SEGONA TROBADA Primaris 1961- Balaguer, Juny 2012

Per fi ha arribat el dia!

 Aquest cop al mes de juny (el 9 concretament) hem reviscut per segona vegada (alguns per tercera) els alegres retrobaments que vivíem cada primers de setembre de fa 40 o 50 anys als patis del seminari. Amb un diferència, però, força remarcable: acompanyats ara de les nostres dones, cosa que no podíem ni imaginar en aquells llunyans retrobaments de començament de curs.

Entre quarts d’11 i les 11 ens vam anar retrobant a ritme d’arribada de cotxes a l’aparcament de l’hotel Santuari de Balaguer, hotel on havíem de menjar i dormir i que formava part  de l’antic Santuari del Sant Cristo de les monges clarisses, que encara hi són. Al final érem el Josep Maria Benseny amb la seva Maria Àngels, l’Antonio Calvo (l’únic d’aquest dissabte que aquest cop no havia pogut venir amb la dona i que ens deixaria després de sopar), el Marcel·lí Coyo amb la seva Montse, el Nico Ortiz i la seva Tere (que van poder estar amb nosaltres fins a mitja tarda del sissabte), el Josep Parramon i la seva Cristina, l’Arcadi Pejuan i la seva Dolors, el Francisco Regué i la seva Lurdes, el Mateu Rocamora amb la seva Carme i el Josep Soldevila amb la seva Rosa Mari. Al dia següent, diumenge, se’ns hi va afegir el Poldo Santiago, tampoc acompanyat aquesta vegada per la seva dona.

Cap a quarts de 12 iniciàvem la “ruta turística” preparada pel Benseny. Primer, cap al Convent de les Avellanes. Hi vam visitar l’interior (sala capitular readaptada com a sala d’exposició, claustre, església i altres dependències també readaptades) i també l’entorn exterior. Ens van fer de guies el mateix Benseny, que de molt jove va conèixer l’entorn quan tot allò era seminari dels maristes, i el Calvo, el pare del qual havia participat com a contractista d’obres en la rehabilitació del convent després de la guerra.

La següent parada va ser al port d’Àger, per contemplar tota la vall d’Àger amb la seva majestuosa paret del Montsec d’Ares al fons. El viatge va continuar fins al mateix Àger. Vam trobar tancada la seva col·legiata, que ara només es pot visitar amb guia dins d’un horari força limitat. Però al menys vam conèixer els antics carrerons del poble, incloses les restes en part ben conservades del que fou la seva muralla i un parell de portals d’entrada.

No lluny del poble, al camí a l’observatori astronòmic, havíem demanat taula al restaurant Maciarol. Primer vam fer “el vermut” a una terrassa coberta del restaurant. Va ser la primera “xerinola comunitària” de la trobada. Després ens van cridar a dinar i la inspiració va continuar fins als cafès i més enllà i tot. La ruta va continuar cap a la font de les Bagasses, amb bona aigua per ajudar a pair el dinar i, de pas, dutxar-se (algú) o com a mínim rentar-se la cara sense voler. També aquí l’entorn, amb la imponent muralla natural de la paret del Montsec assaltada només pels escaladors, fa goig de veure. A continuació vam baixar seguint el Noguera Pallaresa fins a la següent parada turística: la Baronia de Sant Oïsme. Vam visitar el que queda del castell, incloent-hi la pujada a la seva torre per l’escala metàl·lica ben arranjada. Pujar a la torre ens va costar cremar una part del dinar (com a mínim als que hi vam pujar), però la vista de l’entorn, inclòs el riu serpentejant sota el castell, s’ho ben valia. La següent visita turística va ser al costat de la Minicentral Elèctrica d’Alòs, prop de la confluència del Noguera Pallaresa amb el Segre. Vam anar caminant per la passarel·la collada a l’alta paret de roca per damunt de les aigües d’aquest darrer riu, fins al proper pont penjant, on algú o alguns no van estar-se de fer experiments de física amb les oscil·lacions del pont, sense aconseguir, però, que algú anés a parar a l’aigua. L’entorn, en tot cas, s’ho valia, per la seva natura salvatge, domesticada amb la passarel·la i el pont que ens permetien endinsar-nos-hi una mica.

I ja que havíem retrobat el Segre, tocava retornar a Balaguer, amb ganes de sopar. Ho vam fer, de sopar, a la terrassa coberta de l’hotel, amb vistes al Segre, mig amagat darrere la ufanosa vegetació de ribera a l’indret del Sant Cristo on érem, i amb vistes a tot Balaguer i el seu entorn. Al final del sopar, per allà a les 11 del vespre, amb només les llums de Balaguer i dels poblets dels voltants, vam deixar que el cambrer acabés la seva feina amb tranquil·litat i vam acceptar l’oferiment de la recepcionista de continuar una miqueta més la tertúlia a una sala del 3r. pis de l’hotel (nosaltres ens allotjàvem al 2n.), amb sofà i cadires. Ens va costar una mica sucumbir a les ganes d’anar a dormir, però amb l’ajuda de les dones (d’una sobre tot, a qui mai li agrairem prou), ho vam aconseguir. Sort en tenim d’elles!

A l’un demà havíem quedat cap a les 9 per esmorzar. A les 10 estava anunciada una missa a l’església del mateix Santuari del Sant Crist. Els qui hi vam voler assistir (n’hi ha que es veu que no en vam tenir prou al seu dia), vam poder veure oficiar a Mn. Pau Vidal, a qui havíem conegut als anys 60 de joveníssim “mestre de cerimònies” a la catedral de la Seu. Del cant i de les feines d’escolà se n’encarregaven les cinc o sis monges clarisses del Santuari. Especialment animades es van mostrar aquelles bones dones amb l’encens. A més a més de l’encens propi d’una missa solemne (efectivament, aquest diumenge se celebrava el Corpus), una d’elles va continuar “oferint” fum d’encens durant (crec) tota la consagració i més i tot. Al final resultava una mica marejant, però així recuperàvem tot l’encens que aquests anys hem deixat d’olorar, acostumats a ell com estàvem de joves.

Abans de començar la ruta turística prevista per Balaguer, també era hora de deixar lliures les

habitacions i de pagar. Aquí vam tenir una sorpresa agradable: la factura era notablement menor del previst, “perquè érem del grup del Benseny” (automàticament la cotització d’aquest xicot va pujar molt). Cap a les 11, acabada la missa al Sant Cristo, a la seva explanada ens esperava ja el Joan Perera, ex-seminarista de Balaguer, per fer-nos de guia. Vam començar pel lloc més proper on érem, l’església del Sant Cristo. A dins tres joves monges clarisses estaven ballant una dansa entorn de l’altar, amb alguna gent de públic, però com que tot era pràcticament en silenci, el Joan Perera ens va poder explicar la història i els mites lligats a aquest santuari. A continuació vam agafar els cotxes fins a prop de l’església de Santa Maria i la vam visitar acompanyats de les explicacions del Joan Perera. Sortint de l’explanada mateix davant d’aquesta església, la nostra ruta turística continuava a peu per la llarga passarel·la que ressegueix, per la seva part superior, la muralla històrica del costat oest de Balaguer, inclosa la part recentment oberta al públic. Aquesta arriba fins a l’extrem sud de la muralla, al búnquer anomenat del Bombo, lloc d’observació de l’exèrcit de Franco sobre el cap de pont de Balaguer durant la guerra. El búnquer estava tancat, però no la vista sobre tot l’entorn de la ciutat, fins al teló de fons de les serres de Camarasa, Sant Jordi i Carbonera, amb el Montsec traient el cap per damunt. Des d’allí vam tornar enrere pel mateix lloc, fins arribar a l’escala de construcció actual que, en la part més baixa de la muralla, permet baixar directament a l’històric portal de la muralla anomenat del Gel i, des d’ell, a la plaça Mercadal. Aquí hi arribaven a peu, per aquesta escala, els qui de nosaltres no tenien d’anar a buscar, com a conductors, els cotxes aparcats encara a Santa Maria, amb les persones que s’hi havien quedat esperant-nos per no poder fer aquesta llarga visita a peu a causa de dificultats per caminar. La visita turística, doncs, continuava a la plaça Mercadal, centre del nucli històric de Balaguer, sempre amb les explicacions del Joan sobre història i històries lligades a la plaça i als carrers que hi fan cap, com el carrer d’Avall.

I així arribava l’hora i les ganes (gana) de dinar, que ens feien tornar amb els cotxes al nostre restaurant del Santuari del Sant Cristo. Allí vam tenir una altra sorpresa agradable, la de trobar-nos amb una taula molt ben parada en una sala apart, tot com si es tractés d’una boda. Això i el bon dinar no ens acabava de quadrar amb el descompte que ens havien fet pel matí i ja especulàvem si ens tocaria rentar plats, però no, no va caldre. Durant i especialment al final del dinar vam continuar recordant vells temps, contant-nos les nostres vides i miracles i fins i tot cantant un parell de cançons d’aquells bons temps, amb les lletres al davant i amb el reforç, ara, de les nostres dones, al menys d’algunes més animades a cantar. Per deixar al cambrer acabar amb tranquil·litat la seva feina, vam traslladar la nostra sobretaula a la terrassa del restaurant, acabant de contant-nos les nostres coses i d’arreglar el món, amb una tercera cançó mig comunitària inclosa.

Finalment, cap a les 7 de la tarda ens en vam anar a l’altre costat de l’hotel, on teníem els cotxes, i amb un “fins a la propera” cada ovella se’n va anant al seu corral. Però, preneu-ne nota, només fins a la propera!

Arcadi  Pejuan