Trobada
2015 dels Primaris del 1961 a La Seu
 |
| ESTAMARIU |
Enguany la nostra trobada anual dels Primaris
del 1961 ha estat molt diferent del que prevèiem quan ens vam acomiadar l’any
passat a Andorra. El primer dia, fins acabar el dinar, va transcórrer en el
marc nou i molt emotiu d’una trobada general de tothom que hagués passat per
aquella Casa Gran de La Seu, acompanyats ara amb la família més propera. Un
altre cronista, l’amic Miquel Zambudio, descriu ja molt bé els detalls
d’aquesta primera part de la trobada. Amb tot i això, des de la perspectiva
específica de la nostra promoció del 1961, deixeu-me només confirmar l’alegria
de retrobar molts companys dels altres cursos. Després d’haver-los perdut
completament de vista durant potser 40 anys o més, ens han fet recordar junts i
amb molta més intensitat vivències comunes lligades a aquells anys
d’adolescència i primera joventut. Cal incloure-hi aquí antics “germans grans”,
avui capellans o no, que en aquells anys de santa innocència ens semblava que
encarnaven el futur sacerdotal al que, amb més o menys il·lusió, ens sentíem cridats.
Avui els continuem veient com a “germans grans”, però no tan encimbellats damunt
d’un pedestal, sinó molt més propers, com veritables companys, amb qui
compartíem el pa, les il·lusions i les limitacions.
La segona part de la nostra trobada com a
Primaris del 1961, prolongació d’aquella trobada general, començava ja al
mateix restaurant de l’Andria, quan els de la nostra promoció vam perllongar
espontàniament la sobretaula del dinar general. Va ser un cop cantat en comú el
“Cant dels Adéus”, quan la majoria de companys de la resta d’altres cursos ja
s’havien acomiadat, deixant el restaurant. En aquesta sobre-sobretaula tocava
preparar el que quedava de llarga tarda, centrada (¡com som els homes!) en com gaudir
de la barcelonista final de la Champions.
 |
| Penya Barcelonista -Invitació d' Ermengol PUIG |
El cas és que, en els dies anteriors de
preparació, havíem quedat en dormir i esmorzar a la Residència de la Sagrada
Família, al final del passeig de la Seu. La causa potser determinant d’aquesta
decisió havia estat l’escassetat d’habitacions que quedaven a un mateix hotel
de la ciutat per a tanta gent com érem nosaltres, degut a un esdeveniment
esportiu d’aquell cap de setmana a la Seu. També cal afegir que enguany,
aprofitant la trobada general, a la nostra promoció se li havien unit dos
“germans grans” especials per a nosaltres: dos antics auxiliars que ens havien
vigilat per a que estudiéssim a la vetlla (sala d’estudi), per comptes de
llegir tebeos, i dormíssim i deixéssim dormir al dormitori, però també que ens
havien ajudat simplement amb el seu afecte callat, fent d’això: de germans grans
senzillament. Parlo del Francesc Ribes i del Lluís Fornons amb qui, acompanyats
de les seves respectives dones, vam poder compartir també aquesta segona part
de la trobada. Contrastant amb l’esmentada escassetat d’habitacions en els
hotels habituals de la Seu, hi havia habitacions de sobres a la Residència de
la Sagrada Família, antic noviciat de les monges d’aquest ordre, actualment
sense novícies (algú va dir que quina llàstima!). La germana Tomasa, “jefa” de
les poques monges que hi ha, la majoria amb molts anys a l’esquena, però molt
atentes, sempre alegres i amb una vitalitat envejable, ens va atendre molt bé
en tot moment i amb un bon humor i paciència inesgotables. Fins i tot ens havia
preparat amb tot el carinyo probablement barcelonista una sala amb taules,
cadires i un vell televisor, per a veure la final de la Champions com a casa
nostra; però del proveïment de menjar i beure, ens va dir, ens en havíem de
cuidar nosaltres mateixos. Un soci, però, de la penya barcelonista de la Seu
ens va oferir veure el partit al seu local social, amb una pantalla grandiosa,
com de cine, i amb molt bona imatge, d’alta resolució, així com amb servei com
a mínim de bar. A tot això cal afegir-hi l’ambient enfervorit d’una penya
blaugrana, sense limitació dels decibels com potser hauria estat el cas (moralment
al menys) a la residència de la Sagrada Família. I, per arrodonir-ho tot, el
Barça va proporcionar tota l’emoció d’una de les seves grans victòries
antològiques.
Acompanyats pels espetecs dels petards de
celebració d’aquesta victòria, tornàvem la majoria a la residència a passar la
nit. Les habitacions hi tenen un cert aire monacal: austeres, sense tele, de
llits separats i amb decoració estrictament religiosa, per exemple amb una
representació de la Sagrada Família de molt bon gust i, en qualsevol cas, prou
espaioses, amb armaris grans empotrats i un quarto de bany amb banyera o dutxa
i fins i tot amb bidet.
L’endemà, diumenge, a les 9, ens retrobàvem al
menjador per prendre l’esmorzar, més aviat discret, però correcte, que al menys
a mi em recordava l’esmorzar dels diumenges al seminari. Després de passar
comptes amb la germana Tomassa, vam fer una breu visita a l’església de la
mateixa residència, tan plena d’art contemporani del bo, farcit de simbolismes;
també alguns en van provar l’acústica, comprovant la seva bona aptitud per a la
música religiosa. A continuació vam anar acabant de deixar lliures les habitacions,
per agafar els cotxes que, molt amablement, ens havien deixat aparcar dins del
recinte enjardinat de la residència, una illa de pau, frescor i verdor, al mig de
la ciutat.
Com a primera destinació de visita turística
del dia, vam fer cap al poblet d’Estamariu (nosaltres el recordàvem més aviat
com a Estimariu), on hi havíem estat més d’un cop de passeig o d’excursió en
els nostres dies de seminari. Vam poder recordar la rusticitat de les cases
d’aquests poblets vora la Seu, avui però unes cases la majoria polides i
renovades com a primeres o segones residències de gent segur que ja ni pagesa
ni ramadera. El que no havia canviat gaire amb el temps era l’ampla vista sobre
la vall del Segre, amb Alàs en primer terme i la Seu més enllà i, una mica
difuminada per una lleugera calitja, la imponent muralla del Cadí al davant, a
l’altre costat del riu.
En deixar Estimariu, algunes ovelles esgarriades
no van fer cas del Bon Pastor (el Josep Maria Benseny) i van voler anar una
mica per les seves, a Bescaran i Aristot. Però, al final, van tornar al ramat, que
van retrobar al camí de la següent destinació programada: el santuari de
Bastanist, destinació també d’alguna que altra excursió de tot el dia en els
anys de seminari, des del poble de Martinet. La carretereta que surt d’aquest
poble cap a Bastanist transcorre en part per entremig d’un bosc ufanós ple de
vida.
 |
| Esglèsia de Bastanist. CLICA A LA FOTO I ACCEDIRÀS A L'ÀLBUM |
Cap a les 2 de migdia teníem reservada taula
al restaurant Bellavista de Bellver de Cerdanya, que encara ens calia
localitzar amb exactitud. Abans teníem programat visitar el nucli antic de
Bellver. Per tant, cap allà es dirigiren els nostres cotxes. Un cop aparcats a
la part baixa de Bellver, vam anar pujant cap a la part vella del poble cenyida
per la seva antiga muralla, per carrers empedrats i cases també de pedra
antiga. Arribats al punt més alt, al costat mateix de l’església, se’ns va
obrir novament la vista de la vall del Segre en aquest tram, vertebrada entorn
del riu ja prou cabalós aquí, amb un paisatge mig urbà, mig de muntanya
ceretana. Apart d’aquests romanticismes, també vam poder localitzar des
d’aquell punt elevat el lloc on es trobava el nostre restaurant exactament i
com calia anar-hi amb els cotxes.
 |
| Restaurant Bonavista (Bellver de Cerdanya) |
La costeruda pujada a la part alta de Bellver
i la localització del restaurant a vista d’ocell van acabar d’obrir la gana del
tot. Per això, en un moment hi vam ser, al restaurant. I gràcies a un bon menú (de
bona relació qualitat/preu a més a més), la gana va donar pas a les ganes de
parlar de tots els temes imaginables: des de l’etern “monotema”, fins a profundes
qüestions de filosofia d’alta volada. ¡Quins efectes pot tenir la panxa plena!
Un tema, però, aquest sí realment
transcendent, no hi podia faltar, com al final de cada trobada anual: ¿on fem
la nostra trobada l’any que ve? El Pérez ja l’any passat per telèfon havia
llençat la proposta de trobar-nos a Roma, el seu poble actual. Ara, concretant detalls,
proposava agafar un vol de baix cost (tan més baix com més gran fos l’antelació
de la reserva, com tothom sap), en combinació amb un allotjament en una de les
moltes residències romanes de monges i frares de l’estil de la de la Sagrada
Família, que, segons ens comenta ell, també a Roma s’han anat reconvertint en
aquest tipus de residències per falta de vocacions. Puc donar fe, per haver-ho
comprovat personalment, de que, com a mínim, una cosa la tindríem assegurada en
la persona del company Pérez: un bon agent de viatges en el lloc de destinació,
i un guia turístic molt bon coneixedor del seu poble, Roma, pel que fa a racons,
de vegades insospitats, on s’amaga molt d’art de totes les èpoques de la
història, i també racons on es concentra l’animació de la vida tan diürna com
nocturna. Podria ser tot un cap de setmana, volant potser ja un divendres a la
tarda, per tornar el diumenge també a la tarda, amb dues nits de allotjament
monàstic (o no).
Amb aquesta vital qüestió posada damunt la
taula de la sobretaula, ja cadascun ens en vam anar poc a poc cap a casa, uns a
Mallorca, altres a Roma i altres una mica més a prop. Per l’any vinent, però, ja
podeu anar pensant en la proposta de Roma i, si no us acaba de fer el pes o hi
veieu massa problemes de logística, també podeu anar pensant ja en altres
possibilitats.
Arcadi PEJUAN
Arcadi PEJUAN
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada