Primaris 1948 ---- Primaris 1949

PRIMARIS 1948

- TROBADA  2013 . Vídeo

oOo

PRIMARIS 1949

- TROBADA 2013  Vídeo

                       

   

                                      LA XEFLACORCADA  

Josep Solanes

  La xefla que menjàvem al Seminari, la podríem definir com imitant l’escudella barrejada catalana, però per manca de medis o d’elements integrants, en direm l’escudella barata. Patates, arròs, fesols i aigua. L’arròs era el que portava el corc. Aquest era petit i tan blanc com l’arròs. Si et venia de cul ni tan sols  t’adonaves que existís. Però  si et venia de cara, gairebé no  t’atrevies a enforquillar-lo perquè si miraves aquells ullets negres et feien compassió i no li desitjaves una mort violenta, triturant-lo i aniquilant-lo , primer amb les dents i després amb el suc intestinal. I tota aquesta xefla dins un plat prehistòric d’alumini, abonyegat i mig mutilat, per l’ús   -i mal ús-   d’anys i anys. Fora bo saber quantes generacions van durar aquells plats. La xefla se servia molt espessa. Fins l’any 1.952, aproximadament, acompanyada d’un tros de pa negre. Un contrast de colors: xefla blanca i pa negre, cares  tendres, vestit i corbata també negres. Un conjunt    -o manca-   de colors,  amb blanc i negre.  

           

La “Xefla” tenia un olor especial. Els menjadors   -dits refectoris-    feien olor de xefla sempre. Potser perquè  era  el plat més freqüent o el més olorós. Els claustres també en feien olor. Aquella fragància s’apaivagava, als claustres , en regar.
 Al qui li tocava fer-ho, per torn o per càstig, passava amb la regadora plena, posat al centre del claustre, espargint aigua a esquerra i a dreta sortien marcats a terra uns vuits  perfectes, si feia passos sincronitzats. El perfum sortit del paviment de ciment mullat, barrejat amb la fragància de la xefla, donava una barreja olorosa més respirable i menys atapeïda Els dies de fred o pluja, que no podíem sortir al pati i ens quedàvem dins els claustres, apareixia  una tercera fragància, que congeniava amb la suor corporal, desapareixent l’olor transitòria de ciment moll. L’olor de xefla i la suor juvenil del claustre, es consagraven als dormitoris de Sant Lluís, amb el flaire de formatge dels mitjons setmanals o quinzenals, fent còpula  amb el perfum que es desprenia dels calçotets , pantalons, camises i roba, que hi havia moments que gairebé s’aguantaven drets.  Còctel d’olors, que a l’hivern servia per escalfar les estàncies amb les energies que emanaven d’aquells cossos joves. Hi teníem el nas avesat. Quan sortíem al carrer semblava que el món s’eixamplava, en respirar aquell aire pur i sa, aprofitant  per netejar els filtres del nostre aparell respiratori. Al Seminari Menor passàvem les vint-i-quatre hores en comú. Resar, estudiar, jugar, menjar, dormir, meditar, etc. sempre tots plegats. Moltes hores en silenci, sempre junts. Amb la mirada ens parlàvem. Si no ho feies així, et podies sentir un cop de “pito” al cap, recordant-te que era moment de callar.                                                                                Tot i aquestes penalitats d’aquells anys difícils, la nostra joventut   -infància-   encara ens permetia riure i fer cara alegre, donant salts d’alegria, esclats de vida  plens d’optimisme, dins un escenari trist, pessimista i mancat de la major part de coses i algunes ben essencials. Eren anys de post guerra. D’aquella guerra que l’Església, la nostra Església, va beneir fins al darrer moment. I després també. I encara en queden que enyoren aquella reserva espiritual d’Europa.

Teníem   -més o menys-   uns onze anys quan vàrem entrar a la gran casa. Érem infants, sense masses problemes, amb moltes ganes de jugar. I ens vam acoblar a la disciplina de la casa d’una manera normal i sense estridències. Resar, estudiar, jugar, moltes hores de silenci. Tots en un gran dormitori. Dormir,  somniar i de cop el timbre per llevar-se. Tots dempeus. Lavabos, sanitaris , aigua freda tot l’any. Una dutxa cada deu dies. En fila pels claustres i escales. De tant en quan una veu que deia:”a la fila”.

Molts recordarem  aquelles conferències o sermons enaltint episodis de la nostra vergonyosa guerra civil. Meditacions de la mort, amb la finestra gaire bé tancada, perquè produís una foscor ambiental. L’únic foc que escalfava era el de l’infern . En aquells dies glaçats del Pirineu parlar del foc de l’infern, semblava que et refeia i animava. Un foc vermell i viu. Mare de Déu !, si hi haguéssim pogut fer una esquerda. Ens hauríem tret els perellons de la mans i de les orelles. Tanta escalfor en un lloc i tant fred en un altre.

I els que havíem tingut la desgràcia de perdre un familiar en la guerra civil defensant la república, ja el podíem donar per condemnat eternament a les penes més dures de l’infern, perquè havia lluitat amb el diable contra els enviats de Déu. Jo havia perdut el pare al front del Montsec. Això, als primers anys, m’havia fet patir molt.