23/4/14

HOMENOTS: Tito SOTELO, EL MARATONISTE. TOKIO 2014




D'un fort aplaudiment fou mereixedor el mostre "maratoniste" i les seves medalles,
 en el dinar de germanor,  "Dels Penúltims Dijous de Cada Mes".


LA MARATÓ DE TÒKIO. 23 de febrer de 2014.


Des del 19 de febrer fins el 26 del mateix mes , l’Antonieta i jo viatjàrem a Tòkio per tal de participar en la Marató del diumenge, 23 de febrer, el mateix dia en què jo complia 75 anys.

Després d’un vol de més de 14 hores, via Helsinky, arribem a Tòkio a l’endemà (hem perdut 8 hores per la diferencia horària) Els components del grup de corredors de Barcelona, amb el responsable de l’agència, ens traslladem a l’hotel. Amb cara de son, evitem dormir per tal d’adaptar-nos al nou horari. Marxem cap a la Fira del Corredor que es trobava a prop de l’hotel. 

Primeres experiències en un món exòtic i llunyà. Veiem les primeres persones amb mascareta (la meitat dels japonesos duen mascareta per tal de no contaminar…). Allí mateix anem a cercar el dorsal per a la cursa. El meu era D26363. (La lletra D indica la categoria per l’edat)


Divendres i dissabte els dediquem a descansar del get lag i a visitar diferents indrets de la ciutat. En els espais vora l’hotel tindrà lloc l’arribada de la Marató. Per això he pogut apreciar la complexa preparació i la munió de persones voluntàries que s’estan preparant per l’event del diumenge.

Diumenge, 23 de febrer, a les 6 del matí marxem en autocar cap a l’inici de la Marató que es troba a uns 40 km. Després de passar rigorosos controls policials, ens situem en els calaixos pertinents. A les 9 del matí donen la sortida als més de 40.000 atletes, gran part d’ells, japonesos. Comencem a córrer, tot administrant-nos les forces.
Veiem grans avingudes, grans edificis i gratacels. Cada 5 kms. trobo l’avituallament líquid i/o sòlid. A més, tot sovint et passa un corredor vestit tot de negre que du un indicador DOCTOR 1, 2, 3, etc. Es a dir hi havia metges que seguien el trajecte per si algú en tenia necessitat…, a part dels serveis d’urgències i ambulàncies que hi havia cada 3 km.

En tot el trajecte es troba públic animant-te o bandes de música tocant, i conjunts més moderns. En el KM 10 em trobo amb l’Antonieta, que em fa una foto record tot corrent.

A partir del KM 20, començo sentir la fatiga normal. Veig que molta gent davant meu també afluixen el pas fins i tot caminen ràpid. Aquesta imatge em suggereix que ho puc fer igual. I així ho faig. Durant 10 km distribueixo les forces combinant el córrer amb el caminar molt ràpid per tal de no refredar la musculatura. Aquest ritme em permet afrontar els 12km darrers amb relativa normalitat. Finalment, després de 4.45h. assoleixo la meta dels 42km 195 m : L’ ESPERADA MARATÓ DE TÒKIO. I em donen la medalla.

Els dos dies següents els dediquem a visitar altres indrets de la gran capital, caminant o utilitzant el bus turístic i el metro.
La gran capital de Tòkio té grans avingudes i edificis alts i originals, és una capital amb més de 140 km de llargada i més de 13 milions d’habitants.

Cal destacar el Palau Imperial, alguns santuaris budistes, pagodes, el pont Rainbow sobre la badia i les cèlebres torres de Tòkio: la torre imitació de l’ Eiffel i la segona més alta del món, de 654m.

De dia, la ciutat es veu espectacular. De nit, però, multiplica la seva espectacularitat degut als milions de llums de neó que resalten en els grans edificis de vidre i les torres.

Còm son els japonesos? Segons la nostra apreciació “turística”, podem dir que és un poble molt ordenat, molt net, molt educat i servicial. Les imatges patents de pobresa i emigració que es veuen per aquí, allà a simple vista, no es veuen.

Una altre detall que hem apreciat és que no hi ha gent obesa i tant els homes com dones es mostren pulcres i elegants en el vestir. Em va impressionar molt la bellesa i delicadesa femenines.

Aquest any hem visitat la ciutat de Tòkio, amb totes les seves meravelles. Ben segur que hi tornarem. Llavors, però, procurarem visitar altres indrets del país del sol naixent.


Tito


Nota: El 10 d’abril va venir a sopar una noia japonesa que vàrem conèixer casualment durant la marató i que passa temporades a Barcelona, Mayuku Shimizv. Parlant amb ella, vaig descobrir la imatge de la noia normal sense maquillatges ni compliments exagerats. Ens va comentar que la idea d’ordre, de responsabilitat i de superació personal, els hi inculquen des de petits, tant a l’escola (pública o privada) com a casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada