EL MEU I NOSTRE FORMADOR -Primaris de 1961- MN. FERMÍ CASAL, QUE ENS VA ACOMPANYAR, DURANT MOLTS ANYS, AL SEMINARI, ENS HA DEIXAT PER SEMPRE. ARA, ORFES DE LA SEVA PRESÈNCIA FÍSICA, CONSERVAREM, COM UN PETIT TRESOR, EL SEU REFERENT HUMÀ.
 |
Mn. Casal, va morir ahir diumenge dia 4, a l'hospital de la Seu. La seva missa funeral tindrà lloc demà dimarts, dia 6 a les 11 hores del matí, a la Catedral. |
Mn. Fermí, a qui recuperàrem joiosos en la celebració del nostre Cinquantenari-2011-, ja sempre més, va ser la nostra àncora i contacte al Seminari. Hem compartit amb ell moments de satisfacció, tant en els periòdics retrobaments de companys, com en les trucades telefòniques. Era, també, des d'aquella habitació de l'hostatgeria del Seminari, un seguidor del nostre blog Sopesdesapos, a qui va agrair emocionat, quan coincidirem en el funeral de Mn. Romero a l'església de La Pobla de Segur, la referència que se'n hi va fer del difunt.
DESCANSI EN PAU
oOo
A continuació vull transcriure la salutació i reflexions que ens adreçà, amb motiu de la celebració del nostre CINQUANTENARI , amb una petita introducció que l'acompanya:
" Companys, quan obro els ulls de la memòria, i
aquests cerquen el Seminari, apareix la
figura majestuosa d'aquell casalot i allí,
amb nitidesa, la imatge de mossèn
Casal. Té un posat distés, jovial però
alhora seriós. El seus llavis apretats
no deixen que escapi un somriure, la situació d'indiciplina no ho mereix, però aquest se li
escapoleix pels ulls. Jo crec que era
una persona d'una seriositat i convivència fraternal. Ha estat un referent molt important
en la nostra vida, i volem i n'estem joiosos de que ens
acompanyi en la celebració del nostre Cinquantenari.
Des de la seva
residència, primera planta del seminari major, ens adreça unes ratlles i una
salutació:
TROBADA -
CINQUANTENARI DE L'ENTRADA AL SEMINARI DE LA SEU D'URGELL (1961-2011).
Salutació i reflexions de Mn. Fermí Casal
Aplaudeixo la
vostra iniciativa d'haver creat un portal a internet on compartir de cara a la
vostra trobada col-lectiva: diria que ella serà més rica com més hi participeu
amb records i reflexions senzilles que el curs de la vida haurà fet madurar en
tots vosaltres. Permeteu-me que jo també ho faci, articulant tres reflexions complementàries:
• El meu pas pel seminari (1942-54), 19 anys
abans que el vostre.
• Els meus anys d' acompanyament al vostre
costat a partir del 1961
• I el moment en què ens hi trobarem de nou,
l'horitzó del 2011.
El record dels meus
anys de seminarista (1942-54)
La nostra entrada
al seminari fou a la fi de setembre del 1942. Els temps no eren fàcils. Veníem
d'una terrible contesa civil (1936-39), que havia estat acompanyada d'una
sagnant persecució religiosa: a l'escalinata del seminari major hi podeu veure
la làpida amb el nom de 111 preveres assassinats, un dels quals, el beat
Pasqual Araguàs, m'havia batejat a mi el 1929 a Pobellà. Estàvem encara en
plena guerra mundial 1939-45 amb molts milions de morts, l'holocaust dels jueus
i les bombes atòmiques llançades sobre el Japó. Arreu hi havia dificultats i
estretors, i més a Espanya aïllada internacionalment. El seminari havia hagut
de començar des de zero. Peró l'any de la nostra entrada ja tot anava
funcionant amb una certa normalitat, creixia el nombre de seminaristes i hi
havia una il-lusió gran per anar endavant amb uns índexs de perseverància
envejables: a la foto del 1 er. curs hi som trenta i 15 ens ordenaríem de
preveres el 1954-55.
Jo guardo un bon
record d'aquell seminari, semblant en l'estructura i funcionament globals a
d'altres del país i parcialment també al que vosaltres trobaríeu el 1961. El
sistema acadèmic encara no havia estat homologat amb els estudis oficials, però
degut a la dedicació de tots els qui hi col-laboraven s'assegurava un bon
nivell bàsic de formació cultural i acadèmica, humana i cristiana. S'ha dit amb
raó que en una època, en què l'ensenyament públic no tenia ni l'extensió ni la
qualitat d' avui, aquells seminaris espanyols tan plens del passat, a més a més
de preparar candidats al ministeri eclesial, havien significat una decisiva
promoció cultural i social per a molts joves de les classes socials més
modestes del nostre país. I això valia encara per a la vostra època.
Permeteu-me concretar
una mica més sobre la marxa global dels estudis. Els 5 cursos d'Humanitats van
subsanar les moltes llacunes de l'escola primària, de la qual molts veníem, i
van anar assegurant un bon nivell cultural mitjà. Jo guardo un record especial
de Mn. Albert Vives, un professor amb carisma que desvetllà en nosaltres la
passió per la lectura i la capacitat per formular les idees amb precisió i
escriure amb agilitat. En els cursos de Filosofia i en contacte amb els grans
pensadors s'enriquí el nostre horitzó cultural i el sentit crític davant la
realitat. Aquestes perspectives s'equilibrarien amb la presentació i la
reflexió sobre el misteri cristià els cursos de teologia. Peró ja s'albiraven a
l'horitzó els desafiaments de la modernitat amb la consegüent necessitat de
noves formulacions. Tot això maduraria amb el Vaticà II (1962-65).
Voldria fer encara
una referència a un fet especial del nostre seminari els anys 1949-55, pel qual
potser molts de vosaltres sentiu un especial interès. Penso en l'enrenou produït
en el seminari - i de retruc en la diòcesi i fins i tot més enllà de les seves
fronteres - pel director espiritual Mn. Joan Quer. Fou una figura àmpliament
discutida, i per motius complexos la seva sembrada tingué molt de primavera
malmesa. Es revelà un educador ple d'iniciatives i un guia renovador de les
consciències amb una pedagogia dinàmica que no deixava ningú indiferent. La
direcció espiritual, que era la cendrosa de la casa, esdevingué el fenomen
estel-lar, que incidí arreu. Es produí el pas d'un moralisme angoixant i gris a
una espiritualitat engrescadora, que generà obertura i un clima positiu de
comunicació. Amb 18 anys fets, jo llavors vaig veure que valia la pena fer-se
Capellà per acompanyar la gent en la fe. Molts pensem que sense aquella experiència
no hauríem estat els preveres que hem estat.
Els anys en què us
acompanyàrem a partir del 1961
Com cada setembre,
també el 1961 tinguérem el regal d'una nova lleva de seminaristes. Veníeu de
tots els indrets de la nostra geografia diocesana i ara ja amb un pes específic
del món de la immigració interior. Al registre de matrícules n'he comptat fins
a 34 i a cada nom se'm redibuixaven rostres que amb el temps potser havien
perdut nitidesa.
Vau tenir un equip
d'acompanyament relativament canviant, la qual cosa també té els seus
avantatges. Els primers anys érem Mn. Maties Riquer, Mn. Ramon Gay i jo mateix
amb l'ajuda valuosa de seminaristes majors com "auxiliars". Després
del 1963, amb l'anada missionera de Mn. R. Gay i M. Riquer a terres d' Amèrica i
el meu trasllat al seminari major, tindríeu de forma duradora i els anys més
decisius Mn. Josep Amiell i Mn. Agustí Romero. No us podeu imaginar la il-lusió
amb què uns i altres us vam acompanyar. En un internat nombrós es indispensable
fer guardar l'ordre i són inevitables les tensions, però - creeu-me - a mi i
segurament a tots ens preocupàveu més vosaltres i la vostra maduració que totes
les normatives! Penso que us vam estimar sempre i que mai hem deixat de fer-ho.
Deia J. Ortega y
Gasset que l'home és l'home i la seva circumstància. I la dels vostres anys de
seminari va anar esdevenint prou diferent de la dels nostres. L'horitzó
sócio-cultural i eclesial anava canviant amb una certa rapidesa. A partir dels
seixanta el nostre país es renovava i s'obria a l'exterior. A fora les figures
de John F. Kennedy als EUA i de Joan XXIII a l'Església amb la inauguració del
Vaticà II (1962-65) significaren un canvi positiu epocal. Però, alhora i en un
sentit força negatiu, anaren sorgint els moviments contraculturals de la
postmodernitat amb el seu iceberg en les revoltes del maig francès del 1968 i
el seu signe ateu i agnòstic que anà incidint arreu.
Tantes coses ja
eren vistes de maneres diferenciades amb les consegüents tensions. Entre
d'altres, la vocació i la figura del sacerdot o religiós ja no tenien
l'atractiu i la plausibilitat cultural d'abans. Disminuïen les vocacions i fins
i tot arribaren les plegades de capellans i religiosos. No fou una casualitat
el trasllat del seminari major a Sant Cugat el 1968 ni tampoc que del vostre
curs prou nombrós sols un arribés a ordenar-se de prevere. Els canvis són
alhora un risc i una oportunitat. Aquells anys no foren fàcils per a ningú. Per
a nosaltres era sagrat respectar la vostra llibertat vocacional, però cada vocació
que es frustrava ens dolia a l'ànima. També tot allò tingué molt d 'una
primavera malmesa!
El 2011, ¿quin
seminari us trobareu i quin horitzó tenim?
Vista de lluny, la
silueta majestuosa del seminari sembla la de sempre i resta d'alguna manera
inalterada al pas dels anys. Però avui el vostre entranyable seminari menor
està tancat i materialment força deteriorat, i tenim sols 8 seminaristes al
seminari interdiocesá de Barcelona: 2 de Colòmbia, 4 de les Filipines i sols 2
d'aquí. Al seminari major, on recentment s'han fet renovacions ben importants,
la planta primera funciona com a residència sacerdotal i a la segona hi ha la
residència dels seminaristes, que es formen a l'interdiocesà de Barcelona.
I ara, què? La fe cristiana sempre és esperançada, encara
que mai es pot posar el cap sota l'ala! Crec que els anys de seminari - per a
nosaltres i per a vosaltres - suposaren una inesborrable experiència de Déu i
dels valors cristians, que ha amarat i amara els nostres records més pregons.
Jo espero que aquest caliu positiu, en alguns potser una mica soterrat, amb la
trobada es veurà revifat de nou.
A l'evangeli
gnòstic de Tomàs s'hi llegeix la consigna atribuïda a Jesús.
"Camineu!". Vivim un temps i una cultura ben inhòspits per a la fe.
Peró l'evangeli i la història, la fe i la cultura sempre han fet camí en una
dialèctica, desafiant i també plena d'oportunitats. Em sembla que el Vaticà II
resta un referent per als cristians del segle 21. Crec que hi ha rostres
culturals de la fe del passat que avui poden ser un llast per a la navegació. I
en el nostre món plural també cal superar una ideologia atea i agnòstica, que
impregna els nostres mitjans audio-visiuals i ens voldria condemnar a la
irrellevància. S'imposa una Església arriscada i encarnada en tot el positiu de
la modernitat. Tots som cridats a protagonitzar-la!
Fins aviat, amics
tots amb els vostres familiars que vulguin acompanyar-vos. Passeu on passeu,
tots sereu benvinguts; el que compta és l'amistat que ens congrega. La trobada
valdrà la pena!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada