Primaris 1941 - Primaris 1942

PRIMARIS 1941

- Llibre "Anys de penitència" d'en Llorenç SANCHEZ VILANOVA.

        PRIMARIS 1942

 El record dels meus anys de seminarista.

                          

Mn.Casal. el cinquè de l'última filera i Mn.Romero el
tercer de la primera.  Primer curs.

La nostra entrada al seminari fou a la fi de setembre del 1942. Els temps no eren fácils. Veníem d'una terrible contesa civil (1936-39), que havia estat acompanyada d'una sagnant persecució religiosa: a l'escalinata del seminari major hi podeu veure la lápida amb el nom de 111 preveres assassinats, un dels quals, el beat Pasqual Araguás, m'havia batejat , el 1929 a Pobellá. Estávem encara en plena guerra mundial 1939-45 amb molts milions de morts, l'holocaust dels jueus i les bombes atómiques llançades sobre el Japó. Arreu hi havia dificultats i estretors, i més a Espanya aillada internacionalment. El seminari havia hagut de començar des de zero. Peró l'any de la nostra entrada ja tot anava funcionant amb una certa normalitat, creixia el nombre de seminaristes i hi havia una il·lusió gran per anar endavant amb uns índexs de perseveráncia envejables: a la foto del 1 er. curs hi som trenta i 15 ens ordenaríem de preveres el 1954-55.

Quart curs de Teologia

Jo guardo un bon record d'aquell seminari, semblant en l'estructura i funcionament globals a d'altres del país i parcialment també al que vosaltres trobaríeu el 1961. El sistema académic encara no havia estat homologat amb els estudis oficials, peró degut a la dedicació de tots els qui hi col-laboraven s'assegurava un bon nivell básic de formació cultural i académica, humana i cristiana. S'ha dit amb raó que en una época, en qué l'ensenyament públic no tenia ni l'extensió ni la qualitat d' avui, aquells seminaris espanyols tan plens del passat, a més a més de preparar candidats al ministeri eclesial, havien significat una decisiva promoció cultural i social per a molts joves de les classes socials més modestes del nostre país. I aixó valia encara per a la vostra época.

Permeteu-me concretar una mica més sobre la marxa global dels estudis. Els 5 cursos d'Humanitats van subsanar les moltes llacunes de l'escola primaria, de la qual molts veníem, i van anar assegurant un bon nivell cultural mitjá. Jo guardo un record especial de Mn. Albert Vives, un professor amb carisma que desvetllá en nosaltres la passió per la lectura i la capacitat per formular les idees amb precisió i escriure amb agilitat. En els cursos de Filosofia i en contacte amb els grans pensadors s'enriquí el nostre horitzó cultural i el sentit crític davant la realitat. Aquestes perspectives s'equilibrarien amb la presentació i la reflexió sobre el misteri cristiá els cursos de teologia. Peró ja s'albiraven a l'horitzó els desafiaments de la modernitat amb la consegüent necessitat de noves formulacions. Tot aixó maduraria amb el Vaticá II (1962-65).

Voldria fer encara una referéncia a un fet especial del nostre seminari els anys 1949-55, pel qual potser molts de vosaltres sentiu un especial interés. Penso en l'enrenou produït en el seminari - i de retruc en la diócesi i fins i tot més enllá de les seves fronteres - pel director espiritual Mn. Joan Quer. Fou una figura ámpliament discutida, i per motius complexos la seva sembrada tingué molt de primavera malmesa. Es revelá un educador ple d'iniciatives i un guia renovador de les consciéncies amb una pedagogia dinámica que no deixava ningú indiferent. La direcció espiritual, que era la cendrosa de la casa, esdevingué el fenomen estel-lar, que incidí arreu. Es produí el pas d'un moralisme angoixant i gris a una espiritualitat engrescadora, que generá obertura i un clima positiu de comunicació. Amb 18 anys fets, jo llavors vaig veure que valia la pena fer-se capellá per acompanyar la gent en la fe. Molts pensem que sense aquella experiéncia no hauríem estat els preveres que hem estat.

Mn. Fermí Casal