Primaris 1944




- 26-01-2014.  TROBADA 2013  - Vídeo
    

- RESUM-EXPOSICIÓ DE LA MEVA ESTADA AL SEMINARI
(1944-1955)


Per Josep Sebastià Puy.


“In honore tanti festi et previa licencia dignisimi profesoris omniumque vestra benevolència sodales carisimi surgo ad defendendum meam tesis quae sic se habet:”


Qui no recorda aquell setembre del 1944......
Tots els components de la  “lleva dels maquis”,  per diferents motius, havíem decidit anar al Seminari. No crec que fóssim prou  conscients del camí que començàvem ni de la meta que volíem assolir.
Els motius de la nostra decisió no els puc considerar ni forts ni vàlids. Quina ideologia, quina convicció i quin coneixement de causa es podia demanar i esperar de criatures de 10 ó 11 anys...?.Portats per la novetat, el desconegut, el marxar fora del poble, l’ambient religiós d’aquells temps...etc.. Vàrem prendre aquesta decisió que, en molts casos, podia haver estat una altra.
En aquells temps, per moltes famílies, era un honor tindre un fill capellà, una filla monja o un fill militar. Jo, amb el cor a la ma, us he de dir que si vaig aguantar tant de temps al Seminari va ésser per no donar un disgust a la meva santa mare. La valoració de la religió, en aquells temps, no té res a veure amb la dels temps i la societat actuals. Això era una de les causes de tantes vocacions llavors i tan poques ara.
La realitat fou que aquell setembre, carregats amb els estris necessaris i exigits pel reglament, vàrem aterrar al Seminari Conciliar de  La Seu d’Urgell, a Sant Lluís. Allí ens vàrem començar a conèixer i va ser l’origen de la nostra amistat, que celebro hagi perdurat fins ara i espero i desitjo “ex toto corde” que continuí de la mateixa manera “in saecula saeculorum. Amen”.
El Seminari és un edifici en forma de “E”. Està dividit en dues parts, que formaven dos Seminaris. Entrant a l’esquerra hi havia el Seminari Menor, Sant Lluís, on es cursaven ...................



El nostre company, Xavier ALTIMIR, ens fa arribar un retall del Diari d'Andorra, on es fa un record d'un primari del 1944: Marc VILA I RIBA


  "Un exemple més d'un company que va estar al Seminari en la època de Mn Quer i que de alguna manera, suposo, en va "participar". Es tracta d'en Marc Vila i Riba a qui un altre company de la seva promoció d'estudis eclesiàstics li va dedicar, amb motiu del seu traspàs, l'article publicat al Diari de Andorra, que es pot llegir en el link la web que adjunto.
Es un article,escrit per en Josep Sebastià Puy, crec que interessant, que fa referència al moviment "querista", sense nomenar-lo i explica molt be qui era en Marc Vila, i la seva estima dintre del àmbit no solament estudiantil sinó de la la alta jerarquia eclesiàstica, i com aquesta movia els fils quan tenia davant alguna persona que sobresortia en tots els aspectes. A Andorra va ser una persona molt coneguda i estimada.
Vaig tenir la sort de poder-lo conèixer per temes professionals i puc donar testimoni tant de la seva vàlua intelectual (crec recordar que es va llicenciar en Dret a la Universitat de Deusto amb el nº 1 i amb menció "cum laude") com de la personal (era una persona molt propera).
Dir que en Marc Vila va ocupar el càrrec polític de Sots Sindic de les Valls d'Andorra. Així mateix va exercir la funció publica de Notari, nomenat per la Mitra (en aquell moment era bisbe episcopal Martí i Alanis).
M'agradaria esmentar una anècdota que pot il·lustrar, no solament la professionalitat, sinó també el seu tarannar tant proper: l'amic comú i company de treball en Josep Solanes (tots els coneixement per les seva aportacions sobre el tema Quer) amb qui jo vaig coincidir una llarga temporada a la mateixa oficina bancària, per motius professionals tenia contactes amb en Marc Vila ( ja es coneixien de la estada al Seminari, encara que no al mateix curs) i a voltes, en alguns dels aclariments, necessaris per alguna questió bancària, els feien per fax, i en llatí...(fabulós, dos cracs) i recordo que en Josep Solanes, sempre començava el redactat amb el que es dirigia a en Marc Vila, dient-li " Dominus Marcus...." !! quina relació mes maca, propera i humana, sense deixar per descomptat la part professional que era impecable. "




Recordant l’amic i company Marc Vila i Riba

Els directors i professors tenien la seguretat que seria una llumenera. Això no el va fer de cap manera persona creguda, orgullosa i distant. Ben al contrari, era un company senzill i afable



s
per Josep Sebastià Puy i Carme Cerqueda i Font 30/09/2010
Parlo com a part integrant d’aquell grup de joves, més aviat diria de canalla (teníem 10 i 11 anys), que l’any 1944 vàrem decidir anar al seminari. Formava part de l’esmentat grup en Marc Vila i Riba, procedent d’Ordino.
Efectivament, el setembre d’aquell any vàrem entrar al seminari de la Seu d’Urgell, convençuts que arribaríem a ésser ordenats sacerdots i que, efectivament, seríem autèntics i veritables sacerdots, complidors i portadors de les ensenyances evangèliques i totalment entregats al servei del proïsme. En poques paraules, sacerdots de vocació i no d’ofici. Seríem sacerdots i no solament faríem de sacerdots.
Això no fou així, ja que fent honor a la dita Estudiants molts de petits i pocs de grans, molts quedaren pel camí i no assumiren la fita que ens havíem proposat. Tots hem seguit camins ben diversos, pensant, sempre, que tots els camins porten a Roma.
Puc garantir que la formació rebuda al seminari ens ha servit per fer camí en la vida. Cadascun va deixar el seminari en una etapa de la carrera. Jo vaig aguantar quasi fins al final per no donar un disgust a la meva santa mare, que creia que amb un fill sacerdot tenia el cel guanyat.
Solament 5 o 6 varen arribar a la meta i varen rebre el sagrament de l’orde. Estem molt contents que aquests companys nostres siguin autèntics sacerdots ja que seguint els principis evangèlics: 1r. han cregut en l’Evangeli, 2n. han predicat el que creien o sigui l’Evangeli i 3r. han posat en pràctica el que creien.
Tots els integrants del nostre curs, ràpidament, ens vàrem adonar, vàrem veure la capacitat intel·lectual d’en Marc i l’extraordinària facultat de comprensió i assimilació de totes les matèries. No cal dir que sempre era el primer del curs, el número u en tot i per tot. Els directors i professors tenien la seguretat que seria una llumenera. Això no el va fer de cap manera persona creguda, orgullosa i distant. Ben al contrari, era un company senzill, afable i sempre disposat a donar un cop de mà a qui tenia dificultats de comprensió. Va ésser sempre un autèntic company i amic dins i fora del seminari. Em consta i jo mateix en puc donar fe que, exercint la seva professió civil, va ajudar companys i persones ben diverses que li van demanar ajuda.
Gràcies per tot amic Marc.
Sé de bona font que al bisbat tenien molt en compte la vàlua del Marc. Puc garantir que, quan en Marc va abandonar el seminari, el Dr. Ramon Iglesias Navarri, llavors el bisbe d’Urgell, va enviar diversos emissaris a contactar amb en Marc per intentar que tornés al seminari i acabés la carrera a la Universitat de Comillas o a la Gregoriana de Roma. En aquells dies la convivència al seminari de la Seu era molt conflictiva. L’arribada d’un nou director espiritual originà una autèntica guerra entre dos bàndols, dues ideologies ben antagòniques. Que interessant seria que una persona imparcial fes un estudi profund d’aquell moviment! que, per mi, era més avançat que el Vaticà II.
Els qui l’any 1944 vàrem entrar al seminari cada any fem una trobada en un punt de la geografia catalana. El grup l’hem batejat com a Lleva dels Maquis.
Aquest any ens hem reunit a Guissona. No cal dir que tothom va trobar a faltar la teva presència física i també aquell to d’humor i de seny que sempre donaves a les trobades. Aquest any l’Eucaristia la vàrem celebrar per al teu comiat. Com no podia ésser d’altra manera vàrem fer un memento ben especial per tu, Marc. Vàrem demanar autèntica resignació cristiana i tota mena de benediccions per a la teva estimada esposa, Elidà, per als teus fills, les teves germanes, Calamanda i Marta, i tota la família. Jo vaig tenir present el teu oncle Candi Riba que tant t’apreciava.
A la vida tots tenim pros i contres, llums i ombres, però per nos­altres sempre has estat i seràs un home bo i per això si tal com molts creiem o almenys esperem i desitjem que després de la mort hi hagi un Cel, un lloc de repòs, no tenim cap dubte que hi ets. La teva bonhomia ho ha merescut.
Que per molts anys et puguem recordar com a tu t’agradava viure: “Amb pau, concòrdia i harmonia”, fins que un dia amb tu ens puguem retrobar. Marc, adéu-siau, a reveure. Els qui hem tingut la sort de conèixer-te i estimar-te no t’oblidarem mai i et recordarem sempre.
Rep una forta abraçada de tot el grup, i de mi i la Carme en particular.


                                                                              OoO



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada