tot plegat. Animaven les vetllades, eren actors nats.
Tenien una facilitat per versificar extraordinària, tan en llatí, castellà o
català. Havien escrit lletres per cançons i himnes sobre qualsevol assumpte, en
qualsevol lloc i moment -mentre dinàvem, a les classes, entre classe i classe...- . Aquí teniu un
tast, unes petites mostres festives, innocents i superficials, encara que molt
significatives d’unes vivències individuals i col·lectives, passades en un lloc
i unes circumstàncies històriques sortosament irrepetibles. Durant aquells anys
vam poder fruir d’una manera creativa de
perdre el temps parlant, sempre amb
respecte, però sempre exhaustivament i fins que no quedava res per dir de tot i
més.
HIMNE A
LA PATATA (Amb la música de la cançó de Delfí Abella Cap al futbol.
És la patata!
en tot moment,
nostre aliment.
Quan van descobrir Amèrica,
ara ja fa cinc cents anys,
hi varen trobar un tubèrcul,
un parent de cebes i alls.
Tenia el gust de remolatxa
i un molt lleig color groguenc.
Van portar-lo cap a Espanya
i van fer-li un monument.
És la patata,
en tot moment,
nostre aliment.
En el Concili de Trento,
quan els clergues van parlar,
ja varen plantar patates
per poder-los atipar.
I en uns canons molt precisos,
gent molt docta i ermitans
decretaren que amb la trumfa
farien molts capellans.
És la patata...
Quan varen fer el seminari,
uns cent anys ara ja fa,
ja en tenien reunides
l’alçada d’un campanar.
Però com gent previsora
van continuar-ne plantant
sens parar de recollir-ne
amb col·lectes cada any.
És la patata,
En tot moment,
Nostre aliment.
Himne a
‘LA VACA’ (Música del Himno Nacional)
Viva la vaca,
Cantemos a esa raza,
Fem-li un monument,
Tant si té o no té dents.
Glòria a la vaca,
que ens dona, al matí, llet i cafè
i de
dia, ossos sense res.
Visca la vaca,.....
Vaca: Una!
Vaca: Grande!
Vaca: Libre!
LA
TURURÚ LA TURURÚ LA TURURÚ
Unos van al cine/
otros al Liceo/
los seminaristas...vamos a paseo.
LA TURURURÚ...
Unos van en coche/
otros van en moto/
los seminaristas ...uno tras de otro.
LA TURURURÚ...
Unos van con novia/
otros con fulana/
los seminaristas... vamos con sotana.
LA TURURURÚ...
Unos comen pollo/
otros comen ganso/
los seminaristas... patatas con garbanzos.
Unos beben vino/
otros aguardiente/
los seminaristas... agua de la fuente.
Unos ven pantalla/
otros escenario/
los seminaristas... rezamos el rosario.
Unos pasadobles/
otros bailan samba/
los seminaristas... solo la sardana.
Unos el bolero/
otros cantan tango/
los seminaristas... cantamos gregoriano.
JO JE TO
el, ella, ello (grec)
Tot anant a classe, un dia gris de tardor
jo ja sospitava que em tocaria la lliçó.
Cal tenir bona resposta,
si et pregunta el professor.
A la primera pregunta, vaig respondre amb
il·lusió:
Jo-je-to... jo-je-to... jojetó, jojetó...
jojetó, jojetó.
Al paper d’exàmens, a fi de curs va ser
pitjor,
en blanc vaig deixar-lo, guanyant-me un zero
molt rodó.
I jo al veure’l, quina pena!
Vaig cantar amb molta il·lusió.
Jo-je-to... jo-je-to... jojetó, jojetó...
jojetó, jojetó.
Aquestes cançons eren font d’alegria, de
imaginació i folklore. A vegades, evidentment, salvant les distàncies i les
circumstàncies, aquestes cançons em recordaven a una banda de música, en 1936,
els falangistes l’obligaren a destocar l’himne de Riego. Com es destoca un
himne? Va haver d’empassar-se les notes de música. Hi havia alguns professors i
superiors que també haguessin volgut el mateix, però de manera més amable i
suau i, fins i tot, amb un cert sentit d’humor i ‘cachondeo’ les tararejaven amb veu baixa amb nosaltres.
Festes
de la novençana. Demà serà una cançó
El papa Lleó XIII era gran fumador i sent
Nunci a París, en una recepció al Cos Diplomàtic, un embaixador li oferí un
cigarret. A la petillera hi ha via una senyora despullada. La reacció del nunci
fou:
-Supongo que es su señora.
- Con su sueldo ... le podria comprar un
vestido.
També el mateix papa Lleó XIII rep un militar
d’alta graduació i el papa li ofereix un cigarret.
El militar:
-Santidad, no tengo ese vicio.
El papa:
-Fumar no es un vicio porque si vicio fuera,
el militar lo tuviera.
Al seminari menor, una nit algú va posar pasta
de dents als ulls dels dormilegues. Al
matí, pobrets, no podien obrir els ulls.
Les
classes d’oratòria sagrada, impartides pel canonge magistral, les esperàvem amb
candeletes perquè allí havíem de provar els nostres dots oratòries. Tots havíem
d’aprendre’ns de memòria un sermó model preparat per ell que deia més o menys
així: “Carísimos hermanos: habéis de
saber que cierto hombre ha caido hoy en pecado y por él, se halla en grave
confusión. Sin embargo, se ha de considerar la piadosísima bondad del Señor,
cómo por ti, (senyalant-lo amb l’índex: ingrata
criatura, se ha hecho esclavó. Mira cristiano mira... ¡Oh immensa bondad...” !
Portús -nom del professor d’oratòria- por ti sona en francès igual.
El canonge magistral, ens deia: “Quan es fa un
sermó no s’ha de senyalar mai a ningú directament amb el dit”. El següent orador
feia el mateix. “Quin mal costum teniu”! Mai no s’adonà del motiu que ho fèiem.
Com sabem tots els qui ens hem vist obligats a
memoritzar un text, un sermó, una oració o un poema, mentre intentem gravar-nos
les paraules en la ment nostres ulls no li presten massa atenció a allò que
estan veient. En aqueix moment els ulls de la ment, si és una expressió
adequada, estan atents a les imatges que ens presenta nostra fantasia per a
facilitar la memorització. Així, doncs, és com si els nostres vertaders ulls
contemplessin el món al seu gust sense escoltar lo més mínim les ordres de la
ment. I en aquelles matinades obscures d’hivern jo mirava la foscor dels patis
entrevistos fantasmagòricament per la finestra, tremolant de fred memoritzant el sermó. Així quan en
l’obscuritat de la nit, la meua ment estava ocupada per la memorització, la
repetició i els estranys jocs de la
memòria oblidava la realitat.
Un company va preparar un sermó sobre la Mare
de Déu de Montserrat. A la biblioteca trobà un sermonari del segle XIX. El
copià i recità fil per randa. “En
Montserrat hay de todo, cuerpos de mujer i de hombres, piernas, brazos, cabezas de ex votos, fotos
de promesas... Y si lo hacemos así, girant-se cap a l’Asil de San Josep,
continuà, Montserrat será un asilo general para todos. (L’Asil de Sant Josep està a
prop i a la dreta del seminari). Va ser una festa.
El bisbe Iglesias no enviava seminaristes a
estudiar a la Universitat Gregoriana de Roma per estalviar diners. Deia que li
resultava més econòmic nomenà canonges i professors del seminari a capellans
joves del bisbat de Vic doctorats a la Universitats Gregoriana. El bisbe
tenia molt en compte l’economia.
Durant tot el mandat disposà de xofer militar
-el senyor Antonio- doncs era coronel de l’exèrcit.
A alguns companys els gastàvem bromes divertides. A un amic li
explicàvem que hi havia un ocellot gros -la xibeca (l’òliba)- que cantava sobre
una pomera de l’hort del seminari les nits que no hi havia lluna; però calia
anar amb compte perquè, per defensar-se, fotia una pixarada com una vaca. Li va
picar la curiositat de veure-la i sentir-la cantar. Un de nosaltres, embolcallat
amb un llençol blanc i armat amb una ferrada d’aigua, s’amagà damunt l’arbre
escollit i quan el company curiós mirava des de sota l’arbre, li buidà la
ferrada d’aigua. El pobre tafaner cridà:
“la mala puta ja s’ha pixat”!
Anàvem
a l’habitació de l’encarregat de tocar el timbre a l’hora d’aixecar-nos. El
feiem sonar una hora abans de l’estipulada. Ens aixecàvem tranquil·lament i, tots...
cap a l’oratori falta gent. Com que tenia fama de molt despistat... Podeu
imaginar-vos la reacció dels superiors i la nostra!
Quan a
algun despistat li tocava dirigir el res del rosari, el qui estava al seu costat o al darrere, a
l’anunciar un dels misteris de goigs, de passió o de glòria... li deia: “Jesús
neix al portal del Temple...”; o, “Jesús es casa amb Maria Magdalena ...”.o “Jesús mor al portal
de Betlem...’” i ell ho repetia amb veu alta. Era una manera de trencar la monotonia
mortal del sant rosari de cada tarda.
Al seminari mataven bastants tocinos durant el
curs. La llonganissa era deliciosa, però casi no la tastàvem. Calia buscar una
solució. Amb una panera lligada a un ciri, a través d’una finestra del rebost,
cremàvem el fil que penjava la llonganissa i queia a la panera. Els berenars:
pa sucat amb tomata, oli i llonganissa. Com diu la dita : “Qui no risque, no pisque”.
Un dissabte per la nit, quan tots dormien,
alguns graciosos intercanviaren les sabates de totes les habitacions. Les
sabates del primer pis, al tercer; les del segon, al quart. Us podeu imaginar
el tribulossi i terrabastall a la matinada. Aquell diumenge ens alliberàrem de
la meditació.
A la classe del professor de Teologia Dogmàtica
només hi assistien uns sis alumnes. La tarima del professor s’elevava uns
cinquanta centímetres. Solament els caps dels estudiants sobresortien sobre la
taula del professor. Com a prova de bona voluntat i confiança posaven el llibre
de text de la BAC sobre la tarima. Ells es quedaven un manual i el llegien tan
de pressa al peu de la lletra, que el pobre professor no els podia seguir.
-No corrais tanto que me he perdido!
-Passo al punt quart, ratlla setze, li deiem.
Com que no ho trobava, calia ensenyar-li el
punt.
El professor quedava meravellat que ho
haguessin ‘empollat’ al peu de la lletra.
Mentre un company tocava el piano a l’aula del
costat, el canonge magistral sortia
pregant-li que parés de fer-lo sonar. Finalment li demanà el seu nom:
-Calàbria!, li contestà. (nom fals).
El professor anava a queixar-se al
rector. Al rector no li sonava el nom del pianista...
En cas
d’interrogatori, teníem pensada la sortida: “Nosaltres no som ‘xivatos’, senyor
rector”.
Al professor de Ciències Naturals i Física i Química,
li’n férem de l’alçada d’un campanar. Un
de nosaltres li preguntà:
-¿Por qué los elefantes afranos tienen la
orejas más grandes que los asiáticos? ¡Y qué orejas!
No s’havia mirat la lliçó. Era una manera de
fugir d’estudi de manera elegant. Encara no hem aclarit lo de les orelles dels
elefants.
Aquest professor era puntual a l’hora de
començar la classe. Un bon dia ens amagàrem al quarto de mals endreços que hi havia
al final de la classe de Ciències Naturals, situada sobre de l’església
central. Arribà el professor i, en no trobar ningú, surt corrents i passà per
totes les nostres habitacions; quan tornà, tots estàvem asseguts en silenci al
nostre lloc. I clar, ens vam queixar que arribés tard.
Una pregunta que sovint fèiem a la classe del
professor de Ciències Naturals:
- ¿”Cuándo
nos explicará el aparato reproductor”?
Resposta:
“Lo explicaré en su día; no me averguenza explicar lo que Dios no se avergonzó de crear”.
No ens ho va exposar mai -manca de temps,
deia-.
Un bon dia, li diguérem: quan hem estudiat el
ronyó... ens ho ha explicat amb pèls i senyals; en canvi, l’aparell reproductor
no hi ha hagut manera d’enterar-nos-en.
“Los
riñones son órganos excretores de los vertebrados con forma de judía o
habichuela, del tamaño de un puño cerrado”.
Anatomía:
Organización, corteza, médula, suministro de sangre, nefrona, sistema de
conductos recolectores...
Funciones
del riñón
Filtrado
Enfermedades
que afectan los riñones. Listado de enfermedades”.
Una cosa que l’emprenyava força era que cada
classe es trobava penjat a la pissarra el cartell que reproduïa l’aparell
reproductor femení i maculí.
El professor de Física estava subscrit a la
revista mensual JÓVENES. Cada mes,
l’Artur Maluquer, escrivia un article sobre invents científics, semblant als
invents del TBO. Un bon dia ens va
llegir un article d’en Maluquer. L’article parlava de l’invent d’un científic
nord americà per acabar amb les guerres consistent en pilotes de ping pong
llançades per un aparell que feien caure els
avions. Ell s’ho va prendre com un invent seriós.
El curs següent, el primer dia de classe, ens
diu que s’havia passat els dos mesos de vacances d’estiu amb els germans de la
Salle a Cambrils estudiant Física i Química i Ciències Naturals! Pobre professor!
En acabar les assignatures de Física i
Ciències Naturals no havia sentit parlar de Copèrnic, Galileu, Kepler, Newton,
Bernouilli, Torricelli, Joule, Ohm, Hertz, Brogli, Einstein, Heisenberg,
Planck...
Els primers cursos d’humanitats el professor de
literatura ens manava redactar sobre temes diversos. Una de les classes, el tema
era lliure i un company va plagià, adaptant-la, la cançó CAMINO VERDE, de moda aquells anys.
“Hoy he
vuelto a pasar
por
aquel camino verde
que por
el valle se pierde
con mi
triste soledad.
Por el
camino verde
camino
verde que va a la ermita...”.
La va llegir davant la classe. És clar, tothom
reia.
“No veo
el motivo de vuestra risa’, no sé de que os reis”. “Està muy bien... hay
imágenes...”.
A la classe de llengua castellana em costava
molt l’anàlisi sintàctica. El professor escrivia a la pissarra una frase: “María está gozando... ¿Donde está el sujeto?
No lo
sé, no lo entiendo; el análisis sintáctico me cuesta mucho; pero si está
gozando, supongo que encima”.
Un Hermano del col·legi de la Salle, va ser,
alguns cursos, professor de matemàtiques. Tenia una pedagogia avançada. Sempre
començava la classe amb una anècdota que no tenia res a veure amb les
matemàtiques, per exemple, la bomba atòmica. L’explicava de manera senzilla
perquè tots ho poguéssim entendre. El dia següent tornava a citar la bomba
atòmica relacionant-la amb les matemàtiques....;
-“Jo sé fer la bomba atòmica; només em falten
els elements”, deia.
-“Però,
a més, sé fer d’altres coses com, per exemple, àlgebra...”.
A les
seues classes no es sentia una mosca, tots esperàvem i les seguíem sense
respirar. En acabar la classe ens posava dos problemes com a deures; tots en
reclamàvem més:
- En volem deu, de problemes! Rient, ens deia:
“
-Va, us en posaré cinc.
També foren professors de matemàtiques el
senyor Colom, catedràtic de l’Institut d’Ensenyament Secundari de La Seu
d’Urgell, excel·lent professor; el farmacèutic de la ciutat i un capità de
l’exercit, Cacharrito. L’anomenàvem
amb aquest sobrenom perquè, en arribar a classe, la primera cosa que feia, era
posar la pistola damunt la tarima dient, “este
cacharrito”. També l’anomenàvem: el professor rosco (zero).
La
majoria de classes de música assajàvem les parts de la missa dominical en
gregorià. El professor, sant baró, bon músic i organista de la catedral, va
ser, a partir de filosofia, el qui ens impartia les classes. Un dia, un company
li digué que a Itàlia hi havia un cor molt famós de cant gregorià, anomenat, Saras Montiel·lis. Ell digué:
-No el conec.
Durant la classe de música, cada dia passava
la senyora Remei que ajudava a rentar els plats a les germanes-monges. Tots
aixecàvem el cap dient:
- Remedium
concupisciencae.
Un dia
el professor:
-no heu vist mai el forat d’una dona? en lloc
d’una dona per un forat...?
L’excel·lent professor de Sagrada Escriptura i
de grec, obert i d’una memòria extraordinària -parlava francès, alemany,
italià, anglès, llatí i recitava el Gènesi en arameu-, declamava de memòria i
amb to solemne l’Atlàntida o el poema
èpic Canigó de mossèn Cinto
Verdaguer. Ell ens obrí el món clàssic grecoromà i als grans personatges de la
tragèdia i mitologies grega i romana i ens obrí la ment a una interpretació
científica de la Bíblia, ens apropà a la Palestina bíblica i a descobriments
bíblics transcendentals com els papirs de
Qumram a la Mar Morta i a la ciutat mil·lenària de Jericó. Ens tenia
intrigats amb el misteriós lloc d’Egipte, Tell
Al Amarna.
A la classe del professor de llengua francesa
-de renom ‘Pandule’- ens comportàrem com a salvatges. No ho oblidaré mai, i mai
no m’ho perdonaré. No ens coneixia; preguntava a un i responia un altre;
contestàvem lo primer que se’ns passava pel barret, fins al punt que podies
recitar-li els jugadors del Barça: Remallets, Kubala, César..., perquè era una
mica dur d’orella.
El professor: “
Ya ha
acabado?
-Sí,
señor professor.
-Está usted suspendido!
Un dia aparegué escrita a la pissarra aquesta
poesia paròdica, adaptació d’una celebèrrima dècima que es troba a El Príncipe
Constante de Calderon de la Barca.
Cuentan
de mosén Llinás que un dia
tan
enfadado estaba
que a
cuantos examinaba
otros
tantos suspendía.
¿Habrá
otro en sí decía,
más
riguroso que yo?
Y cuando
el rostro volvió
halló la
respuesta viendo
que su
hermano iba suspendiendo
todos
los que él aprobó.
Cada
classe de llengua francesa, el primer que feia a l’arribar a classe era deixar
damunt la taula, ben ordenat, les ulleres, el rellotge, el llibre de text, el
diccionari... Un bon dia li posàrem un ‘tapete’ lligat amb un fil de pescar i
de tant en tant un company li pegava una estrebada i el professor reaccionava
agafant, amb les dues mans, les ulleres, el rellotge... A la quarta estirada,
s’aixecà seguint el fil fins arribar a l’última filera de pupitres.
El
professor no l’admeté més a la seua classe. A final de curs li va quedar
suspesa la llengua francesa i ja no retornà al seminari.
La rata a la classe de francès.
Va ser una broma divertida que durà unes quantes setmanes. Era una classe
nombrosa perquè ens havien agrupat dos cursos i el professor no ens coneixia. A
la tardor, quan cauen les boles dels plataners, de tant en tant, en tiràvem una
a la classe. Ja ens veus a tots saltant per sobre els pupitres, cridant:
-Professor, una rata, una rata”
Profe:
-Calma, calma! Tiene más miedo la rata que
vosotros!
El professor va anar a parlar amb el superior de la necessitat de desratitzar la classe de
llengua francesa. El calmà dient-li:
-Són bromes dels estudiants; a mi també m’ho
fan.
El professor de francès es va convèncer que
això de la rata era un conte per no fer classe.
Passats un dies sense rates, un de nosaltres en
trobà una de morta al darrera del seminari. L’embolicà amb un paper i a mitja
classe la tirà cridant:
-¡Un ratón!
El professor fora de sí i cridant molt enfadat:
-¡Ya sé
que no hay ratónes!
El company, agafant-la per cua, li diu:
-Profe,
profe, mire, la he podido matar. ! La llançà per la finestra.
Recordo la cara d’estufectació del professor!
També, a la classe de llengua francesa,
amagàvem un rellotge despertador dintre del piano de la classe perquè toqués un
quart abans de l’hora establerta.
-Profesor,
ha tocado el timbre! I cap al patí falta gent.
La
classe de Dret Canònic era terriblement avorrida. Un bon dia vam decidir no fer
classe. Tres alumnes esperàvem al professor a la porta d’entrada, quatre davant
l’església central i la resta, a l’entrada de l’aula. Tots li dèiem lo mateix:
-Profe, fa molt mala cara.
Els del
davant de l’església:
-Professor, fa molt mala cara”.
A l’aula:
-Es troba bé profe?
-No, no em trobo bé. Me’n vaig cap a casa!
De professor de mates, a l’etala dedicada en
especial a l’estudi de la filosofia, teníem al senyor farmacèutic de La Seu
d’Urgell. Era amanerat, homosexual, molt bona persona... Només li gastàrem una
broma. Abans que ell arribés li sucàrem la tarima d’all
-Ya sé
que habeis comido para desayunar.
-¿Qué?
¿Qué...?
-Tostadas
con ajo y aceite.
-Cómo lo
sabe?
-¡Venga,
a lavaros la boca!
Sortíem fent un bon terrabastall. A l’escala
fem supo supo amb el rector.
-On aneu a l’hora de classe?.
-Es que el professor de mates ens fa anar a
rentar les dents.
No entenia res i movia el cap amb incredulitat.
Per animar l’ambient, a la classe de litúrgia,
vaig dir:
“Professor, com diu el papa Joan XXIII,
l’Església es comporta com els cargols, si no banyen es moren”. Tothom quedà
sorprès fins al cap d’una estona. Abans d’acabar la classe, el professor em
diu:
Ribes vols dir que Joan XXIII va dir això?
Resposta:
-Si no ho diu ho podia dir.
Va
quedar com un eslògan.
El professor de retòrica, va tenir la feliç
idea que els alumnes de l’assignatura d’oratòria sagrada farien les pràctiques
amb un sermó, durant el mes de Maria, a l’església central. Cada tarda
l’esperàvem amb candeletes el mes de Maria; era una festa. Pujaven a la trona a
fer el sermó -sense apunts i sense guió-. Estaven com un flam els oradors. Ara
en recordo un que començà dient: “La Mare
de Déu és una cosa molt maja”.
Tots vam esclatar amb una gran riota. Aquí
s’acabà el sermó.
A segon curs de filosofia, després sopar, vam
pujar a la magnòlia que hi ha a l’angle dret del pati. Era un
arbre que sempre m’havia cridat l’atenció: les seues branques robustes, les seues
flors blanques de forma perfecta d’una copa. Tots en silenci.
El formador s’estranyà que faltés a l’oratori
tot el nostre curs a l’hora de l’examen de consciència. Anà a buscar-nos per
tot arreu sense èxit. Quan ens en cansàrem, baixàrem de la magnòlia
silenciosament i, un a un, pujant per l’escala de l’ala lateral del seminari,
ens posàrem al llit. El formador no se n’assabentà fins temps després de la
nostra ‘monada’.
L’any del centenari del seminari -curs
1960-1961- ens visità el Nunci. A més dels actes culturals i religiosos, totes
les autoritats religioses, civils i
militars de La Seu d’Urgell van ser convidades als actes de celebració i a un
dinar al refectori del seminari adornat per a l’ocasió. Abans de les autoritats,
dinàrem els seminaristes als qui, per primera vegada, ens van obsequiar amb una
cuixa de pollastre! Per servir les il·lustres autoritats van contractar cambrers
professionals vestits d’etiqueta. Els del meu curs érem els encarregats de
portar el càtering des de el pati fins a la cuina. En el trajecte, a l’espai
fosc que hi ha entre el refectori de Sant Lluís i Sant Tomàs, van desaparèixer
algunes caixes de xampany, amagant-les a la classe de Ciències Naturals situada
damunt l’església central, a un quarto fosc, dintre d’un cubell d’escombraries
i tapades amb serradures. El xampany va escassejar i els superiors culparen a
l’hotel Andria.
Al tercer curs d’humanitats, un dijous a
l’hora de passeig, uns companys ens banyàrem al riu Segre despullats perquè no
disposàvem de ‘traje de bany’. Ens veié un capellà. Clar, no podia faltar el
càstig! A més d’un rapapolvo públic, una multa de 1000 pessetes perquè
havíem pecat contra el sisè manament cometent un escàndol. El rector del
seminari va enviar una carta certificada a cada una de les nostres famílies
explicant-los el fet. Els pares es van esverar i no ho entenien; 1000 pessetes
eren moltes pessetes! Alguns pares es
queixaren que no podien pagar aquella multa.
No va
ser l’únic càstig que vaig patir. Una tarda volíem fer un berenar amb pa sucat
amb tomata i oli. D’amagat i vigilant per no ser descobert, vaig anar a l’hort
a collir tomates. Me les vaig amagar sota la sotana. A l’hora de sopar, el
rector comunicà a tots els comensals que lo Ribes ha trencat el setè manament
per la qual cosa rebrà el càstig corresponent. L’endemà apareixia al tauler
d’anuncis del claustre amb la multa corresponent: uns mesos sense beca. Em vaig
acostumar a les multes.
El senyor Darnés, resident a Barcelona, era
l’arquitecte del bisbat. Quan venia a La Seu d’Urgell, s’hostatjava al seminari
a l’habitació episcopal i pels invitats d’honor, situada al primer pis i al
costat de l’únic telèfon del seminari. El sots-administrador era una mica dur
d’orella. Una vegada telefonà la secretària del senyor Darnés, comunicant-li
que el senyor Darnés s’havia mort.
El sots-administrador:
-Digui! Com diu?
La secretària:
Que s’ha mort el senyor Darnés!
-Donques, ja li farem el llit!
El curs
1964 i 1965 em vaig comprar una moto Bultaco Impala 250. Pensava que no me la
deixarien tenir ni utilitzar al seminari perquè era l’únic i podia crear
precedent. Doncs sí, sense cap problema. Em sentia l’amo del món per la
llibertat que m’oferia. Els companys del curs feren pràctiques amb la flamant
Bultaco; el Pla de les Forques era el lloc preferit. Va ser fantàstic! Anava i
venia de Taüll al seminari amb la meua moto, fins i tot, per les vacances de
Nadal.
Himne a Sant Josep: “Patriarca sens igual i
del cel segura guia, Josep espòs de Maria deslliureu-nos de tot mal,
deslliureu-nos del Barbal” (Barbal era, llavors, el professor de matemàtiques).
El senyor Pantaleón Rodríguez -recader-, cada
matí portava al carretó la llet per esmorzar amb un bidons d’alumini. Sempre
passava a l’hora exacta -com Kant quan sortia a passejar-. Nosaltres ja
l’esperàvem amb les palanganes. El posavem xop i aigualíem la llet.
-Soy yo, coño!, deia mirant cap enlaire. Mai no es sabé
d’on queia l’aigua.
De tant en tant, venia algun jesuïta a
donar-nos unes plàtiques. N’estàvem
fins al monyo d’aquelles xerrades! Algú va confeccionar uns cartells de la
conferència del pare jesuïta, enganxats a les parets, portes de les aules i de la capella indicant sobre què versaria la conferència
d’aquell final de mes: “Els gats, els senyor Pantaleón Rodríguez i el carretó”.
Un any, durant la setmana d’exercicis
espirituals, quan ens dirigien el sermó sobre l’infern, un company va produir
un ‘contacte’, de tal manera que saltaren els ploms i tot el seminari quedà a
les fosques en el precís moment que el pare director estava abrandat amb el foc
ardent de l’infern, els condemnats bullint a les calderes... L’efecte va ser
fulminant i dantesc...!
Per sopar, generalment ens tocava botifarra
negra -cartutxos de rèquiem- alguns
portaven l’estadística i, un bon dia van aparèixer uns cartells:
“Hem consumit divuit quilòmetres de cartutxos de rèquiem, és a
dir, com del seminari al Pla de Sant Tirs”.
Els formadors i professors menjaven al refectori dels seminaristes, deien, per
donar-nos exemple. La seua taula estava situada sobre una tarima d’uns quaranta
centímetres, al cap d’amunt del menjador, tocant al torn de la cuina. Hi havia
un cambrer encarregat de servir-los els àpats. El seu menú era diferent i
millor del que ens servien a nosaltres. Un bon dia, el cambrer, els hi posà
molta sal al menjar...S’armà un cristo! Pobres germanes monges... les
culpables!
A sota la taula del menjador hi havia un
prestatge pels tovallons, cola-cao i alguns hi tenien pots de llet condensada.
De tant en tant, el pot es tombava i deixava rastre sota taula. Un dia el
rector va fer l’advertiment:
-Ja
estic tip de tanta “puteria”.
-Ja hem tingut un altre “derrame”.
M’explicà un amic, l’organista del Santuari de
Núria, que l’any de la coronació de la Mare de Déu com a patrona del bisbat
d’Urgell, va desaparèixer la imatge de la Verge. Les sospites van recaure sobre
l’organista del Santuari i vicari de Ribes de Fresser. Era l’època de la
campanya Volem Bisbes Catalans, amb
motiu de la designació com arquebisbe de Barcelona del que més tard va ser
cardenal de Toledo, Marcelo Ganzález Martin. La imatge romànica de la Mare de
Déu de Núria fou retornada, sana i estàlvia, anys després, el primer any del
bisbe Martí Alanis. Mai no s’ha arribat a aclarir del tot l’entrellat de la seva
desaparició ni del seu retorn. El que es cert que el vicari de Ribes de Freser
i organista del Santuari de Núria no hi
tenia res a veure.
Durant una emissió de Radio Javier, el locutor va imitar perfectament els parlaments i
l’entonació i veu atiplada del dictador Franco. “Españoles, debeis estar atentos al contubernio
judeo-comunista-masónico que no ceja en el empeño de minar los fundamentos de
nuestro Movimiento. España debe contiunar siendo la reserva espiritual de
Occidente...”.
El superior, tan bona
persona com franquista, envià un emissari al quarto des d’on s’emetia Radio Javier, però el locutor no tenia
pressa...la qual cosa permeté seguir amb la imitació de su excel·lència el
general Franco. No hi hagué represàlies.
L’any 1959, la Junta d’Activitats va acordar la celebració dels tres cents anys
del Tractat dels Pirineus. Els superiors i professors hi
estaven d’acord. No van participar en l’organització ni en selecció i
contractació dels conferenciants. Ens donaren carta blanca per fer i desfer al
nostre gust; però quan es van adonar del contingut i de la identitat dels
conferenciants la cosa canvià radicalment, però ja era massa tard; els havíem
colat un gol; ansorens van prohibir les activitats programades. L’endemà, les
parets dels patis i del passadissos, anunciaven unes conferències amb el
següents títols:
El Carretó i el Tractat dels Pirineus.
Segona
conferència a càrrec, també, del senyor Pantaleón Rodríguez:
Com transportar paquets i repartir-los per tot
Catalunya a partir del Tractat dels
Pirineus.
Els seminaristes no vàrem tenir joventut i per
això no maduràrem; vam sortir del seminari amb una visió infantil del món. Això
també ajudaria a comprendre, que no justificar, aquesta sèrie d’entremaliadures
més pròpies de nens que no pas de joves de divuit o vint-i-tres anys.
Mossèn Naudí era vicari de la parròquia de La
Seu d’Urgell. Tenia fama de bona persona, despistat i sempre tenia sortides
sorprenents. Quan els diumenges anàvem als oficis a la catedral, sempre
esperàvem alguns dels seus avisos des de faristol de l’altar major.
-Atención,
atención, se ruega al alcalde de Alás que salga immediatamente porque le espera
la Rubia en la puerta de la catedral. (Rúbia era un
cotxe).
El mateix mossèn Naudí davant una aglomeració
per rebre la Comunió, amb el micro:
-Atención,
atención, no se aglomeren, no empujen,
habrà hostias para todos!
Organitzant la processó del Corpus:
-Ahora
los dos siguientes pendones: la mujer del alcalde y la mujer del juez.
.
A la mateixa processó:
-Las
niñas de las monjas estan bien colocadas, los seminaristas que les vayan detrás.
El mateix mossèn Naudí:
-Cura
nuevo en el confesionario. Aprovéchense!
Moltes vegades m’he preguntat, el per què
d’aquestes ‘entremaliadures’. Durant
l’adolescència i joventut hi ha una necessitat vital de risc, de transgressió. La
vida és com un joc; és un joc. Al seminari no passava res emocionant, era un
vida pautada, previsible i del tot rutinària. Fora dels murs dels seminai no hi
havia vida per a nosaltres. No serien, aquestes atzagaiades, un tub
d’escapament substitutives d’altres emocions perquè l’avorriment és un pecat
imperdonable?
Diuen
que els amics són “la disculpa que ens ofereix Déu per haver-nos donat als
nostres parents”. Jo era un d’aquells que pensava en els amics del seminari com
camarades, coneguts, companys de conspiració, col·legues o amics -o una amanida
ocasional de les quatre opcions-. En defensa de tots nosaltres diré que les
monàstiques tradicions del seminari feien que això fos menys monstruós i
grotesc de lo que apareix aquí escrit. I d’aquestes i d’altres protestes m’havia quedat el gust
per la llibertat i l’ànsia de veure que els altres també l’assaborien i desitjaven.
Havíem començat amb una actitud de desafiament
de les normes educatives imposades. No és bo que els seminaristes aprenguin a
rebel·lar-se, no és bo per a la disciplina i si els futurs sacerdots no donen
exemple de disciplina i obediència..., no sé qui en donarà! Tots ens veiem
obligats a aprendre disciplina i obediència cada dia. Per força!
Després he contribuït a enfortir aquesta
societat negada al plaer i a l’alegria, que fins i tot he contribuït sense
saber-ho a expulsar el plaer i l’alegria de les aules, el plaer de saber i
d’aprendre? He substituït els sentiments per la bona educació? Exterioritzo
paraules educades i gestos convencionals? Només mostro l’educació que tinc,
però no qui sóc ni què sento ni què penso...? Serè capaç de pensar fora dels
carrils autoritzats i apresos?
A la meua vida de professor, per sort, no he
patit o fruït mai d’escenes semblants. Suposo perquè els nois tenien vida fora
de les aules de l’Institut.
Ara, una soledat demolidora s’ha apoderat dels
teus patis, patis del seminari!
oOo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada