TROBADA A TARRAGONA.2013. Primaris 1961

La trobada (millor: la retrobada) d’enguany, els “poders fàctics” dels primaris del 1961 van decidir de fer-la a Tarragona. Entre altres factors, es tractava d’aprofitar l’experiència tan positiva dels primaris del 1960 en la seva trobada de l’any passat a la mateixa ciutat i sota la mateixa guia excel·lent del Joan López, primari també del 1960. El Joan viu actualment i des de ja fa un munt d’anys en aquells paratges carregats d’història i d’aire mediterrani. És també (se li nota) un enamorat d’aquelles velles pedres romanes i d’aquelles vistes sobre el Mare Nostrum que nosaltres, indígenes de la muntanya o bé del pla del bisbat de la Seu, vam tardar una mica en conèixer directament.

El dia acordat? El dissabte 8 de juny. L’hora? Les 10 del matí, salvant-ne excepcions previstes. El lloc on trobar-nos? Ai, aquí ja va ser més difícil entendre’ns de forma exacta i precisa, també perquè no tothom coneix massa bé Tarragona com a conductor de cotxe. El resultat? Entre els retards previstos i imprevistos i la dispersió dels llocs d’aterratge a Tarragona, el retrobament va transcórrer d’una manera una mica caòtica, a compta-gotes i amb les mòbils traient fum, especialment el del Joan, el nostre guia, que també aquí va fer de pastor arreplegant les ovelles disperses a cop de mòbil, a falta d’un bon gos d’atura.

Això vol dir que ens vam tenir d’esperar uns als altres una bona estona. Va ser al punt previst d’inici de la nostra visita a la Tarragona romana, l’anfiteatre, proper al lloc teòricament previst d’aparcament. L’espera, però, la vam aprofitar com a visita estàtica de l’anfiteatre, amb el mar al fons, sota un cel amable i amb les primeres explicacions del nostre guia, el Joan, evocant lluites de gladiadors, caceres de feres salvatges i execucions públiques de penes de mort, espectacles d’aquell temps en aquest anfiteatre dels que ens havia parlat Mn. Mas (“el Vell”) a les classes de llatí de fa molts, molts anys (si guardeu encara el vostre diccionari de llatí de llavors, encara hi podeu veure els dibuixos d’aquests espectacles). El cel clar i amable de que parlava era especialment d’agrair, després del cel ennuvolat del matí que ens havia fet agafar el paraigües per comptes de la gorra pel sol recomanada en els correus electrònics. De fet, tot venint en cotxe o en tren abans d’arribar a Tarragona, un bon xàfec ja ens havia donat un bon susto per les perspectives aigualides que presentava la jornada, ara sortosament descartades.

Un cop hi vam ser tots i vam acabar aquesta visita a l’amfiteatre des de dalt, cap allà a ¾ d’11, vam pujar al Balcó del Mediterrani, al cap de la Rambla Nova, amb la seva llarga barana modernista de ferro i la seva vista ampla del cel, el mar i la platja de Tarragona. D’allí vam anar visitant la part alta de la Rambla Nova, aprofitant també per seure una estona a la terrassa d’una cafeteria a fer el cafè o el que fos. Arribats a l’alçada de l’edifici modernista amb façana de maó del Convent (col·legi) de les Teresianes, vam agafar el carrer on, al costat d’aquest col·legi, s’alcen els també modernistes campanar i cambril dels Carmelites Descalços. Així arribàrem al començament de la visita a la muralla romana i medieval, en el seu extrem de ponent. A l’alçada de la porta i la Plaça del Pallol, vam entrar un moment a dins de la part emmurallada per veure la gran maqueta de la Tarraco romana exposada a l’Antiga Audiència, sempre amb les explicacions detallades del Joan. Tornant a sortir a fora de la propera muralla, la vam continuar seguint pel Passeig Arqueològic, després de pagar l’entrada (de jubilat, qui ho diria!). El Joan hi anava posant la banda sonora, molt d’agrair, inclosa la presentació de la Cospedal i el Monago agafats a les popes de la “Lupa Catalaunica” (i no “Lupa Capitolina” com diuen els entesos).

Al final vam sortir per l’altre extrem del Passeig Arqueològic i vam continuar la visita a la muralla de la part de llevant, passant a tocar de les restes del Fòrum Provincial a prop del restaurant (Tòful) on havíem de dinar (lloc importantíssim de la visita, ja que érem “jubilats” com havia quedat demostrat a la taquilla del Passeig Arqueològic), i acabant de moment a l’exterior del Pretori. Aquest estava tancat al públic “per acte institucional”, suposem que dedicat a l’ex-alcalde de Tarragona que feia un parell de dies que s’havia mort, què hi farem! Només esperar que la propera vegada no es mori ningú tant important. Ja que no era possible la visita per dins, que inclou la de les restes del circ romà, ens vam haver de conformar amb la visita per fora, suplint la visita directa de les llargues voltes inferiors del circ amb les descripcions del Joan sobre el terreny per on s’estenia el circ, és a dir a la plaça de la Font, la de l’actual ajuntament, i carrers propers, on es poden veure restes de les grades del circ a l’aire lliure.

Bé, i ja prop de les dos de migdia, s’atança l’hora de dinar. Tornem, doncs, a la part més alta de la ciutat, fent una petita marrada per veure la façana de la catedral, al Pla de la Seu. Fem cap al restaurant, on, ara sí, hi som tots. Ens havien preparat una sala per a nosaltres, amb decoració extra per l’ocasió amb quadres pintats per la dona del Joan, alguns amb motius tarragonins. A pesar de que teòricament som tots “jubilats”, no explicaré el que hi havia de primer plat, de segon, etc. com acostuma a fer aquest col·lectiu. Però sí que deixaré constància d’una sorpresa molt agradable: a l’hora dels postres van servir albercocs. A mi em va estranyar uns postres (“fruita del temps”) tan poc habituals en aquesta mena de dinars, a pesar de que estaven boníssims, com si haguessin madurat a l’arbre. Però no, no eren els postres “oficials”, perquè després ve la cambrera i pregunta què volem per postres, i ara sí, ara eren els habituals (pastís, gelats, etc.). La solució del misteri: els albercocs eren del jardí del Joan, el nostre guia, criats i collits per ell personalment!

Eren ja les 5 tocades i ben tocades quan vam deixar la sala del restaurant totalment en mans dels cambrers per a que acabessin la seva feina. Vam anar baixant tranquils i reposats, novament amb les àmplies vistes al mar i al cel de principis de juny, en direcció al Balcó del Mediterrani del matí. Però just abans d’arribar-hi, els bancs buits a la fresca ombra d’un curt passeig arbrat ens van seduir per seure-hi i acabar la nostra sobretaula, amenitzada en un moment donat per l’espectacle d’un esquirol evidentment urbanita.

Cap allà a quarts de 7 de la tarda vam acabar d’acostar-nos al Balcó del Mediterrani i, després de les fotos per a la posteritat, ens vam anar acomiadant, però això sí: després de començar a fer ja alguna que altra proposta pel lloc de retrobament de l’any que ve. Així que aneu-hi pensant...

Arcadi