 |
| Mirant la foto d'esquerra cap a la dreta i de dalt cap a baix, fent ziga zaga, hi ha: Rocaspana, Ribert ,Perera, A.Pejuan, X. Pejuan, Alòs, Bonet,Mora, Burgues, Agelet, Mata i Moliné. Falten en Pau Vidal, Sotelo, Gallego, Amorós, Camprobí, Calvo i Zambudio que feia de fotógraf |
1a Trobada de seminaristes de Balaguer i rodalies properes.
Fa més de trenta anys que alguns cursos d’exseminaristes de La Seu es venen reunint de forma
periòdica, en diferents llocs del bisbat urgellenc i també fora, mantenint-se
en contacte per diverses formes tot un bon grup dels companys que van passar
per les aules de l’antic seminari de La
Seu d’Urgell.
Els nous mitjans de comunicació han millorat de forma impressionant la
relació existent entre els companys de curs i també d’altres cursos i ja fan possible
que aquestes trobades es vagin realitzant cada vegada més, fins al punt que ja
alguns cursos hagin celebrat també la festa dels cinquanta anys del seu ingrés
al seminari urgellenc.
En aquest context, el Joan Perera (resident a Barcelona, però amb
residència de jubilat a La
Sentiu ) va començar a fer córrer la proposta de celebrar una
trobada de companys seminaristes, tots ells originaris de Balaguer i els pobles
més propers, rebent una sentida acceptació que es va concretar amb una primera
trobada en la ciutat de Balaguer, el dia 1 de maig de 2013.
Són les 10h del matí del primer i el dia més solejat de maig, quan ja
alguns cotxes s’han aparcat de forma no
gaire religiosa, davant del mirador del Sant Crist. Salutacions cordials,
retrobament desprès de més de 50 anys d’alguns companys, presentació de les
esposes, i salutació de mossèn Pau Vidal qui ens farà deixar el mirador tant
especial del Sant Crist, des d’on es pot contemplar la bellesa de la ciutat i
la plana que envolta Balaguer, regada per riu Segre. Poc a poc han anat
arribant companys, la majoria amb les seves esposes, fent presentacions i
salutacions expressives, perquè alguns fa mig segle que no s’havien vist, i
això és molt de temps...
Com la festa és totalment laica, s’ha obviat per no fer missa i en
canvi mossèn Pau, sota la mirada del famós Sant Crist, ens explica una mica
d’història de les construccions del temple dedicat al Crist balaguerí i ens
recorda la llegenda de la seva arribada a la ciutat i que la majoria hem
escoltat en més d’una ocasió, tot i que es coneixen diverses versions de les
que el Sisco Amorós n’és un bon coneixedor. Desprès de fer l’obligada pujada al
cambril, ens acomiadem del Sant Crist per seguir la ruta que el Perera ens ha
preparat.
El proper destí és l’església de Santa Maria, lloc on ens dirigim amb
cotxe pel barranc del rucs, aparcant davant del temple. Sortejant el fort sol
que apreta amb mala llet, el Perera explica al grup tot un seguit de dades
històriques sobre el temple que ha aguantat vendavals, guerres i polítiques de
tota classe, i que li faria falta una bona restauració externa.
Ja a l’interior de l’església, alguns pensen que és catedral quan la
veuen des de lluny, observem que s’ha millorat molt l’edifici i alguns recordem
com s’omplia en altres temps aquest temple tant magnífic. Però són coses
d’altres èpoques que potser ja no tornaran...
El següent destí matinal es farà a peu. El Calvo, ara resident al poble
de Alpicat, i que era un dels primers apuntats a l’encontre, ens deixa a Santa
Maria per raons familiars i confiem ens pugui acompanyar en una propera ocasió.
Com deia, tenim per fer una passejada que només es pot fer a peu i es
tracta de seguir tota la muralla de Balaguer, una antiga obra medieval i que
resta encara en peu, amb la porta de
Amb tot això, els rellotges van corrent i es va atansant l’hora del
dinar, però hem de tornar a fer el camí de tornada a Santa Maria i que alguns
més valents faran sota el sol del Secà i donant una volta més llarga del que
pensaven. Però, encara que jubilats, es nota que estem en forma, perquè tothom
fa cap puntualment al dinar que està previst a les 14 h al restaurant del
santuari.
Es nota que estem acostumats a les normes conventuals, perquè haurem
d’esperar que els serveis del restaurant ens donin l’hora d’entrada, temps que
passarem davant de la part final del gran conjunt monumental del Sant Crist, on
ara hi ha un hotel, el restaurant on dinarem, la residència de l’administrador
eclesiàstic del santuari i també algunes dependències que manté el Bisbe de La Seu , quan baixa per les terres
de la baixa Noguera.
Segueixen les xerrades i records d’uns i altres, fent memòria de fets
d’aquí i també de més amunt, al seminari de la Seu , on alguns van acabar els estudis, essent
ordenats capellans (Vidal, Agelet, Sotelo..) i la majoria només hi van passar alguns
anys. De tots aquells capellans (ha faltat també en Torrades i l’Aresté), ja
només segueixen al peu del canó, els mossèns Aresté i Vidal. Aquest últim ja va traspassar
els 80 ja fa alguns anys....però sembla que encara no es vol jubilar del tot...
I és que els temps també han canviat en això, i els seminaris han quedat buits.
Un futur que potser l’Església actual s’haurà de replantejar...
Però retornem a la colla que ja s’acomoda en una gran taula que ens han
preparat per tot el grup que es va distribuint, seient prop dels més coneguts o
tractats en els últims anys. Al centre de la taula, una parella singular
formada pel Tito(Sotelo) i l’Antonieta, acompanyats de mossèn Pau, qui es
mostra contentíssim d’haver trobat aquest grup tant especial....Als companys de
Balaguer, que són la majoria, els acompanyen alguns companys de La Sentiu i Gerb, tot i que
ara la majoria ja no resideixen en els seus pobles d’origen.
Converses, records de més records i no només del seminari, si no també
del Balaguer d’abans i del d’ara, una ciutat que en seixanta anys ha fet un
canvi impressionant...però on alguns llocs, també restaurats com és el
santuari, segueixen en peu...Un dinar molt correcte, amb un menú ja consensuat
pel Perera, qui té bons contactes, i a la fi, unes cançons d’amistat, sempre
obligades quan hi ha un músic com el Tito, un especialista reconegut ja
mundialment pels seus concerts multitudinaris...
I una sorpresa especial: un pastís de la celebració d’un retrobament
tant especial, de promocions de primaris des de l’any 1950 fins el 1961, a part del nostre
convidat especial, mossèn Pau, qui seria ordenat l’any 1953 i que s’ocupa de
l’administració del santuari -una feina ara ben complexa- i també de la
parròquia de Gerb.
Per fi, anotacions de contactes, salutacions més expressives desprès
d’unes hores de companyia, i desitjos de tornar-nos retrobar, si pot ser amb
alguns companys més.
Miquel de Gerb,
Cronista.
Maig de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada