26/12/18

BONES FESTES .- Poema de Nadal de R. Torrent. Maria i Josep no troben pis a Andorra de Mossèn Ramon i Mussolada de M. Zambudio.



En l'escalf entranyable d'aquestes Festes Nadalenques, Sopesdesapos que últimament s' ha tornat una mica mandrosa, vol també atiar el foc, compartint amb tots vosaltres  aquest curt vídeo del petit pessebre del menjador de casa i desitjar-vos  FELICITAT I PROSPERITAT.

BONES FESTES




Com ja és tradicional en aquestes dates,  la CORAL CANTICORUM,  que dirigeix el nostre company Tito SOTELO,  ens ha tornat a delectar amb un recital de cançons clàssiques i de nadales compartides amb el públic.  Aquest any, la cantada no ha pogut ser a l'església parroquial, que tant s'hi prestava, degut a unes obres i ha tingut lloc al centre "Els Propis" de Nou Barris. Com de costum,  i s'agraeix, desprès de l'actuació s'ha servit un petit refrigeri.




"ELS PENÚLTIMS" continuem forts en les trobades mensuals  compartint taula al restaurant TROBADOR, a tocar de Plaça Catalunya,  rambla Catalunya 2. En Jordi Badia es el company  que amb il.lusio i constància no deixa que cap PENÚLTIM DIJOUS DE CADA MES passi  sense convocatòria. L'assitència és prou nombrosa i encara es produeixen algunes noves incorporacións, però desgraciadament,  alguns companys ja no ens hi podem acompanyar.  Hi sou tots convidats. Retrobareu  amistats i en fareu  i, tambè, compartireu actualitat, i evidentment records.

"COMPANYS DE LA SEU " el nom del nostre grup de Whatsapp que gestiona  l'Antoni Antonijoan, reuneix un gran nombre de companys.  Allí compartim d'una manera grupal,  fàcil i immediata  convocatòries i noticies de tots colors, que poden ser d'interés o no. Ja sabeu com funciona això. Apunteu-vos-hi contactant al telèfon de l'administrador nº 607730311.




P O E M A   D E   N A D A L

El company Raül Torrent, com un petit regal, ens ha fet arribar aquest poema de Nadal.  És una Nadala trista, però amb un final d'arc de Sant Martí.  Aquestes odissees acaben essent, massa vegades,   tragèdies representades en teatres marítims de cadires buides d'espectadors.  Sols els actors, definitivament  absents, haurien pogut donar notícia de la seva dissortada sort. Això és inhumà.  Inhumà pels que moren. Inhumà pels qui segurament oblidem:  la seva família. Aquesta persones, com tots nosaltres tenen uns pares, germans, i fills que els estimava i estimen, i ara ploren amb dolor la seva pèrdua.


On el mar no és de ningú
[Nadala trista]

Improvisada i fràgil, la barca trontollava
plena a vessar d’esperits enlluernats
per quimeres vestides d’esperança.
Venien del sud, de més enllà del mar nostrat,
d’on no somriu la primavera.
Un nou Enees, ara bru, amb Creüsa prenys,
cercaven l’edèn garantit pels oracles.
Necessitaven confiar en déus i paradisos
malgrat la manca d’evidències.

A mitjanit i on el mar no és de ningú
la jove mare infantà entre les dones,
sota la llum minúscula i titil·lant
d’un cel egòlatra i gasiu de claror.

Pell a pell, mare i nadó, ploraren d’alegria.

Casualment, després del natalici
un feix d’estels fugaços solcà la volta celeste.
Els més joves, llavors, començaren a cantar
com tocats per una alenada encoratjadora.
Els uns creien haver vist lluminàries a l’horitzó,
d’altres, haver sentit fressa de motors,
d’altres, haver notat...

De cop i volta, rere un banc de calitja
l’ull escrutador d’un llagut de pesca
dibuixà sobre el llenç humit de la boira
el somrís d’un arc de sant Martí.

Nadal de 2018


                        Raül Torrent i Torrent



                                                          ooOoo




Mossèn Ramon de Canillo:

 Estimats amics, Déu vos guard!
Bon Nadal i bon camí pel 2019 amb abraçades i ganes de retrobar els vells amics. Teniu casa vostra a Canillo... si és que hi ha casa d'algú.





MARIA I JOSEP NO TROBEN PIS A ANDORRA

-         Josep, tot preocupat, diu a Maria, a qui se li acosta el temps d’infantar: “La cosa no pinta bonic a Andorra!
 Josep segueix, per la premsa, que en el Congrés d’OMBUDSMAN que se celebra a Andorra aquests dies, el Raonador del Poble, aixecant el to de veu vol fer constar que la denúncia  ha d’anar més enllà dels 21 països representats, i diu:
 - La problemàtica de l’habitatge és un tema que està esdevenint universal. El Raonador del Poble, proclama amb èmfasi: A Andorra comença a ser greu quan arriben els temporers de la neu!
-         Maria confia amb tendresa al seu estimat: - Josep, hem fet un llarg camí que ha estat inimaginable de tan meravellós. No et preocupis, cel meu. Ara només ens queda pintar-lo amb els nostres colors, el verd de l’esperança i el groc de l’amor, que tot ho il·lumina; que tot ho escalfa.
La vox populi escampa: - Josep és un home just. Només li faltava enamorar-se bojament de la Maria per ser encara més bona persona.  No sols no l’ha denunciada als tribunals, sinó que demana a Joaquim i Anna  la mà de la seva filla per casar-s’hi. Ni li ha passat pel cap el xantatge de demanar-li que avortés a canvi del casament. I això que les circumstàncies de l’embaràs de Maria, encara no les ha enteses avui. Ha assumit el rol de pare. Cada nit somia en el nen. El Josep bo diu: -Són els àngels que me’l posen al davant perquè l’embolcalli amb la meva fe en la vida. I és aquesta mateixa felicitat és la que em fa somiar.
 No obstant això, Josep
 continua tocant de peus a terra: - Maria, ho tenim mal parat. Comença a nevar. Quan la gent veu la primera neu, Andorra canvia de cara: cues, temporers de la neu, ocupació de pisos i d’hotels al cent per cent. No sé pas on ens podrem aixoplugar... i amb el nen que ja vol sortir, ho tenim molt magre. En un hotel? Ni pensar-hi! Anem molt justos per arribar a final de mes. He demanat a uns temporers argentins a qui he vist molt atents i dolços si al seu apartament hi cabem dues persones més. Però els veïns m’han fet desistir. Aquests temporers viuen atapeïts i són molt sorollosos. Comprenc el voler de l’arcàngel Gabriel. Si posa el nom de Jesús que vol dir “Salvador”, és normal que ens demani de néixer a Andorra, país  que ja no és el que era. Avui, especulacions, contraban, materialisme, trencadissa de la Virtus Unita Fortior...bancs que han de posar en ordre el diner estranger. Amb tot, continuo creient que el Gabriel s’ha passat amb nosaltres, al fer-nos venir fins a Andorra.
Maria fa emmudir Josep: - No! no! no ha estat l’àngel Gabriel. Soc jo, Josep, que he triat Andorra com a bressol per al nostre fill que tindrà  com a sobrenom “Príncep de la Pau”. Andorra és un país que no ha conegut mai cap guerra. Anhelo – les paraules de Maria tremolen d’emoció- que els àngels quan cantin al nen “Pau a la terra”, sigui en una terra que no hagi patit mai cap guerra. A més, amor meu, em fa il·lusió que entre altres noms em diguin “el dolç nom de Meritxell”, Llum de Migdia, perquè HE DONAT  A LLUM LA LLUM!
Josep, tocat per la sensibilitat de la jove mare, l’abraça i li parla des del silenci del cor. Dos agents de circulació contemplen l’escena. Comprenen que el matrimoni passa dificultats. S’hi acosten amb timidesa. No volen trencar aquella intimitat. Un dels dos agents té l’esposa embarassada. Pregunten a Josep: -Us podem servir en alguna cosa?
-         Gràcies, bones persones, els diu Josep sense deixar d’abraçar la Maria. Cerquem allotjament per a una temporada, a tot estirar, de tres mesos.
L’agent confia a Maria: - La meva dona ja està al setè mes d’embaràs. Els encoratja: -No us preocupeu. Solucionem l’allotjament d’ aquesta nit. Demà a claror de dia, ja trobarem la solució més adient. Camineu uns cinc-cents metres cap a la sortida del poble. Trobareu la caserna dels bombers. Truqueu-hi i demaneu per la casa que té a la porta el rètol que resa “Mateu  25, 34”.
Josep i Maria s’encaminen cap  a la caserna. Truquen a la porta. EL Josep Maria, bomber, treu el cap per la finestra: - Què desitgeu, bona gent?
-         Bona gent, també vosaltres. Cerquem la casa “Mateu 25, 34”
EL Josep Maria amb un altre company baixen, encaixen les mans de Maria i de Josep i els acompanyen fins a la casa “Mateu 25, 34”. Surt l’Esther a qui Josep saluda: “ Mateu 25,34”. No cal dir res més. L’Anna, la Ceo, la Carmo i l’Esther acompanyen el matrimoni a la borda que es troba al cor d’Andorra amb el Casamanya de protecció. El rètol “Mateu 25,34” llueix a la porta del carrer.
- Aquí teniu casa vostra, si es que hi ha casa d’algú. Gaudiu-la vosaltres i el nen quan arribi, diu el personal d’AINA. Després de fer una petita carícia a la panxa de la mare, s’acomiaden. Josep pren el rètol salvador “Mateu 25,34” i el posa amb tendresa damunt el cor de la mare.
Al bell mig de la nit el cel andorrà s’il·lumina. Des del cim emblemàtic del Casamanya, assegut sobre la formosa catifa de neu,  arriba un tsunami de melodies que fan sortir  tota la gent d’Andorra al carrer:  GLÒRIA A DÉU A DALT DEL CEL I A LA TERRA PAU A ANDORRA I A TOT EL MÓN. El Nadal ha començat / i el celebra Andorra / a la neu ha aparegut / un estel que ens ha vingut / d’una terra estranya /sobre Casamanya.

Josep i Maria pugen a AINA a presentar el nou nat. Josep pregunta el perquè de “Mateu 25,34”. Les bones mestresses es fan l’ullet i posem a les mans de Josep una Bíblia oberta a la pàgina “Mateu 25,34”. Li diuen: - Llegeix en veu alta per a la Maria.  Josep encuriosit i amb un respecte sagrat com si fos a la Sinagoga de Natzaret, llegeix: ALESHORES EL REI DIRÀ: “VENIU, BENEÏTS DEL MEU PARE PERQUÈ ERA FORASTER I EM VÀREU ACOLLIR”. 
Josep i Maria i el Nen , abans d’acomiadar-se d’Andorra, plantaren una gavernera “ per escondir tan bell tresor” i perfumar el camí dels pelegrins de tots els temps. Josep hi diposità la felicitació de Nadal de tots els temps: “No hi ha cap necessitat de fer de la  terra un Paradís: la terra és un Paradís. Toca a cada u de nosaltres d’adaptar-s’hi per habitar-la.  Seguidament, la Sagrada Família pujà a AINA per acomiadar-se de les bones persones que els acolliren. Maria diu: En nom del nostre Fill i en agraïment us deixem aquest rètol que ens regalaren a Sabart de l’Ariège per penjar-lo a l’Àgora d’AINA: “ Il faut faire pour les générations futures des hommes puissants, c’est-à-dire independents et libres. ( Eduquem de generació en generació per formar persones amb forta personalitat, és a dir, independents i lliures).
Els veïns d’aquesta terra batejaren el lloc amb “el dolç nom de Meritxell”, on una jove dolça Mare de tots, confident del capellà, donà a llum la Llum.


Mossèn Ramon de Canillo


OoO





Com ja ens té acostumats, en Miquel ZAMBUDIO  ens deixa, altre any,  una nova Mussolada. Un bonic regal de Nadal. 


MUSSOLADES
NADAL 2018

Nadal dels Forasters

Quan començo a escriure aquesta curta narració, més real que fictícia, un grup de nou dirigents polítics catalans es troben presos, de forma preventiva, esperant judici. Dos d’ells porten més d’un any a la presó, i per tant ja passaran un segon Nadal fora de casa seva i lluny dels seus familiars. Pels altres será el primer Nadal que passaran tancats i amb la incertesa de com seran els propers. La imposició de la presó preventiva és una injustícia més del règim espanyol, intransigent i radicalment contrari a qualsevol actuació política que pugui posar en perill la unitat de la denominada  pàtria espanyola. Altres dirigents polítics  catalans es troben també exiliats en diversos  paisos europeus, per evitar les presons espanyoles.
A tots ells els dedico aquesta senzilla història de Nadal, desitjant arribi el més aviat possible la seva plena llibertat i puguin tornar a les seves llars.


El Nadal dels forasters
Una boira ploranera omplia tots els racons del poble, fins el punt que era difícil poder adivinar els límits d’aquella petita població. Era ja el segon hivern que passarien al poble el matrimoni format per la Paca i el Miguel. Sortosament, el primer l’havien pogut passar  en el graner de la casa Gasparó, on els seus propietaris els havien llogat una de les dependències del pertxe, on s’acostumava a guardar el gra recollit a l’estiu i on també es podia cuinar en un senzill foc a terra amb xemeneia, dedicat pels  propietaris de la casa  a preparar les conserves d’estiu.
A Cal Jordi no parava d’entrar i sortir gent, especialment de la botiga. També el cafè es trobava en plena activitat i el fum del tabac dels homes que garlaven fent la partida de cartes, s’unia al fum d’una vella estufa que donava calor al vell local de dretes del poble. Es notava que s’apropaven dos  dies festius, tant pels joves treballadors que omplien el café, com també pels cistells de les clientes de la botiga, plens de diversa  classe de queviures. Tampoc hi havia molt per triar, però els que tenien més diners sempre podien accedir a productes més cars. I per a alguns, les cartilles de racionament seguien encara vigents, com sempre pels més pobres.
La casa  dels Fosas, coneguda per Cal Jordi, es trobava emplaçada a l’entrada del poble, passada la casa de Cal Cinto i traspassat el camí de les afores, el qual es dirigía a la casa del Cal Mosso, una gran propietat que llindava amb l’horta de baix. La casa de Cal Jordi donava al carrer Mendizábal i en front mateix hi tenia una de les cases més conegudes, Cal  Modesto.
El Modesto Camarasa tenia la seva casa per davant de Cal Jordi, i regentava la fusteria del poble. A més de tenir coneixements de números per saber treballar la fusta, també sabia de lletres i durant molts anys va ser el Secretari de l’Ajuntament, abans i desprès de la guerra. Aquestes activitats el farien  idoni per obtenir la instal·lació a casa seva del primer telèfon local, el qual  seria inicialment de carácter públic i que seria de gran utilitat, sobre tot per a tants veins foranis, per comunicar-se amb les seves famílies llunyanes. Precisament, uns anys més tard, seria el propi Modesto qui s’hauria de desplaçar fins les coves de la serra, per avisar a la Paca de la mort del seu marit en un hospital lleidatà, també una nit de dur hivern.
El carrer Mendizábal es  va convertir, desprès de la guerra, en el carrer més important del poble, perquè també hi tenia la seva  casa la familia Antillach, una de les més riques  pel seu patrimoni, així com els Curià, que serien donants dels terrenys on es va construir l’església nova de Sant Salvador i la seva rectoria.
A l’altra part del poble, més  enllà de l’església, la botiga del Joaquin Muñoz també  mantenia aquell dia una animada activitat, omplint els cistells de les seves clientes. Eren les dues botigues amb més activitat aquella tarda propera  a Nadal. Per descomptat, també en el forn de Cal Antillach, la Maria seguía despatxant pa i la carniceria de la Rosa de Cal Bartomeu també acabava de vendre la vedella i el corder que havien preparat per les festes de Nadal.
A la plaça de l’església i prop de l’escola nacional, el café de Cal Madaleno donava cabuda a un bon grup de veins, molts d’ells foranis,  que parlaven del temps fred d’aquells dies i de les properes festes. També en aquest local, una vella  estufa donava calor al grup d’homes que omplien el vell café d’esquerres  del poble, on el jove Enric Serra feia alçar la veu entre la majoria de clients que de tant en tant li reclamaven un got de vi. Es notava que havien cobrat, sobre tot els més joves, perquè tampoc tenien tantes responsabilitats familiars.
Alguns d’aquells veins foranis s’havien proveit també d’alguns articles de menjar i el vi corresponent, per anar preparar el sopar del dia 24, en els barracons  existents prop de les obres de la presa del Partidor. Davant la manca de lloc en les cases del poble, la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro, SA, havia fet construir alguns barracons  de fusta, per poder allotjar a un bon grup de treballadors d’aquella gran obra. Un lloc prou difícil per viure  l’estiu lleidatà, però encara  més complicat en els temps d’hivern, perquè els mitjans de calefacció eren inexistents. Els focs al carrer eren sempre imprescindibles per fer-se el menjar i servien també per calentar-se. Tenien molta sort els que havien aconseguit casa on allotjar-se, tant al mateix poble, com  en pobles  propers, especialment a Balaguer, on alguns hi tenien familiars o amics del poble d’orígen.
El jove matrimoni format per la Paca i el Miguel havien arribat al poble durant els primers  dies del mes de febrer de l’any 1949 i la jove Paca portava ja  un nadó de quasi quatre mesos, però que no vindria al món fins el proper estiu. Els anys quaranta del segle vint, desprès d’acabada una guerra fratricida  que va durar quasi tres anys, van ser uns  anys  ben difícils. La majoria dels pobles espanyols de qualsevol regió havien quedat en la misèria i la majoria de la població rural sense possibilitat de trobar treball per donar menjar a les  famílies. Així va nèixer un fort moviment migratori a les capitals espanyoles més importants i, sobre tot, a les zones on la industria estava més consolidada des de èpoques anteriors a la guerra. Catalunya  va ser un lloc de destí per a molts treballadors  que arribarien de diverses regions espanyoles. Noves industries i nous projectes hidràulics van crear una necessitat urgent de mà d’obra.
Al voltant del  riu Ebre i els seus  afluents  més importants,  es  va crear una sèrie de projectes d’obres de canalització i de construcció de centrals hidroelèctriques, que necessitarien ingents grups de treballadors de diversos oficis. Per descomptat que la majoria dels treballadors s’haurien de formar en poc temps en els nous oficis creats, ja que la majoria dels immigrants  provenien del sector agrari . I poc a poc també anirien arribant les dones dels treballadors, creant noves llars en llocs moltes vegades inhòspits i sense cap condició d’habitabilitat.
Durant aquells anys,  la població gerbolina havia augmentat de forma sorprenent. Les obres del que seria conegut com el Partidor de Balaguer, iniciades l’any 1949,  van fer arribar al poble de Gerb una gran quantitat de treballadors foranis, molts d’ells provinents de la població tarragonina de Flix, on la companyia Riegos y Fuerzas del Ebro SA havia fet construir una presa al riu Ebre i altres  instal·lacions hidroelèctriques. La majoria arribarien sols, però molts d’ells portarien també les seves esposes. De fet, es  va crear un gran problema en la petita vila per poder facilitar habitatge a tanta  gent i a l’ajuntament, regit durant molts anys per l’alcalde franquista Rufach, se li amuntegaven els problemes.
No n’hi va haver prou amb les cases del poble per poder allotjar als nous vinguts, i els gerbolins van llogar tota classe d’espais, on es poguès  donar habitatge als treballadors  arribats. Així, habitacions dels graners, velles cavanes de l’horta, i qualsevol cova existent en l’antic poble, abandonat des de feia molts anys,  i en altres  llocs  certaments  inhòspits, tot es va fer servir per deixar viure als  nous pobladors.
Amb tot això, es van haver de fer habitables vells cellers i espais de les cases destruides en l’antic i centenari poble, poblat pel Comte Ermengol IV quan encara els sarrains regien la ciutat de Balaguer. Una vila,  Gerb,  que, potser per alguna maledicció sarraïna, no podría celebrar el seu mil.lenari i deixaria d’existir durant els primers  anys del segle XX, quan ja s’havia començat a formar en la part més plana del terme un nou poble.
La manca de recursos dels habitants gerbolins, van obligar a aquests a destruir l’antiga església centenària per construir el nou temple que s’edificaria en unes terres donades pel veí Curià, on molts anys desprès es convertiria en el centre de la nova vila. També els propietaris de les noves cases farien servir els materials de les velles cases de l’antic poble. Així, amb el pas del temps l’antic poble de Gerb va quedar totalment destruit. Amb el transcurs dels anys, fins i tot va desaparèixer el cementeri de l’antiga vila i qualsevol vestigi de l’antic Castell de Gerb, on van viure durant uns anys  alguns Comtes d’Urgell.
Però tornem a la nova vila que encara no havia arribat als cinquanta anys de vida. Gerb era un petit poble dedicat al camp, especialmente al conreu de les terres de regadiu properes al riu Segre. Al terme hi havia també moltes terres de secà que eren treballades pels seus propietaris, conreant oliveres, ametllers i terres dedicades a la vinya.
En les èpoques de més treball, especialment durant l’estiu, els propietaris més rics acostumaven a contractar treballadors que venien de fora. El treball de la sega i recol·lecció de llegums de diversa classe necessiten moltes mans i durant els estius sempre augmenta la població i molts d’aquests treballadors foranis també ja es quedaran a viure en el poble. Resulta curiós que fins i tot l’Església els doni el nom de “forasters” als habitants  que venen d’altres  llocs d’Espanya i així es fa constar en el llibres sagramentals de la nova parròquia de Sant Salvador, la qual té adscrit un rector que viu en la vivenda habilitada al costat de l’església com a rectoria.
La construcció del Partidor de Gerb (també conegut per Partidor de Balaguer)ha fet arribar al poble una poblacio de treballadors impressionant. També alguns veins  gerbolins, alguns castellans arribats a Gerb durant els anys  20 i 30, i alguns  petits propietaris amb pocs  recursos, es  contractaran en les obres del Partidor. Però aquests  gerbolins no tindran problemes  de vivenda. Cosa diferent será per la resta de treballadors, quan molts d’ells hauran de viure en els barracons  construits al costat de la gran obra destinada a formar una gran presa en el riu Segre.

Les coves de Gerb
Els treballs del Partidor havien quedat aturats durant dos dies per poder celebrar les festes de Nadal. Els treballadors “forasters” ja sabien –pels Nadals anteriors  a Flix- que el Nadal català tenia dos dies de durada i acabava amb la festa de Sant Esteve. Això els deixava un temps per descansar, però també els complicava la vida perquè s’havien d’espabilar per buscar-se el menjar i també per guardar-se del fred. Molts d’ells eren invitats a casa de parents o amics i així el Nadal era més amable. Tampoc tenien temps per fer viatge als seus llocs d’orígen, perquè un viatge a Andalusia, per exemple, es feia  aleshores amb dos dies.
De bon matí el Miguel havia sortit acompanyat del gos Reberte per buscar la llenya necessària  per fer el dinar i per poder donar certa calentor a la cova on ara vivien. Mentrestant, el petit dormia i la Paca va començar a endreçar el poc espai habitable que s’havien construit. Més tard, sortiria a donar menjar a mitja dotzena de gallines i uns conills que es protegien del fred en un petit corral annexe a la cova, abans de marxar a fer un treball especial en una casa del poble. Era ja el dia de Nadal, però no es veia cap estrella enlloc, tampoc el sol. En aquell matí silenciós i blanc, la boira no deixava moure ni els ocells que deurien estar amagats a causa del fred.
Durant la primavera i l’estiu últims, el Miguel s’havia dedicat, durant els dies de festa del treball, a fer una dependència més o menys habitable, en un dels vells cellers que havien quedat totalment destruits, en ser abandonades  i també destruides les darreres cases de l’antic poble centenari de Gerb. El que restava del vell celler es trobava en la part baixa de l’antic poble, i amb vistes a ponent, al costat d’un vell rierol de serra que només portava aigua en temps de pluja. A  uns dos-cents metres de la cova, es  trobava la casa de Cal Mes, regentada per la família Pedrol. Més enllà de la casa i en direcció a Vilanova de la Sal, encara s’adaptarien dues coves més, i en una d’elles hi aniria a viure la familia Martínez-Cáceres, molt a prop de la casa dels Planero.
El Miguel era un home ben traçut i en pocs  mesos  va reconstruir la sala gran del celler que encara mantenia una part del sostre ovalat d’altres temps, hi va fer una xemeneia i va posar-hi una porta feta amb retalls de fusta. A l’interior de l’habitacle, el Miguel hi va fer una senzilla paret, feta amb  canyís enguixat i deixant un espai per entrar, on s’hi posaria una cortina de tela. En la part de dins, hi van instal·lar un llit donat per la Marieta de Gasparó i també hi quedava lloc pel bressol i un petit llit, destinat a l’àvia Encarnación, quan venia a passar-hi uns dies des de Flix. En front del foc, una vella taula de fusta, recuperada del pertxe dels Gasparons, servia per menjar-hi.
La terra d’aquella serra era arcillosa i prou apta per poder-hi treballar i excavar-se sense por a caure. De fet, ja algunes cases del nou poble, construides prop de la serra, també s’havien construit els seus cellers o coves per tenir-hi animals, aprofitant la bona temperatura interior, com era el cas de la Cova Gasparó.
Quan s’acabava la primavera  de 1950, el matrimoni va pintar les  parets  i el sostre de la cova de terra de l’interior de l’habitacle, amb un color blavenc i la van deixar  neta per anar-hi a viure durant aquell estiu.  La Marieta de Cal Gasparó, on estaven allotjats, va donar a la Paca unes gallines i una parella de conills perquè poguessin criar. La Marieta era una dona de caràcter i molt treballadora i havia fet pujar la casa del no res, fent mantenir el patrimoni familiar que s’aniria ampliant amb el temps. En aquells anys el paper de la dona encara no s’havia començat a reivindicar, però si la Marieta haguès viscut en el segle XXI, hauria pogut ser una bona alcaldessa. Aquesta dona seria ja sempre un ajut especial per la Paca, quan uns anys més tard es trobaria de nou amb moltes dificultats.
Però els  hiverns gerbolins eren –i són encara- freds i durs  a causa de la boira que tot ho omplia, deixant caure una forta humitat que calava en els ossos. Fins i tot el gos, que sempre estava al carrer, de tant en tant demanava entrar a l’interior de la cova buscant l’escalf del foc que restava encès durant tot el dia.
Com és de suposar, aquelles coves  estaven desprovistes de llum eléctrica i d’aigua corrent, un luxe que només tenien la majoria de les cases del poble. El matrimoni feia servir llums d’oli o de carbur, per il·luminar-se durant les hores de foscor. I l’aigua era portada per la Paca des de la Riereta, una riera que travessava el poble, provinent de terres amunt i on neixia la Font del Macir. L’aigua era necessària per la vida normal de la familia, com el menjar i la neteja personal, i també pels animals que tenien en el corral i el gos Reberte que guardava aquella singular propietat que no va constar mai en cap registre.
Per arribar al grup de coves existents en la serra, on només cinquanta anys abans havia estat enclavat l’antic poble de Gerb, s’havia de prendre el camí de Vilanova de La Sal, una vella i desastrosa carretera de terra i pedres que costaria molt poder urbanitzar. S’havia de fer la pujada coneguda com la Costa de la Creu, a partir de la casa de Cal Portalo,  i passada l’era de Cal Gasparó, a mà dreta sortia un camí que pujava al vell poble.
Un enllaç del camí, cap a la dreta i tocant l’era de cal Gasparó, es dirigía a un grup de coves que es van convertir en vivendes  per diverses famílies i on viurien alguns anys. Un altre camí girava a l’esquerra i s’enfialava amunt, passant davant algunes petites i velles cases, encara sense destruir, i que estaven plenes de gent emigrada. Seguint aquell camí, el qual enfilava costa amunt, a uns dos-cents metres es trobava la cova del Miguel i la Paca.
Era el dia de Nadal i el Miguel estava feliç de poder passar dos dies amb la Paca i el petit Miquel que ja buscaba els dos anys, però que encara popejava.  Amb unes fustes, el pare havia construit un bressol on el petit hi passava moltes hores  prop del foc.
Com era costum en els pobles  andalussos de tots dos joves, havien celebrat la nit del dia 24 amb un sopar especial: unes sopes de pa i per postres, uns roscos d’anis fets per la Paca i acompanyats d’unes copes d’aiguadent. Al jove marit li agradaven els dolços i només durant la Festa Major de Balaguer, podía tastar uns torrons rodonets i ben exquisits procedents del poble d’Agramunt i  que compraven amb gran entusiasme. Aquella nit, el Miguel es  va animar a prendre la guitarra i tots dos  van cantar unes cançons al seu petit. Al Miguel ja li començaven a fallar les forces –només podría disfrutar de dos  nadals  més en la cova, tot i la seva joventut- i ben aviat anirien a dormir.
Potser cap d’ells van recordar en aquells moments que quasi dos mil anys abans, també un senzill matrimoni com ells, dormien en un vell estable amb el seu nen i acompanyats d’alguns animals. També aquí els acompanyava el gos Reberte, sempre atent a l’arribada de coneguts i més si eren estranys, i els animals de corral que els ajudaven a sobreviure.
I és que eren anys  plens de dificultats per moltes persones, com serien altres hiverns per a molts d’altres. I com havien estat també en altres èpoques. I com seran aquest hivern de 2018 per a tantes persones desplaçades dels seus pobles, per guerres o per la pobresa existent en moltes parts del món.

El dia de Nadal
El dia de Nadal de 1950 va començar emboirat i amb un fred quasi escandalós i el Miguel hauria de sortir, abans d’esmorzar, però desprès de prendre una copeta de barreja de brandy amb aiguardent, a buscar més llenya en la serra propera. La llenya s’acabava en les cases i en les coves, i també en la serra, perquè era l´únic mitjà utilitzat per calentar les vivendes.També el Reberte s’havia animat a seguir el seu amo, amb la intenció de buscar algun conill despistat a causa del fred.
En poca estona ja estaven tots dos   de retorn a la cova, i el foc va començar a donar alegria a  aquella estança, mentre el Miguel es feia un ou ferrat i esperava l’arribada del petit, el qual també es va aixecar amb gana i la Paca li faria marxar amb un llarg popeig.
Era ja mig matí i la boira seguía omplint-ho tot. Una blancor espessa i trista envoltava la serra i no es veía res  a més de cent metres. Tampoc des d’aquell indret se sentien les campanes de l’església de Sant Salvador, anunciant la Missa solemne de Nadal. El seu rector, un home de montanya que passaria molts anys en el poble, no es desplaçava mai a veure la gent que vivia en aquelles senzilles coves. Tampoc els habitants de les coves no li tornaven la visita i només trepitjaven el temple en alguna ocasió obligada pels sagraments de matrimoni o bateig d’algun fill. En aquests casos, el rector recollia els fets en els corresponents llibres sagramentals, amb la indicació de “forasters”.
El Miguel tampoc era gaire partidari de visitar l’església del poble. Les seves idees republicanes l’havien portat a lluitar des del seu poble natal de La Rambla de Oria, en el sud almeriense,  fins el final de la guerra i desprès  va passar alguns anys en diferents camps de concentració, fins que seria desterrat a terres catalanes, sense poder tornar a veure ja mai més els seus pares.
El Miguel no entraría en una església fins el dia del seu casament amb la Paca, al poble de Flix. En aquells anys era obligat casar-se a l’església. Casualment, tampoc podría assistir al bateig del seu fill, perquè el nen va ser batejat en el propi hospital, mentre el seu pare es trobava treballant. Tampoc estarien presents els padrins de bateig i que serien un tiet del nen i germà petit del pare, en Primitivo, i la Magdalena, cosina del pare, la qual vivia a Balaguer i s’havia ofert per ser madrina del nen.  De fet, aquells padrins mai actuarien com a tals, en cap sentit. En aquells anys no hi havia drets especials per deixar la feina amb l’ocasió del naixement d’un fill. Només pels casos d’enterrament d’un familiar ben directe.
Ningú sap què hauria pensat el Miguel, si haguès vist uns anys més tard entrar al seminari al seu propi fill. Però això són altres històries. I de fet, quan el petit Miquel rebria, amb pocs anys, el segon sagrament (ara de la Confirmació, amb només cinc anys), el seu pare ja havia deixat aquest món. Curiosament, tampoc el Miguel passaria per cap església, abans de ser enterrat en el cementiri de Lleida el febrer de 1953.  Però tornem al Nadal d’aquell hivern boirós de 1950.
La Paca era una dona extremadament treballadora i es  llogava en qualsevol casa i per qualsevol feina. Els salaris eren baixos i qualsevol ingrès era ben rebut. La salut del marit havia començat a ressentir-se i fins i tot va haver de deixar el treball durant un temps. Encara vivien a la cova quan es  va mig recuperar –les  ganes eren més fortes que les forces físiques-, retornant a la feina del Partidor, però els  primers  mesos  de l’hivern de 1953 no el van deixar continuar.
 A part de les seves habilitats personals- el Miguel va fer de forma manual, amb una moneda de dues  pessetes de plata, l’anell de casament de la Paca-, també tenia certes habilitats gastronòmiques.  Només li calia tenir a mà una bestiola  (de les que volen o corren) i de seguida la tenia a dins d’una cassola sense contemplacions. Amb tot això, el  Miguel ajudava a la Paca  sempre que podía en el tema del menjar. I això és el que passaria aquell dia de Nadal.
En un tres  i no res, el Miguel va entrar al corral, va agafar un conill i en pocs minuts ja el tenia mort, despullat i a punt per tallar i posar-lo en una cassola que ja tenia a punt, amb uns alls, unes patates i un troç de tomata i ceba. Seria un excelent dinar de Nadal. Fins i tot el gos Reberte celebraria el Nadal amb les restes d’aquell conill.
A aquelles hores del migdia, els assistents a la missa de Nadal ja deurien esperar a casa la celebració del Nadal, amb un bon dinar, desprès de passar a fer el vermut en un dels dos cafès locals. I en la missa es  farien precs per la gent pobra de tot el món, vestits amb els millors vestits d’hivern. Però ni el mossèn ni molts d’aquells missaires de diumenge, no recordarien que a pocs metres de les seves cases, hi havia un munt de “forasters” que malvivien amb els mínims recursos .
De fet, la Paca no podria fer el dinar a la cova aquell Nadal, perquè havia estat llogada en una de les cases  benestants de Gerb, per preparar el dinar familiar. En aquells temps, era prou difícil trobar una minyona –a part del salari- que sabès fer dinars  de festa i per a molt gent. Però la Paca en sabia prou, perquè havia après  la feina de cuinar en la casa dels Oriol de Flix, una gran família benestant d’aquella població. En aquella casa, la Paca  va estar fent feines domèstiques durant uns anys, fins el seu casament. A Gerb seria cridada en moltes ocasions per fer dinars en diverses cases, a més d’altres  tipus de feines domèstiques, com les rentades de roba fetes en el xafareix públic. Ni aquells  gerbolins  benestants ni la pròpia Paca sabien aleshores que molts anys desprès  ella seria cuinera de bisbes i cardenals.
Tampoc ningú recordava  aleshores que al món hi havia gent que les passava encara més magres, i que no podrien celebrar el Nadal, o perquè no tenien recursos o perquè es trobaven privats de llibertat per alguna raó.
I la Paca arribaria una mica tard a dinar aquell Nadal boirós. A la cova l’esperaven  els seus èssers  més  estimats, i la van esperar per dinar. El conill cuinat pel seu marit duraria pels dos dies de festa i seria com un regal del cel.
També el Miguel volia oblidar els Nadals passats en la guerra o en les presons franquistes, i per això era feliç ara en aquella senzilla cova de la serra de Gerb, al costat de la seva esposa, a la qual adorava, i prop del seu petit fill. I és que ara eren dies de Nadal amb llibertat.
Uns dies més tard es celebraria la festa del Reis, però com en molts altres llocs, tampoc els Reis Mags passarien per aquelles sencilles  coves de la serra de Gerb.


Miquel Zambudio
Nadal de 2018.






  
              

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada