TROBADA 2016 LLEIDA- Primaris de 1961

Des de la trobada al juny de l’any passat ha anat madurant la idea de trobar-nos enguany a Lleida. Els nostres “homes in situ” avui afincats en aquesta ciutat, el Calvo, el Parramon i el Rocamora, han respost a l’encàrrec dels nostres poders fàctics (pregunteu-li qui són al Benseny) I és evident que hi han respost de molt bona gana i molta eficiència, inclosa la sorpresa d’un caixonet de cireres grosses, guapes i boníssimes, que ens han fet recordar les del Parramon d’anys passats, de feliç (i dolça) memòria.

Aquest retrobament a Lleida, programat cap allà a migdia del dissabte, va tenir lloc a l’hotel Sansi que aquests companys lleidatans ens havien reservat per a la trobada. Després de prendre possessió de les habitacions els que veníem de fora, tocava anar al primer dinar de la trobada, al restaurant Flash enfront de l’hotel. Va ser un bon dinar on vam gaudir d’estar novament junts, contant-nos novetats de l’any, records del passat comú i algun que altre pla de futur, com de costum. No menciono el menú perquè no estic encara jubilat. Quan ho estigui, a la millor agafo l’afició dels jubilats de descriure amb pèls i senyals el menú a les seves excursions.

Passem llista: Josep Ma. Benseny + Ma. Àngels, Antoni Calvo + Gemma, Antoni Cierco + Carme, Nicolàs Ortiz + Tere, Josep Parramon + Cristina, Arcadi Pejuan + Dolors, José Pérez, Francesc Regué + Lurdes, Mateu Rocamora + Carme, Leopoldo Santiago, Josep Vidal + Esteve Vidal. Pel que fa al darrer de la llista, els que encara no ho havíem fet abans, vam poder conèixer aquest germà petit del Josep Vidal, el “Benjamín” del que el Vidal recordo que ens n’havia parlat algun cop com el seu “germà xic” quan encara érem al Seminari. Fins ara no ens havíem assabentat (al menys jo) de que el seu veritable nom era Esteve! 

Acabat el dinar, el nostre company “Poldito” Santiago ens va tenir de deixar, però és molt d’agrair que, com a mínim, podéssim veure’ns novament les cares i passar aquell bon rato junts.

Un cop restablert el contacte entorn de la llarga taula, tocava conèixer algun petit (o gran) tresor del poble que enguany ens acollia. El primer, previst a partir de les 5 de la tarda, era la visita guiada al Museu de Lleida. Amb un llarg passeig a peu des del restaurant, hi vam arribat uns minuts massa aviat en que vam haver d’esperar que obrissin. A la visita vam tenir una guia que no sé si havia viscut abans l’experiència del professor que ha de fer classe a l’hora de la migdiada ja en un mes de juny després d’un bon dinar.  

 O potser és que al Seminari vam aprendre a dissimular la son que ens hauria fet adormir allí mateix amb molt de gust, estirats als pocs bancs (sense respaldo) disponibles. El cert és que ens vam portar com a molt bons alumnes dissimulant les ganes de fer migdiada. Aquestes ganes eren reforçades per la poca llum ambiental, gairebé restringida a les vitrines d’exposició del museu i encara més atenuada per unes parets fosques, juntament amb el murmuri de les explicacions de la guia sobre australopitecus, metal·lúrgia del bronze o ceràmica ibèrica, per exemple. Al final, potser la digestió poc a poc va anar completant-se, deixant ja fluir lliurement tota la sang al cervell, o potser la temàtica de les sales del museu va començar a resultar més atractiva i digerible per a l’hora de la migdiada: art visigòtic, àrab, romànic i gòtic, especialment. La càmara de fotos es va anar també despertant a poc a poc amb aquest material visualment més atraient, a fi de donar fe dels petits tresors d’art amagats dins d’aquell edifici de grises i sòbries línies rectes. A la sortida, a l’altre costat de la plaça, un altre tresor a prop del Segre: l’església de Sant Llorenç, amb la seva rica combinació d’elements sobre tot romànics i gòtics. Estava també prevista una visita guiada d’ella a continuació, però només en el cas de que l’edifici no hagués d’exercir de temple. Desgraciadament, aquest va ser el cas a causa d’un casament, dels que amenacen de durar fins a l’hora de sopar. De totes maneres, això no ens va impedir d’entrar i poder gaudir de l’elegància enjoiada també de l’arquitectura interior, drets o asseguts als darrers bancs o als laterals, com si fóssim els convidats més pobres del casament.

De l’església de Sant Llorenç volíem tornar a l’hotel, algú potser amb la bona intenció de recuperar la migdiada. Però les ganes de fer una becaina havien anat minvant de forma natural, mentre que el bon dinar de migdia deixava sentir en alguns una altra conseqüència: la set. I així vam acabar asseguts còmodament a la terrassa d’un bar. Al cap d’una bona estona van començar a caure quatre gotes sense passar a més, però van arribar acompanyades d’un airet un mica frescot, que a més d’un ens va fer pensar en les jaquetes que s’havien quedat a l’hotel o al cotxe. Així que vam reprendre el camí fins a l’hotel. Al seu vestíbul no hi quedaven prous seients disponibles pels que érem i ens van permetre ocupar el menjador contigu, on esmorzaríem l’endemà. Allí hi havia un vell piano, obert, i també desafinadíssim. Gràcies a que els nostres cervells eufòrics filtraven la forta desafinació que intentava castigar l’oïda, ens vam muntar un bon sarau de “cant comunitari” amb un teòric acompanyament de piano, amb les cançons que acostumàvem a cantar els últims anys de seminari (inclòs Sant Cugat): El meu avi, Ai adéu cara bonica, La Gavina, Quan jo tenia pocs anys, etc.

 El problema de la lletra que no recordàvem gaire bé, el van ajudar a solucionar els mòbils d’última o penúltima generació, amb el seu buscador de Google. Amb aquest sarau se’ns va fer les deu de la nit, i les restes de civisme que encara conservem ens van aconsellar deixar dormir altres possibles clientes de l’hotel i anar a fer un mos, no gran cosa després del bon dinar de migdia. Ho vam intentar al mateix local del dinar, que també oferia plats senzills, però el vam trobar ple a vessar, a pesar de la seva grandària. Està clar que a Lleida, als dissabtes, la gent també surt gairebé massivament a sopar. No lluny d’allí, però, vam trobar un altre local similar, on quedava lloc a la planta soterrada en un racó acollidor, amb un servei també força eficient.

Després tocava anar-se’n a dormir, perquè a les 10 del matí del dia següent, diumenge, havíem de ser ja a l’entrada de la Seu Vella. Era l’única visita guiada del dia, degut a la celebració d’una multitudinària primera comunió. Abans calia esmorzar de bufet al mateix hotel, i pujar a peu la llarga pujada fins al turó del Castell per la part de l’avinguda Prat de la Riba, més propera a l’hotel. El darrer tram uns el van fer en l’ascensor que hi ha allí, i altres per un anomenat “túnel”, de fet un passadís amb escales dins la muralla i la roca, que puja amb un llarg i decidit pendent.

A les 10 fèiem cap puntuals a l’entrada per a la visita guiada de la Seu Vella, a la porta de l’antiga Canonja. A diferència de la visita guiada del dia anterior, aquest cop es notava que no era l’hora de la migdiada després d’un bon dinar i que l’entorn era molt més lluminós, ampli i obert, amb parets de pedra picada antiga i noble, que et transportava més fàcilment a segles passats. La guia ens hi va ajudar força fent molt bé la seva feina, explicant-nos els detalls d’història i d’art mentre ens acompanyava a l’antiga Canonja, el claustre i la catedral, així com després, sortint a fora, a la Suda o Castell del Rei al cim del turó que domina visualment Lleida. Allí hi vam visitar el que queda de la Suda, principalment l’antic saló de corts i assemblees, a la planta baixa, i la terrassa a damunt seu, un excel·lent mirador de la ciutat i el seu entorn. Aquí tots vam poder gaudir de la vista que oferia, sense l’esforç que hauria de venir després pels que vam pujar al campanar. A continuació, acomiadats ja de la guia, vam retornar a la Seu Vella per a completar, ja al nostre aire, la visita de la catedral i del claustre, inclosa la pujada a peu al campanar per a qui volgués. La catedral estava en plena celebració de la primera comunió multitudinària esmentada abans, de nens i nenes d’una escola privada (no sabem quina, però semblava ser religiosa o similar). Efectivament, en aquesta celebració un tenia la sensació d’haver estat transportat per la màquina del temps no a l’edat mitjana (com abans amb l’acompanyament de la guia), sinó als anys 50 del segle passat: missa en rigorós castellà (perdó, en espanyol), amb un presbiteri ple amb una trentena de vestits blancs, de princeseta o de mariner, asseguts pacientment sobre seients folrats també de blanc, i amb la resta del temple ple de gent, no sé si vestits de boda, d’un altre segle, o de les dos coses a la vegada. A fora del temple, la vida (turística) continuava, i així alguns de nosaltres vam aprofitar per fer la pujada al campanar, inclosa en l’entrada de la visita guiada. Van ser uns 60 m de desnivell o dos centenars llargs de graons, cada cop més estrets en una llarga escala de caragol cada cop més recargolada. La pujada, per tant, va ser una mica feixuga i marejadora, a pesar de que algun replà, amb campana o sense, permetia deixar per un moment l’escala. Al final, des de la terrassa del cap d’amunt del campanar, curiosament amb un senyal de vèrtex geodèsic i tot, vam poder contemplar per entre els pinacles gòtics tota la ciutat i la seva plana, encara que no massa les muntanyes de més enllà, degut a la calitja que les difuminava. La baixada del campanar va ser menys cansada, però igual de marejant. Algú es va queixar de que hi faltava il·luminació, fins que va donar-se compte de que portava posades les ulleres de sol que s’havia posat a la terrassa.

Un cop acabada la visita completa a la Seu Vella, vam baixar cap a la plaça de Sant Joan, ara tots en ascensor, per iniciar el recorregut programat pel carrer Major. Primer vam trobar les paradetes del mercadillu de productes alimentaris artesans al mig del carrer, amb els seus flaires de formatges i embotits, potser per a paladars molt exigents, però segur que per a olfactes molt i molt tolerants. Venia després la Paeria i tot el carrer Major amb algun que altre edifici modernista notable i especialment amb la curiosa capella de Sant Jaume, fins arribar a l’antic Hospital de Santa Maria, actualment seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, enfront de la Seu (o Catedral) Nova. Vam poder visitar lliurement els patis d’aquest antic i noble edifici, que mostra tota l’elegància dels seus elements del gòtic civil català.

Amb tant de caminar i a pesar de tant abundant aliment artístic per a l’ànima, tocava finalmente l’aliment de l’altra mena. Així és que vam sortir de la part més antiga de la ciutat, per acabar asseguts còmodament i amb bons vasos d’aigua fresca al davant al restaurant Click, tal com estava programat. Allí vam conèixer al fill del Calvo, un xicot molt ben plantat que recordava força al pare quan deuria tenir més o menys la seva edat, i que, com a “gran jefe” del local, va procurar que estiguéssim molt ben servits. Va ser un molt bon dinar. L’entorn acollidor de la gran taula parada, la bona teca, el bon beure i el bon servei van acompanyar el bon humor habitual a prova de cansament. Com a exemple, una de les transcendentals qüestions vivament discutides va ser qui de nosaltres (els homes) era el més vell (aquí, poques sorpreses, amb la nostra “vocació tardana” entre nosaltres), i sobre tot qui era el més jove. Aquí sí que hi va haver sorpreses. Al final potser var guanyar el Parramon, però dubto que tan important tema es podés donar per tancat de forma definitiva.

Un cop ben dinats, cap allà a les 5 o quarts de 6 de la tarda, va ser l’hora de desaparcar els cotxes (molts al pàrquing del mateix hotel, amb un molt bon tracte gràcies als companys de Lleida que van gestionar l’hotel). A continuació tocava acomiadar-se fins l’any que ve com a molt tard, per retornar uns més a prop, altres més lluny, com per exemple a l’illa de Mallorca o a l’encara més llunyana Roma.

Un tema que no havia pogut faltar a les converses del dinar, amb la seva llarga sobretaula, era la qüestió del lloc de trobada de l’any que ve. La idea que de moment sembla tenir més èxit és la d’Esterri, amb visita al llac de Sant Maurici sota l’esguard petrificat dels Encantats. Això sí, fent el darrer tram tancat al transport particular no a peu, sinó en els taxis tot-terreny del parc, perquè alguns ja comencen a tenir una edat, com va quedar clar a la darrera sobretaula...

Arcadi, el nostre cronista.